Anar al contingut

Alts Forns de Viscaya

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Maria Angeles labe garaia (2).jpg
Alts Forns de Viscaya

Artícul bo

Atalls
AHV


Alts Forns de Viscaya, S. A. (AHV) va ser la major empresa d'Espanya durant gran part de el XX.[1][2] Va nàixer de la fusió de vàries empreses siderometalúrgicas de Viscaya. El seu gran èxit es va deure a una combinació de factors: l'abundància i calitat del ferro viscaí, l'adopció de tecnologia britànica i nortamericana, l'adquisició d'atres chicotetes empreses per a monopolisar el sector, l'absència d'estralls durant la guerra civil espanyola, la Primera Guerra Mundial, que va impulsar les seues exportacions;[3][4] aixina com la política industrial proteccioniste i autàrquica del franquisme.[5][6][7]

Fundada en 1902, va estar ubicada en Baracaldo i Sestao. Les empreses que la varen crear varen ser Alts Forns de Bilbao, La Viscaya —que contaven en instalacions siderúrgicas integrals— i L'Iberia —una hojalatería depenent de la Viscaya— pel gran auge del sector i a la necessitat de fusionar-se per a mantindre el seu estatus d'empreses importants. També contava en instalacions mineres i chicotetes factories en Cantàbria, Astúries, província d'Almeria, Regió de Múrcia i província de Guadalajara i decenes d'empreses auxiliars junt a més mines en el restant de Viscaya; ademés, des de la segona mitat de el XX, es va estendre per la Comunitat Valenciana (Alts Forns del Mediterràneu) i Navarra.[7][8]

Despuix d'una dura reconversió industrial en els anys 1980, década en la que encara contava en 11 000 treballadors directes,[9] en juliol de 1996 varen tindre que tancar definitivament les seues últimes instalacions.[10][11] Algun dels forns ha segut declarat be d'interés cultural i el treball en AHV ha segut objecte de representacions artístiques.

Història

[editar | editar còdic]

Orígens

[editar | editar còdic]

La possibilitat d'extraure ferro no fosfórico dels monts de Triano, i la demanda d'este metal en Gran Bretanya varen supondre un intens tràfic en la riga de Bilbao en el XIX. Baracaldo i Sestao varen servir com a lloc de pas i embarque del ferro; i també, poc despuix, varen albergar numeroses chicotetes indústries en les que este es processava. L'aprofitament d'un doble noli (transportant mineral de ferro cap a les costes britàniques i retornant en carbó i tecnologia) va establir un tràfic regular en les dos direccions,[12][13] que va possibilitar el progrés d'una siderúrgia caracterisada per l'insuficiència carbonífera.[14] Anys despuix, a finals de el XIX eixa insuficiència va donar peu a la construcció del Ferrocarril de la Robla per a importar carbó de les conques lleoneses i palentinas sense tindre que dependre de Gran Bretanya.[15]

En el procés de l'explotació minera varen destacar dos dates. La primera 1863, quan les Juntes Generals de Viscaya varen suprimir la prohibició d'exportar mineral de ferro més allà dels llímits del Señorío de Viscaya.[13] La segona va ser en 1876 quan es va permetre l'explotació illimitada de les mines de ferro (que el règim foral havia restringit com un ben comunal) per societats privades, per la victòria del rei Alfonso XII en la Tercera Guerra Carlista que va suprimir les «lleis forals».[16]

Archiu:Fabrica San Francisco 1887.jpg
Fàbrica Alts Forns Sant Francisco, Sestao, en 1887. Denominada Sant Francisco del Desert fins a 1886 i coneguda popularment com «La Mudela». Adquirida décades més vesprada per Alts Forns de Viscaya.

Encara que Alts Forns de Viscaya sorgira despuix de la fusió de tres empreses (Alts Forns de Bilbao, La Viscaya i L'Iberia), en pocs quilómetros va haver unes atres importants siderúrgia que varen funcionar de forma independent i varen crear entre elles certa competència provocant una millora contínua de les seues instalacions. En eixe context va destacar la creació de la fàbrica Santa Ana de Bolueta (en Bilbao) en 1841[17] i la de Sant Francisco de Mudela o Sant Francisco de Desert[18] (en Sestao) en 1880,[19][20] que décades més vesprada va ser adquirida per Alts Forns de Viscaya[11] ya que els seus amos es varen centrar més en el negoci dels drassanes (La Naval de Sestao).[21]

La de Santa Ana de Bolueta era la més lluntana de la zona d'influència de AHV pero solament estava a 12 km de Sestao. Ademés, a finals de el XIX es varen construir atres siderúrgia alguna cosa més lluntanes, destacant la Companyia Anònima Basconia en Basauri en 1892,[20][22] pero propenca a l'instalació de Bolueta. Tot això va supondre que definitivament, a principis de el XX es tingueren que unir Alts Forns de Bilbao, La Viscaya i L'Iberia per a poder liderar el sector.[11]

Alts Forns de Bilbao (AHB)

[editar | editar còdic]
Archiu:El Carmen labe garaiak.jpg
Fàbrica La nostra Senyora del Carmen, en Baracaldo, a partir de 1882 Alts Forns i Fàbriques de Ferro i Acer de Bilbao —Alts Forns de Bilbao (AHB)—.

Entorn a 1854 la societat Ybarra Germans i Companyia (o Ybarra i Cía.) va alçar una fàbrica relativament moderna en El Desert[23] de Baracaldo (Nostra Senyora del Carmen). En ella es varen instalar els primers i pràcticament únics forns Chenot que varen funcionar en el món. L'esperit innovador dels Ybarra els va dur a montar en una data tan primerenca com 1857 un convertidor Bessemer en la seua chicoteta fàbrica de Guriezo (Cantàbria), proyecte que varen abandonar ya que ells esperaven obtindre en el convertidor ferro dolç, no acer.[24] El nom d'eixe empresa va provindre de la Verge del Carmen, patrona de Baracaldo i Sestao.

Esta empresa va tindre una gran competència en atres de similars característiques, ubicades també en Baracaldo, com la dirigida per la família Mwinckel cridada Arregui i Cia. i la de la Societat Santa Águeda, lo que va supondre la ràpida i contínua modernisació de totes les empreses incloent la del Carmen.[7] La de Santa Águeda formava part d'un complex que incloïa fàbriques en el marge del riu Cadagua i Castrejana (Baracaldo) i la fàbrica de Recalde en Begoña (Bilbao),[25] que culminarien en la S. A. Echevarría a principis de el XX, esta va tindre el seu orige en 1876.[20][26]


En 1882 la fàbrica de La nostra Senyora del Carmen, modernisada ya que els seus amos varen decidir entrar definitivament en el negoci de l'acer, es va convertir en Alts Forns i Fàbriques de Ferro i Acer de Bilbao —Alts Forns de Bilbao (AHB)— en un capital de 12 500 000 pessetas. La major part dels seus accionistes i capital invertit procedia de fòra del País Vasc —50 % de Madrit, 36.5 % de Viscaya, 11.2 % de Barcelona i 2.4 % de Londres—. Els capitalistes tenien interessos en la mineria fèrrica pero l'aportació bàsica a la constitució d'Alts Forns de Bilbao va consistir en els actius de dos empreses siderúrgicas preexistentes, La nostra Senyora del Carmen i la fàbrica de Guriezo i «solament» un 10 % més.[24] L'objectiu de l'empresa era «desenrollar en Espanya l'indústria metalúrgica en l'important ram de la fabricació d'acer pels sistemes Bessemer i Martín-Siemens».[19]

La Viscaya

[editar | editar còdic]
Archiu:Sociedad Vizcaya 1887.jpg
Fàbrica La Viscaya, Sestao, en 1887.

La Viscaya va ser creada en 1882 per un atre grup d'industrials, comerciants i el miner Pedro P. de Gandarias i Navea que varen constituir la Societat Anònima de Metalúrgia i Construccions La Viscaya en un capital semblat al d'Alts Forns de Bilbao i instalant els seus tallers en les marismas de Sestao,[11][24] terrenys propencs a Portugalete.[27] En 1888 reorientó el seu negoci cap al producte elaborat, introduint tecnologia belga de la casa Cockerill, en convertidors Robert i forns Siemens.[19]

Ademés de la Sant Francisco de Mudela o Sant Francisco de Desert[18][23] també va ser competència directa de la Viscaya l'empresa Aurrerá, fundada també en Sestao en 1885,[14] que se sumava a la competència de les factories de Baracaldo de les que a penes distaven 3 km.

