Budisme Chan

El caràcter chinenc per a Buda, fó

Chan (del sánscrito dhyāna , que significa «meditació» o «estat meditatiu» en el budisme ) és una tradició budiste chinenca Mahāiāna. Es va desenrollar en China a partir del VI i es va popularisar durant les dinasties Tang i Song. Durant les dinasties Ming i Qing, es va convertir en una de les formes més influents del budisme practicat en China. En l'actualitat, seguix sent una de les tradicions més destacades del budisme chinenc en China, Taiwan, Hong Kong i les comunitats chinenques d'ultramar.

A partir de China es va estendre al sur com Thiền en vietnamita, despuix en el nort com Seon en coreà i, en el XIII, a l'est com Zen en japonés.

Una part important del Chan és la pràctica de la meditació, la percepció directa de la pròpia naturalea búdica (見性, jianxing ) i l'expressió personal d'esta percepció en la vida diària per a benefici dels demés. Algunes tècniques Chan comuns inclouen el zuochan (meditació realisada en una postura assentada com la del loto), la contemplació de gong'ans i huatous, aixina com el nianfo (que generalment implica cantar la frase Namo Amituofo). La majoria dels monasteris Chan també solen participar en pràctiques budistes tradicionals com la vora de sutras i dharanis (mantras), la pren de preceptes del bodhisattva, la meditació caminant, alguns rituals i cerimònies, el monacato i l'estudi de les escritures.

En émfasis en el pensament de la naturalea búdica, l'allumenament original i el despertar repentí, l'ensenyança Chan es nutrix de numeroses fonts, entre elles la meditació Sarvāstivādona, les ensenyances Mahayana sobre el camí del Bodhisattva, Yogācāra i el Tathāgatagarbha (naturalea búdica) tal com s'ensenya en el Laṅkāvatāra Sūtra i el Śūraṅgama Sūtra, i l'escola Huayan. Ademés la lliteratura Prajñāpāramitā, i el pensament Madhyamaka, també han influït en la naturalea apofática i a voltes iconoclasta de la retòrica Chan.

Sinificació del budisme i influències taoístas

Quan el budisme va aplegar a China, es va adaptar a la cultura i la comprensió chinenques. Les teories sobre l'influència d'atres escoles en l'evolució del Chan varien àmpliament i es basen en gran mida en correlació especulatives més que en registres escrits o històrics. Numerosos estudiosos han argumentat que el Chan es va desenrollar a partir de l'interacció entre el budisme Mahāiāna i el taoisme.

La meditació budista es practicava en Chinenca sigles abans de l'auge del Chan, per figures com An Shigao (c. 148-180 d. C.) i la seua escola, els qui varen traduir varis dhyāna sutras, que varen ser influents texts de meditació primerenca, principalment basats en les ensenyances de meditació dels Sarvāstivādins de Cachemira (aproximadament sigles I-IV). Els cinc tipos principals de meditació en els Dhyāna sutras són anapanasati (consciència plena de la respiració); Meditació paṭikūlamanasikāra, l'atenció plena a les impurees del cos; meditació maitri; la contemplació dels dotze vínculs de pratītyasamutpādona; i la contemplació de les treinta y dos Característiques del Buda. Atres traductors importants de texts de meditació varen ser Kumārajīva (334-413), qui va traduir el Sutra de la Concentració de la Meditació Assentada, entre molts atres texts; i Buddhabhadra. Estes traduccions al chinenc dels manuals de meditació Sarvāstivādin Yogacara, principalment indis, varen ser la base de les tècniques de meditació del Chan chinenc.

El budisme va estar expost a influències confucianas, taoístas, i de les religions populars locals, quan va aplegar a China. Goddard cita a D. T. Suzuki, que descriu el Chan com una «evolució natural del budisme baix les condicions taoístas». El budisme es va identificar inicialment com "una variant bàrbara del taoisme", i la terminologia taoísta es va utilisar per a expressar les doctrines budistes en les traduccions més antigues de texts budistes, una pràctica denominada geyi, "adaptació de conceptes".

A jujar per la recepció de les obres del Hinayana per part dels Han i pels primers comentaris, sembla que el budisme es percebia i assimilava a través del taoisme religiós. Buda era vist com un immortal estranger que havia alcançat alguna forma de no mort taoísta. L'atenció plena a la respiració dels budistes es considerava una extensió dels eixercicis de respiració taoístas.

