Cactàcees

Oreocereus, provinent d'Humahuaca.

Cactaceae, les cactáceas, conegudes com cactus o cactos, és una família de plantes originàries d'Amèrica. No obstant, hi ha una excepció, Rhipsalis baccifera, que està estesa en Àfrica tropical, Madagascar i Sri Lanka. Es creu que la colonisació d'Europa per esta espècie és relativament recent (uns quants centenars d'anys), provablement transportada en l'aparat digestiu de pardals migratoris en forma de llavors, be directament des d'Amèrica o a partir de poblacions sorgides en Àfrica com a conseqüència del transport d'esclaus.

Moltes plantes suculentes, tant en Europa com en Amèrica, tenen una notable semblança en els cactus i, a sovint, són aixina cridades en llenguage corrent. No obstant, açò es deu a l'evolució parala o convergent (similars pressions selectives resulten en morfologia paregudes), ya que cap d'elles està estretament emparentada en les cactáceas. La característica identificativa més clara de la família dels cactus és l'areola, una estructura especialisada d'a on sorgixen les espines, els refills nous i, en moltes ocasions, les flors. Es considera que les cactáceas han evolucionat entre 30 i 40 millons d'anys arrere. El continent americà estava unit als demés, pero es va ser separant progressivament per la deriva continental. Les espècies endèmiques del Nou Món varen deure desenrollar-se despuix d'esta separació; el distanciament significatiu es va alcançar en els últims 50 millons d'anys. Açò podria explicar l'inexistència de cactus endèmics en Àfrica: estos varen evolucionar en Amèrica quan els continents ya s'havien separat.

Segons l'Apèndix I de CITES, més de 15 gèneros de cactáceas (en 73 espècies) es troben en greu perill d'extinció, per deterioració de l'hàbitat o per depredació.

En viure en zones de calors extremes, els cactus realisen l'intercanvi de gasos durant la nit per mig del metabolisme àcit de les crasuláceas, consumint llavors diòxit de carbono, al revés que el restant de les plantes (que ho consumixen, netament, durant el dia).

Descripció

Opuntia ficus-indica, molt comú en Mèxic i conegut com Nopal.

Mammillaria bombycina.

Talle

El talle de les cactáceas i que conformen bàsicament el cos de la planta, estan engrossats pel desenroll del parènquima, i el seu color vert es deu a que són fotosintéticos.

• Tres formes principals de talle:
  • Cladodio: Talle aplanado en forma de raqueta (com en els nopals).
  • Columnar: Talle en forma cilíndrica (en o sense ramificació). La planta es denomina basítona si es dividix des de la base del talle, mesótona si es dividix a la mitat del talle o acrótona si es dividix en la punta del talle. En les columnars algunes voltes el talle està comprimit lateralment i aplanado, en el cas del qual se li crida filocladio (com en els saguaros).
  • Globoso: Talle casi esfèric, en porte de barril (com en les biznagas).

Echinocactus platyacanthus.

Areola

l'areola és una estructura vegetativa distintiva de les cactáceas que es troba sobres els podarios i costelles. Les areolas, per lo comuna, mantenen dos zones de creiximent: en la part superior es produïxen les flors (meristemos floríferos) i en l'inferior els meristemos espinulíferos. Les areolas desenrollen múltiples pèls o tricomas (semblants a les fibres de cotó) i espines (i, en els gèneros més antics, fulls). Hi ha cactus sense espines, com Opuntia ficus-indica (encara que solament en la seua forma hortícola, no selvada) i Opuntia leucotricha. Estes espècies sense espines poden ser consumides pel ganado en els periodos secs, com a forma de supervivència i adaptació al canvi climàtic.

Echinopsis chiloensis de la xara de Chile Central.

Echinopsis pachanoi

Paròdia leninghausii.

Paròdia penicillata.

Matucana madisoniorum.

La barda d'òrguens cactus que rodeja la casa de Frida Kahlo i Diego Rivera en Ciutat de Mèxic

Sulcorebutia rauschii.

Mammillaria gracilis var.fragilis.

Flores i fruts

Les florés són solitàries i hermafroditas o, més rara volta, unisexualés. Si be existixen espècies en flors zigomorfas, la majoria tenen flors actinomorfas. el periant està compost, generalment, per numerosos tépals disposts en espiral, en aspecte petaloide. Freqüentment els tépals externs tenen aspecte sepaloide. S'unixen basalmente per a formar un hipanto o tubo periántico. l'androceo està format per numerosos estams, en seqüència centrífuga. el polen és trinucleado, des de tricolpado a 6-15 colpado o porado. el nectario està constituït per un anell en la superfície interna del tubo periántico. el gineceo es compon de 3 o més carpelos, i l'ovari és ínfero. el frut sol ser indehiscente, baciforme i rara volta sec.

