Anar al contingut

Corporació

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Corporació[1] del terme anglés corporation i este a la seua volta de el <abbr>llatí medieval</abbr> corporatio, és el nom que se li dona en el món angloparlante, per un costat a la societat mercantil o associació civil, i per un atre costat a la gran empresa. En la terminologia hispana i jurídica el terme usat és societat, companyia o associació. Corporació s'utilisa en alguna mida, en parla hispana, en les ciències econòmiques fent referència a una gran empresa que posseïx vàries UEN que operen en varis negocis; que és el sentit que li assigna la segona accepció del DLE: «Empresa, normalment de grans dimensions, en especial si agrupa a atres menors»,[2]i que coincidix en una de les accepcions donades en el diccionari anglés: «una corporation és una gran empresa o companyia».[3] També, en les ciències econòmiques, se sol fer referència a distints elements de la corporació com l'estratègia corporativa, cultura corporativa, etc.

Ya en el medioevo, en l'àmbit anglo, es designava d'esta forma a les agrupacions d'artesans o de comerciants que gojaven de personalitat jurídica, que rebien diversos noms segons els territoris i, que, ademés, mostraven una forma diferent d'organisació, com ser: métiers (França), arti (Itàlia), guildas i hansas (en els països de llengua germànica), confraries o germandats (en Castella), arts o oficis (en Catalunya). El model més estés era el de el métier ('ofici', gremi): «agrupació econòmica de dret cuasi-públic que somet als seus membres a una disciplina colectiva per a l'eixercici de la seua professió».[4]

En la seua primera accepció, el DLE definix la corporació com «una «Organisació composta per persones que, com a membres d'ella, la governen», que és sinònim de societat o associació que són els térmens usats jurídicament en l'àmbit hispà. En el diccionari anglés, en una atra de les seues accepcions, corporation significa: «una companyia, un grup de persones o una organisació autorisades per a operar en personalitat jurídica pròpia»;[3] abdós accepcions, la primera accepció en espanyol com, esta accepció del diccionari anglés, tenen mateix sentit, el de govern (conjunt de socis o associats) d'una societat, associació o persona jurídica, és dir, l'organisació política-jurídica dels propietaris o partícips d'un ent.

En zones de cultura Britànica (EE. UU., R. O., etc.) s'utilisa, també, el terme més restringit de corporations registered en les que els propietaris són els accionistes,[5][6] la responsabilitat llegal dels quals està llimitada a la seua inversió. Generalment els accionistes no gestionen la corporació i és comuna que elegixquen una taula directiva per a controlar les operacions. Front a la llei són persones jurídiques i tenen molts dels mateixos drets i responsabilitats que les persones físiques. Les corporacions poden denunciar violació de drets humans davant persones físiques o l'estat i[7][8] també poden ser responsables d'estos delictes.[9] Les corporacions es poden dissoldre per operació llegal, orde de la cort o per acció voluntària dels accionistes. L'insolvència pot resultar en un fracàs corporatiu quan els acreedors forcen la liquidació i dissolució d'una corporació per orde del jujat.[10] Les corporacions poden inclús ser condenades per ofenses criminals com frau o maltracte. No obstant, les corporacions no es consideren entitats vives com lo són les persones físiques.[11]

Es contínua en el tractament històric dau en l'àmbit anglo, sobre la matèria "corporation".


Història

1/8 en accions de Stora Kopparberg en data del 16 de juny de 1288.

La paraula "corporació" es deriva del llatí corpus, paraula per a cos. En l'época de Justinià (527-565), el dret romà va reconéixer una série d'entitats corporatives baixe els noms universitas, corpus o collegium. Estos incloïen al propi Estat (populus romanus), als municipis i a les associacions privades tals com a patrocinadors de cults religiosos, clubs de sepeli, grups polítics, i gremis d'artesans o comerciants. Tals organismes tenien el dret a posseir propietat, a fer contractes, a rebre donacions i llegats, a demandar i ser demandats, i en general a realisar actes jurídics per mig de representants. A les associacions privades se'ls varen concedir privilegis i llibertats designats per l'emperador.[12]

Les entitats que portaven a terme negocis i tenien drets llegals, es trobaven en l'antiga Roma i en l'Imperi Maurya en l'antiga Índia.[13] En l'Europa medieval, les iglésies es varen convertir en corporacions, de la mateixa manera que els governs locals. El punt era que la corporació sobrevixquera més temps que la vida de qualsevol membre en particular. La suposta empresa comercial més antiga del món, la comunitat minera Stora Kopparberg en Falun, Suècia, va obtindre la seua acta constitutiva del rei Magnus Eriksson en 1347.