Tao Sheng

Els primers convers locals varen ser taoístas. Varen desenrollar una gran estima per les tècniques de meditació recent introduïdes, i les varen combinar en el neidan (meditació taoísta). Representants del budisme chinenc primitiu, com Sengzhao i Tao Sheng, es varen vore profundament influenciats per les obres clau taoístas de Laozi i Zhuangzi. En este context, els primers discípuls Chan varen heretar especialment el concepte de ziran (naturalitat): equiparaven, en certa mida, l'inefable Tao en la naturalea búdica, i, per lo tant, en lloc d'aferrar-se al saber abstracte dels sūdespuix de, emfatisaven la naturalea búdica present en la vida humana quotidiana, de la mateixa manera que el Dao. Per un atre costat, els taoístas inicialment varen entendre que la vacuidad, śūnyatā, era similar a wuwei (no acció).

L'emergent budisme chinenc, no obstant, va tindre que competir en el taoisme i el confucianisme.

Ya que el budisme era una influència estrangera, i tot lo "bàrbar" era sospitós, certs crítics chinencs es varen vore sacsats per l'expansió del dharma. [...] En els primers quatre sigles de l'era cristiana, esta influència bàrbara s'infiltrava en China just quan esta era menys estable políticament i més vulnerable a la sedició. A mida que la filosofia i la pràctica s'infiltraven en la societat, molts tradicionalistes es varen unir per a detindre l'influència estrangera, no tant per intolerància (una actitut rotundament rebujada tant pel taoisme com pel confucianisme), sino perque sentien que la cosmovisió chinenca estava sent trastocada.

Un punt de confusió per a este nou budisme chinenc emergent va ser la doctrina de les dos veritats. El pensament chinenc l'entenia com dos veritats ontològiques: la realitat existix en dos nivells: un de relatiu i un d'absolut. En la filosofia Madhyamaka índia, les dos veritats són dos veritats epistemològiques: dos maneres diferents de vore la realitat. Basant-se en la seua comprensió del Mahāiāna Mahāparinirvāṇa Sūtra, els chinencs suponien que l'ensenyança de la naturalea búdica era, com afirmava dit sutra, l'ensenyança budista definitiva, i que existix una veritat essencial per damunt de la sunyata i de les dos veritats.

Periodo llegendari o Proto-Chan (c. 500-600)

Sermón de la Flor

Sermón de la Flor i el Sermón de la Flor

La tradició Chan atribuïx els orígens del Chan en l'Índia al Sermón de la Flor, la font de la qual més antiga data del XIV. Es diu que Gautama Buda va reunir als seus discípuls un dia per a una charrada sobre el Dharma. En reunir-se, el Buda va guardar un silenci absolut i alguns varen especular que potser estava cansat o malalt. El Buda, en silenci, va alçar i va girar una flor, i els seus ulls varen lluir; varis dels seus discípuls varen intentar interpretar el seu significat, encara que cap va encertar. Un dels discípuls del Buda, Mahākāśyapa, va contemplar la flor i va somriure. El Buda va reconéixer llavors la visió de Mahākāśyapa dient lo següent:

Posseïxc el verdader ull del Dharma, la maravellosa ment del Nirvana, la verdadera forma de lo sense forma, la sotil porta del Dharma que no es basa en paraules ni lletres, sino que és una transmissió especial anara de les escritures. Açò ho confie a Mahākāśyapa.

Primers sis patriarques (c. 500 – principis del VIII)

Tradicionalment, l'orige del Chan en China s'atribuïx a Bodhidharma, un monge d'Àsia Central de parla iraní o un monge indi. L'història de la seua vida i la dels Sis Patriarques es va construir durant la dinastia Tang per a donar credibilitat a l'escola en expansió. Es dispon de poca informació històrica sobre ell, pero la seua hagiografia es va desenrollar quan la tradició Chan es va enfortir i va cobrar rellevància a principis del VIII. Per a llavors, ya s'havia desenrollat un linaje dels sis fundadors ancestrals del Chan.

Els verdaders orígens del Chan podrien trobar-se en els ascetas budistes que vivien en boscs i montanyes. Huike, «un dhuta (asceta extrem) que va instruir a atres» i va utilisar el Śrīmālādevī Siṃhanādona Sūtra, un dels sū@tras del Tathāgatagarbha, que figura en les històries sobre Bodhidharma. Huike és considerat el segon patriarca Chan, designat per Bodhidharma per a succeir-ho. Un dels discípuls d'Huike, Sengcan, a qui se li atribuïx el Xinxin Ming, és considerat el tercer patriarca.