Un atre

(No confondre les cactáceas en algunes espècies del gènero Euphorbia)

Història evolutiva

En mínimes evidències en el registre fòssil, les cactáceas són considerades pels especialistes com un grup natural monofilético que ha evolucionat en els últims 80 a 60 millons d'anys. Es varen desenrollar a partir de formes no suculentes, les quals contaven en fulls simples arreglats en forma helicoidal, fotosíntesis C3, fusta (xilema secundari), polen i llavors. Morfològicament semblants a atres famílies relacionades i incloses en el mateix orde de les Caryophylls. Sobre el seu orige es creu que possiblement es varen originar en la zona tropical seca d'Amèrica del Sur. El gènero Pereskia presenta vàries d'eixes característiques, per lo que és considerat el més primitiu entre les cactáceas.

Distribució i hàbitat

Distribució original dels cactus.

 Només Rhipsalis baccifera.

 Totes les demés espècies.

Els cactus habiten en diverses regions, des de les planures costeres fins a les zones d'alta montanya. En una excepció, són natius d'Amèrica, a on la seua àrea de distribució s'estén des de la Patagonia fins a la Columbia Britànica i Alberta, en l'oest de Canadà. Existixen varis centres de diversitat. En el cas dels cactus adaptats a la sequia, els tres centres principals són Mèxic i el suroest d'Estats Units; els Andes del suroest, a on es troben en Perú, Bolívia, Chile i Argentina; i l'est de Brasil, llunt de la conca de l'Amazones. Els cactus epífitos i trepadores que viuen en els arbres tenen necessàriament centres de diversitat diferents, ya que requerixen ambients més humits. Es troben principalment en les montanyes costeres i els boscs atlàntics del surest de Brasil; en Bolívia, que és el centre de diversitat de la subfamília Rhipsalideae; i en les regions boscoses d'América Central, a on les Hylocereeae trepadoras són més diverses.

Rhipsalis baccifera és l'excepció; és nativa tant d'Amèrica com del Vell Món, a on es troba en Àfrica tropical, Madagascar i Sri Lanka. Una de les teories és que es va propagar per mig del transport de llavors en el tracto digestiu de les aus migratòries; les llavors de Rhipsalis estan adaptades per a la seua distribució per les aus. Les poblacions del Vell Món són poliploides i es consideren subespecies distintes, lo que recolza l'idea de que la propagació no va ser recent. La teoria alternativa és que l'espècie va creuar inicialment l'Atlàntic en barcos europeus que comerciaven entre Sudamérica i Àfrica, despuix de lo que les aus varen poder haver-la propagat més àmpliament.

Espècies naturalizades

Moltes atres espècies s'han naturalizado fòra d'Amèrica despuix d'haver segut introduïdes pel ser humà, especialment en Austràlia, Hawái i la regió mediterrànea. En Austràlia, les espècies de Opuntia, en particular la Opuntia stricta, es varen introduir en el XIX per a utilisar-les com cerques agrícoles naturals i en un intent d'establir una indústria de cochinilla. Ràpidament es varen convertir en un important problema de mals herbes, pero en l'actualitat es controlen per mig d'agents biològics, en particular l'arna Cactoblastis cactorum. No obstant, el potencial de mals herbes de les espècies de Opuntia en Austràlia continua, lo que ha dut a que tots els cactus opuntioides, llevat O. ficus-indica, siguen declarats mals herbes d'importància nacional pel Comité de Mals Herbes d'Austràlia en abril de 2012.

La Península aràbiga conta en una gran varietat de poblacions de cactus introduïts, cada volta més numerosos. Algunes d'elles són cultivades, unes atres són escapes del cultiu i unes atres són invasoras que es presumix que són escapes ornamentals.

Cultiu

Hivernàcul de cactus del Real Jardí Botànic Juan Carlos I.

Els cactus de clima àrit i sec són xerófilos, és dir aguanten be la sequia, pero com totes les plantes també necessiten obtindre aigua per a viure. Quan són cultivats convé deixar que el substrat se seque entre rec i rec. És molt important que la terra no es encharque: massa aigua i, sobretot, un substrat mal drenado, provoquen l'aparició de foncs i la mort de la planta. De fet, un dels majors errors en el conte de les cactáceas xerófilas és l'excés de rec.

El rec depén de molts factors: exposició, época de l'any, tipo de substrat, clima, si està en test o en terra, el material del test, si es troba en l'exterior o no, per lo que devem ser especialment cuidadosos, ya que en este tipo de plantes, a sovint menys és més. Aixina, en una zona molt càlida i seca, un cactus en test de fanc orientat cap a l'Equador Terrestre necessitarà prou més rec en la mateixa época de l'any que un plantat en semisombra directament en la terra en una zona més templada i plujosa. Durant l'estiu, un rec lleu cada 10 dies pot ser correcte com a referència; en primavera i autumne s'han d'espayar més. Mentres dure la fredor hivernal pràcticament no farà falta regar, puix els propis cactus s'encarreguen d'arreplegar aigua de l'ambient. Pero en ambients en poca humitat, especialment dins de casa i en calefacció, es deu seguir regant ocasionalment durant l'hivern per a evitar que se seque completament el substrat.

