Estils pompeyanos
Els estils pompeyanos són quatre periodos que es distinguixen en la pintura mural romana antiga. Varen ser definits i descrits originalment per l'arqueòlec alemà August Mau (1840-1909) a partir de l'excavació de pintures murals en Pompeya, que és un dels majors grups de fresca romanes que es conserven.
Els estils de les pintures murals han permés als historiadors de l'art delimitar les fases de la decoració d'interiors fins al moment de l'erupció del Vesubio en l'any 79 entre els canvis estilístics de l'art romà de finals del periodo republicà i el periodo augústeo.
Els quatre estils principals de pintura mural romana definits són: incrustaació, arquitectònic, ornamental i ilusioniste. Cada estil que seguix al primer conté aspectes dels estils anteriors. Els dos primers estils (incrustaació i arquitectònic) són d'época republicana (relacionats en la pintura mural grega helenística) i els dos últims (ornamental i ilusioniste) d'época imperial.[1]
Història
[editar | editar còdic]S'han trobat pintures murals romanes en edificis, cases particulars i viles de tot l'imperi romà.[2] Normalment, els quadros eren frescs pintats sobre algeps mentres este se secava.[1] En el I es varen desenrollar diferents estils pictòrics. Els dissenys podien anar des dels detalls més realistes fins a les representacions més impressionistes, que a sovint cobrien tot l'espai disponible.[3] L'inspiració procedia de la mitologia, els paisages i atres interessos.[4]
Primer Estil: Incrustación
[editar | editar còdic]
El Primer Estil, també denominat estructural, de incrustaació o de mampostería, es data tradicionalment entre el 200 a. C. i el 80 a. C., pero fòra de Pompeya ya existia molt abans, des de finals de el V Es caracterisa per la simulació en trampantojo del marbre. L'aspecte marmóreo s'adquiria per mig de l'us de molduras d'estuc, que feyen que parts de la paret semblaren alçades.[5] Atres elements simulats (per eixemple, discs d'alabastre suspesos en llínees verticals, voltons «de fusta» en groc i «pilars» i «rebancs» en blanc), i l'us de colors vius, es consideraven signes de riquea. Els que no eren tan rics utilisaven principalment variacions dels colors groc, morat i rosa.[6]
Este estil reflectix la difusió de la cultura helenística, ya que Roma va interactuar i va conquistar estats grecs i helenísticos en este periodo. També es troben reproduccions murals de pintures gregues. Este estil dividia la paret en varis motius multicolors que substituïen a la pedra tallada, extremadament cara. El Primer Estil també s'utilisava en atres estils per a decorar les seccions inferiors dels murs que no es veen tant com els nivells superiors.
Els eixemples del primer estil es varen estendre per gran part del Mediterràneu. Els més famosos són els de Herculano i Pompeya, com la pintura mural de la Casa Samnita de Herculano (finals de el II), o els de la Casa del Faune i la Casa de Salustio en Pompeya.[7]
Segon Estil: Arquitectònic
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
El Segon Estil, arquitectònic, va dominar el I, i en ell els murs es decoraven en elements arquitectònics i composicions trampantojo. Al principi, els elements d'este estil recorden al Primer Estil, pero este comença llentament a ser substituït element a element. Esta tècnica consistix en resaltar elements per a fer-los passar per realitats tridimensionals -columnes, per eixemple, dividint l'espai mural en zones- i era un método molt utilisat pels romans.
El Segon Estil va mantindre l'us de blocs de marbre. Els blocs s'alineaven a lo llarc de la base de la paret i el quadro es creava sobre algeps pla.[6] No obstant, molts quadros d'este estil contenien ilusions d'escenes imaginàries.[4] Els pintors volien donar l'ilusió de que l'espectador mirava a través d'una finestra el paisage representat. També afegien objectes que es veuen habitualment en la vida real, com a gerros i estanteries, junt en elements que semblaven descollar de la paret.[2][4] En este estil es pretenia que l'espectador tinguera la sensació de que les accions del quadro estaven ocorrent al seu entorn.
Es caracterisa per l'us de la perspectiva relativa (no la perspectiva llineal precisa, ya que este estil implica conceptes matemàtics i proporcions científiques com el de la Renaixença) per a crear trampantojos en pintures murals. Els elements arquitectònics pintats, com a columnes jónicas o plataformes escèniques, espentaven el pla pictòric cap a l'interior de la paret. Estes pintures murals contrarrestaven el caràcter claustrofóbico de les habitacions chicotetes i sense finestres de les cases romanes.
Les imàgens i els paisages varen començar a introduir-se en el primer estil cap a l'any 90 a. C., i varen guanyar terreny a partir del 70 a. C., junt en motius ilusionistes i arquitectònics. La decoració devia donar la major impressió de profunditat possible. Varen aparéixer imitacions d'imàgens, primer en la part superior, i despuix (a partir del 50 a. C.) en el fondo dels paisages que servien d'escenari a històries mitològiques, caraces teatrals o decoració.
Durant el regnat d'Augusto, l'estil va evolucionar. Els falsos elements arquitectònics varen obrir àmplies extensions en les que pintar composicions artístiques. Es va desenrollar una estructura inspirada en les escenografies, en la que un gran retaule central està flanquejat per atres dos més menuts. En este estil va continuar la tendència ilusionista, en una «ruptura» dels murs en elements arquitectònics pintats o escenes. En el temps, els elements paisagístics varen aplegar a cobrir tota la paret, sense cap dispositiu d'emmarcat, de modo que a l'espectador li semblava estar contemplant una escena real des d'una habitació. Bàsicament, el Segon Estil, més desenrollat, era l'antítesis del Primer Estil. En lloc de tancar i reforçar les parets, l'objectiu era trencar-les per a mostrar escenes de la naturalea i el món exterior. Gran part de la profunditat del Segon Estil procedix de l'us de la perspectiva aérea (atmosfèrica) que difuminaba l'apariència dels objectes més lluntans. Aixina, el primer pla és més be precís, mentres que el fondo és alguna cosa indistint en púrpura, blava i grisa.