A finals del VIII, baix l'influència de l'alumne d'Huineng, Shenhui, s'havia establit la llista tradicional de patriarques del linaje Chan:

1. Bodhidharma (達摩) c. 440 – c. 528
2. Dazu Huike (慧可) 487–593
3. Sengcan (僧燦) ?–606
4. Dayi Daoxin (道信) 580–651
5. Daman Hongren (弘忍) 601–674
6. Huineng (惠能) 638–713

Sutra Lankavatara

En els seus inicis en China, el Chan es referia principalment als sūdespuix de Mahāiāna i, en especial, al Sūtra Laṅkāvatāra. Com a resultat, als primers mestres de la tradició Chan se'ls coneixia com "mestres Laṅkāvatāra". Ya que el Sūtra Laṅkāvatāra ensenya la doctrina del Ekayāna "Vehícul Únic", l'escola Chan primitiva a voltes es denominava "Escola del Vehícul Únic". En atres texts antics, l'escola que posteriorment es coneixeria com Chan a voltes inclús es denomina simplement "escola Laṅkāvatāra" . Els relats d'este periodo enjorn es troben en els Registres dels Mestres de Laṅkāvatāra.

Bodhidharma

Bodhidharma en Dazu Huike. Pintura de Sesshū Tōiō, sigle XV.

Artícul principal: Bodhidharma

Es registra que Bodhidharma va aplegar a China durant l'época de les dinasties del Sur i del Nort per a ensenyar una «transmissió especial anara de les escritures» que «no es basava en paraules». En tot l'art budiste, Bodhidharma és representat com un bàrbar de caràcter prou irascible, en profusa barba i ulls oberts. En els texts Chan se li coneix com "El Bàrbar d'Ulls Blaus". Es dispon de poca informació històrica sobre ell, pero la seua hagiografia es va desenrollar quan la tradició Chan es va enfortir i va cobrar rellevància a principis del VIII. Per a llavors, ya s'havia desenrollat un linaje dels sis fundadors ancestrals del Chan en China.

Es conserva poca informació biogràfica contemporànea sobre Bodhidharma, i els relats posteriors es varen vore enriquits en llegendes. Existixen tres fonts principals per a la biografia de Bodhidharma: El Registre dels Monasteris Budistes de Luoyang de Yang Xuanzhi (547), el prefacio de Tan Lin a les Dos Entrades i les Quatre Pràctiques (VI) i les Biografies Adicionals de Monges Eminents de Dayi Daoxin (VII).

Estes fonts varien en la seua descripció de Bodhidharma com "de Pèrsia" (547), "un monge brahmán del sur de l'Índia" (645), "el tercer fill d'un rei brahmán del sur de l'Índia" (c. 715 d. C.). Algunes tradicions descriuen específicament a Bodhidharma com el tercer fill d'un rei Pallava de Kanchipuram.

El Llarc Roll del Tractat sobre les Dos Entrades i les Quatre Pràctiques, escrit per Tan Lin (506-574), conté ensenyances atribuïdes a Bodhidharma. El text es coneix a partir dels manuscrits de Dunhuang. Les dos entrades a l'allumenament són l'entrada del principi i l'entrada de la pràctica:

L'entrada del principi consistix en alcançar l'allumenament a la Veritat basant-se en l'ensenyança. Es deu tindre una fe profunda en que tots els sers sintientes, tant comuns com allumenats, posseïxen una mateixa Naturalea Verdadera, i que esta Naturalea Verdadera solament es veu encoberta i imperceptible [en el cas de la gent comuna] per les falses impressions sensorials.

L'inici de la pràctica inclou els següents quatre passos:

1. Pràctica de la retribució de l'enemistat: acceptar tot sofriment com a frut de transgressions passades, sense enemistat ni queixes.
2. Pràctica de l'acceptació de les circumstàncies: permanéixer impasible inclús davant la bona fortuna, reconeixent-la com evanescente.
3. Pràctica de l'absència d'anhel: estar sense anhel, que és la font de tot sofriment.
4. Pràctica de la conformitat en el Dharma: erradicar els pensaments erròneus i practicar les sis perfecció, sense cap "pràctica".

Este text va ser utilisat i estudiat per Huike i els seus discípuls. La Naturalea Verdadera es referix a la naturalea búdica.

