Alyscamps
Els Alyscamps és una gran necròpolis romana que es troba en la ciutat d'Arlés, en el sur de França, és un dels llocs calificats com Patrimoni de l'Humanitat per l'Unesco, dins del sitie «Monuments romans i romànics d'Arlés», en concret, en el còdic d'identificació 164-006.
Es troba a escassa distància fòra de les muralles de la ciutat antiga de Arlés. Era una de les més famoses necròpolis del món antic. El nom és una corrupció de l'expressió llatina Elisii Campi (açò és, els Campos Elíseos). Varen ser famoses en l'Edat Mija i a elles es referix Ariosto en Orlando Furiós i Dante en el Infern de la Divina Comèdia.[1]
Història
[editar | editar còdic]Les ciutats romanes tradicionalment prohibien els enterrament dins dels llímits de la ciutat. Era per lo tant habitual que les carreteres que estaven just a les afores d'una ciutat estigueren plenes de tombes i mausoleus en els seus costats; la via Apia en les afores de Roma és un bon eixemple. Els Alyscamps varen ser el principal lloc d'enterrament de Arlés durant casi 1.500 anys. Era el segment final de la via Aurelia que duya fins a les portes de la ciutat i s'usava com a cementeri per als ciutadans de bona posició, els monuments commemoratius de la qual anaven des d'un simple sarcòfec a monuments elaborats.
Els Alyscamps varen seguir usant-se en acabant de que la ciutat es cristianizara en el IV. Sant Ginés, un funcionari romà decapitat en 303 per rebujar complir les órdens de perseguir als cristians, va ser enterrat ací i ràpidament es va convertir en un centre de cult. San Trófimo, possiblement el primer bisbe de Arlés, va ser enterrat ací poc despuix. Diu la llegenda que el propi Jesucristo va acodir a la cerimònia, deixant la chafada del genoll en una tapa de sarcòfec.
La zona es va convertir en un lloc molt desijable per a ser enterrat i les tombes pronte es varen multiplicar. Ya en el IV hi havia ya un miller de tombes, que necessitaven l'almagasenament dels sarcòfecs en tres capes de profunditat. L'enterrament en Els Alyscamps es va fer tan desijable que els cossos es duyen allí des de tota Europa, fent en això que els barqueros del Ródano conseguiren molt benefici del transport d'ataüts a Arlés.
Els Alyscamps varen seguir usant-se en época medieval, encara que el trasllat de les relíquies de Sant Trófimo a la catedral en 1152 varen reduir el seu prestigi. Durant el Renaixença la necròpolis va ser sistemàticament saquejada, en consellers de la ciutat donant sarcòfecs com a regals a visitants distinguits i gent local usant pedres funeràries com a material de construcció. Va ser danyat encara més per l'arribada del ferrocarril i un canal en el XIX, creuant abdós el lloc. A finals d'octubre de 1888 Vincent van Gogh i Paul Gauguin varen elegir els Alyscamps com el primer lloc per a les seues expedicions a on varen pintar un junt a un atre;[2] per a llavors era només un restant de lo que havia segut. Des de llavors s'ha restaurat alguna cosa com museu a l'aire lliure. En el seu llibre final Caesar's Vast Ghost, Lawrence Durrell recomana els Alyscamps per la seua bellea i atmòsfera; escriu: «Té un encant únic.»[3]
Lo millor dels sarcòfecs que queden es mostren actualment en el Museu del Arlés Antic, que té una de les millors coleccions de sarcòfecs romans que poden trobar-se fòra de la pròpia Roma.
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Lawrence Durrell, Caesar's Vast Ghost,Faber and Faber, 1990; ed. rústica en correccions 1995; ISBN 0-571-21427-4; vore la pág. 98 en la reedició de 2002
- ↑ Martin Gayford, The Yellow House: Van Gogh, Gauguin, and Nine Turbulent Weeks in Arles, Fig Tree, Penguin, 2006. ISBN 0-670-91497-5. Vore pág. 61
- ↑ Lawrence Durrell, obra citada, pág. 100.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alyscamps» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.