Campanya pártica de Marco Antonio

Campanya pártica de Marco Antonio

La campanya pártica de Marco Antonio la va realisar entre 37 i 33 a. C., en l'Oriente helenístic, un cos expedicionario romà dirigit per Marco Antonio contra l'Imperi partixc. Va constituir l'intent de venjar la derrota sofrida per Marco Licinio Craso en Carras en 53 a. C. i per a sometre definitivament al perillós poder oriental.

Precedida per una série d'operacions preliminars entre 40 i 38 a. C. en que es va rebujar l'invasió partixca de les províncies romanes orientals, la gran campanya del 36 a. C. va seguir els plans estratègics establits per Cayo Juliol César pero va fracassar. Despuix d'un exitós alvanç inicial, el caudillo va tindre que retornar per les difícils condicions geogràfiques com els ataques enemics sense conseguir una victòria decisiva, pero conseguint salvar al seu eixèrcit durant la retirada. En els anys següents, el triunviro va obtindre algunes victòries en Armènia, pero va deure renunciar als seus plans de tornar a invadir Partia pel seu guerra en Cayo Juliol César Octaviano.

Antecedents

El príncip partixc Pacoro I va ser derrotat i mort en Gindaros, en 38 a. C., pel llegat Publio Ventidio Base, qui despuix va depondre a Antígono Matatías del tro de Judea i va acorralar a Antíoco I de Comagene en Samósata, pero per ser un lloctinent del triunviro Marco Antonio, tots els honors de les seues victòries varen passar al seu superior. Estava en ple sege de dita ciutat quan va aplegar el caudillo, qui recelaba de la fama de militar exitós del seu general i ho va rellevar del mando, encara que posteriorment, despuix de tornar a Roma, se li va fer justícia al llegat i va celebrar un triumfo per les seues victòries.

Entre tant, Antonio continuava el sege de Samósata sense conseguir res i va escomençar a negociar secretament en Antíoco I per a poder retirar-se en dignitat. Va conseguir dos rehens de poca importància i una miqueta de diners, tornant a Itàlia mentres deixava a Cayo Sosio com governador de Síria i Cilicia. Este últim va posar en el tro de Judea a Herodes, que va prendre Jerusalem en juliol de 37 a. C. en 10 legions. El caudillo va passar eixe any viajant a Roma i va retornar despuix a Síria. Després va procedir a reorganisar els dominis i vassalls de Roma en el Propenc Oriente: els governants de Comagene i Capadocia, que havien recolzat als arsácidas poc abans, varen tornar al bando romà, i es va suprimir la província de Cilicia i es subdividió entre Àsia, Síria i Bitinia.

Antonio va considerar necessari enfortir a Egipte com un element d'estabilisació i aixina va aumentar el territori de la reina Cleopatra VII en parts de Síria, la costa fenicia, les tetrarquia de Calcis, l'illa de Chipre i les àrees de Cilicia Aspera, pero sense cedir a totes les pretensions de l'egipcíaca, en negar-se a assignar-li terres en Judea. No obstant, va decidir consolidar els seus llaços en ella en reconéixer als seus fills mutus; per llavors, la reina estava esperant un tercer fill. L'antiga tradició historiográfica, influïda per la propaganda augusta, ha destacat a la suposta influència perniciosa de Cleopatra sobre el caudillo romà, i inclús alguns autors, sobre la base de fonts que no estan del tot clares, varen formular el hipòtesis de que es varen casar en el hivern de 37-36 a. C. i que teorizaron grandiosos plans expansionista per a un nou Oriente helenístic. El triunviro havia adoptat una actitut empàtica cap als pobles helenístics, fent vanaglòria de poses orientals, proclamant la seua devoció al deu Dioniso i mostrant la seua voluntat d'integrar a estos pobles en el nou domini romà, pero, com ha senyalat el historiador Ronald Syme, va continuar i va desenrollar una política oriental ya concebuda i parcialment aplicada per Cneo Pompeyo Magne i especialment per Cayo Juliol César. L'autor també reduïx la sumissió d'Antonio als plans de Cleopatra i creu que el caudillo estava interessat en les riquees d'Egipte, indispensables per a la seua campanya pártica. De fet, el regne de la faraona pagaria la seua costosa i llarga guerra en Partia, lo que va exigir crear una sòlida aliança, al nivell que la pujada d'imposts en Egipte va perjudicar al comerç i a deixar de costat importants obres d'infraestructura, com els canals necessaris per al rec i transport.

Entre tant, en Ctesifonte, capital dels parts, el vell rei Orodes II, despuix de perdre al seu hereu, va deixar el govern al seu fill menor, Fraates IV, qui ho va assessinar i va fer matar als seus germanastres, nets de Antíoco I, que ho va criticar i va pagar per això en la seua vida. Per això molts nobles arsácidas, inclós un tal Monaeses, varen fugir en els romans.

