Alta Verapaz, oficialment el Departament d'Alta Verapaz, és un dels vintidós departaments que conformen Guatemala, ubicat a aproximadament 200 km de la Ciutat de Guatemala. Llimita al nort en Petén; a l'est en Izabal; al sur en Zacapa, El Progrés i Baixa Verapaz; i a l'oest en El Quiché. La seua capçalera i ciutat més poblada és Cobán. És el tercer departament més poblat de Guatemala, en 1 328 668 habitants. És un dels departaments en major riquea natural. Entre les seues maravelles destaquen les piscines naturals de Semuc Champey en el riu Cahabón descobertes pel famós escritor guatemaltec Francisco Oswaldo Reis Narciso; les coves de Candelaria, el Rei Marcos i Lanquín; i els seus boscs humits. En el seu patrimoni històric-artístic, destaquen els 64 enclavaments arqueològics corresponents al periodo maya i alguns edificis religiosos singulars del periodo colonial, sobretot en Cobán, Sant Joan Chamelco i Sant Pedro Carchá.
Tant el seu nom com el del departament de Baixa Verapaz fan alusió a la verdadera pau en la que estos territoris varen ser incorporats a la Corona de Castella i evangelizados sense que mediaren accions militars (gràcies a l'intervenció del dominico Bartolomé de las Casas), en acabant de que els natius oferiren en primera instància una feroç resistència front a les tropes conquistadores. Ademés del castellà, en la regió es parlen el q'eqchí, l'Idioma poq'omchí i l'achí.
Etimologia
El nom náhuatl donat a esta regió era Tezulutlán, investigacions recents proponen que la seua ortografia original és Tezollintlán i significa "Lloc de la guala divina", derivant-ho de «Teo» "diví", «zollin» "guala" i «tlán» "entre", pero també "lloc",[1] a voltes mal escrit com «Tuzulutrán», «Tezulutlán» o «Tesulutlán», i segons pareix el vocablo "Tezulutlán" solament es referia a la regió de Cobán (en yucateco, la paraula «koban» significa guala) i la Franja Travessera adjacent, i a pesar de que alguns autors emfatisen que es tracta d'un vocablo per a denominar a la regió com "Terra de Guerra", tal interpretació no té base llingüística alguna al no poder traduir-se en náhuatl com "Terra de Guerra", sino que simplement va ser cridat aixina pels espanyols per la resistència que els natius varen donar davant la presència espanyola en la mateixa; en contraposició a esta circumstància, va ser cridada «Verapaz» pels espanyols, ya que l'unió de la zona a Espanya es va conseguir per mijos pacífics gràcies a fra Bartolomé de las Casas, O. P. en el sigle xvi.
La regió de la Franja del Polochic va ser governada durant el Postclásico tardà pelinaje Tucurub' («Tucurub'» significa "els tecolotes"), per lo que esta zona va ser anomenada «Tecolotlán» pels aliats mexicans dels espanyols.[2]
El departament de Baixa Verapaz pròpiament dit es va formar durant el govern del general Just Rufino Barris; anteriorment, era part del vast departament de Verapaz, el qual s'estenia des de Sant Jerónimo en la moderna Baixa Verapaz fins a la selva petenera.
En l'Alta Verapaz a fins del sigle xix els finqueros alemans varen aplegar a concentrar en les seues mans les tres quartes parts de l'extensió total dels 8686 quilómetros quadrats que tenia el territori departamental. En este departament va aplegar a tal grau l'apropiació de terres i hòmens pels empresaris agraris alemans, que un cap polític va constatar que els llauradors desapareixien dels seus pobles de la nit al matí, fugint dels finqueros.
