Arquitectura francesa

Costat sur de la catedral Notre Dona'm de Paris, vista des del Sena

El Castell de Montsoreau, és l'únic castell del Loira construït en el llit del Loira.

La arquitectura francesa és l'art de l'arquitectura proyectada i construïda en França, tant per mestres d'obra, arquitectes i ingeniers francesos com a estrangers. França té una de les tradicions arquitectòniques més importants d'Europa, en periodos de gran esplendor com el gòtic, el classicisme o el rococó, que han donat lloc a estils d'orige francés àmpliament difosos per tot lo món. França ha segut pionera en la protecció del patrimoni arquitectònic i té el major patrimoni mundial despuix d'Itàlia, en 44 236 bens declarats monuments històrics (any 2012) i 13 edificis declarats individualment patrimoni de la humanitat (Itàlia encapçala la llista en més de 100 mil monuments). Grans arquitectes francesos han estat i estan entre els millors arquitectes del món, com Mansart, Li Nôtre, Gabriel, Soufflot, Boullée, Ledoux, Garnier, Viollet-li-Duc, Eiffel, Guimard, Li Corbusier, Perrault, Nouvel o Portzamparc. Alguns tipos arquitéctónicos, el chateau, el palais i el hôtel particulier, són plenament francesos i són també francesos les bastidas, les chartreuses i els tipos monacales que a partir de Cluny i el Císter es varen estendre per tota l'Europa medieval.

Indicacions de l'especial importància que es va donar a l'arquitectura en França varen ser la fundació en 1671 de l'Acadèmia real d'arquitectura —la primera institució d'eixe tipo en qualsevol lloc d'Europa— o l'establiment en 1720 del Premi de Roma en arquitectura, un concurs d'interés nacional finançat per l'estat, que va anar un honor intensament perseguit per tots els arquitectes.

Vore també: Llista d'arquitectes francesos (en anglés)

Història

Arquitectura gal-romana

Artícul principal → Arquitectura de l'Antiga Roma.

l'amfiteatre de Nîmes

L'arquitectura de l'antiga Roma en un principi va adoptar l'apariència externa de l'arquitectura grega i solament al final de la República, va desenrollar el seu propi estil arquitectònic, molt distintiu, per mig de l'introducció d'elements anteriorment poc utilisats, com els arcs, les voltas i les cúpulas. Un factor crucial en este desenroll, falcat per la revolució arquitectònica romana, va ser l'invenció del formigó (Opera caementicia). Elements socials com la riquea i les altes densitat de població en les ciutats varen obligar als antics romans a descobrir noves solucions (arquitectòniques) pròpies. L'us de voltes i arcs, junt en un bon coneiximent dels materials de construcció, per eixemple, els va permetre conseguir èxits sense precedents en la construcció d'imponents edificacions d'us públic.

Eixemples notables en França durant el periodo són Alyscamps en Arlés i la Maison Carrée en Nîmes. El Alyscamps és una gran necròpolis romana, que està a curta distància fòra de les muralles de l'antiga ciutat d'Arlés. Va ser una de les més famoses necròpolis del món antic. El nom és una corrupció del llatí Elisii Campi (és dir, els Campos Elíseos). Varen ser famosos en l'Edat Mija i es coneixen per Ariosto en Orlando Furiós i per Dante en el Infern. El Alyscamps es va seguir utilisant fins a ben entrada l'Edat Mija, encara que el trasllat de les relíquies de Sant Trófimo a la catedral en 1152 va reduir el seu prestigi. Plantilla:CP

Arquitectura prerrománica

Artícul principal → Arquitectura merovingia.

L'unificació del regne dels francs baix Clodoveo I (465–511) i els seus successors, corresponia en la necessitat de construcció d'iglésies, i especialment d'iglésies monacales, ya que estes eren ara les sèus més poderoses de l'iglésia merovingia. Les plantes a sovint varen continuar la tradició de la basílica romana, pero també varen prendre influències de llocs tan lluntans com Síria i Armènia. En l'Est, la majoria de les edificacions eren de fusta, pero la pedra era més comuna en els edificis importants en l'Oest i en les zones meridionals que després varen caure baix el domini merovingio. La majoria de les iglésies més importants han segut reconstruïdes, per lo general més d'una volta, pero moltes plantes merovingias s'han reconstruït a partir de l'arqueologia.