En l'Edat Mija els comerciants feyen negoci utilisant elements del dret anglosaxó, com les societats. Sempre que les persones actuaren juntes en fi de lucre, es consideraven com una societat davant la llei. Els primers gremis, generalment, estaven involucrats en la regulació de la competència entre els comerciants.


Mercantilisme

Molts països europeus formaven corporacions per a dirigir operacions colonials, com la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals (VOC) o Companyia de la Baïa de Hudson. Estes companyies es varen convertir en les bases de les corporacions modernes. Actuant baix l'autorisació del govern neerlandés, la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals va derrotar a les forces portugueses i es va establir en les Illes Moluques en la finalitat d'obtindre guanys de la demanda europea d'espècies. Els inversors en el VOC tenien certificats en paper com a prova de la propietat d'accions, i podien negociar les seues accions en la Bossa de Ámsterdam. Els accionistes també es compartien explícitament la responsabilitat llimitada en la carta real de l'empresa.[14]

Un abonament expedit per la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals de 1623, per la cantitat de 2,400 florins

En Anglaterra, el govern va crear corporacions baixe una carta real o un Acta del Parlament en la concessió d'un monopoli sobre un territori determinat. L'eixemple més conegut, va ser l'East Índia Company de Londres, establida en 1600. La reina Isabel I li va otorgar el dret exclusiu per al comerç en tots els països de l'est del veta de Bona Esperança. Algunes corporacions en eixa época actuaven en nom del govern. Posteriorment, la companyia es va involucrar més en el sector militar ya que, de la mateixa manera que la majoria de les empreses, depenia del control de les rutes comercials que tenia la Marina Real Britànica.

Contemporàneus i historiadors consideren a la East Índia Company com "la societat més gran de comerciants en l'univers", ya que va vindre a simbolisar el potencial del model de corporació, aixina com resaltar nous mètotos de fer negoci.[15] El 31 de decembre de 1600, la reina Isabel I va concedir a l'empresa un monopoli de 15 anys sobre el comerç en les Índies Orientals i Àfrica.[16] En 1711 els accionistes de la companyia estaven guanyant una tornada de la seua inversió de casi el 150 per cent. La companyia es va tornar molt lucrativa, la seua primera oferta d'accions en 1713-1716 va ser de 418.000 lliures, la segona en 1717-1722 va alcançar els 1,6 millons de lliures.[17]

Gràfica dels preus dels accions de la Companyia de la Mar del Sur. La ràpida inflació del valor de les accions en la década de 1710 va dur a la restricció de l'establiment de companyies sense una carta Real.

Una empresa similar era la Companyia de la Mar del Sur, fundada en 1711 per a comerciar en les colónies espanyoles d'Amèrica del Sur. Els drets de monopoli de la Companyia de la Mar del Sur varen ser supostament respalats pel Tractat de Utrecht, firmat en 1713 com un assentament despuix de la guerra de successió espanyola. En 1717 la Companyia de la Mar del Sur era tan rica que va assumir el deute públic del govern britànic. Açò va accelerar encara més l'inflació del preu de les accions. El preu de l'acció va pujar tan ràpidament que la gent va començar a comprar accions merament en la finalitat de vendre-les a un preu més alt. Esta va ser la primera bombeta especulativa del país que a finals de 1720, va esclatar, i el preu de l'acció es va afonar de 1000 lliures a menys de 100.

A finals del XVIII, Stewart Kyd, l'autor del primer tractat de llei corporativa en anglés va definir una corporació com:

Una colecció de molts individus units en un sol organisme, baixe una denominació especial i establits per la llei, en la capacitat d'actuar en varis aspectes com a individus, en particular en la pren i concessió de la propietat, de complir les obligacions de contractació, de demandar i ser demandats, de gojar dels privilegis i immunitats i d'eixercir una série de drets polítics, més o menys extensos, depenent de la seua institució, o els poders que li conferix ya siga en el moment de la seua creació o en qualsevol periodo posterior de la seua existència.
Tractat sobre el D erecho de Societats, Stewart Kyd (1793-1794)


Lliberalisme

Per la caiguda de la teoria econòmica mercantilista a finals del XVIII i l'ascens del lliberalisme clàssic, la teoria econòmica del laissez-faire —per una revolució en l'economia dirigida per Adam Smith i atres economistes— les corporacions varen canviar de ser entitats governamentals a ser entitats econòmiques públiques i privades lliures de la direcció del govern.

