Comerç en l'Antiga Roma
El comerç romà va ser el motor que va conduir a l'economia de finals de la República i principis del Imperi. Modes i tendències de l'historiografia i cultura popular han tendit a no ocupar-se de la base econòmica de l'imperi en favor de lingua franca que va ser el llatí i els ardits de les legions. Tant la llengua com les legions varen ser recolzades pel comerç, sent al mateix temps partix de la seua espina dorsal. Els romans eren hòmens de negocis i la longevitat del seu imperi es va deure al seu comerç.
Encara que en teoria els membres del Senat i les seues famílies tenien prohibit dedicar-se al comerç, els membres de l'orde eqüestre sí ho varen eixercir, a pesar dels seus aristocràtics valors que feyen émfasis en pasatiempos militars i activitats recreatius. Els plebeus i lliures tenien tendes o atenien posats en els mercats mentres grans cantitats d'esclaus feyen casi tot el treball dur. Els propis esclaus eren ademés objecte de transaccions comercials, i donada la seua alta proporció en la societat (comparada en la Grècia Antiga) i la realitat de les fugues, les guerres serviles i les sublevació menors, varen donar un toc distintiu al comerç romà.
L'intrincada, complexa i extensa contabilitat del comerç romà va ser efectuada en l'ajuda de taulers contables i àbacs romans, que usaven números romans, estaven especialment ideats per als contes en monedes i unitats romanes.
Negotiatores, mercatores i venedors ambulants
Els negotiatores eren, en part, banquers perque prestaven diners a interés. També compraven i venien productes bàsics a granel o comerciaven bens en cantitats al por mayor. Els argentarii actuaven com a agents en subastes públiques o privades, mantenien depòsits de diners per a particulars, canviaven chècs (prescriptiones) i servien com cambistas. En alguns casos, els argentarii es consideren un subconjunt dels negotiatores i, en atres casos, com un grup aparte. Els argentarii, a voltes, feyen el mateix tipo de treball que els mensarii, que eren banquers públics designats per l'Estat. Duyen estrictes llibres, cridats tabulae, que els tribunals tractaven com a prova llegal.
Els mercatores solien ser plebeus o llibertes. Estaven presents en tots els mercats a l'aire lliure o tendes cobertes, atenent llocs o pregonando mercaderies a la vora de les carreteres. També estaven presents prop dels campaments militars romans durant les campanyes. Venien menjar i roba als soldats i pagaven en efectiu en el botí provinent de les seues activitats militars.
Existix alguna informació sobre l'economia de la Palestina romana de fonts judeues d'al voltant del III. Els venedors ambulants (rochel) duyen espècies i perfums a la població rural,[1] lo que sugerix que els beneficis econòmics de l'Imperi varen alcançar, a lo manco, els nivells superiors del campesinado.
Infraestructura comercial
El Forum cuppedinis de l'antiga Roma era un mercat que va oferir a mercaderies generals mentres que a lo manco quatre atres grans mercats s'especialisaven en mercaderies particulars com el ganado, el vi, el peix i les verdures, i el Fòrum Romà atrea el gros del tràfic. Totes les noves ciutats, com Timgad, varen ser ordenades segons un pla ortogonal que facilitava el transport i el comerç. Les ciutats varen ser conectades entre sí per bones calçades. Els rius navegables varen ser utilisats extensivament i alguns canals varen ser cavats pero ni uns ni uns atres varen deixar restants arqueològics tan clars com els camins i per tant solen ser subestimados. Un mecanisme important per a l'expansió del comerç era la pau. Tots els assentaments, especialment els més menuts, podien localisar-se en llocs econòmicament racionals. Abans i despuix de l'Imperi, les posicions defensives en cims de monts varen ser preferides per als assentaments menuts, puix la pirateria va fer l'establiment coster particularment perillós per a tots, llevat les ciutats més grans de l'imperi.