La descripció que fa el bisbe Gregorio de Tours en la Història dels francs de la basílica de Saint-Martin, construïda en Tours per sant Perpetu (bisbe 460-490) al començ del periodo i en un moment en que estava en la frontera del territori franc, dona motius per a llamentar la desaparició d'este edifici, una de les més belles iglésies merovingias, que ell dia tenia 120 columnes de marbre, torres en l'extrem oriental, i varis mosaics:

Sant Martín mostra l'émfasis vertical, i la combinació de blocs-unitats que formen un espai intern complex i la corresponent rica silueta externa, que anaven a ser les característiques del romànic.

Saint-Martin displayed the vertical emphasis, and the combination of block-units forming a complex internal space and the correspondingly rich external silhouette, which were to be the hallmarks of the Romanesque.

The Origins of the Romanesque (1986)

Una característica de la basílica de Sant Martín que es va convertir en una característica de l'arquitectura eclesial dels francs va ser el sarcòfec o relicario del sant elevat per a ser visible i situat axialment darrere de l'altar, a voltes en l'àbsit. No hi ha precedents romans per a esta innovació dels francs.

Atres edificis es descriuen com adornats de forma similar, edificis ara perduts, incloent els fonaments merovingios de la basílica de Saint-Denis, de Ssn Gereón en Colónia i de l'abadia de Saint-Germain-dones-Prés, en París.

Arquitectura romànica

Vore també: en:List of regional characteristics of Romanesque churches

Arquitectura rococó

Artícul principal → en:French Rococo and Neoclassicism.

El Rococó es va desenrollar per primera volta en les arts decoratives i en el disseny d'interiors. La successió de Luis XIV va dur un canvi en els artistes de la cort i en la moda artística general. Cap al final del regnat del vell rei, els rics dissenys barrocs varen ser donant pas a elements més llaugers en més curves i patrons naturals. Estos elements són evidents en els dissenys arquitectònics de Nicolas Pineau. Durant la Regència, la vida cortesana es va alluntar de Versalles i este canvi artístic es va convertir en ben establit, primer en el palau real i després a lo llarc de l'alta societat francesa. La delicadea i l'alegria dels dissenys rococó varen ser a sovint vists com en perfecta sintonia en els excessos del règim de Luis XV.

Els anys 1730 varen representar l'altura del desenrolle Rococó en França. El Rococó encara mantenia el sabor barroc per les formes complexes i els patrons intrincados, pero en este punt, havia començat a integrar una varietat de diverses característiques, incloent un gust pels dissenys orientals i les composicions asimètriques. L'estil s'havia estés més allà de l'arquitectura i el mobiliari a la pintura i l'escultura. L'estil rococó es va estendre en artistes francesos i les publicacions gravades. Va ser rebut en facilitat en les parts catòliques d'Alemània, Bohemio i Àustria, a on es va fusionar en les animades tradicions barroques alemanes.

Arquitectura neoclàssica

Artícul principal → Estil Directori.

Arquitectura neogótica

Capella real de Dreux, una capella de 1816 reformada en una frontera neogótica (1843-1845)

Frontera occidental de l'iglésia abacial de Saint-Ouen, de Henri Grégoire (1845-1852)

Archiu:Basilique Sainte Clotilde - Paris VII (FR75) - 2024-08-07 - 1.jpg

Basílica de Santa Clotilde de París, de Christian Gau i Théodore Ballu (1846-1857)

En França, l'estil neogótico apareix prou vesprada per les guerres napoleòniques, que varen movilisar totes les forces de la nació francesa, i al gust de l'emperador Napoleón I pel estil Imperi neoclàssic. La novela de Victor Hugo, Notre-Dona'm de Paris (1831) va reviure l'interés per les catedrals de Île-de-France. La Restauració dels Borbones va permetre als jóvens arquitectes tornar a conectar en el passat artístic del medieval regne de França, en especial en l'estil gòtic francés de el XIII. L'arquitecte Jean-Baptiste-Antoine Lassus va ser un dels precursors d'esta renovació arquitectònica. Eugène Viollet-li-Duc (1814-1879) va treballar en Lassus en varis proyectes —en particular en Notre Dona'm i la Sainte Chapelle, abdós en l'illa de la Vaig citar de París— i li deurà molts dels seus punts de vista.