L'Iberia

[editar | editar còdic]
Archiu:A.H.V.- La Iberia enpresaren artxibo irudia, latorri-galdaketa, hodi eta bainu galbanizatuak (ELDE20230173183).jpg
Vista de la Companyia Anònima L'Iberia

Un grup de guipuscoans liderats per Francisco Goitia i Ostolaza havia instalat en Beasáin una fàbrica de hojalata, pero en comprovar el desenroll d'una siderúrgia important en la marge esquerra del Nervión, varen adquirir als amos de la Viscaya uns terrenys confrontants a eixa empresa i varen alçar l'empresa Goitia i Companyia, que en 1890 es va transformar en la Companyia Anònima L'Iberia. Esta empresa es comprometia a adquirir la seua matèria primera a la Viscaya i a vendre a la mateixa les retallades (ferralla) resultants de la producció d'hojalata.[19][24]

Situació geogràfica

[editar | editar còdic]

Les tres fàbriques fundacionals es varen instalar en llocs òptims, conectades en els centres miners a través de diversos ramals de ferrocarrils, contant aixina mateix en molls en la riga del Nervión.[19] Estes empreses tenien factories i terrenys en pràcticament tota la vora de la marge esquerra del Nervión des del moll de la Benedicta —frontera entre Portugalete i Sestao— fins a la desembocadura del riu Cadagua en Baracaldo sent en total uns 5 km d'extrem a extrem pero no continus, ya que entremig hi havia alguna una atra empresa independent —principalment atres siderúrgia, drassanes i instalacions portuàries—. Progressivament partix d'eixos terrenys varen ser utilisats per a ampliacions o venuts a empreses auxiliars —com va ser el cas de la Viscaya en L'Iberia—.[24][28] Ademés AHV va ser adquirint propietats en l'interior, incloent fòra de Viscaya, per a controlar l'extracció minera, mineral que es processava en eixes instalacions fundacionals.[11]

Objectius

[editar | editar còdic]

La Viscaya buscava inicialment abaratir els costs d'exportació del mineral viscaí per mig de la seua conversió local en lingots. Alts Forns de Bilbao, no obstant, sorgia en un proyecte més ambiciós: monopolisar en els seus productes elaborats o semielaborados el mercat nacional.[19] L'Iberia no era més que una hojalatería depenent de la Viscaya i el seu futur es vea necessàriament lligat les decisions de la Viscaya.[24]

Fundació

[editar | editar còdic]
Archiu:Tomás de Zubiría.jpg
Tomás de Zubiría Ybarra, primer i més longeu president d'Alts Forns de Viscaya.

Els primers moviments per a realisar una fusió entre abdós societats varen sorgir a mitan de 1892. Varen ser José de Vilallonga i Gipuló i Luis de Zubiría i Ybarra, com revelen els documents publicats en el llibre La Fita de la Siderúrgia, els qui en representació de la Societat d'Alts Forns i Fàbriques de Ferro i Acer de Bilbao varen mantindre contactes personals i creuament de correspondència en Víctor de Chávarri i Sálazar i Pedro de Gandarias i Navea com a representants de la Societat Anònima de Metalúrgia i Construccions Viscaya. Les negociacions es varen prolongar fins a 1901.

Poc abans de la seua fusió definitiva, L'Iberia va enviar a AHB i La Viscaya una carta en la petició d'integració d'eixa societat en la nova, be siga per compra o fusió. La fusió d'eixes dos empreses siderometalúrgicas en plantes integrals completes, la competitivitat de les quals va ser en aument durant tota la década anterior exportant ferro i acer viscaí a tota Europa, i de la fàbrica d'hojalata de l'Iberia, va donar orige al naiximent de la nova empresa.

Archiu:Accion Altos Hornos Vizcaya (1948).jpg
Acció dels Alts Forns de Viscaya de l'any 1948 de 500 pessetes.

Alts Forns de Viscaya (AHV) es va fundar el 29 d'abril de 1902 en Bilbao. Tomás de Zubiría Ybarra —que en 1907 va obtindre el títul de comte de Zubiría— va ser el primer president d'Alts Forns de Viscaya i es va mantindre al front de la companyia durant casi trenta anys. La nova companyia tenia un capital de 32 750 000 pessetes; la major part procedia de AHB[24] per això es va mantindre la seua sèu en Baracaldo. El repartiment del conveni de fusió, distribuint-se el capital social (65 500 accions valorades al nominal en 32 750 000 pessetes —a 500 pessetes cada una—), va anar el següent:[11]

  • 37 500 accions Alts Forns de Bilbao.
  • 25 000 accions La Viscaya.
  • 3.000 accions L'Iberia.


Despuix d'esta fusió, la concentració de poders va continuar en la nova societat, repartint-se estos entre el grup vasc dominat pels clans familiars dels Ybarra-Zubiría-Vilallonga (AHB), Chavarri i Gandarias-Durañona (La Viscaya) i el madrileny-català dels Urquijo, Barat, Girona i Angolotti (també de AHB). Prova d'esta concentració és el fet de que en la Junta General d'accionistes celebrada el 28 d'abril de 1902, cinc accionistes (Tomás de Zubiría Ybarra, Benigno Chávarri (des de 1914 marqués de Chávarri), Juan T. Gandarias, Urquijo i Baray) tenien el 58% dels vots.[11]

El seu emplaçament productiu es va realisar en Baracaldo i Sestao convertint-se en pocs anys en la major empresa del país, sent a partir de llavors un dels màxims exponents de l'economia industrial espanyola,[7][24] en dura competència en algunes fàbriques asturianes com La Felguera de Dur Felguera entre unes atres, a les que finalment pel seu creiximent va conseguir desbancar.[5][29] La seua rodalia als jaciments de ferro, en port de mar i d'alta tradició metalúrgica i siderúrgica, varen facilitar el creiximent.

La nova societat contava en 200 empleats, 14 ingeniers, 65 contramaestres, 5420 obrers i 230 miners.[30]

Primeres empreses auxiliars i servicis associats

[editar | editar còdic]
Archiu:Orconera Iron Ore Company Limited train 07.jpg
Instalacions de AHV en Baracaldo a finals de el XIX o principis de el XX.
Archiu:1908-01-18, Blanco y Negro, Bilbao, El desierto, Martínez Abades (cropped).jpg
«Bilbao. El desert». Ilustració de Martínez Abad (Blanco i Negre, 1908) que mostra les instalacions de Baracaldo vistes des d'Erandio
Archiu:Darío de Regoyos - Blast Furnaces in Bilbao - Google Art Project.jpg
Alts forns de Bilbao, una pintura de Darío de Regoyos de començos de el XX. Colecció Fundació Banc Santander

La creació de AHV i la posterior substitució del carbó mineral per coque de major poder calorífic, va impulsar el comerç: exportació d'acer i importació de coque, estimulant la creació de barcos d'acer i vapor. Com a conseqüència es varen crear noves drassanes, lo més reseñables Drassanes del Nervión i Drassanes Euskalduna.[14] AHV suministrava acer pero demandava mineral (ferro per a la producció i carbó per al suministrament), mà d'obra, ferramentes, i una vasta ret ferroviària, lo que va generar l'intensa industrialisació de Viscaya i la diversificació i especialisació de les empreses.[14]


Encara que l'exportació i importació de matèria primera es feya principalment per mig de barcos, el transport ferroviari es va ser fent cada volta més important. En les primeres explotacions mineres es va usar per al transport del ferro als molls, en els seus respectius cargaderos, i després a les fàbriques (ferrocarrils miners);[19] posteriorment també per a servici intern entre les fàbriques; i finalment, des de finals de el XIX per a importar matèria primera —principalment carbó— (Ferrocarril de la Robla) i exportar al restant d'Espanya (Companyia dels Camins de Ferro del Nort d'Espanya). En un inventari de l'any 1909 s'indicava l'existència en Baracaldo d'un total de 30 km de vies d'ample mètric, mentres que en Sestao contaven en 23 km de vies mètriques i 5 km de vies de 1150 mm (The Bilbao River and Railway Co. Ltd). En la finalitat de poder conectar les seues factories sense necessitat de recórrer al Ferrocarril de Bilbao a Portugalete (d'ample ibèric: 1668 mm), AHV va decidir construir una llínea ferroviària exclusiva de servici interior entre Sestao i Baracaldo de via mètrica,[31] mateix tipo de via que la majoria de ferrocarrils miners de la zona per a, si fora necessari, facilitar la seua conexió en elles. Encara que posteriorment també es va incloure l'ample ibèric per a facilitar l'exportació. Despuix de menys de dos anys d'obres, en 1922 la nova via es va posar en servici. La ret interior completa, finalisada en 1965 per l'imminent inauguració d'una fàbrica en Ansio (Baracaldo), disponia de 15 quilómetros de vies, en la seua majoria de tres carrils. El tram entre Sestao i Ansio estava dotat de doble via llevat en el pont sobre el riu Galindo, i inicialment dotada de quatre carrils cada una d'elles —per a permetre el pas tant de trens de via ampla com de via mètrica— en la finalitat de facilitar l'eixida als productes de la ret nacional.[32]

El gran volum de treballadors de AHV va generar una gran demanda d'assistència facultativa a l'accident de treball i la necessitat de l'empresa de repondre en el seu lloc als seus operaris es va gestar el proyecte de construir un sanatori quirúrgic per a accidents de treball que es va inaugurar en 1911 en Baracaldo en la denominació de Sanatori Quirúrgic Alts Forns de Viscaya. Décades més vesprada, en el decliu de l'empresa, despuix de derribar l'edifici antic i en el seu lloc construir-se un de nou va passar a formar part de titularitat pública en el nom de Hospital de Sant Eloy.[30]


En 1915 AHV va firmar per al lloguer, en opció de compra, uns terrenys de la seua propietat situats en Sestao per a la construcció d'una nova drassana entre la fàbrica de AHV de Sestao i les Drassanes del Nervión (estos també en Sestao pero confrontants en Baracaldo, zona La Punta-Desert). Es va crear per a això la Societat Espanyola de Construcció Naval de Sestao (La Naval). En 1919 segons la Enciclopèdia Auñamendi o 1920 segons la publicació Barakaldo ahir - n.º 4, AHV va comprar totes les accions de la fàbrica originària de Drassanes del Nervión i d'una fàbrica adjacent (Sant Francisco de Mudela o Sant Francisco de Desert)[18] —que era l'atra fàbrica siderúrgica integral de la zona—[24] i formaven part de la mateixa societat junt a la Naval. No obstant, de nou, es va acordar cedir una participació a la Naval, per mig de contracte d'arrendament en opció de compra de determinats terrenys i instalacions, que es va convertir en venda en fer-se efectiva l'opció de compra de Drassanes del Nervión per la Naval el 5 de giner de 1924.[11][21]

Archiu:026 Barakaldo - Ingelesen etxeak - Trabajadores de AHV (Ark.Manuel María Smith 1918 Old English).jpg
Promoció de Cases Barates (1.ª fase) construïdes en 1916 en el barri de Sant Vicente de Baracaldo per l'arquitecte Manuel María Smith Ybarra.
Archiu:2010 06 Barakaldo Casas Baratas Elejalde.jpg
Promoció de Cases Barates (2.ª fase) construïdes en 1918.

