Conca minera palentina
La conca minera palentina és un àrea carbonífera espanyola situada en l'alvertent meridional de la cordillera Cantàbrica. Deu el seu nom a la seua situació, en el nort de la província de Palència, en la comarca de la Montanya Palentina. Els seus principals explotacions són d'hulla i antracita.
Els afloraments carboníferos palentinos s'assenten sobre la denominada Unitat del Pisuerga-Carrión, una zona metamòrfica que constituïx la part més oriental de les regions geològiques de la Zona Cantàbrica. S'estenen sobre uns 55 km en direcció SO-NE pel nort de la província.[1]
El descobriment del carbó en esta zona es va produir en 1838 entre les localitats d'Orbó i Barruelo, en la part oriental de la conca, per lo que varen anar les primeres zones en començar la seua explotació.[2] La mineria del carbó va canviar per complet l'economia i la demografia de la comarca, convertint-se en el seu principal mig econòmic i facilitant l'instalació d'infraestructures per al seu transport, com el ferrocarril de la Robla i el ramal ferroviari Barruelo-Quintanilla de les Torres.
Potenciat com a principal font d'energia del país durant l'autarquia de la década de 1950, a partir dels xixanta va començar una época de recessió en ser substituït per uns atres hidrocarburs, i va rebre el colp definitiu en l'entrada d'Espanya en la Comunitat Econòmica Europea en 1986, que va aconsellar el tancament de totes les instalacions que no foren rendables. Durant els noranta es varen ser tancant paulatinament totes les explotacions mineres, fins a quedar reduïdes a dos mines subterrànees en Velilla del Riu Carrión i dos a cel obert en els municipis de Guarde i Castrejón de la Penya.[3] En 2012 UMINSA va anunciar el tancament indefinit de totes les seues explotacions en la província, que va ser portat a terme a lo llarc de 2014.
L'influència dels casi dos sigles d'activitat minera ha segut molt important en aspectes com el mig físic, la demografia, l'economia, la sociologia i la cultura de la zona.
Context geogràfic
[editar | editar còdic]Topografia
[editar | editar còdic].jpg)
La Montanya Palentina és una comarca natural caracterisada pel paisage montanyós que li dona nom. Està enquadrada en el sector central de la Cordillera Cantàbrica, i el seu relleu es caracterisa per un fort contrast entre els valls fluvials i les elevació montanyoses.[4] El Ministeri d'Agricultura, Peixca i Alimentació otorga a la comarca el ranc de Zona d'Alta Montanya, segons la Llei 25/1982.[4] Dins de la mateixa es distinguixen, d'oest a est, tres àrees montanyoses:[4]
- Fonts Carrionas i La Pernía Occidental, en la part més occidental de la zona, junt als llímits provincials en Cantàbria i León, a on es troben les majors elevació de la comarca: Curavacas (2520 m s. n. m.), Espigüete (2450 m) i Pico Múrcia (2431 m).[Nota 1]
- Serra de la Petorra i La Penya, estenent-se uns 30 km des de Fonts Carrionas fins a la conca del Pisuerga, en la Penya del Flare (2025 m) i Penya Redona (1993 m) com a màximes prominència.
- Serra Braña, serra de Penya Llaura i serra de Híjar, en la part més oriental de la comarca, junt al llímit provincial en Cantàbria. Els seus cims més representatius són Valdecebollas (2139 m), Penya Sestil (2063 m) i Penya Llaura (2029 m).
En la Montanya Palentina es troben dos importants conques sedimentarias, la conca del Duero, en el naiximent en la zona de dos importants subsidiaris: el Carrión i el Pisuerga; i la del Ebre, que travessa una menuda porció a el NE de la comarca.[4]
Subdivisió geogràfica
[editar | editar còdic]Ricardo Becerro de Bengoa, un dels primers historiadors en deixar constància documental de la conca, va establir en 1874 en el seu Llibre de Palència la primera subdivisió geogràfica de la zona minera palentina:[5]
- Conca del Rubagón: l'àrea entorn al riu Rubagón, en Barruelo de Santullán i Orbó com a núcleus principals.
- Conca del Carrión: en les proximitats del riu Carrión, i en les explotacions de Guarde, Velilla del Riu Carrión i Santibáñez de la Penya com a núcleus.
- Conca del Pisuerga: les explotacions mineres al nort de Cervera de Pisuerga, principalment La Pernía i Sant Salvador de Cantamuda.
Esta subdivisió portada a terme en el XIX ha seguit sent considerada vàlida per autors moderns.