Viollet-li-Duc era un dels millors arquitectes de la seua época: el seu talent residia en la seua perspicàcia per a fer observacions minucioses dels edificis medievals dignes dels millors treballs arqueólogicos^{cita requerida} (els seus mèrits finalment reconeguts es varen celebrar durant una gran retrospectiva montada en 1979, en motiu del centenari de la seua mort). Va restaurar completament certes construccions, a sovint passant per alt el seu estat original de deterioració, en intervencions radicals, reconstruint en gran imaginació i inclús afegint parts completament noves (este punt va ser des de sempre atacat: se li reprocha inventar la planta de certes parts faltantes, i per lo tant de distorsionar-les o "desnaturalizarlas", alié als nous conceptes de restauració: intervenció mínima i respecte a l'obra original). Eixa teoria la va aplicar en les seues restauracions de la ciutat amurallada de Carcassona, aixina com en Notre Dona'm i la Sainte Chapelle parisino, en el castell de Roquetaillade, i de manera encara més característica a través dels eixemples «pedagògics» del castell de Pierrefonds i del castell de Pupetières. Diferia del seu homòlec anglés John Ruskin en que a sovint reemplaçava el treball dels canteros medievals. La seua aproximació racional al gòtic realment contrastava completament en els orígens romàntics de la renovació, i és considerada per alguns com un preludi a l'honestitat estructural exigida pel moviment Modern.

A lo llarc de la seua carrera, va ser presa de la qüestió de si el ferro i la mampostería devien combinar-se en una construcció. Sabia de l'us de tirants i grapas de ferro en la construcció de les catedrals originals ya que havia verificat la seua presència, pero igualment sabia els problemes que això podria causar, en el temps, per l'evolució de les estructures. El ferro havia segut utilisat, de fet, en les construccions gòtiques des dels primers dies. Va ser només en Ruskin i en l'exigència en el gòtic arquitectònic de la «veritat estructural», que el ferro, ya fora visible o no, va ser considerat inapropiat per a un edifici gòtic. Eixe argument va començar a derrocar-se a mitat de el XIX quan es varen construir en Anglaterra grans estructures prefabricar, com The Crystal Palace, en vidre i ferro, o l'atri del Museu de l'Universitat d'Oxford, que semblaven encarnar els principis del gòtic a través del ferro. Entre 1863 i 1872, Viollet-li-Duc va publicar els seus Entretiens sur l’architecture, un conjunt de plantes audaces i vanguardistes que combinaven el ferro i mampostería. Encara que estos proyectes mai es varen realisar, varen influir en vàries generacions de dissenyadors i arquitectes, entre ells Antoni Gaudí, o els arquitectes Destailleur, als que es deu, entre uns atres, el castell de Trévarez.

Inspirant-se en els treballs d'investigació de Lassus i Viollet-li-Duc, molts arquitectes per a proyectar nous edificis, especialment religiosos, varen imitar l'estil medieval. En 1840, basílica de La nostra Senyora de Bonsecours, prop de Rouen, va inaugurar l'era de les iglésies neogóticas, seguida de prop en Nantes per l'iglésia de Sant Nicolás (1844-1869). Varen seguir, entre unes atres, el Sagrat Cor de Moulins, en Allier (1844-1881), l'iglésia de Sant Vicente de Paúl (o dels Reformats, en Canebière) en Marsella (1855-1886), l'iglésia de Sant Pablo d'Estrasburc (1892-1897), etc. En París, un eixemple famós va ser l'iglésia de Sainte-Clotilde (1846-1857).

Algunes obres neogóticas varen ser només parcials, especialment per a completar edificis medievals: es va construir un cor per a la catedral de Saint-Pierre-et-Saint-Paul de Nantes (1840-1891); la frontera i les torres per a l'iglésia abacial de Saint-Ouen (1846-1851); la frontera per a la catedral de La nostra Senyora de la Anunciación de Moulins, dissenyada pels arquitectes Lassus i Millet (1852-1874); dos fleches per a la catedral Saint-Corentin de Quimper (1854-1856); un tram i una nova frontera flamígera per a l'iglésia de Saint-Laurent de Paris (1863-1867), obra de Simon-Claude Constant-Dufeux; i una frontera en les seues altes fleches per a la catedral Notre-Dona'm de Clarmont-Ferrand (1866-1884). Durant este periodo, també varen ser construïdes basíliques i catedrals en l'estranger per arquitectes francesos com en Luján i en Mercedes, en l'Argentina, o en Cantón, en China.

