Anar al contingut

Amfiteatre romà de Pompeya

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Amfiteatre romà de Pompeya

El Amfiteatre romà de Pompeya[1] (en italià: Amfiteatre romà vaig donar Pompei) és el més antic amfiteatre romà que sobreviu. Es troba ubicat en l'antiga ciutat romana de Pompeya, i va ser enterrat per l'erupció del Vesubio en l'any 79, que també va enterrar Pompeya i la veïna Herculano (Herculaneum).

Construït al voltant del 70 a. C., l'amfiteatre actual va ser el primer amfiteatre romà que es va construir en pedra completament conservat.[2]. En 29  es va construir en Roma el d'Estatilio Tauro també de pedra. En anterioritat, havien segut construïts en fusta. El següent amfiteatre romà que es va construir en pedra seria el Coliseu de Roma, que és posterior al de Pompeya en més d'un sigle. En una inscripció figura en el nom de spectacula, lloc per a espectàculs, ya que est el terme no va estar en us fins a l'época d'Augusto, en la que es va generalisar la paraula amphitheatrum.[2]

Història

Va ser construït en els fondos privats dels duoviri quinquennales —els suprems magistrats de Pompeya— Cayo Quincio Valc i Marcio Porcio, els noms dels quals es recorden en dos inscripcions.[2]

Va ser en este amfiteatre a on en l'any 59 d. C. es va produir una reyerta entre la plebe de Pompeya i la de la veïna Nocera, una ciutat de Campània, durant un combat de gladiadores, que degeneró ràpidament, per lo que Nerón i el Senat romà varen prohibir la celebració de combats durant dèu anys i varen exiliar a l'organisador de l'espectàcul, Livineyo Régulo.[3] El motiu de la disputa va ser provablement el fet de que Noceria Alfaterna s'havia convertit en una colónia romana en l'any 57 i açò havia permés als nocerinos apropiar-se d'un territori que abans havia pertanygut als pompeyanos.[4] La prohibició es va alçar provablement, ya que els jocs es varen celebrar per a la salvació de Nerón, provablement en l'any 64, tal volta per intercesió de la seua esposa, l'emperatriu Popea, que era de la ciutat. En una pintura que es conserva en el Museu Arqueològic Nacional de Nàpols es representa esta furiosa baralla en la que ademés de l'amfiteatre en la seua vela apareixen la propenca palestra i els llocs de venedors ambulants.[2]


Despuix del terremot de Pompeya de 62, l'edifici va sofrir danys considerables i, al mateix temps, es va anular la disposició decenal: tota l'estructura va ser completament renovada, com atesten dos inscripcions en el passadiç d'entrada, realisades pels duoviri Cayo i Cuspio Pensa, pare i fill.[5] Durant l'erupció del Vesubio en l'any 79, va quedar completament sepultat baix un gros mant de cendra i lapilli i va ser un dels primers edificis que varen eixir a la llum en la campanya d'excavació promoguda per la dinastia borbònica en 1748.[6]

En eixe mateix any de 1748, Roque Joaquín de Alcubierre va realisar excavacions en l'emplaçament de l'amfiteatre. Com estava convençut de haver descobert les ruïnes d'Estabia, va batejar l'edifici com a teatre estabiano. Les excavacions no varen aportar els artefactes que buscava, per lo que les va abandonar per a excavar Herculano.[7] L'amfiteatre no es va excavar per complet fins a principis del XIX, en 1823.[8]

En octubre de 1971, Adrian Maben va filmar el musical Pink Floyd: Live at Pompeii utilisant l'amfiteatre com a escenari.

Els dies 7 i 8 de juliol de 2016, el exmiembro de Pink Floyd David Gilmour va donar dos concerts ací durant el seu gira Rattle That Lock Tour.

Descripció

Pla general de Pompeya. L'amfiteatre ocupa el punt surest
Fotografia decimonónica de l'amfiteatre.