En 37 a. C., el llegat d'Antonio, Publio Canidio Craso, va véncer als reis Parnavaz II d'Iberia i Zobéra d'Albània, abdós en el Caucas, en un eixèrcit de 6 legions, guanyant importants posicions estratègiques. Açò va entusiasmar al triunviro, a qui Monaeses li havia promés una fàcil conquista de Partia. En recompensa per la seua ajuda, el caudillo li va prometre el tro arsácida a l'exiliat i li va donar el govern de les ciutats de Larisa, Aretusa i Hierápolis. Temerós del poder alcançat per Antonio, Fraates IV va escomençar a negociar en el desterrat, prometent-li de tot a canvi que retornara. Antonio es va enfurir quan ho va saber, pero en lloc de matar a Monaeses va fingir confiar en ell i li va demanar que fora el seu enviat davant el rei partixc, demanant la pau a canvi de l'entrega de les àguiles i els presoners romans capturats en Carras; era un truc per a guanyar temps que dedicar als preparatius de l'invasió.

Antonio estava especialment decidit a venjar, per mig d'una gran campanya, la catàstrofe de Carras, estenent la zona d'influència de la República a través de la creació de nous regnes vassalls, provablement sense planejar crear noves províncies romanes. Els seus plans eren hereus de l'estratègia proyectada per César, ya que va poder conéixer-los en profunditat en tindre accés als documents secrets del dictador immediatament despuix del cesaricidio. Alvançar directament pel desert a l'est del Éufrates era expondre's a ser vençut per la superior cavalleria partixca, capaç d'aïllar-ho encara que aplegara a Ctesifonte. El triunviro decidix fer una llarga marcha a través de l'Armènia d'Artavasdes II, qui era el seu aliat i havia recolzat a Canidio en el Caucas, per a després seguir fins a la Mija Atropatene. Esperava que despuix d'ocupar Mija, a l'any següent podria descendir pel Tigris fins a Ctesifonte. Per a mantindre controlada la seua retaguàrdia, deixa Síria a càrrec de Soci i Àsia de Gayo Fornio.

Forces enfrontades

Romans

Erro al crear miniatura:

Denario en honor de la Legio X (Equestris) emés per Marco Antonio en Egipte en 32-31 a. C., unitat que va participar en les campanyes pártiques d'Antonio.

L'eixèrcit de campanya d'Antonio va ser un dels més grans concentrats en l'Antiguetat. Despuix d'enviar a Cleopatra de regrés a Egipte, el triunviro va procedir a concentrar les seues forces. Segons Plutarco, estes eren 60000 legionaris, 10000 ginets celtes i hispans i un contingent de 30000 soldats d'infanteria llaugera i cavalleria proporcionat per reis asiàtics aliats. L'aporte aliat més gran va ser de Artavasdes II, qui li va cedir 6000 armenis montats i atres 7000 a peu, encara que el mateix autor no és coherent en les sifres perque despuix diu que eren 16000 els ginets armenis. Per la seua banda, Tito Livio afirmava que els ginets eren 16000 i autors moderns rebaixen el número de legionaris a 50000. Ademés, duya un tren de sege de 300 carromatos, incloent un enorme ariet de 80 peus de llarc, irremplazables durant la campanya per la falta de fusta adequada en la regió. Este massiu contingent va causar alarma en Bactria i Índia, ya que en més de 100000 soldats, era el major que Roma havia movilisat fins a llavors en Àsia.

Segons Plutarco i Floro, l'eixèrcit expedicionario s'organisava en 16 legions romanes, encara que Livio les eleva a 18. El historiador romà Veleyo Patérculo les reduïx a 13. El historiador britànic Lawrence Keppie creu haver identificat algunes de les legions que varen participar en la campanya partixca: I, XXIII, III Gallica, VI Ferrata, X Equestris, V Alaudae, XII Fulminata, XVII, XVIII, III Cyrenaica i IV Scythica.

Parts

Plutarco afirma que els parts tenien a lo manco 40000 ginets, sifra que els erudits moderns consideren el tamany usual dels seus levas. Justino puja llaugerament eixe número a 50000. Proporcionalment, es creu que hi hauria nou arqueros a cavall llaugerament armats per cada catafracto armat en llança i armadura per a ginet i ensellament. Estos guerrers blindats eren l'èlit de l'eixèrcit, tots «hòmens lliures» o nobles.

Este últim també afirma que a penes 400 dels guerrers parts eren liberi, «hòmens lliures», i el restant servi, «esclaus». Tal desproporció entre hòmens lliures i "esclaus" sembla ser confirmada parcialment per Plutarco. No obstant, erudits moderns sostenen que per desconeiximent de la societat partixca, en realitat, els quatre centenars de hòmens lliures eren cavallers nobles fidels a algun gran senyor i el restant eren servitores, «clients» o «dependents», en una relació de vassallage feudal. Deu mencionar-se que entre els arsácidas, el poder d'un gran noble es media pel número de guerrers montats que duya quan el rei ho convocava.

