Biota del periodo Ediacárico
Els organismes ediacáricos, també coneguts com biota del periodo Ediacárico o, anteriorment, biota o fauna vendiense, són antigues formes de vida sésilés en forma tubular i de full que varen habitar la Terra durant el periodo Ediacárico (fa c. 635-542 millons d'anys) i que representen els organismes multicelulares complexos més antics coneguts dins del nivell macrocelular de complexitat biològica.[nota 1] Varen aparéixer poc en acabant de que concloguera l'extensa i última glaciació del periodo Criogènic, i es varen extinguir en la seua majoria poc abans de l'abrupte increment en la biodiversitat terrestre conegut com explosió cámbrica, que va consistir en la primera aparició en el registre fòssil dels patrons i morfologia bàsiques que més alvance supondrien la base dels animalés moderns. Pocs elements propis de la diversitat dels organismes ediacáricos varen ser incorporats a estos patrons, i els distints organismes del Cámbrico varen desplaçar i varen reemplaçar totalment a les formes de vida que havien dominat el registre fòssil Ediacara.
Els organismes ediacáricos varen aparéixer per primera volta fa uns 580 millons d'anys i varen prosperar al començament del Cámbrico, fa 542 millons d'anys. Encara que han segut descoberts alguns fòssils que podrien representar supervivents en estrats corresponents al Cámbrico mig (fa c. 510-500 millons d'anys), les comunitats de fòssils més primitives desapareixen del registre fòssil al final del periodo Ediacárico, deixant únicament fragments dels ecosistemas que anteriorment havien prosperat. Existixen diverses hipòtesis per a explicar esta desaparició, incloent un biaix de conservació, un ambient canviant, l'aparició de predadorés o la competició en atres formes de vida.
La posició filogenético dels organismes d'esta biofacies constituïx un gran problema per als paleontòlecs. Mentres que molts d'ells semblen correspondre a formes de vida sense representants en la fauna actual, alguns organismes ediacáricos semblen haver estat estretament relacionats en grups que més alvance es convertirien en prominents; per eixemple, la morfologia d'alguns tàxons com Funisia dorothea sugerixen la seua relació en els poríferos o cnidarios,[1] mentres que Kimberella mostra semblat en els moluscs i inclús ha segut proposta com un antepassat d'estos, lo que ha dut a pensar que alguns organismes ya presentaven simetria bilateral, encara que esta afirmació és controvertida. La majoria dels fòssils macroscòpics són morfològicament distints a les formes de vida posteriors: s'assemblen a discs, bosses plenes de fanc o matalafs esponjosos. Per les dificultats per a situar en l'arbre filogénico a estos organismes, alguns paleontòlecs varen sugerir al començ que a lo manco partix de la biota ediacárica representaria una branca independent completament extinta dins d'un regne propi, Vendobionta (inicialment denominat com Vendozoa, nom que implicava una afinitat animal). Uns atres, inclús, consideren que estos organismes formarien part d'una espècie de «experiment fallanc» de la vida multicelular, que va supondre que la vida multicelular posterior tornara a evolucionar més alvance a partir d'atres organismes unicelulars no relacionats.[2]
<timeline> ImageSize = width:280 height:450 Tamany image PlotArea = width:90 left:50 top:5 bottom:2 Tamany gràfica dins de l'image: ample, alt, marge esquerre, marge dret DateFormat = yyyy Format de dates= i-sifra d'any, m-sifra de més, d-sifra de dia. Period = from:-655 till:-490 Periodo de temps representat: des de, fins a TimeAxis = orientation:vertical Orientació de l'eix de temps: horisontal o vertical ScaleMajor = unit:year increment:10 start:-650 Escala
Colors =
aneu:vert value:rgb(0.6,0.753,0.553) aneu:taronja value:rgb(0.992,0.8,0.541) aneu:vert2 value:rgb(0.4,0.4,0) aneu:blau value:rgb(0.2,0.6,0.6)
PlotData=
- barra, color, ample, ?, alineamiento, tamany de font (XS,S,M,L,XL)
bar:Periodo color:vert width:90 mark:(line,white) align:left fontsize:M from:-490 till:-543 shift:(-28) text:Cámbrico
bar:Periodo color:taronja width:90 mark:(line,white) align:left fontsize:M from:-543 till:-635 shift:(-28) text: Ediacárico from:-635 till:-655 shift:(-28) text:Criogènic
bar:Etapa color:vert2 width:8 mark:(line,white) align:left fontsize:S from:-545 till:-575 shift:(-45) text:Charnia bar:Etapa2 color:blau width:8 mark:(line,white) align:left fontsize:S from:-555 till:-610 shift:(-48) text:discs deAspidella
bar:Aux Solament per a moure les columnes primes adins de la gran bar:Aux2 bar:Aux3 bar:Aux4 bar:Aux5 bar:Aux6 bar:Aux7
TextData =
pos:(140,430) textcolor:black fontsize:S text:← Últims possibles pos:(150,420) textcolor:black fontsize:S text: organismes ediacáricos pos:(140,312) textcolor:black fontsize:S text:← Últimes colónies pos:(150,302) textcolor:black fontsize:S text: ediacáricas pos:(140,195) textcolor:black fontsize:S text:← Glaciació de pos:(150,185) textcolor:black fontsize:S
text: Gaskiers
pos:(140,135) textcolor:black fontsize:S text:← Primer megafósil pos:(150,125) textcolor:black fontsize:S text: ediacárico pos:(140,65) textcolor:black fontsize:S text:← Última pos:(150,55) textcolor:black fontsize:S text: glaciació global pos:(150,45) textcolor:black fontsize:S text: (Varangiense)
</timeline>
Escala de l'eix: fa millons d'anys.
