Copla
La copla[1] (de el <abbr>llatí</abbr> copŭla 'unió, enllaç'[2]) és una composició poètica de quatre versos d'art menor, generalment, en rima asonante en els versos pares (esquema: -a-a).
El terme s'utilisa per a designar un tipo d'estrofa i el tipo de vers de tradició popular composta per tres o quatre versos d'art menor, generalment octosílaps,[3] disposts en forma de romançada o tirana (8- 8a 8- 8a), de seguidilla (7- 5a 7- 5a) o de redondilla (8a 8b 8b 8a), en rima asonante o consonante.
Encara que esta forma és característica de la tradició popular anònima, ha segut cultivada també per escritors com Rafael Alberti o Federico García Lorca. L'influència entre la corrent anònima de la copla i el seu cultivadores en la lliteratura ha segut mútua: els poetes s'han inspirat en el model popular per a construir coples que, a la seua volta, a sovint han segut arreplegades per la tradició i incorporades al seu cabal, en oblit del seu autor. Com escriu Manuel Machado:
- Hasta que el pueblo las canta,
- las coplas, coplas no son,
- y cuando las canta el pueblo
- ya nadie sabe el autor.
- Tal es la gloria, Guillén,
- de los que escriben cantares:
- oír decir a la gente
- que no los ha escrito nadie.
- Procura tú que tus coplas
- vayan al pueblo a parar,
- aunque dejen de ser tuyas
- para ser de los demás.
- Que, al fundir el corazón
- en el alma popular,
- lo que se pierde de nombre
- se gana de eternidad.
El li nguaje de les coples és coloquial i directe, encara que es recorre a sovint al doble sentit per a conseguir efectes còmics, sobretot rítmics. Alguna cosa essencial és que té conexió en la música i s'estima que es va originar en Espanya en el XVII, encara que en Hispanoamèrica formen part de la tradició de casi tots els països, reflectint la seua idiosincràsia i la seua particular herència espanyola, de modo que sol formar part del folclor regional.
Diferents tipos de coples
- Copla de romançada o tirana: composta per versos octosílaps, en el primer i el tercer lliures, i el segon i quarto en rima asonante.[4]
- Seguidilla: té el primer i el tercer vers, heptasílabos en rima lliure. El segon i el quarto són pentasílabos en rima asonante.
- Redondilla: té versos octosílaps, en el primer i el quarto que riman entre sí, i el segon i el tercer, rimando entre sí.
- Copla d'art major: composta per huit versos en dotze sílabes cada u (dodecasílabos). D'estos versos, riman entre sí: el primer en el quarto, quint i octau; el segon en el tercer; el sext en el sèptim.
- Copla de peu quebrado o manriqueña: composta de dos sextilles (estrofes de sis versos), els dos primers versos, el quarto i el quint són versos octosílaps, i el tercer i el sext tetrasílabos. Este model de copla va ser introduït per Jorge Manrique a mitan del XV en l'obra Coples per la mort del seu pare.
Referències
- ↑
- ↑ ASALE, RAE-. «copla | Diccionario de la lengua española» (en es). «Diccionario de la lengua española» - Edición del Tricentenario. Consultat el 2022-07-05.
- ↑ Ayuso de Vicente, María Victoria(1990).«Diccionario de términos literarios».Akal.Madrid:: 80.
- ↑ Domínguez, 2004, p. 512.
Vore també
Bibliografia
- Domínguez Caparrós, José (2016). Diccionario de métrica española, Madrid: Alianza editorial 3º ed.. ISBN 978-84-9104-421-5.