En 1916 va finalisar la primera promoció de vivendes que oferia en lloguer als treballadors de l'empresa. Va diferir del plantejament de les Cooperatives Obreres de Cases Barates ya que estes vivendes varen ser de la pròpia empresa, per això varen destacar pel seu disseny. Mentres les creades per les Cooperatives eren promogudes pels propis treballadors encara que les empreses colaboraren o tutelaren els proyectes. La segona promoció va finalisar en 1918 en un disseny més simple sense jardins encara que mantenint la seua arquitectura. Eixes dos promocions varen ser construïdes en el barri de Sant Vicente de Baracaldo.[33][34][35]

Incidència en l'I Guerra Mundial i conflictes laborals

[editar | editar còdic]

La Gran Guerra afectava de ple a la metalúrgia viscaïna, ya que el seu principal destí comercial, Anglaterra, formava part del bando aliat enfrontat en les Potències Centrals liderades per Alemània. És en eixe context bèlic quan, a finals de giner de 1917, va botar l'alarma en el cargadero franc-belga de Baracaldo despuix de trobar-se una bomba explosiva en un vagó procedent d'Ortuella en mineral. El periòdic El Lliberal va ser un dels que va parlar d'este fet:[4]

Campanya alemana contra el nostre comerç en Anglaterra. Per si no bastara el bloqueig de les nostres costes per a afonar els barcos de la matrícula de Bilbao, ara resulta que aprofitant descuits de la vigilància en els cargaderos, es coloquen bombes en les vagonetes de mineral. (...) I va aplegar a dir-se que disponien d'unes màquines infernals que feyen explosió a les tantes hores de la seua colocació, en precisió matemàtica. (...) En la bomba del cargadero de la Franco-Belga va creure endevinar la gent un d'aquells sinistres aparats alemans. Sense dubte, estava destinat a fer explosió quan el barco que havia de transportar el carregament a Anglaterra estiguera en el mar.

El 28 de giner, es va produir la detonació controlada de dit artefacte en el parc d'Artilleria de Baracaldo.[4]

Encara que va haver diferents tumults laborals en anys anteriors, en 1917 varen sorgir els conflictes més violents fins a eixa época, incloent tirotejos i detencions massives. Això va provocar que el ministre de la Governació ordenara que els Alts Forns de Baracaldo i Sestao anaren «alimentats», i per a això va parlar en l'autoritat militar per a que els soldats treballaren en les fàbriques. No varen ser els únics greus conflictes produïts en Espanya en eixe any que finalment varen provocar la Folga general en Espanya de 1917. Esta no va conseguir els resultats que buscava i progressivament varen ser incorporant-se part dels treballadors i part dels despedits varen ser readmesos encara que varen seguir produint-se folgues i tumults durant gran part dels anys 1920.[4][36]

Eixe mateix any va adquirir l'empresa Hulleras de Turón en Turón (Astúries) per a l'explotació de les seues mines de carbó, en la finalitat d'abastir d'esta matèria primera a les seues fàbriques.[11] Eixe any també es va inaugurar el Colege dels Germans de les Escoles Cristianes per a escolarisar als fills dels treballadors de AHV en Baracaldo.[11]


En 1918 la multinacional metalúrgica nortamericana Babcock & Wilcox va fundar la seua filial Societat Espanyola de Construccions Babcock i Wilcox creant vàries plantes en la Vega del Galindo, en terrenys de Sestao i Valle de Trápaga.[37] En gran part per la dificultat de fabricar locomotores durant la Primera Guerra Mundial. Esta empresa va ser molt important per al creiximent de AHV ya que li comprava matèria primera per a la construcció de calderes, accessoris elèctrics, construccions metàliques i locomotores[38] que també va fer per a AHV décades més vesprada.[39] Esta també va contar en la seua pròpia acería especialisada en elaborar tubos[20] ya que AHV no contava en instalacions dedicades a eixe tipo de productes. En 1923 AHV va iniciar un primer cicle d'expansió per Viscaya que va alcançar fins a 1929 comprant vàries empreses auxiliars com Luchana Mining, Bur Boulton Haywood, Bilbaïna de Fustes i Alquitranes i Companyia Minera de Dícido, entre unes atres.[11]

En 1929 es va construir una atra empresa similar a Babcock & Wilcox també de capital nortamericana, encara que molt més menuda, en la Vega del Galindo pero ya en terrenys del Valle de Trápaga en el nom de General Elèctrica Espanyola. Es va especialisar en fabricar material elèctric i mecànic utilisant les paleses de General Electric i Alstom.[40]

República i Guerra Civil

[editar | editar còdic]

En 1931 es va proclamar la Segona República Espanyola i en això va començar una de les pijors crisis en la marcha de l'empresa. La conflictivitat laboral va començar en una folga de cinc mesos en el Taller de Hojalata de l'Iberia en Sestao i una atra de tres mesos en el Departament de Transports. Varen descendir els demanats de materials a causa de la paralisació de l'activitat ferroviària, aixina com el descens de les construccions navals i urbanes.[11] En 1932 va fallir Tomás de Zubiría Ybarra (comte de Zubiría), primer president del Consell d'Administració de l'empresa. A l'any següent la Junta General d'Accionistes va acordar nomenar president del Consell d'Administració a Víctor Chávarri i Anduiza (marqués de Triano), fill de Víctor Chávarri.[11] El 18 de juliol de 1936 es va produir la sublevació de diversos mandos militars, que va donar començ a la guerra civil espanyola. Pel seu gran valor estratègic, des del punt de vista militar i econòmica, va afectar de forma important a la marcha de AHV.[11]


En 1937 varen ser bombardejades les instalacions de la fàbrica de Baracaldo, caent 18 bombes i causant destrosses en el Taller de Models i en els Trens de Laminación. Ademés, el Govern de la República va ordenar destruir totes instalacions de l'empresa per a impedir que caigueren en mans del Eixèrcit de Franco. El Batalló Gordexola va protegir eixes instalacions i va impedir el compliment de l'orde,[41] que va ser calificat per molts com «un acte d'alta traïció a la República».[11] Poc despuix la fàbrica va ser ocupada militarment i va ser la Comissió Militar d'Incorporació i Movilisació Industrial, baix la presidència del general Calonge, qui va dissenyar un pla de treball, d'acort en el Consell d'Administració de AHV, per a abastir de material de guerra a l'Eixèrcit.[11]

Per l'ambient de conflictivitat provocat per la República la postura de l'empresa va ser clara segons l'informe que va presentar a la Junta General d'Accionistes, celebrada el 15 de juny de 1938:[11]

... en l'ocupació de Bilbao pels rojoseparatistas, que va traduir en pèrdues, cada volta majors, la continuïtat de l'explotació minerosiderúrgica, com necessàriament en aquelles llamentables condicions tenia que ocórrer. (...) en este últim periodo iniciat l'any 1936, va ser propòsit d'Alts Forns de Viscaya apartar-se de l'ambient políticoeconómico i de relacions en el Govern instaurat en Viscaya, per no voler intervindre en les fabricació de guerra que hagueren perjudicat als que en la gloriosa Creuada de lliberació lluitaven per la verdadera Espanya (...) Això va dur com a conseqüència la paralisació de les fàbriques de Barakaldo i Sestao durant mesos, pero ademés es varen produir pèrdues encara majors per a la Societat, derivades de criteri econòmic-social del Govern Provisional de Viscaya i més vesprada del cridat Govern d'Euskadi, en lo relatiu al pagament dels salaris i primes durant el periodo de desocupació de les fàbriques, subsidi a la movilisació, indisciplina social, decaiguda dels mandos, falta de treball i, en fi, en una paraula, el desequilibri absolut entre costs i els preus de venda en un ambient progressiu de restricció de la producció, que feya cada dia major el quebranto econòmic de les Empreses (...) Durant este desgraciat periodo, Alts forns de Viscaya va tindre que soportar pèrdues sifrades en prop de vint millons de pessetes

Hegemonia, creiximent i expansió

[editar | editar còdic]
Archiu:Bizkaiko Labe Garaiak, Lamiakotik.jpg
Instalacions de AHV en Sestao vistes des de Lamiaco.