En la segona mitat del sigle xix, el president Just Rufino Barris (1835-1885) va escomençar l'adjudicació de terres de la Verapaz a agricultors alemans.[3]; els alemans varen establir una colónia en Alta Verapaz gràcies a generoses concessions otorgades també pels presidents lliberals Manuelisandro Barillas Bercián, José María Reyna Barris i Manuel Estrada Cabrera.[4] L'immigració alemana en Guatemala va escomençar en Rodolfo Dieseldorff, en 1863; despuix d'ell varen vindre grups d'immigrants alemans eren en la seua majoria jóvens que varen deprendre l'idioma Q'eqchi, i varis d'ells es varen mesclar en algunes dònes indígenes. En Cobán, es va centrar una gran comunitat d'alemans que varen aplegar a dominar les terres del cultiu del café, a on als seus treballadors pagaven en monedes falcades per cada propietari, ademés que només podien comprar en el rebost de la finca, en lo que el patró obtenia un segur guany extra.[5]
El Decret 170 (o Decret de Redenció de Censos) va facilitar l'expropiació de les terres als indígenes en favor dels alemans, en propiciar la venda en pública subasta de les terres comunals.[3] Des d'esta época, la principal activitat econòmica va ser la agroexportadora, especialment de café, banano i cardamomo.[6] La propietat comunal, dedicada a cultius de subsistència i que havia segut conservada pel govern del general Rafael Carrera, es va convertir en propietat privada dirigida al cultiu i comercialisació a gran escala de productes agraris. Per tant, les característiques fonamentals del sistema productiu, varen anar des d'eixa época l'acumulació de la propietat en poques mans,[7] i una espècie de «servitut de finca», basada en l'explotació dels «mossos colon» llegalisat en el Reglament de Jornaleros.[lower-alpha 1][8]
Els alemans es varen organisar en una comunitat molt unida i solidària, realisant activitats socials en el Club Alemà o Deutsche Verein, en Cobán, fundat en 1888. En els seus inicis, este grup sol estava compost per socis germans. Elloc va ser remodelat i equipat per a donar un ambient agradable, a on els alemans se sentiren com en el seu país. Contava en una biblioteca, en llibres i revistes donados per els qui viajaven a Alemània. Despuix de l'expulsió dels alemans durant la Segona Guerra Mundial el club es va convertir en la Societat de Beneficencia. A finals de la década de 1890, l'esposa de l'arqueòlec anglés Maudslay va descriure aixina als alemans en la Verapaz: «Existix una proporció molt major d'estrangers en Cobán que en qualsevol atre poble de la República: l'immensa majoria són alemans dedicats a les plantacions de café, i uns quants dedicats a la ganaderia i a atres indústries; aun cuando s'escolten algunes queixes per l'aïllament pels problemes en els treballadors i el manteniment de les cases, em sembla que són molt afortunats des del punt de vista comercial donada la gran reputació que té el café de la Verapaz en el mercat, i la gran importància comercial que la seua indústria i visió han dut a la regió; i, des del punt de vista personal, són afortunats de gojar d'un clima deliciós en el que poden criar als seus fills de galtes sonrosades en salut i fortalea, tot en els confines d'una vida que és mig tropical i mig europea. Hi ha molt pocs hotels o fondes, pero l'hospitalitat dels estrangers residents és magnífica.»[9]
Dieseldorff va formar un complex de facendes a lo llarc de tres periodos: entre 1890 i 1898 va adquirir les facendes Seacté, Chiachal, Chascar, Secac-Ulpan, Santa Margarita, Paijá, Panzal i El Bot; entre 1898 i 1910 es va fer de les facendes Raxpec, Santa Cecilia, Cubilgüitz, Chamcarel i Sacchicagua de Secol, Sant Diego-Yalpemech, Chichochoc, Chichaíc de Santa Margarita, Pocolá i Riu Fret; i, despuix de 1924, va adquirir les facendes Sachamach, Tzimajil, Raxahá i Chiquixjí. Al mateix temps, Dieseldorff es va ser fent de moltes parceles indígenes i, per a utilisar al màxim les instalacions del seu benefici de café i incrementar el volum de les seues exportacions, comprava café en cirera als chicotets productors de la regió de Sant Pedro Carchá per mig d'habilitació o bestreta de diners, i també rebia café en pergamí d'atres cafetaleros com Sterkel Germans, per a processar-ho en or.[10]