Referències: Waggoner 1998, Hofmann 1990
Història
[editar | editar còdic]Els primers fòssilés ediacáricos descoberts varen ser els de Aspidella terranovica, en forma de disc, en 1868. El seu descobridor, Alexander Murray, un agrimensor i geólogo, els va considerar ferramentes útils per a determinar l'edat de roques de la zona de l'illa de Terranova. No obstant, com es trobaven per baix dels «estrats primordials», els estrats cámbricos que es considerava contenien els primers indicis de vida, varen passar quatre anys ans que algú s'atrevira a sugerir que podien ser fòssils. La proposta d'Elkanah Billings al respecte va ser descartada pels seus colegues a causa de la seua explicació senzilla, i els fòssils varen ser considerats estructures degudes a l'escape de gasos, concrecions inorgàniques o inclús trampes colocades per un deu maliciós per a sembrar la falta de fe. En aquells temps encara no es coneixien estructures similars en cap atre lloc del món, i este debat pronte va caure en l'oblit.[3]
En 1933, Georg Gürich va descobrir eixemplars molt similars als de Terranova en Namíbia, pero la ferma creència en que la vida tenia els seus orígens en el Cámbrico va fer que anaren assignats a este periodo, i no es va traçar cap relació en Aspidella.
En 1946, Reg Sprigg va descobrir fòssils similars a «medusa» en els monts Ediacara, pertanyents als monts Flinders d'Austràlia, pero es creïa que estes roques s'havien format en el Cámbrico inferior, de manera que, encara que el descobriment va despertar cert interés, no va atraure l'atenció dels especialistes.
No va ser fins al descobriment britànic de l'icònic Charnia en 1957 quan es va escomençar a considerar sériament que el supereón Precámbrico haguera albergat vida pluricelular diferenciada. Este fòssil en forma de fronda va ser descobert en el bosc de Charnwood, en Anglaterra,[4][5] i a causa dels detallats mapes geològics del British Geological Survey no va cabre cap dubte que estos fòssils estaven insertos en rocas precámbricas. El paleontòlec Martin Glaessner va traçar finalment la conexió entre este descobriment i els anteriors, i en una combinació de datacions més precises dels eixemplars existents i una injecció de vigor a l'investigació, es varen descobrir molts més membres de la fauna ediacárica.
No obstant, tots els eixemplars descoberts fins a 1967 es trobaven en jaciments d'arenisca molt rugosa que impedix queden conservats els detalls delicats, fent que fora difícil interpretar-los. El descobriment de S. B. Misra de capes de cendra fosilíferas en les cendres volcàniques de Mistaken Point (Terranova i Labrador) va canviar l'investigació, puix la conservació dels detalls que feya possible la fina cendra va permetre descriure característiques anteriorment inadvertides.
La pobra comunicació, junt en la dificultat de correlacionar formacions globalment distintes, va fer que sorgira una plétora de noms diferents per a estos organismes. En 1960, el nom francés «Ediacarien», pels monts Ediacara en el sur d'Austràlia, que deriven el seu nom de la paraula aborigen Idiyakra, «l'aigua està present», es va propondre front als térmens rivals «Sinian» i «Vendian», per a referir-se a les roques precambrianas terminals, noms que també varen ser donats als organismes. Finalment, els térmens «Edicaran» i «Ediacarian» es varen aplicar a l'época o periodo geològic precámbrico i les seues roques corresponents. En març de 2004, l'Unió Internacional de Ciències Geològiques va posar fi a la inconsistencia, establint formalment el nom del periodo terminal del Neoproterozoico en honor del topònim australià.[6]
Conservació
[editar | editar còdic]La vasta majoria del registre fòssil es compon de la robusta matèria esquelètica de cadàverés degradats. Per això, com els organismes ediacáricos tenien cossos blans i carien d'esquelet, la seua abundant conservació és sorprenent. Provablement va contribuir l'absència de criatures excavadores en estos sediment, puix a partir de l'evolució d'estos organismes en el Cámbrico, les impressions de cossos blans apareixen generalment bioturbadas ans que es pogueren fosilizar.