Adam Smith va escriure en la seua obra de 1776, La riquea de les nacions, que l'activitat corporativa massiva no podia igualar a les corporacions privades, ya que les persones a càrrec dels diners dels demés, no ho farien en tant conte com ho farien en els seus propis diners.[18]


Desregulacó

La prohibició de 1720 en el British Bubble Act, sobre l'establiment d'empreses, es va mantindre en vigor fins a 1825. En este punt, la revolució industrial havia cobrat força pressionant el canvi llegal per a facilitar l'activitat empresarial.[19] Sense una regulació coherent, operacions com les empreses "Anglo-Bengalee Disinterested Lloen and Life Assurance Company" eren proyectes sense capital i sense promesa d'èxit.[20]

"Jack and the Giant Joint-Estoc", una caricatura en Town Talk (1858) satirizando la monstruosa economia dels companyies per accions que va sorgir despuix de l'acta de 1844.

El procés d'incorporació era possible solament a través d'una carta real o d'un acta privada. Com a resultat, moltes empreses varen aplegar a ser operades com a associacions, sense personalitat jurídica, i en mils de membres. Qualsevol litigi tenia que ser portat a terme a nom de tots els membres, per lo que era molt complicat. Algunes voltes el Parlament concedia un acta privada per a permetre que una persona representara els procediments llegals, pero era un recurs llimitat i costós que solament es permetia a les empreses establides.

En 1843 William Gladstone es va convertir en el president d'una Comissió Parlamentària de Societats Anònimes, que va donar lloc a l'Acta de Societats per Accions de 1844, considerada com la primera peça del dret de societats modern.[21] La llei va crear el Registre de Societats per Accions per a registrar empreses utilisant un procés de dos etapes. La primera la fase provisional, costava £ 5 i no conferia estatus corporatiu, el qual era obtingut en completar la segona etapa i pagant atres £ 5. Per primera volta en l'història, va ser possible per a la gent comuna. incorporar una empresa a través d'un senzill procediment de registre.[22] Les ventages d'establir una empresa com persona jurídica eren principalment administratives. Era una entitat unificada baix la qual es podien canalisar els drets i obligacions de tots els inversors i gestors.


Responsabilitat llimitada

No obstant, encara no hi havia responsabilitat llimitada i membres de la companyia encara podien ser responsables de grans pèrdues de l'empresa.[23] El següent desenroll crucial va ser la Llei de Responsabilitat Llimitada de 1855, aprovada a instàncies del llavors vicepresident de la Junta de Comerç, Sr. Robert Lowe. Açò va permetre als inversors llimitar la seua responsabilitat en cas de fracàs de l'empresa a la cantitat que varen invertir en la companyia. Donat el cas, els accionistes estarien en deute directament en els acreedors, pero solament per la part corresponent a les seues accions.

L'acta de 1855 va permetre la responsabilitat llimitada a les companyies de més de 25 membres (accionistes). La responsabilitat llimitada per a les companyies de segurs va ser permesa per la Llei de Societats de 1862.

Estes dos característiques —un procediment de registre simple i de responsabilitat llimitada— es varen incloure en l'acta de 1856 de societats per accions. Posteriorment, açò es va consolidar junt en atres estatuts en l'acta de 1862, que es va mantindre en vigor durant el restant del sigle.[24] Poc despuix, la llegislació va donar pas a l'auge dels ferrocarrils, i des de llavors, el número d'empreses es va disparar. A finals del XIX, en la depressió, moltes d'eixes companyies varen escomençar a colapsar i caure en l'insolvència.


Desenroll

L'últim acontenyiment important en l'història de les empreses va ser la decisió de la Cambra dels Lores en el cas Salomon v. A. Salomon & Co, en que la Cambra va confirmar la personalitat jurídica independent de l'empresa i va determinar que els passius de l'empresa eren distints als dels seus propietaris.

Lindley LJ era el principal expert en societats i dret corporatiu en el cas de Salomon v. Salomon & Co.