Huike

Bodhidharma es va establir en el nort de Wei, China. Poc abans de la seua mort, Bodhidharma va nomenar al seu discípul Dazu Huike per a succeir-ho, convertint a Huike en el primer fundador ancestral naixcut en China i el segon fundador ancestral del Chan en China. Es diu que Bodhidharma li va entregar tres objectes a Huike com a senyal de transmissió del Dharma: un corfoll, un bol i una còpia del Laṅkāvatāra Sūtra. La transmissió va passar despuix del segon fundador ancestral Dazu Huike al tercer Sengcan, al quart fundador ancestral Dayi Daoxin i al quint fundador ancestral Daman Hongren.

Bibliografia

• Blyth, R. H.(1966).«Zen and Zen Classics, Volume 4».Hokuseido Press.Tòquio:
• Borup, Jørn(2008).«Japanese Rinzai Zen Buddhism: Myōshinji, a Living Religion».Brill.
• Broughton, Jeffrey L.(1999).«The Bodhidharma Anthology: The Earliest Records of Zen».University of Califòrnia Press.Berkeley, CA:
• Brown Holt, Lindo(1995).«From Índia to China: Transformations in Buddhist Philosophy».Qi: The Journal of Traditional Eastern Health & Fitness.
• Buswell, Robert I.(1991).«Sudden and Gradual. Approaches to Enlightenment in Chinese Thought».Motilal Banarsidass Publishers Private Limited.
• Buswell, Robert I(1993).«Ch'an Hermeneutics: A Korean View. In: Donald S. Lopez, Jr. (ed.)(1993), Buddhist Hermeneutics».Motilal Banarsidass.
• Chang, Chung-Yuan(1967).«Ch'an Buddhism: Logical and Illogical».Philosophy East and West.17(1/4): 37–49.doi:10.2307/1397043.Consultat el 2011-12-13.
• Cheng Chien Bhikshu(1992).«Sun-Face Buddha. The Teachings of Ma-tsu and the Hung-chou School of Ch'an».Asian Humanities Press.
• Cleary, Thomas(2005).«Classics of Buddhism and Zen: Volume One».Shambhala publications.Boston, MA:
• Dumoulin, Heinrich(2005a).«Zen Buddhism: A History. Volume 1: Índia and China».World Wisdom Books.
• Dumoulin, Heinrich(2005b).«Zen Buddhism: A History. Volume 2: Japan».World Wisdom Books.
• Dumoulin, Heinrich; Heisig, James W.; Knitter, Paul (2005). Zen Buddhism: A History (Índia and China), World Wisdom. ISBN 0-941532-89-5.
• Faure, Bernard(1997).«The Will to Orthodoxy: A Critical Genealogy of Northern Chan Buddhism».Stanford University Press.
• Faure, Bernard(2000).«Visions of Power. Imaging Medieval Japanese Buddhism».Princeton University Press.
• Ferguson, Andy(2000).«Zen's Chinese Heritage».Wisdom Publications.Boston, MA:
• Feuchtwang, Stephen(2010).«The Anthropology of Religion, Charisma and Ghosts: Chinese Lessons for Adequate Theory».Walter de Gruyter.
• Fischer-Schreiber, Ingrid; Ehrhard, Franz-Karl; Diener, Michael S.(2008).«Lexicon Boeddhisme. Wijsbegeerte, religie, psychologie, mystiek, cultuur en literatuur».Asoka.
• Fowler, Merv(2005).«Zen Buddhism: Beliefs and Practices».Sussex Academic Press.
• Gimello, Robert M.(1994).«Paths to Liberation».Motilal Banarsidass Publishers.: 475–505.
• Goddard, Dwight(2007).«History of Ch'an Buddhism previous to the claves of Hui-neng (Wie-lang). In: A Buddhist Bible».Forgotten Books.
• Gregory, Peter N.(1991).«Sudden and Gradual. Approaches to Enlightenment in Chinese Thought».Motilal Banarsidass Publishers Private Limited.
• Gregory, Peter N.(2002).«Tsung-el meu and the Sinification of Buddhism».University of Hawai’i Press, Kuroda Institute, (originally published Princeton University Press, 1991, Princeton, N. J.).
• Grigg, Ray(1999).«The Ta of Zen».Alva Press.
• Huaijin, Nan(1997).«Basic Buddhism: exploring Buddhism and Zen».Samuel Weiser.
• Heine, Steven; Wright, Dona-li S. (2000). The Koan: Texts and Contexts in Zen Buddhism, Oxford University Press. ISBN 0-19-511748-4.