Com a norma general, la majoria dels cactus del desert preferixen una exposició solejada. No obstant, els cactus epífitos, en canvi, necessiten una posició en semisombra, pero molta llum, i més aigua per a sobreviure be; entre ells podem trobar els cactus del gènero Rhipsalis i Epiphyllum. També requerixen un exposició més sombreada en el seu periodo d'adaptació els cactus recent transplantats, els molt jóvens i els que vénen de passar una temporada en l'interior. Molts cactus, en provindre de zones desérticas a on les nits poden ser molt fredes, tenen una resistència moderada a les gelades. No obstant, entre les 2000 espècies de cactáceas que existixen, moltes són de climes més càlits (generalment les epífitas) i toleren males baixes temperatures. Les pluges hivernals fan als cactus més sensibles a les posteriors gelades. La combinació excés d'aigua més gelada pot resultar fatal. La solució: dur-els dins de casa mentres dura l'hivern.

La falta de llum fa que es ahílen, és dir, que s'estiren cap a la llum perdent la seua porte homogéneu. Per tant, deuen colocar-se junt a les finestres o be utilisar alguna font de llum artificial. És de vital importància no danyar les raïls perque podrien penetrar foncs en la planta. Per lo tant, en el moment del transplant es deu eliminar en molt cuidat la terra que es vol rebujar en algun objecte sense tall. Si alguna raïl ha resultat danyada, aplicar carbó vegetal polvorisat i deixar sense regar durant uns 10 dies. Un cert número d'espècies es cultiven com plantes d'interior, aixina com en jardins ornamentals. Algunes espècies del gènero Opuntia, particularment l'espècie Opuntia ficus-indica, són cultivades en Amèrica i en la zona mediterrànea pel seu frut, la tuna o figa chumbo, el qual és dolça i molt apreciat.

També solen formar part dels denominats xerojardines, a on s'agrupen cactus i atres plantes poc consumidores d'aigua (xerófitas) en regions àrides. Aixina mateix, s'utilisen molt per a decorar patis, balcons i terrats, puix són moltes les espècies que, pel seu reduït tamany, es poden cultivar en recipients durant tota la seua vida, com els gèneros Ariocarpus o Mammillaria. Les tanques de cactus vius s'ampren com a barricades al voltant d'edificis.

Etimologia

La paraula cactus deriva del grec Κάκτος káktos, utilisat per primera volta pel filòsof Teofrasto per a nomenar una espècie de penca espinosa que creixia en l'illa de Sicília, possiblement la penca Cynara cardunculus.

Curiosament, existixen també dos referències poètiques de l'Antiguetat sobre esta planta. Aixina, el poeta Teócrito de Siracusa va escriure en els seus Idilis: «A tu et deixen com una ovella de la rabera, la pata de la qual s'haja picat per un cactus». Aixina mateix, Filetas, poeta provinent de l'illa de Cos, va escriure sobre ella: «Deu llamentar-se qui haja perdut l'afecte d'una mula, pel temor a les ferides del cactus espinós». La paraula va passar al llatí com cactus per mig de Plinio el Vell, qui en el seu Naturalis Història va reprendre allò que Teofrasto va escriure sobre esta planta que creixia en Sicília. De cactus va derivar la paraula llatina carduus, que finalment va donar lloc a l'espanyola penca. Durant l'Edat Mija la paraula cactus era el nom usual per a la carchofa comestible. Més vesprada, Cactus va ser usat com a nom genèric per Carlos Linneo en 1753, dins del com agrupava 22 plantes que hui es consideren dins de gèneros diversos de la família Cactaceae.

Taxonomia

La classificació taxonómica dels cactus és:

• REGNE: Plantae

• TIPO O DIVISIÓ: Magnoliophyta
• CLASSE: Magnoliopsida
• ORDE: Caryophylls
• FAMÍLIA: Cactaceae (Cactáceas: Els Cactus)

Subfamílies

La família Cactaceae es dividix en quatre subfamílies: Pereskioideae (monogenérica; espècies proveïdes de fulls ben formats), Opuntioideae (a la que pertany la chumbera o nopal), Maihuenioideae (monogenérica; espècies restringides a Argentina i Chile) i Cactoideae (la de major número d'espècies).

Gèneros

Artícul principal → Anexe:Gèneros de Cactaceae.

Hi ha 157 gèneros de cactus, en unes 2500 espècies, en la seua major part adaptades a climes àrits.

Vore també

• Aizoaceae
• Característiques
• Archivat el 29 de juny de 2021 archivat en Wayback Machine.

Enllaços externs

• Taxonomia dels cactus i atres plantes crasas
• Zona de cactus
• Archivat el 29 de juny de 2021 archivat en Wayback Machine.
• és
• Cactofilia (en italià i anglés)
• Pàgina Oficial del Conte de Cactus en Espanyol
• Archivat el 29 de maig de 2020 archivat en Wayback Machine.
• conte del cactus