Bibliografia

Fonts clàssiques

De les obres antigues, els llibres són citats en números romans i capítuls i/o paràgrafs en aràbics.

• Dion Casio. Marco Antonio. Llibres XLVIII, XLIX i L. Vore en Cary, Earnest (1917). donar/home.html Roman History by Cassius Va donar (en anglés), Cambridge: Harvard University Press.
• Lucio Aneo Floro. Fraates IV. Llibre II. Vore en Forster, Edward Seymour (1924). Florus: Epitome of Roman History (en anglés), Cambridge: Harvard University Press. Per dates, vore també la versió digitalisada en Antonio, basada en traducció llatí-anglés per Jona Lendering i Andrew Smith, 2003, que originalment es basa en la versió de campaña pártica de Marco Antonio, que és una digitalisació de l'edició de Paul Jal, París: Els Belles Lettres, 1984.
• Marco Juniano Justino. Antonio. Llibre XLI. Vore en Watson (1853). Justinus: Epitome of Pompeius Trogus' "Philippic histories" (en anglés), Londres: Henry G. Bohn. Vore també en Antonio.
• Plutarco. Vida d'AntonioAntonioVides paralelesAntonioVida de CrasoAntonioVides paraleles. Vore en Perrin, Bernadotte (1916). Plutarch's Lives (en anglés), Cambridge: Harvard University Press. En espanyol en Imperium.org.
• Rufo Festo. Breviario de l'història de RomaAntonioPeriocas. Vore en Villar Vidal (2008). Tito Livio. Periócas, Periócas de Oxirrinco; Juliol Obsecuente. Llibre Dels Prodigis, Madrit: Gredos. ISBN 978-84-249-1696-4.

• Veleyo Patérculo. Compendio de l'Història romana. Llibre II. Vore en: Shipley, Frederick William (1924). Compendium of Roman history. Res gestae divi (en anglés), Cambridge: Harvard University Press.

Historiografia

• Bernardi, Aurelio (1979). Storia d'Itàlia. Dalla preistoria al principato augusteo (en italià), Novara: Istituto Geografico De Agostini.
• Chamoux, François (1988). Marque Antonio. Ultime principe dell'Orient greco (en italià), Milà: Rusconi. ISBN 978-88-18-18012-1.
• Ferrero (1946). Grandezza i decadenza vaig donar Roma: dona Cessara a August (en italià), Cernusco sul Naviglio: Garzanti.
• Herrmann, Georgina (1977). The Iranian revival (en anglés), Oxford. ISBN 9780729000451.
• Keppie, Lawrence (1988). The Making of the Roman Army: From Republic to Empire (en anglés), Norman: University of Oklahoma Press. ISBN 978-0-8061-3014-9.
• Kreitzer, Larry Joseph (1996). Striking New Images: Roman Imperial Coinage and the New Testament World (en anglés), Sheffield: A&C Black. ISBN 9781850756231.
• Lukonin, Vladimir G. (1996). «Political, social and administrative institutions: taxes and trade», The Cambridge History of Iran: The Seleucid, Parthian and Sasanian periods, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 681-746.
• (2014) The Roman Empire and the Indian Ocean: The Ancient World Economy and the Kingdoms of Africa, Aràbia and Índia (en anglés), Huddersfield: Pen and Sword. ISBN 9781783463817.
• Piganiol, Andrè (2010). Li conquiste dei romani (en italià), Milà: il Saggiatore. ISBN 978-88-565-0162-9.
• Sampson, Gareth C. (2008). The Defeat of Rome: Crassus, Carrhae and the Invasion of the East (en anglés), Huddersfield: Pen & Sword Military. ISBN 9781844156764.
• Scullard, Howard H. (1992). Storia del mondo romà. Dalle riforme dei Gracchi alla morte vaig donar Nerone, Milà: BUR. ISBN 88-17-11574-6.

• Syme, Ronald (2014). La rivoluzione romana (en italià), Torí: Einaudi. ISBN 978-88-06-22163-8.
• Tarn (1923). «Parthia», The Cambridge Ancient History: The Last Age of the Roman Republic, 146-43 BC. (en anglés), Cambridge: Cambridge University Press, pp. 574-613.
• (2014) Immortal, Updated Edition: A Military History of Iran and Its Armed Forces (en anglés), Georgetown: Georgetown University Press. ISBN 9781626160323.
• Zakeri, Mohsen (1995). Sasanid Soldiers in Early Muslim Society: The Origins of 'Ayyārān and Futuwwa (en anglés), Wiesbaden: Otto Harrassowitz Verlag. ISBN 9783447036528.