• Heine, Steven(2008).«Zen Skin, Zen Marrow».
• (2008) Zen Ritual: Studies of Zen Buddhist Theory in Practice, Oxford University Press.
• Hori, Victor Sogen(2000).«Koan and Kensho in the Rinzai Zen Curriculum».
• Isshū, Miura; Sasaki, Ruth F.(1993).«The Zen Koan».Harcourt Brace & Company.
• Jones, Charres B.(2010).«Review of Monks, Rulers and Literati: The Political Ascendancy of Chan Buddhism».Journal of Buddhist Ethics.
• Kalupahana, David J.(1992).«The Principles of Buddhist Psychology».ri Satguru Publications.
• Kalupahana, David J.(1994).«A history of Buddhist philosophy».Motilal Banarsidass Publishers Private Limited.
• Kasulis, Thomas P.(2003).«Ch'an Spirituality. In: Buddhist Spirituality. Later China, Korea, Japan and the Modern World; edited by Takeuchi Yoshinori».Motilal Banarsidass.
• Lai, Whalen(1985).«Ma-Tsu Tao-I And The Unfolding Of Southern Zen».Japanese Journal of Religious Studies.12(2/3): 173–192.doi:10.18874/jjrs.12.2-3.1985.173-192.
• Lai, Whalen(2003a).«Encyclopedia of Chinese Philosophy».Routledge.New York:
• Lai, Hongyi Harry(2003b).«The Religious Revival in China. In: Copenhagen Journal of Asian Studies 18».
• Laliberte, Andre(2011).«Buddhist Revival under State Watch, in: Journal of Current Chinese Affairs, 40, 2,107-134».Consultat el 2013-03-29.
• Lathouwers, Ton(2000).«Meer donen een mens kan doen. Zentoespraken».Asoka.
• Leighton, Taigen Daniel(2000).«Cultivating the Empty Field: The Silent Illumination of Zen Master Hongzhi».Tuttle Publishing.
• Liang-Chieh(1986).«The Record of Tung-shan».Kuroda Institute (translator: William F. Powell).
• Lievens, Bavo(1981).«Ma-tsu. De gesprekken».Het Wereldvenster.
• Low, Albert(2006).«Hakuin on Kensho. The Four Ways of Knowing».Shambhala.
• Maspero, Henri(1981).«Taoism and Chinese Religion».University of Massachusetts Press.
• McMahan, David L.(2008).«The Making of Buddhist Modernism».Oxford University Press.
• McRae, John(1986).«The Northern School and the Formation of Early Chʻan Buddhism».University of Hawaii Press.
• McRae, John(2003).«Seeing Through Zen».The University Press Group Ltd.
• McRae, John(2004).«Seeing through Zen. Encounter, Transformation, and Genealogy in Chinese Chan Buddhism».University of Califòrnia Press.
• McRae, John(2008).«The Platform Sutra of the Sixth Patriarch, translated from the Chinese of Zongbao (Taishō Volume 48, Number 2008)».
• Meng-Tat Chia, Jack(2011).«A Review of Enlightenment in Dispute: The Reinvention of Chan Buddhism in Seventeenth-Century China».Journal of Buddhist Ethics.18
• (2015).«Transfer of Buddhism Across Central Asian Networks (7th to 13th Centuries)».BRILL.
• Nadeau, Randall L.(2012).«The Wiley-Blackwell Companion to Chinese Religions».John Wiley & Sons.
• Oh, Kang-nam(2000).«The Taoist Influence on Hua-yen Buddhism: A Case of the Scinicization of Buddhism in China».Chung-Hwa Buddhist Journal.13
• Orzech, Charres D.; Sørensen, Henrik Hjort; Payne, Richard Karl (2011). Esoteric Buddhism and the Tantras in East Àsia, Leiden: BRILL. OCLC 731667667. ISBN 978-90-04-20401-0.
• Sasaki, Ruth Fuller(2009).«The Record of Linji».University of Hawaii Press.
• Schlütter, Morten(2008).«How Zen became Zen. The Dispute over Enlightenment and the Formation of Chan Buddhism in Song-Dynasty China».University of Hawai'i Press.
• Sharf, Robert H.(2002a).«On Pure Land Buddhism and Ch'an/Pure Land Syncretism in Medieval China».T'oung Pao.88(4/5): 282–331.ISSN 0082-5433.doi:10.1163/156853202100368398.