• Noves iglésies neogóticas
• 
  Basílica de La nostra Senyora de Bonsecours (1840-1844), de Jacques-Eugène Barthélémy
• 
  Temple de Sant Esteban de Mulhouse (1855-1860), de Jean-Baptiste Schacre
• Iglésia de Sant Vicente de Paúl, Marsella (1855-1886), de François Reybaud
  Iglésia de Sant Vicente de Paúl, Marsella (1855-1886), de François Reybaud
• Iglésia de Sant León de Nancy (1860-1877), de Léon Vautrin
  Iglésia de Sant León de Nancy (1860-1877), de Léon Vautrin
• Iglésia de Sant Ambrosio (París) (1863-1869), de Théodore Ballu
  Iglésia de Sant Ambrosio (París) (1863-1869), de Théodore Ballu
• Basílica de Notre-Dona'm de Niza (1864-1868), de Charles Lenormand
  Basílica de Notre-Dona'm de Niza (1864-1868), de Charles Lenormand
• Iglésia Saint-Bruno de Voiron (1864-1883), d'Alfred Berruyer
  Iglésia Saint-Bruno de Voiron (1864-1883), d'Alfred Berruyer
• Iglésia de Sant Pablo (Estrasburc) (1892-1897)
  Iglésia de Sant Pablo (Estrasburc) (1892-1897)

També es varen construir edificis civils en estil neogótico en França, com l'ala este del Palau de justícia de Ruan, els castells de Challain-la-Potherie, Abbadia, Pupetières, Bagnoles-de-l'Orne, Savigny-sous-Faye, Kériolet, o be el d'Hardelot.

• 
  Château de Challain-la-Potherie, de René Hodé (1847-1854)
• 
  Château de Roquetaillade (1850-1870), castell del sigle XIV restaurat per Viollet-li-Duc
• 
  Ciutadella de Carcassona, restaurada per Eugène Viollet-li-Duc (des de 1854) i acabada pels seus discípuls (fins a 1913)
• 
  Ala Este del del Palau de justícia de Ruan (neogótico, fi del s. XIX).

Arquitectura del Segon Imperi

Artícul principal → Estil Segon Imperi.

Archiu:Paris Opera full frontal architecture, May 2009.jpg

Palais Garnier (1861-1875)

Durant la mitat de el XIX, quan Napoleón III va establir el Segon Imperi, París es va convertir en una ciutat glamorosa d'imponents i alts edificis. Moltes cases varen ser embellides en detalls com a columnes pareadas i elaborades cresterías de ferro forjat que apareixen a lo llarc de les cobertes. Pero la característica més cridanera d'este periodo és l'empinada coberta de mansarda, reconeixible per la seua forma trapezoidal: a diferència d'un hastial triangular a dos aigües, la mansarda casi no té pendent fins al cim, quan es aplana abruptament. Esta casi perpendicular llínea de coberta crea un sentit de majestuosidad, i també permet dispondre d'un espai més utilisable en l'àtic. En els Estats Units, el Segon Imperi és un estil victorià. No obstant, també es pot trobar la pràctica i decididament mansarda francesa en moltes cases contemporànees.

Beaux Arts

Artícul principal → Beaux Arts (arquitectura).

Un atre estil parisenc, Beaux Arts, es va originar a partir de les llegendària École dones Beaux Arts (Escola de Belles arts). Floreciente durant els sigles XIX i principis de el XX, va ser una grandiosa elaboració en el més refinat estil neoclàssic. Simètriques fronteres varen ser ornamentadas en detalls luxosos, com guirnaldas, medallones, flors i escuts. Estes imponents i massives cases, casi sempre construïdes en pedra, estaven reservades només per als molt rics. No obstant una casa més 'humil' podia mostrar influències Beaux Arts si tenia balcons de pedra i adorns de mampostería. Molts arquitectes nortamericans varen estudiar en la École dones Beaux Arts, i l'estil va influir fortament en l'arquitectura Estats Units des d'al voltant de 1880 fins als anys 1920.