Despuix de la guerra civil, en quedar l'indústria vasca casi intacta, va servir com a destí atractiu per a l'èxodo rural i el desenroll econòmic de la zona, convertint el Gran Bilbao en un dels majors núcleus urbans d'Espanya. Va continuar la seua hegemonia en part gràcies a la compra de la Companyia Siderúrgia del Mediterràneu en 1940[42] i a diversificar el seu negoci per eixemple participant en la Societat Espanyola de Fabricació Nitrogenades (Sefanitro), fundada en 1941[6] junt en atres històrics colaboradors i prestamistes de AHV com Banc de Bilbao, Banc de Viscaya i Banc Urquijo.[11][43]


En 1945, dins del programa energètic del nou règim, va adquirir terrenys en el nort d'Àlaba per a la construcció de dos embassaments en la conca del Zadorra —Urrunaga i Ullíbarri-Gamboa— per a la producció d'energia elèctrica, assegurant aixina l'abastiment a les seues fàbriques en periodos de restriccions. Per a l'eixecució d'eixe proyecte en 1947 va fundar la Societat d'Aigües i Bots del Zadorra.[44][45] Poc despuix va entrar en funcionament el pantà de Gorostiza (en Baracaldo) per a donar servici ademés de les seues factories sobretot a la nova fàbrica de Sefanitro est en una capacitat d'embassament de 1 440 000 metros cúbics.[6][11] AHV ya contava en un pantà propenc a este -abdós en la conca Castanys-Galindo-, el pantà Vell o de Etxebarría, construït en 1897 per a satisfer la creixent demanda de les noves indústries i de la població que estes atreen.[46][47]

La correlació de forces en l'indústria asturiana, ya que eren empreses privades, la va trencar en 1950 el franquisme quan, per iniciativa del president del Institut Nacional d'Indústria es va crear en 11 de 1992 en soldier boy i capità 1

ENSIDESA (Empresa Nacional Siderúrgica Societat Anònima) en Avilés (Astúries). Ensidesa, a la que es va opondre el capital privat vasc i asturià, es va convertir en la materialisació dels ideals autàrquics del règim franquiste. El ministre d'Indústria Gregorio López Bravo va acabar en eixa idea i va supeditar el desenroll de Ensidesa als interessos privats de AHV i de les tres obsoletes siderúrgicas privades asturianes. Suanzes va presentar la seua dimissió a Franco. Les siderúrgicas privades asturianes es varen refondre en Uninsa, en el respal i participació de l'estat i en una moderna factoria en Gijón (fàbrica de Veriña).[5]


En 1964 va finalisar la construcció de la ciutat deportiva de Sant Vicente (en Baracaldo), infraestructura que va tindre en propietat onze anys.[11] Per una atra part AHV va construir un Tren de Bandes en Calenta (TBC) en la Vega de Ansio (Baracaldo) en 1966.[11][48] Pel creiximent de la Companyia Siderúrgia del Mediterràneu es va construir la IV Planta Siderúrgica Integral d'Espanya en el Port de Sagunt en 1968 (les atres plantes eren la de AHV —en Sestao i Baracaldo—, una atra en Port de Sagunt i les asturianes de Uninsa -en Veriña - i Ensidesa —en Avilés—) que va provocar la creació de la societat Alts Forns del Mediterràneu (AHM) en 1971.[11][42][49] La seua construcció va ser una iniciativa de l'Institut Nacional d'Indústria que va cedir a AHV, pese a que el seu accioniste nortamericà —la companyia U.S. Steel— es va opondre.[5][42][50]


També en 1968 AHV va terminar de reagrupar els seus interessos miners en la filial anomenada Agruminsa (Agrupació Minera S. A.) que va escomençar a explotar diverses mines, anexionando el patrimoni de les antigues companyies mineres de Viscaya, Cantàbria i del restant d'Espanya que havien passat a ser propietat de la siderúrgia en les décades precedents;[8] en part per decadència de la mineria que havia començat en els anys 20[16][51] pero AHV encara tenia interessos en elles per al seu auto abastiment. Ademés, per nous métodos d'extracció i bonificacions fiscals algunes de les mines ubicades en Viscaya les va poder mantindre actives fins al tancament definitiu de l'empresa en 1996.[52] Entre les seues mines explotades fòra de Viscaya varen destacar per diversos motius les mines de Alquife (en Granada),[53] les mines de magnetita de Cehegín (en la Regió de Múrcia) i els recuperats com a parcs del parc natural Massiç de Penya Cabarga i Parc de la Naturalea de Cabárceno (en Cantàbria).[8][54] D'elles les de Alquife varen ser les més productives ya que varen ser clausurades també en 1996 encara que ya baix la gestió de la Companyia Andalusa de Mines (CAM).[53]

Década de 1970

[editar | editar còdic]
Archiu:Baracaldo - Edificio El Carmen (Antiguas oficinas centrales de Altos Hornos de Vizcaya) 3.JPG
Antigues oficines centrals en Baracaldo.

En els anys 1970 va destacar la seua expansió pel restant de Viscaya i Navarra. El tancament progressiu de diverses fàbriques de Baracaldo, per diferents conflictes laborals, va provocar que en 1970 deixara de tindre factories productives en eixa localitat fabril perdent totes les seues instalacions siderúrgicas de capçalera i quedant únicament el Tren de Bandes en Calenta (TBC) de Ansio i un forn elèctric. No obstant, va mantindre les seues oficines centrals i la seua raó social en Baracaldo. Per a paliar eixos tancaments, AHV es va estendre i va comprar empreses situades en Echévarri (La Basconia) en 1969; i Lesaca (Laminaciones de Lesaka) ademés de construir una fàbrica de tubos de Zalain (entre Vora de Bidasoa i Lesaca) i de chapa prepintada en Legasa en 1973. En 1969 també va comprar les instalacions originals de la Basconia en Basauri pero varen ser tancades un any despuix.[11][22]

Sobre la compra d'empreses indirectes, no siderúrgicas, va destacar la compra al Banc de Bilbao de la constructora Obrascón en sèu en Bilbao en 1973[55] sent president eixecutiu de AHV Juan Miguel Villar Mir que va entrar en dit càrrec en 1970.[11] Curiosament, anys més vesprada, Villar Mir junt a un grup financer va adquirir eixa empresa a AHV[56] per un preu simbòlic —una pesseta—.[57]


En eixa década era la principal empresa del País Vasc, donant treball directe a 14 330 treballadors —en l'any 1969—[11] dels quals prop de 9500 eren de les factories de Sestao i Baracaldo —sifra de 1978—.[58] Varen aplegar a ser uns 11 000 treballadors (40 000 induïts) en els anys 80 contant totes les seues instalacions.[9] El sector siderometalúrgico del País Vasc en 1975 donava ocupació a 243 294 persones, sifra que suponia el 46.7 % de la població activa vasca;[20][59] quaranta anys més vesprada, en 2016, solament donava ocupació a 15 000 persones.[60] A pesar de que encara tinguera gran importància en l'economia espanyola, pel milacre econòmic espanyol —de la que AHV també va ser partícip— va deixar de ser la principal empresa d'Espanya. Empreses impulsades per l'Institut Nacional d'Indústria varen conseguir impondre's en importància, aixina i tot seguia sent la líder del seu sector inclús per damunt d'atres empreses impulsades per dit organisme.[61]

En l'explotació a gran escala dels carbonat a cel obert de la mina curta de Gallarta i de la mina subterrànea de Bodovalle, l'empresa va conseguir aplegar en 1978 a recuperar la producció minera de 1930, superant els dos millons de tonellades anuals.[52]

Decliu i tancament

[editar | editar còdic]
Archiu:A.H.V.- Pabilioiaren barrualdea (ELDE20230172605).jpg
Interior d'un pabelló sent desmantellat a finals de la década de 1980.

Per la reconversió industrial, de finals dels anys 70, en 1978 Alts Forns del Mediterràneu va tindre que passar al sector públic. Ni les mides urgents de respal del sector siderúrgico de 1978, ni les mides urgents de reconversió de la Siderúrgia Integral de 1981 varen conseguir frenar la caiguda.[24] En 1979 es varen fer els primers intents sérios d'abordar un pla de reestructuració en la Siderúrgia Integral a l'estil europeu. La Direcció general d'Indústries Siderúrgicas i Navals (DGISN) va convocar a les empreses del sector per a elaborar els estudis necessaris que serviren de base al pla. En este pla es va aplegar a la conclusió de que l'única solució tècnica acceptable per a aplicar la reestructuració del subsector era tancar les capçaleres d'Alts Forns del Mediterràneu i d'Alts Forns de Viscaya. Eixa va ser la primera senyal d'alarma de cara al futur de l'empresa viscaïna.[11][62]


En 1981 es va encarregar un informe extern a l'empresa Kawasaki. Est senyalava que la falta de competitivitat de la Siderúrgia Integral Espanyola es devia fonamentalment a la baixa productivitat laboral i al baix rendiment productiu, per lo que va propondre vàries reformes que varen ser rebujades.[11]

En 1986 AHV va finalisar el seu pla de millores pero en l'entrada en la Comunitat Econòmica Europea en 1986 (és dir, en la progressiva supressió d'aranzelés) va ser necessària una segona reconversió. A pesar de lo que es va pensar en un inici per la reconversió realisada pel governe,[63] el Informe McKinsey va ser molt desfavorable per a AHV.[11] L'empresa va acabar passant al sector públic i es va efectuar una reconversió radical: tancament de les instalacions de capçalera i del tren de bandes en calenta de Ansio.[24]

En el decliu de l'empresa i com a conseqüència de l'eixecució del «Pla de Competitivitat Conjunt AHV-Ensidesa», en decembre de 1994 va tindre lloc la constitució del Grup CSI (Corporació de la Siderúrgia Integral), la reorganisació de la qual va donar lloc en 1997 a la creació d'Aceralia Corporació Siderúrgica (ACS), posteriorment partix del grup Arcelor.[24] Durant eixe procés, en juliol de 1996, varen tancar definitivament les últimes dependències de lo que va ser Alts Forns de Viscaya.[10]


De tots els seus treballadors solament es varen mantindre 335 d'una nova factoria anomenada Acería Compacta de Bizkaia[64] (situada en el mateix lloc que la fàbrica de AHV de Sestao), 800 en la planta d'acabament d'Echévarri[65] i atres 1100 en les instalacions de Navarra (Lesaca, Zalain i Legasa, ordenat de major a menor número de treballadors)[66][67] per una dura reconversió industrial.[7] Sifra que varia considerablement a la baixa depenent la demanda o subcontratación.[68][69]

Marcha de Ferro

[editar | editar còdic]
Archiu:Burdinaren martxa.jpg
Grup de participants vascs de la «Marcha de Ferro».