L'amfiteatre està situat en el surest de la ciutat, en una zona poc poblada, front a la gran palestra i prop de les portes Sarno i Nocera, lo que oferia un fàcil accés als espectadors.[9] L'elecció de l'emplaçament va ser dictada per dos raons: en primer lloc, perque la zona estava poc poblada i, per lo tant, era menys molesta per a la vida quotidiana de la ciutat, tenint en conte el gran número de persones que veen els espectàculs.[5] El segon, va ser una elecció econòmica, ya que l'estructura es va construir contra les muralles de la ciutat, llavors en desús,[10] utilisant un terraplé existent i construint un de nou en el costat descobert, aprofitant la terra excavada:[4]

L'estructura té uns sis metros de profunditat i adquirix una forma elíptica;[11] té cent trentacinc metros de llarc i cent quatre d'ample, en una capacitat per a vint mil espectadors.[12] Té una arena central de 66,8 per 35,4 metros. Es va construir sobre una mijana i sobre part de la muralla de la ciutat, i l'arena i les primeres grades estaven afonades en el sol durant varis metros.[13]

Originalment, els assents dels espectadors eren de fusta. Poc a poc varen ser substituïts per assents de pedra per part dels duunviros, que varen proporcionar assents adicionals. el terremot del 62 va badar les voltes d'accés a l'arena, que varen tindre que ser reforçades en arcs de rajola. Dos inscripcions mencionen que Cayo Cuspio Pansa i el seu fill varen restaurar l'amfiteatre a la seua costa.[14]


El seu costat oriental està adossat a les muralles urbanes. En canvi, cap a la ciutat està delimitat per un mur que du damunt una série d'arcades, sobre les que corria un passage que comunicava en els llocs més alts de la cávea.[2]

A l'estructura exterior estan adossades dos escalinates de dos rampes sostingudes a la seua volta per arcs. La tècnica muraria (opus quasi reticulatum, en chicotets blocs de toba) és la típica de l'época de Sila.[2] Exteriormente, té dos órdens: la part inferior té arcs cegos de pedra en parets de opus incertum, baix els quals els comerciants venien les seues mercaderies durant les representacions, mentres que l'orde superior té arcs de mig punt; entre els dos órdens hi ha un deambulatorio, i per a permetre als espectadors aplegar als pisos superiors, es varen construir dos grans escales.[10] L'accés a l'amfiteatre es realisava a través d'una galeria, també cridada cryptae, que tenia quatre entrades, dos de les quals donaven directament a l'arena.[4] També es creu que un passadiç estava reservat exclusivament als magistrats, que gojaven de nayes de honor, dividits del restant de la platea per un compartiment de mampostería; ademés, un d'estes nayes estava directament conectat en l'arena, provablement utilisat pels gladiadores durant les cerimònies d'entrega de premis.[4] Abans d'aplegar a l'arena, se situen dos spoliarii a lo llarc del mateix eix, un utilisat per a donar els primers auxilis als combatents ferits,[4] l'atre, en un arc de triumfo, per a l'accés dels gladiadores.[15] L'arena pròpiament dita és de terra batuda i, a diferència d'atres edificis del mateix tipo, no té una zona subterrànea; Tota la circumferència de l'arena està vorejada per un parapete de travertino d'uns dos metros d'altura, que estava decorat en fresques del quart estil,[2] hui perduts, que representaven duels entre gladiadores [10] i, en particular, un que representava el començ d'una lluita,[4] en presència d'un àrbit, estant cada gladiador acompanyat pels seus ajudants que duen part del seu equip.[11] Solament es coneixen alguns dibuixos al temple realisats pel pintor Francesco Morelli al començament del XIX.[2] El parapete de dos metros varen ser destruïts pel mal temps poc despuix del seu descobriment en 1815. Les còpies que s'han fet representaven escenes mitològiques, pero sobretot escenes dels combats, en particular la representació, molt instructiva, del començ d'un combat8.

Erro al crear miniatura:
L'arena, els tres nivells de grades i la galeria superior al fondo.
Erro al crear miniatura:
La cávea.