Archiu:PanoramiqueGrandPalais-3600.jpg

El Grand Palais (1897-1900) en París, construït en l'estil Beaux-Arts

Art Nouveau & Art Deco

Artícul principal → Art Nouveau.

Arquitectura moderna i contemporànea

Main: Modernist architecture in France

Alguns dels principals dissenyadors i arquitectes francesos moderns i contemporàneus són:

• Li Corbusier
• Robert Mallet-Stevens
• Frédéric Borel
• Dominique Perrault
• Christian de Portzamparc
• Jean Nouvel
• List of Post World War II French architects

Eixemples d'edificis moderns i contemporàneus construïts en França són

• Vila Savoye
• Notre Dona'm du Haut - "Chapel du Ronchamp"
• Vila Noailles
• Church of Notre-Dona'm de la Salette in Paris, (arquitecte: Henri Colboc)
• Institut du Monde Arabe

Arquitectura regional

Archiu:Deauville 2008 PD 04.JPG

Una vila típica de Normandia en la ciutat costera deDeauville.

L'estil francés pot variar de ser molt modern al rústic i antic en apariència.

Arquitectura provincial

Una de les característiques més distintives de molts edificis francesos són les altes finestres del segon pis, a sovint en forma d'arc en la part superior, que trenquen el rebanc i s'eleven per damunt dels ràfols. Este disseny de finestra inusual és especialment notable en les cases provincials de l'Amèrica francesa. Seguint el model dels cases senyorials en les províncies franceses, estes cases de rajola o estuc són majestuoses i formals. Tenen cobertes de quatre aigües empinades i una forma quadrada, simètrica, en finestres equilibrades a cada costat de l'entrada. Les altes finestres del segon pis se sumen a la sensació d'altura.

Normandia

En Normandia i en el Valle del Loira de França, les siges agrícoles a sovint es varen unir a la vivenda principal en lloc de dispondre un estable separat. Despuix de la Primera Guerra Mundial, els nortamericans idealizaron románticamente la granja francesa tradicional, creant un estil conegut com normando francés. Al costat de la pedra, l'estuc o la rajola, estes cases poden sugerir l'estil Tudor en entramats de fusta decorativa (en tires verticals, horisontals i diagonals de fusta dispostes en albañilería). L'estil normando francés es distinguix per una torre redona de pedra coronada per una coberta en forma de con. La torre es dispon generalment prop del centre, actuant com a entrada de la casa. El normando francés i detalls de francés provincial a sovint es varen combinar per a crear un estil cridat simplement país francés (French Country) o francés rural (French Rural) tallat o en relleu sobre molduras, apliques i pasamanos.

Arquitectura d'ultramar

Artícul principal → en:French Colonial.

Amèrica

Archiu:Maison Bequette-Ribault.jpg

Casa Bequette-Ribault en Ste. Genevieve (Misuri)

L'arquitectura criolla francesa és un estil colonial nortamericà que es va desenrollar a principis de el XVIII en el vall del Mississipí, especialment en Luisiana. Els edificis criollos francesos varen prendre elements prestats d'atres tradicions de França, el Carib, i moltes atres parts del món, com a espanyols, africans, americans natius, i atres patrimonis. Les cases criollas franceses de l'época colonial varen ser especialment dissenyades per al clima càlit i humit de la regió. Tenien algunes o les següents característiques:

• entramats de fusta en rajola o "Bousillage" (fanc combinat en verdet i pèls d'animals);
• amples cobertes a quatre aigües que s'estenen sobre els porches;
• primes columnes de fusta;
• barris residencials erigits per damunt del nivell del sol;
• Amples porches, cridats "galeries";
• No hi ha passadiços interiors;
• Porches usats com a via de pas entre les habitacions;
• portes franceses (portes en molts cristals menuts).

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Arquitectura|20px|Vore el portal sobre Arquitectura]] Portal:Arquitectura. Contingut relacionat en Arquitectura.
• [[Archiu:{{#switch:França|20px|Vore el portal sobre França]] Portal:França. Contingut relacionat en França.
• [[Archiu:{{#switch:Història|20px|Vore el portal sobre Història]] Portal:Història. Contingut relacionat en Història.

Referències

Notes

Fonts

• Kalnein, Wend von (1995). Architecture in France in the Eighteenth Century. New Haven, Connecticut: Yale University Press. ISBN 9780300060133.

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Arquitectura francesa.