La «Marcha de Ferro» va ser la protesta més important en contra del Pla de Competitivitat acceptat pel govern en octubre de 1992 a proposta de la nova empresa creada per a eixe fi, la Corporació de la Siderúrgia Integral (CSI). En ella 500 treballadors de Viscaya, 250 d'Astúries i 50 de Navarra varen marchar anant fins a la sèu del Ministeri d'Indústria en Madrit. Totes les plantes de les empreses afectades per la protesta varen secundar una desocupació de 24 hores. Una volta en Madrit es varen incorporar més persones per a crear una gran manifestació estimada en unes 50 000 persones.[70]

Despuix del tancament

[editar | editar còdic]
Archiu:Vista de las instalaciones de ArcelorMittal Sestao desde la orilla opuesta del Nervion (en Lejona).jpg
Instalacions d'ArcelorMittal Sestao des de l'atre costat de la riga de Bilbao.
Archiu:Arrontegi zubia, Euskal Herria.jpg
A la dreta terreny abandonat despuix de la desindustrialización en la Dàrsena de Portu i Réqueta (Baracaldo) en 1997. Es pot apreciar part de la llínea ferroviària interior entre Sestao i Ansio. En els anys 2000 part d'eixa zona va ser urbanisada.

Les seues instalacions es podien dividir en dos grups. En el primer grup se situarien les instalacions originals i les seues respectives ampliacions, incloent la de Sant Francisco de Mudela que en principi no va pertànyer a AHV; per eixemple dins d'este grup s'inclouen els Alts Forns 1 i 2 construïts en 1958 ya que es consideren ampliació de les instalacions antigues. En el segon grup se situaven les noves instalacions adquirides o creades des del franquisme en els anys 40.[11][43]

Instalacions originals

[editar | editar còdic]

Usos industrials

[editar | editar còdic]

En una chicoteta part dels terrenys originals de la capçalera de AHV en Sestao, des del Moll de la Benedicta fins al carrer Rivas front a la riga del Nervión, es va construir una nova factoria en el nom de «Acería Compacta de Bizkaia» (ACB). Va seguir produint acer[24] per mig de la tecnologia CSP tenint una capacitat propenca als dos millons de tonellades. A finals del 2007 va canviar el seu nom per ArcelorMittal Sestao, seguint la política de designació de plantes del grup industrial al que pertany. Per a la seua creació va tindre que garantisar una inversió privada ya que encara que es mantenia la seua activitat el procés productiu anava a ser totalment diferent per a lo que faria falta una nova instalació més moderna.

En el terreny propenc a Baracaldo —en la zona «La Punta», a on s'ubicava la Sant Franscisco de Mudela— des de 2013 està instalada l'empresa Vicinay Cadenes, dedicada a la construcció de cadenes per a bucs.[71][72]

L'única planta industrial que perdura dels inicis de l'activitat de AHV és la fàbrica auxiliar de la Societat Bilbaïna de Fustes i Alquitranes que AHV va comprar pocs dies despuix de la seua inauguració en 1923. Està ubicava en el barri de Luchana i Burceña en Baracaldo i es dedica a la destilació de carbons. Des de 1990 té el nom de Bilbaïna de Alquitranes, S. A. (BASA).[11][73][74]

Atres usos

[editar | editar còdic]

El Forn Alt 1 d'Alts Forns de Viscaya, situat molt prop de ArcelorMittal Sestao, s'ha mantingut com a recort a l'activitat que ahí es realisava. Està previst rehabilitar-ho i obrir-ho a visites[75] com es va fer en l'Alt Forn n.º 2 de Port de Sagunt.[76]


Tot eixe terreny de Sestao fins a La Naval de Sestao, que va ser ocupat per les últimes fàbriques en alts forns, està previst urbanisar-ho en una promoció de prop de 1300 vivendes. Propenc a l'antiga planta de Mudela a on s'ubica Vicinay Cadenes,[71][72] en la frontera en Baracaldo junt a la desembocadura del riu Galindo, des de 1979 estan les instalacions del Club Deportiu de Rem Kaiku.[77] A l'atre costat del riu Galindo, ya en Baracaldo, es troba l'antiga subestació elèctrica de AHV, Edifici Ilgner[78] construït en 1927,[79] que va ser rehabilitat com a centre d'events[80] a finals dels anys 90 com a part d'un chicotet polígon industrial pertanyent a el CEDEMI (Centre de Desenroll Empresarial de la Marge Esquerra, S. A.).[81] En els seus voltants un atre edifici de servicis de AHV com varen ser les seues oficines centrals primigènies[82] varen ser reformades totalment en 2005 per a reconvertir-ho en un centre per a la tercera edat.[83] Tota eixa zona del Desert (també conegut en vasc com Desertu o Desertu-Berria) es reurbanizó en els anys 2000 en vivendes, parcs, l'estadi de Lasesarre i una passejada en carril-bici.[84][85] Popularment també era cridada «El Carmen» en recort a l'antiga fàbrica del Carmen;[86] també du el nom del Carmen el mencionat edifici de les oficines centrals i el pont que comunicava les empreses de Sestao en Baracaldo en la desembocadura del riu Galindo. Eixa zona és fàcilment reconeixible pel nom dels nous carrers que recorden a la passada activitat industrial: avinguda Alts Forns de Viscaya, carrer Elèctric Nervión, calle Escola Arts i Oficis, carrer El Carmen, carrer Franco-Belga, carrer Pudeladores, calle Societat Santa Águeda, passege El Ferrocarril, etc. Des de «El Desert» sorgia el complex de la Dàrsena de Portu[87] i carregadors —en els seus respectius accessos ferroviaris— que finalisaven en Luchana-Burceña i des de 1965 en Ansio[32] en gran part d'eixe terreny encara sense urbanisar.[88]

Atres instalacions

[editar | editar còdic]

Usos industrials

[editar | editar còdic]

La base de les instalacions de la Companyia Siderúrgia del Mediterràneu va passar a formar part dels Alts Forns del Mediterràneu en les que AHV era accioniste majoritari, per lo que va donar preferència a les seues factories viscaïnes. Poc despuix de constituir-se la nova empresa va aplegar la reconversió industrial i esta va ser desmantellada.[5][24][42][50] Anys més vesprada es reindustrializó parcialment la zona per mig de l'empresa Siderúrgia del Mediterràneu (Sidmed) i atres indústries d'atres sectors.[89][90]

Per una atra part les plantes especialisades en l'acabament d'Echévarri[91][92] i Lesaca —en unes fàbriques més modernes que les de Sestao ya que estes es varen ampliar i varen remodelar en els 70 per a especialisar-se i per això es varen poder mantindre— són unes atres que queden de l'extinta AHV (una fàbrica en cada lloc). Estes també es varen integrar en ArcelorMittal, despuix d'un procés de privatisació diferent al de la factoria de Sestao ya que si es va permetre inversió pública inicial en mantindre's la seua activitat.[93][94]


De les instalacions que va construir AHV en els anys 1970 la de Legasa va passar a formar part de ArcelorMittal depenent de la fàbrica de Lesaca;[95] i la de Zalain va ser venuda en el 2006 per Arcelor, abans de la seua fusió en Mittal Steel Company, al grup Comtesa.[93] En febrer de 2016 ArcelorMittal va comprar la totalitat del grup Comtesa per lo que la planta de Zalain va tornar a Arcelor.[96]

Archiu:BEC aerea.jpg
Vista aérea del BEC, a on antigament es va ubicar el Tren de Bandes en Calenta de Ansio.

Atres usos

[editar | editar còdic]

Finalment, en atres llocs s'han construït edificis i parcs. El més destacable està en el lloc a on es trobava la fàbrica de Ansio a on es va construir el BEC, la nova fira de mostres de Bilbao. En un dels seus laterals es poden vore dos escultures —una d'elles una miniatura del Forn Alt 1 d'Alts Forns de Viscaya—[48] i un ampli mural en els pilars de la carretera N-637 que recorda l'activitat de AHV.