De moda sobretot a partir dels anys 40 a. C., va escomençar a decaure en les últimes décades abans de Crist.
Tercer Estil: Ornamental
[editar | editar còdic]
El Tercer Estil, o estil ornamental, es va popularisar entorn al 20-10 a. C. com a reacció a l'austeritat del periodo anterior. Deixa espai per a una decoració més figurativa i colorista, en un sentiment general més ornamental, i a sovint presenta una gran delicadea en l'eixecució. Este estil es caracterisa per la seua elegància simplista.
La seua principal característica era l'abandó dels recursos ilusionistes, encara que estos (junt en la representació figurativa) varen tornar a introduir-se més vesprada en este estil. Obedia a estrictes regles de simetria dictades per l'element central, dividint el mur en tres zones horisontals i de tres a cinc verticals. Les zones verticals es dividien per mig de motius geomètrics o bases, o esveltes columnes de fullage penjades al voltant de candelabros. En este estil concret, la major part de l'espai de la paret es deixa de color pla, sense cap disseny. Quan hi havia dissenys, solien ser menuts quadros plans o escenes com un candelabro o apèndixs estriados.[6] En el fondo apareixien delicats motius d'aus o animals semifantásticos. A sovint s'introduïen plantes i animals característicament egipcíacs, part de l'egiptomanía de l'art romà despuix de la derrota de Cleopatra per Augusto i l'anexió d'Egipte en l'any 30 a. C.
Estes pintures estaven decorades en delicades fantasies llineals, predominantment monocromàtiques, que varen substituir als móns tridimensionals del Segon Estil. També s'inclouen en este estil pintures similars a la trobada en el Cubículo 15 de la Vila de Agrippa Postumus en Boscotrecase (c. 10 a. C.). Es tracta d'un delicat marc arquitectònic sobre un fondo en blanc, monocromàtic, en només una chicoteta escena situada en el centre, com un diminut paisage flotant. El negre, el roig i el groc varen seguir amprant-se durant tot este periodo, pero l'us del vert i el blau es va fer més prominent que en estils anteriors.[3]
Es va trobar en Roma fins a l'any 40 d. C. i en la zona de Pompeya fins al 60 d. C.
Quart Estil: Ilusioniste
[editar | editar còdic]
Caracterisat com una reacció barroca al manierisme del Tercer Estil, el Quart Estil (c. 60-79 d. C.) està generalment menys ornamentado que el seu predecessor. No obstant, l'estil era molt més complex. Reviu la pintura narrativa a gran escala i les vistes panoràmiques, a el hora que conserva els detalls arquitectònics del Segon i Primer Estil. En la fase juliol-claudia (c. 20-54 d. C.), domina una qualitat textil i els zarcillos semblen conectar tots els elements de la paret. Els colors tornen a ser càlits i s'ampren en profit en la representació d'escenes tretes de la mitologia, paisages i atres imàgens.[6]
Les pintures semblaven més recarregades i utilisaven la paret en la seua totalitat.[4] La sensació general de les parets solia formar un mosaic de quadros emmarcats. Les zones inferiors d'estes parets solien estar compostes del Primer Estil. També s'utilisaven panels en dissenys florals. Un excelent eixemple del Quart Estil és la Sala Ixion de la Casa dels Vettii en Pompeya. Una de les majors aportacions que s'observen en el Quart Estil és l'alvanç de les naturalea mortes en espai i llum intensos. El sombrejat era molt important en la naturalea morta romana. Este estil no va tornar a vore's realment fins als XVII i XVIII en la decoració holandesa i anglesa.
Post-erupció
[editar | editar còdic]Els quatre estils de pintura mural es varen desenrollar abans de l'erupció del Vesubio en l'any 79, que va cobrir Pompeya de cendres. La ciutat mai va tornar a ser ocupada, per lo que el desenroll de la pintura estrictament «pompeyana» va aplegar al seu fi.[6] En atres llocs, els mateixos estils s'havien utilisat àmpliament en Itàlia i varen continuar en us, mentres que els estils pictòrics romans varen seguir desenrollant-se.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «ACTA ACCLA - Roman Wall Painting».
- ↑ 2,0 2,1 «Roman Painting». Department of Greek and Roman Art, The Metropolitan Museum of Art.
- ↑ 3,0 3,1 «Roman Wall Painting».
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 ninamil7. «The Four Styles of Roman Wall Paintings».
- ↑ Läppi, Thomas (2020). Hellenistische Wanddekorationen. Syntax, Semantik und Chronologie dones Ersten Stils im westlichen Mittelmeerraum. Wiesbaden, Reichert, pp. 5–10 and 27–29.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 «Roman Wall Painting Styles».
- ↑ Läppi, Thomas (2020). Hellenistische Wanddekorationen. Syntax, Semantik und Chronologie dones Ersten Stils im westlichen Mittelmeerraum. Wiesbaden, Reichert, pp. 83–122.
- ↑ (2008).«Cleopatra in Pompeii?».Papers of the British School at Rome.76
- 35–46; 345–8.doi:10.1017/S0068246200000404.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Estilos pompeyanos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.