Estromatolitos
[editar | editar còdic]
Els estromatolitos són estructures sedimentarias bioconstruidas originades per colónies de microorganismes formant «tapets», que secretan decorreguts pegajosos (mucílac), induïxen la precipitació de carbonats o unixen les partícules sedimentarias de diverses maneres. Sembla que migran cap a dalt quan queden cobertes per una capa prima de sediment, pero això és una ilusió provocada pel creiximent de la colónia; els individus en sí no es mouen. Si queda depositada una capa de sediment massa grossa ans que puguen créixer o reproduir-se a través d'ella, algunes parts de la colónia moren, deixant fòssils en una característica textura arrugada de «pell d'elefant».
La majoria dels estrats ediacáricos en textura superficial rugosa en «pell d'elefant», característica dels estromatolitos, contenen fòssils, ademés la majoria dels fòssils d'este periodo es troben en superfícies en estromatolitos. Encara que els estromatolitos varen estar molt estesos en el passat remot, l'evolució de les seues predadorés naturals (els «organismes pacedores») en el Cámbrico va fer disminuir significativament el seu número, per lo que estes comunitats estan actualment llimitades a refugis inhòspits, a on els predadores no poden sobreviure el temps suficient com per a menjar-li-les.
Fossilisació
[editar | editar còdic]La conservació d'estos fòssilés considerada un enigma científic fascinant, puix en ser organismes de cos bla, normalment no fosilizarían. A diferència d'atres formes de vida de cos bla posteriors (com les dels esquistos de Burgess o les calcàrees de Solnhofen), els organismes ediacáricos no estaven localisats en ambients restringits subjectes a condicions locals inusuals, sino que eren un fenomen global. Per tant, els processos que varen intervindre en la fossilisació varen deure ser sistemàtics i estar presents en tot lo món. Va haver d'existir alguna cosa molt diferent en el periodo Ediacárico que va permetre que estes delicades criatures anaren conservades. L'hipòtesis més estesa és que els fòssils varen ser preservats gràcies a que varen ser ràpidament coberts per cendres o arena, atrapant-los junt al fanc o els tapets de microbis en els que vivien. Les capes de cendra oferixen més detalles fòssils i poden datar-se en precisió en un marge d'error d'un milló d'anys o menys per mig de la datació radiométrica.
No obstant, és més habitual trobar fòssils ediacáricos en capes d'arena depositades per tormentas o per corrents oceànics d'alta energia que arrastraven les capes superficials del fondo marí, coneguts com turbiditas. Actualment, els organismes de cos bla casi mai es fosilizan aixina, pero la presència d'extenses capes de microbis provablement va contribuir a la preservació dels organismes ediacáricos, estabilisant les impressions en el sediment.
¿Qué va ser conservat?
[editar | editar còdic]El ritme de cementación del substrat superyacente, en relació en el ritme de descomposició de l'organisme, determina si es conserva la superfície superior o inferior de l'organisme. La majoria de fòssils en forma de disc es varen descompondre ans que es cobrira el substrat superyacente, i la cendra o l'arena varen omplir el buit, deixant un mòle de la part inferior de l'organisme. En canvi, els fòssils d'organismes esponjosos tendixen a descompondre's despuix de la cementación del sediment superyacente, per lo que es conserva la superfície superior. La seua naturalea més resistent es reflectix en el fet de que, en rares ocasions, es troben fòssils d'organismes esponjosos dins d'estrats acumulats per tormentas. La violenta sedimentación no les va destruir, com ho hauria fet en els discs, menys resistents. Ademés, en alguns casos, la precipitació bactèrial de minerals va formar una «caraça mortuoria» similar a un mòle de l'organisme.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Droser i Gehling 2008. «Synchronous Aggregate Growth in an Abundant New Ediacaran Tubular Organism». Science 319: 1660-1662.
- ↑ «The Origin and Early Evolution of Animals». Department of Geological Sciences and Geological Engineering, Queen's University. Archivat des d'el original, el 8 de febrer de 2007. Consultat el 10 de març de 2007.
- ↑ (2000).Palaeontology.43
- 429.doi:10.1111/j.0031-0239.2000.00134.x.
- ↑ Ford, Trevor. «The discovery of Charnia». Archivat des d'el original, el 17 de maig de 2007.
- ↑ «Leicester’s fossil celebrity: Charnia and the evolution of early life». Archivat des d'el original, el 28 de setembre de 2007. Consultat el 22 de juny de 2007.
- ↑ (2006).Lethaia.39
- 13-30.doi:10.1080/00241160500409223.Consultat el 14 d'abril de 2007. Reimpressió, original en [1].
- Este artícul conté una traducció derivada de «Biota del periodo Ediacárico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>