Material ferroviari i atres servicis

[editar | editar còdic]

Per una atra part casi una vintena de les locomotores que va utilisar estan expostes en varis punts d'Espanya, òbviament la majoria en Viscaya.[3] Ademés, alguns dels cargaderos ferroviaris que va usar han segut recuperats com a miradors turístics com el de la Franco-Belga en Baracaldo, el de L'Orconera en La Drassana i Mioño (Cantàbria) i el del Cable Inglés en Almeria. Atres infraestructures socials com el sanatori quirúrgic, vivendes, el Colege dels Germans de les Escoles Cristianes, la ciutat deportiva de Sant Vicente... varen ser venudes progressivament abans del tancament; inclús alguna d'elles varen ser derruïdes.[11]

Influència

[editar | editar còdic]
Archiu:107 Gallarta - Contxa II meategi.jpg
Gallarta i la mina Concha II («Be d'Interés General») despuix de la creació del Museu de la Mineria del País Vasc i d'un àrea recreativa en mirador.[97]

Va ser la base del desenroll econòmic de molts municipis de Viscaya, entre ells Baracaldo, Sestao, Portugalete, Ortuella i Abanto i Ciérvana. En Sestao i Baracaldo es va situar la major part productiva encara que des dels anys 70 Baracaldo va deixar de ser tindre importància en eixe aspecte quedant solament la factoria de Ansio i un forn elèctric. No obstant, AHV va mantindre les seues oficines centrals i la seua raó social en Baracaldo.[11] Per al suministrament de la matèria primera, ferro, es varen explotar les mines propenques de Ortuella i Abanto i Ciérvana que descarregaven en Baracaldo o Sestao. Tal va ser el grau d'explotació massiva que varen provocar la desaparició de poblats sancers com els de La Tancada i La Closca i el trasllat d'uns atres com el que es va realisar en Gallarta (Abanto i Ciérvana).[51][98]


Per la seua banda, Portugalete va estar influenciat per l'activitat econòmica de la seua localitat veïna, Sestao; de fet compartixen el Moll de la Benedicta. La construcció de l'empresa La Viscaya va vindre precedida de certa polèmica en considerar Portugalete que tenia jurisdicció sobre eixos terrenys realisant una reclamació en 1884.[27] En eixe mateix any per l'industrialisació, es va nomenar a esta localitat portugaluja en el diari El Noticiero Bilbaí, advertint en un artícul titulat «Previsió», sobre la gran concentració humana creada entorn a les fàbriques siderúrgicas aplegant a afirmar que no serien molts els anys que discorrerien «sense que des del Desert —en Baracaldo— a Portugalete, el caseriu siga tan dens que formen una llarga i no interrompuda carrer».[99] Es podria dir que eixe va ser l'orige de lo que hui és l'àrea metropolitana de Bilbao.

Siderúrgia en Espanya despuix de la reconversió

[editar | editar còdic]

Despuix de décades de competència entre l'indústria vasca i asturiana finalment despuix de la reconversió industrial s'ha impost l'asturiana ya que ha mantingut l'única Planta Integral de les que hi ha en Espanya pertanyent a ArcelorMittal.[29][60][100][101][102] Això va ser gràcies al Informe McKinsey de 1986 que sugeria que l'única instalació d'eixe tipo anara en Astúries.[11][24] No obstant, una de les majors «ventages competitives» d'Astúries com va ser la producció de carbó va ser posada en dubte a principis de el XXI per la firma del Protocol de Kyoto sobre el canvi climàtic que llimita els gasos d'efecte hivernàcul i a les subvencions que reben eixes mines.[103][104][105]


Per la seua banda l'indústria de l'Alts Forns del Mediterràneu va quedar totalment desmantellada, degut, en part, a que el seu accioniste majoritari, AHV, va apostar per mantindre les seues factories viscaïnes[42] i a que el Govern d'Espanya va optar per tancar la capçalera de AHM i potenciar AHV i Ensidesa.[24] Encara que posteriorment a través d'incentius de la Generalitat Valenciana i una inversió per part d'Usinor —posteriorment ArcelorMittal—[106] de 30 000 millons de pessetes Port de Sagunt va conseguir recuperar part de l'indústria per mig de l'empresa Siderúrgia del Mediterràneu (Sidmed)[107] i atres indústries d'atres sectors.[89][90]

En Espanya hi ha decenes d'empreses que produïxen acer.[108] Gràcies a això se situa com una potencia europea sobre fabricació d'acer. No obstant, la seua productivitat s'ha estancat i la seua importància en el mercat mundial ha anat baixant progressivament.[109] L'empresa espanyola més important d'este sector és Acerinox, líder mundial en fabricació d'acer inoxidable[110] que junt a ArcelorMittal són les úniques empreses industrials del «Subsector: 2.1 Mineral, Metals i Transformació» que cotisen en l'Ibex 35.[111] En el seu dia també va estar en l'Ibex 35 Tubacex, empresa en sèu en Amurrio.

Grup Villar Mir

[editar | editar còdic]

Es pot considerar que Alts Forns de Viscaya va ser l'orige de la creació del Grup Villar Mir ya que Juan Miguel Villar Mir —expresident de AHV i AHM, inclús compartint abdós càrrecs durant varis anys—[11][112] va adquirir en 1987 la constructora Obrascón a AHV per una pesseta pero assumint els sis millons d'euros de pèrdues de la constructora.[9] Esta empresa, junt a l'Immobiliària Espai, qui va anar realment la societat que adquiró Obrascón, varen ser les primeres societats del jagant grup empresarial espanyol.[57][113][114]

En 1996 este grup va comprar una atra empresa participada per AHV com la fàbrica de Sefanitro,[113] que en eixa época era propietat de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI), conseguint en poc temps el permís per a us residencial que va provocar el tancament de l'empresa i el trasllat del seu sector més productiu —Rontealde— (propietat de Befesa).[115] El preu de compra de la parcela adquirida pel Grup Villar Mir va ser d'entre 5.2 i 6 millons d'euros mentres el de venda va ser d'entre 230 i 240 millons d'euros, per lo que dita operació va ser tildada de «Pelotazo immobiliari».[116][117] Poc despuix va aplegar la Crisis immobiliària espanyola 2008-2014; debido a ello, despuix de la descontaminación dels terrenys i fallida de constructores —que va provocar que les entitats financeres tingueren que embargar els terrenys a les constructores—, les primeres vivendes no varen començar a construir-se fins a 2014.[118]

Per una atra part va aportar un 2 % de la societat encarregada de posar en marcha l'Acería Compacta de Bizkaia,[114] posteriorment ArcelorMittal Sestao.