L'amfiteatre pompeyano tenia una cávea, dividida en tres zones: la ima cavea, dividida en sis sectors. En l'eix curt, a abdós costats de l'arena, la part central solament tenia quatre grades més espaciosas, a on s'instalaven assents desmontables, cridats bisellia, reservats als notables,[17] i des d'a on es gojava de millors vistes; la mija cavea, és dir, la zona central, reservada al poble; i la summa cavea,[10] les últimes grades reservades a les dònes;[5] les dos últimes zones de la cávea estaven dividides en una vintena de sectors i els assents eren, en part, de toba, fabricats despuix de l'any 62, i, en part, de fusta, com es feyen originalment.[4] Baixe les grades inferiors del sector central de la cávea corria una galeria a la que s'aplegava per quatre corredors pavimentados en chicotets blocs de toba per a permetre el pas dels carros.[2]

Entre els passages que desemboquen en les cryptae, s'obri una discreta porta que conduïx directament a l'arena a través d'un corredor molt estret. Se supon que es tracta de la porta Libitinensis" és dir, la porta per la que s'evacuaven els gladiadores i els animals morts.[18]

Per a protegir als espectadors del sol de l'estiu o de la pluja, l'amfiteatre estava preparat per a l'us del velarium,[15] és dir, una espècie de gran carpa, generalment de lli o lona, que cobria tota la superfície de l'estructura.[4] Dos rencs d'anells que servien de punts de anclaje per als postes de soport del velarium poden vore's encara.[19] En l'expressió vés-l'erunt (està previst la vela) terminen vàries inscripcions pintades en les parets de Pompeya, que demuestan la popularitat dels espectàculs que tenien lloc.[2]

Vore també

Referències

  1. ↑ «"Pompeii Art and Architecture Gallery"» (en anglés). Consultat el 22 d'agost de 2013.
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 Calçada, Romero y Castelreanas, 1988, p. 175.
  3. ↑ Tácito, Anals, XIV, 17.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 «Descrizione dell'amfiteatre» (en italià). Archivat des d'el original, el 14 d'abril de 2017. Consultat el 6 d'octubre de 2022.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 «L'amfiteatre vaig donar Pompei» (en italià). Archivat des d'el original, el 17 novembre 2011. Consultat el 6 d'octubre de 2022.
  6. ↑ «Li ricerche archeologiche» (en italià). Archivat des d'el original, el 4 març 2016. Consultat el 6 d'octubre de 2022.
  7. ↑ Étienne, 1989, p. 49.
  8. ↑ Étienne, 1989, p. 55.
  9. ↑ Étienne, 1989, pla de Pompeya i p. 379.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 «Storia dell'amfiteatre» (en italià). Consultat el 6 d'octubre de 2022.
  11. ↑ 11,0 11,1 Beard, 2012, p. 337.
  12. ↑ «Amfiteatre» (en italià). Consultat el 6 d'octubre de 2022.
  13. ↑ Étienne, 1989, pp. 381-382.
  14. ↑ Étienne, 1989, p. 383.
  15. ↑ 15,0 15,1 «L'Amfiteatre» (en italià). Archivat des d'el original, el 3 de maig de 2014. Consultat el 6 d'octubre de 2022.
  16. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
  17. ↑ [16].
  18. ↑ Coarelli, 2002, p. 182.
  19. ↑ Étienne, 1989, p. 384.

Bibliografia

  • Calçada; Romer, {{{nom2}}} (1988). Els grans descobriments de l'arqueologia, Barcelona: Planeta-De Agostini. ISBN 978-84-395-0690-2.
  • (2012) Pompéi. La vie d'unix vaig citar romaine (en francés), Seuil.
  • (2007) The Complete Pompeii (en anglés), Thames & Hudson.
  • (2002) Pompéi la ville ensevelie (en francés), Larousse.
  • (1989) La vie quotidienne à Pompéi (en francés), Paris: Hachette. ISBN 2-01-015337-5.
  • (1996-2001) L'architecture romaine du début du IIIi siècle av. J.-C. à la fi du Haut-Empire (en francés), Picard.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Amfiteatre_romà_de_Pompeya&oldid=1462078»