Subdivisió per ranc
[editar | editar còdic]
Hulla
[editar | editar còdic]La hulla es troba principalment entorn al vall de Santullán, tenint com a principal núcleu la localitat de Barruelo. Va ser el geólogo Casiano de Prat el primer en estudiar les conques hulleras lleonesa i palentina. Segons un estudi publicat en 1875 per Román Oriol i Vidal, les capes de hulla es trobaven principalment en Valle, Orbó, Barruelo i Sant Cebrián de Mudá, encara que també es prolongaven fins a Guarde per la part occidental i cap a Verdeña, Sant Salvador de Cantamuda, Lores i Piedrasluengas pel nort. Segons este estudi, en dit vall existixen 16 capes de carbó dividides en tres grups; l'inferior, que comprén les quatre capes més antigues de la formació, i que en l'época ya estaven sent explotades; el grup mig, format per huit capes, també en explotació; i el grup superior, compost per tres capes de bones condicions i una quarta de mala calitat. Del grup inferior al mig s'estimava una distància de 100 m, i d'este al superior atra d'uns 500, sent la gruixa de cada capa d'aproximadament un metro.[6] Les seues reserves estan calculades en 75 millons de tonellades segures més atres 50 provables.[7]
Antracita
[editar | editar còdic]La conca d'antracita es localisa al noroest de la província, des del llímit en la província de León fins a Cervera de Pisuerga. Es tracta d'una estreta franja llimitada pel nort per les elevació montanyoses de Fonts Carrionas i serra de la Petorra i pel Sur pels térmens urbans de Velilla del Riu Carrión, Guarde, Santibáñez de la Penya, Castrejón de la Penya i Dehesa de Montejo. Més al nort, hi ha un atre núcleu entorn a La Pernía i Sant Salvador de Cantamuda.[7]
Esta zona s'estima que consta d'entre dèu i dotze capes de antracita de distinta calitat d'aproximadament un metro de gruixa. Existixen estimacions de que les reserves són d'uns 85 millons de tonellades segures més atres 20 provables.[7]
Geologia
[editar | editar còdic]Geologia general
[editar | editar còdic]La conca minera palentina s'assenta sobre la denominada Unitat del Pisuerga-Carrión, que constituïx la part més oriental de les regions geològiques de la Zona Cantàbrica.[1]
Està composta per materials paleozoicos sobre els que s'assenten els depòsits cuaternarios de l'extrem nort de la conca del Duero. El sistema carbonífero, que es prolonga sobre uns 55 km en direcció SO-NE pel nort de la província de Palència, es caracterisa per la presència de séries de sediments en importants variacions de facies.[8] Els afloraments del Carbonífero Inferior són molt homogéneus i es troben vinculats als devónicos, per lo que són considerats preorogénicos,[8] mentres que a partir del Namuriense la seua composició és molt més complexa i varia en funció de l'àrea, havent-se diferenciat a lo manco cinc zones en diferents característiques estratigráficas.[9]
Els sediment carboníferos de la conca palentina pertanyen a quatre periodos seqüencials marcats per les successives fases tectónicas: Westfaliense, Estefaniense i Pre-Pérmico Inferior.[10] A pesar de que abdós conques (hullera i de antracita) varen ser intensament plegades durant la fase Astúrica del Westfaliense A, el seu orige, com es veu a continuació, és distint.[11]
Geologia per zona
[editar | editar còdic]- Conca hullera
La conca hullera data de la fase Westfaliense B del periodo Carbonífero. En esta conca la sedimentación va ser principalment deltaica, composta principalment per fases marinas entre les que es intercalaron episodis continentals en capes de carbó. La seua farcidura va tindre lloc durant dos etapes: depòsits basals del Westfaliense B i pissarres, turbas i calcàreas del Westfaliense C.[11]
En esta subzona de Barruelo, de sedimentación principalment marina, la gruixa de la successió sedimentaria és d'uns 8000 m. S'han distinguit sis unitats litoestratigráficas en capes de carbó, en la següent potència:[11]
- Formació Penya Cildá: >500 m
- Formació Barruelo: 1200 m
- Formació Brañosera: 870 m
- Formació Ojosa: >2200 m
- Formació Vergaño: 1350 m
- Conca de antracita
La subzona Guarde-Cervera pertany al periodo Westfaliense D. Al contrari que la subzona de Barruelo (predominantment marina), esta conca és d'influència continental.[11] La seua série sedimentaria es recolza sobre els restants del Devónico i del Carbonífero Inferior, i la componen trams principalment continentals alternats en atres marins.[11]
La faixa carbonífera que es prolonga des de Guarde fins a Cervera de Pisuerga està originada pel moviment alpí que va donar orige a la serra de la Petorra, i que va arrastrar una formació carbonífera des de l'interior del replanell fins a plegar-se sobre la cordillera Cantàbrica, formant una falla a on es localisen els jaciments carboníferos.[12]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Rodríguez Fernández, L. R. i Heredia, N.. «L'estratigrafia del Carbonífero i l'estructura de l'unitat del Pisuerga-Carrión. NO d'Espanya». Universidade dona Coruña. Archivat des d'el original, el 13 d'abril de 2012., p. 1.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadadescubr - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadasuperv - ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Agrupació Comarcal de Desenroll de la Montanya Palentina. «Territori». Consultat el 20 d'agost de 2010.
- ↑ Palomares Ibáñez, Jesús María. L'associacionisme miner en el primer terç del sigle XX. El sindicalisme miner de Barruelo (1900-1936), p. 3.
- ↑ Revista Europea «Importància de la hulla en Espanya». 28 de març de 1875, p. 4.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 González Hurtado, J.L.. «Palència i les seues fonts d'energia». Dialnet. p. 7.
- ↑ 8,0 8,1 Rodríguez Fernández, L.R. i Heredia, N.. «L'estratigrafia del Carbonífero i l'estructura de l'unitat del Pisuerga-Carrión. NO d'Espanya». Universidade dona Coruña. Archivat des d'el original, el 13 d'abril de 2012., p. 4.
- ↑ Narganes Quijano, p. 17.
- ↑ Narganes Quijano, p. 18.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 Antonio Arribes Moreno. «Perfil econòmic de Castella i Lleó. Sector geològic-miner». Consell General de Castella i Lleó. pp. 13-14.
- ↑ Narganes Quijano, p. 25.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cuenca minera palentina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="Nota"/>