Alts Forns de Viscaya en l'art

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes i referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «L'Ajuntament de Sestao i una empresa de Azpeitia, unides per a recordar als Alts Forns». L'Espanyol. «Els Alts Forns de Viscaya varen aplegar a ser durant el sigle XX l'empresa més important d'Espanya.»
  2. ↑ «“Alts Forns de Viscaya. La memòria de l'acer”, en 'Documents RNE'». Radiotelevisió Espanyola.
  3. ↑ 3,0 3,1 Manolo Serrano. manuserran.com (ed.): «Alts Forns de Viscaya». Consultat el 13 de març de 2016.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Javier M. de l'Horra (1 de giner de 2017). Una bomba en el cargadero, la folga del metal i naix Baracaldo Football Club.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 «La siderúrgia va sustentar el poder industrial vasc i asturià». Consultat el 29 de giner de 2009.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 E.Carrer Iturrino Hernández. ezagutubarakaldo.net (ed.): «Els Alts Forns i l'Indústria Siderúrgica». Archivat des d'el original, el 21 d'agost de 2016. Consultat el 30 de novembre de 2016.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 turisme.barakaldo.org (ed.): «Història de Barakaldo». Consultat el 10 de maig de 2009.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Diputació Foral de Viscaya (ed.): «Secció Empreses». Consultat el 28 de febrer de 2016.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 «L'última colada». Consultat el 29 de giner de 2016.
  10. ↑ 10,0 10,1 eretza.com (3.Desenroll industrial) (ed.): «Barakaldo que va ser vega i va ser camp. Barakaldo també del ferro i l'indústria. I ara Barakaldo, capital comercial i fira de tota Bizkaia. ¡Barakaldo, Jolín!». Archivat des d'el original, el 5 de maig de 2009. Consultat el 10 de maig de 2009.
  11. ↑ 11,00 11,01 11,02 11,03 11,04 11,05 11,06 11,07 11,08 11,09 11,10 11,11 11,12 11,13 11,14 11,15 11,16 11,17 11,18 11,19 11,20 11,21 11,22 11,23 11,24 11,25 11,26 11,27 11,28 11,29 11,30 11,31 11,32 11,33 hartuemanak.org (ed.): «a-la-Història2.pdf Apuntes per a una història sobre la Mineria i la Siderúrgia en Barakaldo». Archivat des d'el a-la-Història2.pdf original, el 4 d'octubre de 2018. Consultat el 24 de giner de 2016.
  12. ↑ Es pot comprovar, pel seu nom, com les primeres empreses dedicades a este sector varen ser angleses: Luchana Mining, Bilbao River & Cantabrian Railway Co. Ltd, Orconera Iron Ore Co. Ltd, The Bilbao River and Railway Co... Dedicades principalment a l'extracció minera i transport ferroviari als cargaderos.
  13. ↑ 13,0 13,1 Imanol Vila. «El negoci de les mines». Consultat el 18 de març de 2016.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 María de la Mar Dumenge Hernández. ezagutubarakaldo.net (ed.): «Industrialisació i demografia». Archivat des d'el original, el 6 de febrer de 2016. Consultat el 30 de giner de 2009.
  15. ↑ «Els recorts de la Robla». Consultat el 30 de giner de 2016.
  16. ↑ 16,0 16,1 Diputació Foral de Viscaya (ed.): «Mineria del ferro en els monts de Triano i Galdames». Consultat el 18 de giner de 2016.
  17. ↑ Societat Santa Ana de Bolueta (ed.): «SANTA ANA DE BOLUETA. Fundada en 1841». Archivat des d'el original, el 27 de setembre de 2020. Consultat el 1 de març de 2016.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Mudela per l'amo, el marqués de Mudela. Desert pel barri o zona de la Punta-Desert, encara que des de finals de el XX La Punta s'ha assignat a Sestao i Desert a Baracaldo; l'orige del qual va ser una congregació carmelita en vot de silenci i pel seu aïllament es va cridar Desert.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 19,6 Juanjo Olaizola Elordi. historiastren (ed.): «Els Trens d'Alts Forns de Viscaya (I)». Consultat el 1 de març de 2016.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 xtec.cat (ed.): «La siderúrgia Viscaïna (1876 - 1996)». Consultat el 10 de març de 2016.
  21. ↑ 21,0 21,1 ezagutubarakaldo.net (ed.): «Evolució de la siderúrgia vasca». Archivat des d'el original, el 6 de febrer de 2016. Consultat el 30 de giner de 2016.
  22. ↑ 22,0 22,1 «Elements del patrimoni industrial i de l'obra pública en Euskadi-La Basconia, S. A.». Archivat des d'el original, el 14 de març de 2016. Consultat el 14 de març de 2016.
  23. ↑ 23,0 23,1 El Desert és un barri o zona de Baracaldo i Sestao. També front a estes localitats, a l'atre costat de la Riga de Bilbao, el centre d'Erandio se li sol nomenar aixina; de la mateixa manera que també existix Luchana-Baracaldo i Luchana-Erandio.
  24. ↑ 24,00 24,01 24,02 24,03 24,04 24,05 24,06 24,07 24,08 24,09 24,10 24,11 24,12 24,13 24,14 24,15 euskomedia.org (ed.): «Alts Forns de Viscaya». Consultat el 13 de febrer de 2009.
  25. ↑ La fàbrica situada en Begoña es dia «Fabrica de Recalde S.A. Echevarría» ya que l'original estava en Recalde pero anys més vesprada es va traslladar a Begoña.
  26. ↑ Barakaldo Digital (ed.): «La fàbrica de Echevarría-Profusa tira el tancament i desapareixen 150 anys d'indústria en Zubileta». Consultat el 28 de març de 2016.
  27. ↑ 27,0 27,1 mareometro (ed.): «El Moll i Dàrsena de la Benedicta». Consultat el 1 de febrer de 2016.
  28. ↑ bioiron.info (ed.): «BARAKALDO. LA CABECERA INDUSTRIAL». Consultat el 16 d'agost de 2016.
  29. ↑ 29,0 29,1 Web oficial de ArcelorMittal (ed.): «Orígens en Espanya». Consultat el 4 d'agost de 2016.
  30. ↑ 30,0 30,1 Ezagutu Barakaldo (ed.): «El Hospital de Sant Eloy». Archivat des d'el original, el 2 de febrer de 2016. Consultat el 12 de giner de 2016.
  31. ↑ spanishrailway (ed.): «Ferrocarril d'Alts Forns de Viscaya». Archivat des d'el original, el 21 de febrer de 2016. Consultat el 1 de març de 2016.
  32. ↑ 32,0 32,1 Juanjo Olaizola Elordi. historiastren (ed.): «Els Ferrocarrils de l'Alts Forns de Viscaya (II)». Consultat el 7 de giner de 2016.
  33. ↑ María de la Mar Dumenge. ezagutubarakaldo.net (ed.): «Vivenda obrera (Cases barates)». Archivat des d'el original, el 13 d'agost de 2016. Consultat el 24 de giner de 2016.
  34. ↑ María de la Mar Dumenge. ezagutubarakaldo.net (ed.): «L'iniciativa privada en la construcció de cases barates en Bizkaia entre 1911 i 1936». Archivat des d'el original, el 2 d'abril de 2016. Consultat el 24 de giner de 2016.
  35. ↑ Dumenge Hernández (2008). Les 'Cases Barates' en Viscaya 1911-1936, Bilbao Bizkaia Kutxa. ISBN 978-84-8056-258-4.
  36. ↑ Mikel Aizpuru (1 de maig de 2016). Ezagutu Barakaldo (ed.). Les relacions laborals en Barakaldo durant la Restauració.
  37. ↑ avpiop (ed.): «L'implantació de la Babcock & Wilcox en la vega del Galindo». Archivat des d'el original, el 27 de decembre de 2015. Consultat el 31 de giner de 2016.
  38. ↑ almadeherrero.blogspot (ed.): «Els tallers de la Wabcock & Wilcox en 1921». Consultat el 5 de febrer de 2016.
  39. ↑ Juanjo Olaizola Elordi. historiastren (ed.): «Els Ferrocarrils de ASltos Forns de Viscaya (III)». Consultat el 4 de febrer de 2016.
  40. ↑ avpiop (ed.): «Elements del patrimoni industrial i de l'obra pública en Euskadi». Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 5 de febrer de 2016.
  41. ↑ Koldobika López Grandoso. Barakaldo Digital (ed.): «76 anys de l'inici de la Guerra Civil. Batalló Gordexola: ¿Traïció o encert?». Consultat el 31 de giner de 2016.
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 42,3 42,4 Breu Història de la Siderúrgia en Sagunt (ed.): «majors.uji.és». Archivat des d'el original, el 1 de febrer de 2016. Consultat el 28 de giner de 2009.
  43. ↑ 43,0 43,1 hiru.eus (ed.): «Alts Forns de Viscaya». Consultat el 4 de febrer de 2016.
  44. ↑ Associació Vasca de Patrimoni Industrial i Obra Pública (AVPIOP) (ed.): «Elements del patrimoni industrial i de l'obra pública en Euskadi-Embasses del Zadorra». Archivat des d'el original, el 11 de setembre de 2016. Consultat el 31 d'agost de 2016.
  45. ↑ El Correu (ed.): «Els pobles que engulló el pantà de Ullíbarri». Consultat el 2 de març de 2016.
  46. ↑ elregato.org (ed.): «Els secrets del Pantà Vell (Pantà de Etxebarría)». Archivat des d'el original, el 6 de decembre de 2016. Consultat el 31 d'agost de 2016.
  47. ↑ Ezagutu Barakaldo (ed.): «L'Assut del Pantà “Vell”». Archivat des d'el original, el 27 d'agost de 2016. Consultat el 31 d'agost de 2016.
  48. ↑ 48,0 48,1 minasderiosa.blogspot.com/ (ed.): «AHV - El Forn n.º 5 i la Fàbrica de Ansio». Archivat des d'el original, el 7 de decembre de 2017. Consultat el 10 de maig de 2009.
  49. ↑ Universitat d'Alacant. «¿Proyecte faraònic o chivo expiatorio?—La IV Planta Siderúrgica Integral de Sagunt (1966-1977)». Consultat el 10 de novembre de 2018.
  50. ↑ 50,0 50,1 (1986) Gran Enciclopèdia Catalana (en català), Enciclopèdia Catalana S.A., pp. 136-137. ISBN 84-85194-83-7.
  51. ↑ 51,0 51,1 Ezagutu Barakaldo (ed.): «De la Mina a la Riga. El Transport del Mineral». Archivat des d'el original, el 6 de febrer de 2016. Consultat el 29 de giner de 2016.
  52. ↑ 52,0 52,1 Esteban Diego Iraeta i José Eugenio Villar Ibáñez. Associació Vasca de Patrimoni Industrial i Obra Pública (ed.): «Agruminsa. Transformacions de la propietat, del sistema productiu i del paisage de la conca minera vizcaíno en la segona mitat de el XX.». Consultat el 28 de giner de 2016.