Per al I, les províncies de l'Imperi Romà negociaven els enormes volums de mercaderies entre elles per rutes marítimes. Hi havia una major tendència cap a l'especialisació, particularment en la fabricació, l'agricultura i l'explotació minera, especialisant-se algunes províncies en produir certs tipos de mercaderies, tals com a gra en Egipte i Àfrica del Nort i vi i oli d'oliva en Itàlia, Hispania i Grècia.
El nostre coneiximent de l'economia romana és extremadament desigual. El gros de la mercaderia negociada, en ser agrícola, no va deixar cap restant arqueològic directe. El comerç de vi, oli d'oliva i garum, una salsa de peix fermentat, va deixar excepcionals cantitats de ánfores. Pero no podem fer una sola referència al comerç entre Síria a Roma del dolç o melada de codonyer.[2]
Rutes terrestres
Inclús abans de la república, la monarquia romana va estar involucrada en comerç regular a través del riu Tíber. Ans que les guerres púnicas canviaren totalment la naturalea del comerç en el mediterràneu, la República Romana mantenia importants intercanvis comercials en Cartago, entrant en varis acorts comercials i polítics ademés del mer mercadeo al por menor. L'Imperi Romà va negociar en China per mig de la Ruta de la Seda.
Rutes marítimes
l'arqueologia submarina i els antics manuscrits de l'antiguetat clàssica mostren evidències d'extenses flotes comercials romanes. Els restants més importants d'este comerç és l'infraestructura com a ports, rompeolas, almagasens i fars conservats en Civitavecchia, Ostia, Portus, Leptis Magna, Caesarea Palaestina i atres enclavaments portuaris. En la pròpia Roma el mont Testaccio és un tribut a la magnitut d'este comerç en el Mare nostrum. Com en la majoria de la tecnologia romana, els bucs marítims romans no varen mostrar millora important alguna sobre les naus gregues dels sigles anteriors, encara que el recobriment de plom dels caixcos com a protecció sembla haver segut més freqüent. Els romans varen usar barcos de vela de caixco redó. La contínua protecció «policíaca» del Mediterràneu durant varis sigles va ser un dels factors principals de l'èxit del comerç romà, ya que les calçades romanes varen ser construïdes més per als peus o els caixcos dels cavalls que per a les rodes, i no podien soportar el transport comercial de bens a llargues distàncies. Les naus romanes usades haurien segut assut fàcil per als pirates de no ser per les flotes de galeras liburnes i trirremes de l'armada romana.
Les matèries primeres, com el gra i els materials de construcció es negociaven solament per les rutes marítimes, ya que el cost del transport per mar era 60 voltes menys que per terra. Els aliments i productes bàsics com cereals per a fer pa i els rolls de papir per a la fabricació de llibres varen ser importats del Egipte ptolemaico a Itàlia de forma contínua.
Patrons de pesos i mides
- Artícul principal → Mides i pesos en l'Antiga Roma.
Un ánfora estàndar, el amphora capitolina, es guardava en el Temple de Júpiter Òptim Màxim en el mont Capitolino de Roma, de modo que servira de patró. El sistema romà de mides va ser elaborat a partir del grec en influències egipcíaques. Molt d'ell es basava en el pes. Les unitats romanes eren precises i estaven ben documentades. Les distàncies eren medides i gravades sistemàticament en pedra per agents governamentals.
Una moneda abundant, prou estandardisada i estable, a lo manco fins a prop de 200 d. C., va fer molt per facilitar el comerç, mentres que Egipte va tindre la seua pròpia moneda en este periodo i algunes ciutats provincials també varen emetre les seues pròpies moneda.
Vore també
Notes
- ↑ Safrai, Ze'ev (1994). The Economy of Roman Palestine, Londres: Routledge. ISBN 0203204867.
- ↑ Mark Grant, Galen on Food and Drink, Londres 2000, p. 129.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Comercio en la Antigua Roma» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.