• Sharf, Robert (2002b). Coming to Terms with Chinese Buddhism, A Reading of the Treasure Store Treatise, University of Hawai'i Press.
• ^{[enllaç trencat]}
• Shimano, Eido T.(1991).«Points of Departure: Zen Buddhism with a Rinzai View».The Zen Studies Society Press.Livingston Manor, NY:
• Shohaku Okumura (2012). Living by Vow: A Practical Introduction to Eight Essential Zen Chants and Texts, Simon and Schuster.
• Suzuki, D. T.(1935).«Manual of Zen Buddhism».
• Suzuki, D. T.(1955).«Studies in Zen».Delta.
• Suzuki, D. T.(1970).«Zen and Japanese Culture».Bollingen/Princeton University Press.
• Suzuki, D. T.(2004).«The Training of the Zen Buddhist Monk».Cosimo, inc..Tòquio:
• Swanson, Paul L.(1993).«Buddhist Spirituality. Indian, Southeast Asian, Tibetan, Early Chinese».Crossroad.
• Torei(2010).«The Undying Lamp of Zen. The Testament of Zen Master Torei».Shambhala (translator: Thomas Cleary).
• Verboven, Lucette(1992).«Je kunt er niet uitvallen. Interview met Ton Lathouwers. In: Zen, jaargang 13, januari 1992, nummer 48».
• Wang, Youru (2017). Historical Dictionary of Chan Buddhism, Rowman & Littlefield. ISBN 978-1-5381-0552-8. Consultat el 2020-01-14.
• Wayman, Alex; Wayman, Hideko (1990). The Lion's Roar of Queen Śrīmālā: A Buddhist Scripture on the Tathāgatagarbha Theory, Motilal Banarsidass. ISBN 9788120807310.
• Wegner, Michael(2001).«Introduction to "Branching streams flow in the darkness: Zen talks on the Sandokai"by Shunryū Suzuki».University of Califòrnia Press.
• Welter, Albert(2006).«The Formation of the Linji lu: An Examination of the Guangdeng lu/Sijia yulu and Linji Huizhao Chanshi yulu. Versions of the Linji lu in Historical Context».
• Welter, Albert(2000).«Mahakasyapa's smile. Silent Transmission and the Kung-an (Koan) Tradition. In: Steven Heine and Dona-li S. Wright (eds)(2000): "The Koan. Texts and Contexts in Zen Buddhism».Oxford University Press.
• Yampolski, Philip B.(1967).«The Platform Sutra of the Sixth Patriarch. Translated with notes by Philip B. Yampolski».Columbia University Press.
• Yampolski, Philip(2003a).«Chan. A Historical Sketch. In: Buddhist Spirituality. Later China, Korea, Japan and the Modern World; edited by Takeuchi Yoshinori».Motilal Banarsidass.
• Yampolski, Philip(2003b).«Zen. A Historical Sketch. In: Buddhist Spirituality. Later China, Korea, Japan and the Modern World; edited by Takeuchi Yoshinori».Motilal Banarsidass.
• Yanagida, Seizan(2009).«Historical Introduction to The Record of Linji. In: The record of Linji, translated by Ruth Fuller Sasakia i. a. Pages 59–115».University of Hawaii Press.Consultat el 2021-05-29.
• Yen, Chan Master Sheng(1996).«Dharma Drum: The Life and Heart of Ch'an Practice».Shambhala.
• Yoshizawa, Katsuhiro(2009).«The Religious Art of Zen Master Hakuin».Counterpoint Press.
• Young, Stuart(2009).«Linji Lu and Chinese Orthodoxy. Review of "Albert Welter. The Linji lu and the Creation of Chan Orthodoxy: The Development of Chan's Records of Sayings Literature.».
• Zeuschner, Robert B.(1976).«A Selected Bibliography on Chan Buddhism in China, Journal of Chinese Philosophy V. 3, (1976) pp. 299-311».
• Zhang, Shengyen; Stevenson, Donen(2002).«Hoofprint of the Ox: Principles of the Chan Buddhist Path as Taught by a Modern Chinese Master».Oxford University Press.
• Zhu, Caifang(2003).«Buddhism in China Today: The Example of the Bai Lin Chan Monastery. In: Perspectives, Volume 4, No.2, June 2003».Consultat el 2013-03-29.
• Zvelebil, K. V.(1987).«The Sound of the One Hand».Journal of the American Oriental Society.107(1): 125–126.doi:10.2307/602960.