  53. ↑ 53,0 53,1 Fundació Mines del Marquesado (ed.): «Història de la mineria-La Mineria en el Ferro en el Marquesado del Zenete: Una aproximació històrica.». Archivat des d'el original, el 21 de setembre de 2016. Consultat el 31 d'agost de 2016.
  54. ↑ V. Fernández Acebo. Acant (ed.): «Als 25 anys del Parc de Cabárceno: Un proyecte dels ingeniers de Agruminsa va permetre eludir a l'empresa la restauració ambiental exigida per la Llei de Mines davant l'imminent fi de la concessió». Archivat des d'el original, el 11 de setembre de 2016. Consultat el 31 d'agost de 2016.
  55. ↑ OHL (ed.): «OHL és el resultat de la fusió de Obrascón, Huarte i Lain». Consultat el 9 de març de 2016.
  56. ↑ «Villar Mir compra a Alts Forns de Viscaya la majoria de Obrascon». Consultat el 9 de març de 2016.
  57. ↑ 57,0 57,1 «Villar Mir tanca la successió de l'imperi que va nàixer d'una pesseta». Consultat el 9 de març de 2016.
  58. ↑ «Els 9.500 treballadors d'Alts Forns de Viscaya tornen al treball hui». Consultat el 24 de giner de 2016.
  59. ↑ Pablo Becerra. ingeba.org (ed.): «Proincipales Subsectores Industrials en el País Vasc». Consultat el 29 de giner de 2016.
  60. ↑ 60,0 60,1 «Nubarrones en el mapa vasc de l'acer». Consultat el 18 de març de 2016.
  61. ↑ Ortega; Núñez, {{{nom2}}} (2002). «El procés de creiximent de l'economia espanyola(I): Els canvis que introduïx el Decret-Llei d'Ordenació Econòmica de 21 de juliol de 1959», Economia Espanyola, Ariel. ISBN 978-84-344-4557-4.
  62. ↑ «El Govern no es farà càrrec d'Alts Forns de Viscaya, segons Calvo Sotelo». Consultat el 29 de giner de 2016.
  63. ↑ «McKinsey i el reajustament». Consultat el 29 de giner de 2016.
  64. ↑ Cinc Dies (ed.): «ArcelorMittal paralisa la fàbrica de Sestao per la saturació de l'acer de China». Consultat el 24 de giner de 2016.
  65. ↑ Europa Press (ed.): «Els treballadors de Arcelor Mittal Etxebarri donan mija tonellada d'aliments en conserva als menjadors de Caritas». Consultat el 24 de giner de 2016.
  66. ↑ Mundoacero (ed.): «a-les seues-plantes-en-lesaka-i-legasa/ Espanya.-ArcelorMittal dissenya un ambiciós pla industrial per a les seues plantes en Lesaka i Legasa». Archivat des d'el a-les seues-plantes-en-lesaka-i-legasa/ original, el 8 d'octubre de 2017. Consultat el 28 de giner de 2016.
  67. ↑ bidasoaikerketazentroa.blogspot.com.és (ed.): «Cinquanta anys de laminacions de Lesaka: de Várez a Mittal». Consultat el 28 de giner de 2016.
  68. ↑ El País (ed.): «ArcelorMittal regularà ocupació per a baixar un 50 % la producció d'acer». Consultat el 24 de giner de 2016.
  69. ↑ eldiario.és (ed.): «Zalain i Perfil en Fredor afronten una jornada de folga mentres el seu futur seguix en l'aire». Consultat el 28 de giner de 2016.
  70. ↑ elpais.com (ed.): «Treballadors de la siderúrgia inicien lmarcha de ferro' sobre Madríd». Consultat el 1 de setembre de 2016.
  71. ↑ 71,0 71,1 «Vicinay iniciarà la semana vinent la construcció de la seua planta de Sestao». Consultat el 14 de març de 2016.
  72. ↑ 72,0 72,1 «Sestao desbloqueja el pla urbanístic de l'àrea que va ocupar Alts Forns». Consultat el 14 de març de 2016.
  73. ↑ Bilbaïna de Alquitranes, S.A. (ed.): «Presentació-Bilbaïna de Alquitranes, S.A. (BASA)». Consultat el 16 de març de 2016.
  74. ↑ Bilbaïna de Alquitranes, S.A. (ed.): «Història-Bilbaïna de Alquitranes, S.A. (BASA)». Consultat el 16 de març de 2016.
  75. ↑ «Sestao propon culminar la rehabilitació del Forn Alt i abrilo a visites». Archivat des d'el original, el 6 de febrer de 2016. Consultat el 28 de giner de 2015.
  76. ↑ Web oficial de l'Ajuntament de Sagunt (ed.): «Finalisa l'instalació de l'ascensor del monument industrial Forn Alt n.º 2». Archivat des d'el original, el 17 de juny de 2015. Consultat el 28 de giner de 2015.
  77. ↑ Club Deportiu de Rem Kaiku (ed.): «Descobrix tota la nostra història.». Archivat des d'el original, el 15 de març de 2016. Consultat el 14 de març de 2016.
  78. ↑ «De ruïnes a peces de museu». Consultat el 20 de març de 2016.
  79. ↑ Associació Vasca de Patrimoni Industrial i Obra Pública (AVPIOP)-Industri Ondare eta Herri Laneko Euskal Elkartea (IOHLEE) (ed.): «Elements del patrimoni industrial i de l'obra pública en Euskadi». Archivat des d'el original, el 8 de maig de 2021. Consultat el 29 de giner de 2016.
  80. ↑ CEDEMI (ed.): «Mijos». Archivat des d'el original, el 3 de febrer de 2015. Consultat el 29 de giner de 2016.
  81. ↑ CEDEMI (ed.): «Història». Archivat des d'el original, el 10 d'agost de 2015. Consultat el 29 de giner de 2016.
  82. ↑ El País (ed.): «La SEPI subasta en novembre la sèu central de AHV en Barakaldo». Consultat el 29 de giner de 2016.
  83. ↑ «Nou centre per a la tercera edat en El Carmen, en Barakaldo». Consultat el 29 de giner de 2016.
  84. ↑ Bilbao Metròpoli-30 (ed.): «URBAN GALINDO BARAKALDO». Archivat des d'el original, el 9 de maig de 2009. Consultat el 30 de giner de 2016.
  85. ↑ Bilbao Riga 2000 (ed.): «Actuacions Barakaldo». Archivat des d'el original, el 2 de decembre de 2011. Consultat el 30 de giner de 2016.
  86. ↑ «[http://www.elcorreo.com/vizcaya/v/20100508/vizcaya/barakaldo-despedix-barri-carmen-20100508.html Barakaldo es despedix del barri del Carmen per a donar pas a 271 VPO]». Consultat el 25 de febrer de 2016.
  87. ↑ Encara que Portu puga semblar que faça referència a Portugalete és més provable que faça referència a Port en eusquera.
  88. ↑ PNV de Baracaldo (ed.): «Burtzeña Parkea cobrix les vies de la passejada entre Urban i Lutxana despuix del requeriment per part de l'alcaldesa de Barakaldo». Consultat el 14 de març de 2016.
  89. ↑ 89,0 89,1 «¿Qué va ser de Sagunt?». Consultat el 29 de giner de 2016.
  90. ↑ 90,0 90,1 (2005) Gran Enciclopèdia de la Comunitat Valenciana, Editorial Prensa Valenciana, pp. prenc 14, pags. 186-187. ISBN 84-87502-61-X.
  91. ↑ Departament de Mig ambient i Politica Territorial del Govern Vasc (ed.): «Basauri reordenará el ferrocarril i l'indústria junt al riu Nervión». Consultat el 28 de giner de 2016.
  92. ↑ «Basauri obri les visites l'antiga fàbrica La Basconia els dies 24 i 25». Consultat el 28 de giner de 2016.
  93. ↑ 93,0 93,1 «Cinquanta anys de la minacions de Lesaka: de Várez a Mittal». Consultat el 22 de giner de 2016.
  94. ↑ euskonews.com (ed.): «Els Alts Forns en l'economia d'Euskal Herria». Consultat el 22 de giner de 2016.
  95. ↑ Web oficial de ArcelorMittal (ed.): «ArcelorMittal Lesaka». Consultat el 28 de giner de 2015.
  96. ↑ «Un “jagant” mundial de l'acer en sèt factories en Euskadi». Consultat el 23 d'agost de 2016.
  97. ↑ «La mina de Gallarta es fa monument i assegura el seu futur». Consultat el 5 de setembre de 2016.
  98. ↑ ezagutubarakaldo.net (ed.): «Cargaderos de Orconera i Franco Belga». Archivat des d'el original, el 22 de maig de 2013. Consultat el 30 de giner de 2016.
  99. ↑ María de la Mar Dumenge Hernández. ezagutubarakaldo.net (ed.): «Industrialisació i demografia». Archivat des d'el original, el 6 de febrer de 2016. Consultat el 29 de giner de 2016.
  100. ↑ Web oficial de ArcelorMittal (ed.): «ArcelorMittal Astúries (Avilés)». Consultat el 29 de giner de 2016.
  101. ↑ «Les plantes asturianes de Arcelor s'erigixen com a referent de la siderúrgia europea». Consultat el 4 de març de 2016.
  102. ↑ elmundo.és (ed.): «Astúries, l'aposta de Mittal». Consultat el 26 d'agost de 2016.
  103. ↑ «En 2019 solament quedarà una mina de carbó oberta en Espanya». Consultat el 10 de novembre de 2016.
  104. ↑ Públic (ed.): «Goldman Sachs acumula carbó colombià en Astúries». Consultat el 11 de novembre de 2016.
  105. ↑ «Espanya es queda sense miners: el fi d'una llegenda». Consultat el 10 de novembre de 2016.
  106. ↑ Web oficial de ArcelorMittal (ed.): «ArcelorMittal Sagunt». Consultat el 18 de març de 2016.
  107. ↑ «Companyer del metal: per qué Arcelor tanca en Euskadi i Thyssen reobri en Sagunt?». Consultat el 2 de juliol de 2016.
  108. ↑ «Siderúrgia». Consultat el 29 de giner de 2016.
  109. ↑ UNESID (ed.): «Espanya manté la seua producció d'acer». Archivat des d'el original, el 7 d'agost de 2016. Consultat el 29 de giner de 2016.
  110. ↑ test.mundoacero.com (ed.): «Acerinox s'erigix en el líder mundial de l'acer inoxidable». Archivat des d'el original, el 1 de febrer de 2016. Consultat el 1 de febrer de 2016.
  111. ↑ BME (ed.): «Llistat d'empreses per Sectors». Consultat el 1 de febrer de 2016.
  112. ↑ «Ignacio Hidalgo, president d'Alts Forns del Mediterràneu». Consultat el 17 de març de 2016.
  113. ↑ 113,0 113,1 Grup Villar Mir (ed.): «Història del Grup Villar Mir». Archivat des d'el original, el 10 de març de 2016. Consultat el 9 de març de 2016.
  114. ↑ 114,0 114,1 «L'Empresari que Va sorgir de la Crisis». Consultat el 10 de març de 2016.
  115. ↑ Web oficial de Befesa (ed.): «Befesa ven els seus terrenys de Barakaldo». Consultat el 9 de març de 2016.
  116. ↑ «‘Pelotazo’ immobiliari de Villar Mir en Baracaldo: 230 millons d'euros a colp de reclassificació». Consultat el 9 de març de 2016.
  117. ↑ Interviú (ed.): «La memòria històrica d'una parcela». Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 9 de març de 2016.
  118. ↑ «Les grues també retornen a Barakaldo: 700 VPO en marcha». Consultat el 11 de març de 2016.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alts_Forns_de_Viscaya&oldid=885419»