En els Estats Units, fins a finals del XIX, per a formar una societat es requeria un acta de llegislació. Moltes empreses privades, com la companyia d'acer de Carnegie i Standard Oil de Rockefeller, evitaven el model corporatiu per esta raó. Els governs dels estats varen començar a adoptar lleis corporatives més permissives a principis del XIX, encara que a sovint en l'intenció de previndre que les corporacions aumentaren massa la seua riquea i poder.[25]

En 1896 Nova Jersey va ser el primer estat en "facilitar" el dret empresarial en l'objectiu d'atraure més negocis a l'estat.[26] En 1899 Delaware va seguir l'eixemple de Nova Jersey en la promulgació d'una llei corporativa.[25]

El final del XIX va vore el sorgiment de les societats tenedores o holding i fusions d'empreses, creant aixina empreses més grans en accionistes dispersos. Els països varen començar la promulgació de lleis de defensa de la competència per a evitar pràctiques anticompetitivas i se'ls varen concedir més drets llegals i proteccions a les empreses.

El XX va vore una proliferació de lleis que permeten la creació d'empreses per mig de l'inscripció global, lo que va ajudar a conduir un auge econòmic en molts països abans i despuix de la Primera Guerr a Mundial. Un atre canvi important posterior a la Primera Guerra Mundial, va anar el desenroll de conglomerats en els que les grans empreses compren les empreses més menudes per a ampliar la seua base industrial.

A partir de la década de 1980 molts països en grans empreses de propietat estatal es varen moure cap a la privatisació i la venda de propietat pública. La desregulacó, reducció de la regulació de l'activitat empresarial, a sovint acompanyada de la privatisació, és part de la política de laissez-faire.


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Diccionario de la lengua española
  3. ↑ 3,0 3,1 corporation. CollinsDictionary.com. Collins English Dictionary – Complete & Unabridged 11th Edition. Retrieved December 07, 2012.
  4. ↑ Bonnassie, 1983, p. 58-59.
  5. ↑ Pettet, B. G. (2005). Company Law, Pearson Education, p. 151. «Reading the above, makes it possible to forget that the shareholders are the owners of the company.»
  6. ↑ Courtney, Thomas B. (2002). The Law of Private Companies, 2da edició, Bloomsbury Professional. «As a corporation, or body corporate, a private company is regarded in law as having a separate legal personality from its shareholders (owners) and directors (managers).»
  7. ↑ Emberland, Marius (2006). The Human Rights of Companies: Exploring the Structure of ECHR Protection, Oxford University Press, p. 1. ISBN 978-0-19-928983-7. Consultat el 2 de juny de 2012.
  8. ↑ e.g. South African Constitution Sect.8, especially Art.(4)
  9. ↑ Phillip I. Blumberg, The Multinational Challenge to Corporation Law: The Search for a New Corporate Personality, (1993) discusses the controversial nature of additional rights being granted to corporations.
  10. ↑ See, for example, the Business Corporations Act (B.C.) [SBC 2002] CHAPTER 57, Part 10
  11. ↑ e.g. Corporate Manslaughter and Corporate Homicide Act 2007
  12. ↑ Harold Joseph Berman, Law and Revolution (vol. 1): The Formation of the Western Legal Tradition, Cambridge: Harvard University Press, 1983, pp. 215–16. ISBN 0674517768
  13. ↑ Vikramaditya S. Khanna (2005). The Economic History of the Corporate Form in Ancient India. University of Michigan.
  14. ↑ Om Prakash, European Commercial Enterprise in Pre-Colonial India (Cambridge University Press, Cambridge 1998).
  15. ↑ John Keay, The Honorable Company: A History of the English East India Company (MacMillan, New York 1991).
  16. ↑ «Copia archivada». Archivat des de l'original, el 20 de decembre de 2016. Consultat el 17 de juny de 2016.
  17. ↑ Ibid. at p. 113
  18. ↑ A Smith, An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations (1776) Book V, ch 1, para 107
  19. ↑ See Bubble Companies, etc. Act 1825, 6 Geo 4, c 91
  20. ↑ See C Dickens, Martin Chuzzlewit (1843) ch 27
  21. ↑ Report of the Parliamentary Committee on Joint Stock Companies (1844) in British Parliamentary Papers, vol. VII
  22. ↑ Paul Lyndon Davies (2010). Introduction to Company Law, Oxford University Press, p. 1.
  23. ↑ Re Sea Fire and Life Assurance Co., Greenwood's Case (1854) 3 De GM&G 459
  24. ↑ Salomon v A Salomon & Co Ltd [1897] AC 22
  25. ↑ 25,0 25,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  26. ↑ The Law of Business Organizations, Cengage Learning

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Corporació&oldid=1657069»