Per a 1900, Dieseldorff ya havia establit un verdader emporio del café en la Verapaz. Aixina mateix, es va convertir en un influent directiu de la Companyia de Transport del Nort, de la Societat Agrícola i de la Companyia del Ferrocarril de la Verapaz. Al mateix temps, va continuar fent diferents estudis sobre arqueologia maya, etnologia i botànica, mostrant especial interés en coleccionar manuscrits històrics k'eqchie's, que va ser una de les activitats científiques que ho va distinguir.[10] El «baró del café» -com se li malnomenava a Dieseldorff- va ser un home que va influir de manera beligerant en la política regional i nacional, inclús va aplegar a definir algunes de les polítiques de treball i reorganisació de l'agro guatemaltec.[10]
A partir de 1990, Max Quirín Schöder havia destacat en el món empresarial cafetalero; els seus negocis i finques es concentren en l'Empresa Comercial Agrícola, S. A. (ECOAGRO) en sèu en Cobán. En Alta Verapaz es localisen la major part de les seues plantacions cafetaleras, herència del potentado cafetalero alemà, Erwin Paul Dieseldorff.[lower-alpha 2] qui va constituir un emporio de l'aromàtic a finals del sigle xix.[10] Bisnieto de Dieseldorff, Quirín Schöder també va heretar la representació empresarial davant les associacions i cámara agrícola (CACIF) construïda pel seu pare Fredy Quirín Dieseldorff, qui durant les décades de 1970 i 1980 va dirigir en vàries ocasions la Cambra del Agro i la desapareguda Unió Nacional Agropecuaria (UNAGRO) com a representant de l'Associació Nacional de Ganaders del Nort.[10]
A mitan de la década de 1970, es va descobrir petròleu en la zona i alts oficials guatemaltecs —incloent els expresidents Fernando Romeo Lucas García i Kjell Eugenio Laugerud García— es varen convertir llavors en grans terratinents i inversionistes aprofitant les polítiques de trasllat de llauradors, accés a informació privilegiada, ampliació del crèdit públic i grans proyectes de desenroll; de fet, l'oficialitat guatemalteca va formar el Banc de l'Eixèrcit, i diversificó els seus fondos de pensió.[13] Pero la presència del Eixèrcit Guerriller dels Pobres en el departament de Quiché, especialment en la regió petrolera d'Ixcán, va fer que la guerra civil s'recrudecer en l'àrea i els proyectes no es portaren a terme. La regió va quedar en un parcial abandó fins a 2008, que es va iniciar la construcció de la carretera en la franja.
Ubicació de proyectes governamentals i de massacres en l'àrea de la Franja Travessera del Nort. Observe's el camp petroler d'Atzam que es troba operatiu en Ixcán.
Satisfer la demanda d'olis i greixos comestibles del mercat intern i part del mercat extern ajuda a explicar per qué l'oli de palma va guanyar terreny desplaçant atres olis, lo que ha conduït al sorgiment de noves empreses associades a grans capitals, en una nova fase inversionista que s'observa particularment en els territoris que conformen la Franja Travessera del Nort. Convertir-se en un dels principals països agroexportadores d'oli de palma és l'objectiu que ha motivat que les empreses palmeres s'hagen enfrascado en una etapa de creixent producció, pese a la tendència decreixent del preu internacional d'eixe oli. L'àrea de major dinamisme s'observa en els municipis de Chisec i Cobán, Alta Verapaz; Ixcán, Quiché, i Sayaxché, Petén, a on opera Palmes del Ixcán, S. A. (PALIX), en plantacions pròpies i productors independents. Alguna cosa semblança ocorre en els municipis de Fra Bartolomé de las Casas i Chahal, Alta Verapaz; El Estor i Livingston, Izabal; i Sant Luis (Petén), Petén, a on l'empresa Naturaceites s'ha posicionat.[15]
La llògica per a introduir la palma africana prové de la substitució gradual de les plantacions de cotó en la zona. ltiu del cotó. A partir de la década de 1990 u dels principals productors de cotó de Guatemala, la família Molina Espinoza, va escomençar a reconvertir zones algodoneras i ganaderes de la seua propietat, en plantacions de palma africana. En la destrucció de plantacions bananero en Issava per huracans, atres grups empresarials com Agroamérica, de la família Bolaños Valle, i Naturaceites -abans INDESA-, de la família Maegli-Müeller, varen substituir part del cultiu de banano pel de palma africana.[15] Els inversionistes en palma africana varen ampliar les seues plantacions des de la costa sur cap al nort del país, adquirint terres en la Franja Travessera del Nort i Petén; per a 2014 es va estimar que l'àrea sembrada de palma africana tenia una extensió de cent trenta mil hectàrees.[16] El proyecte es va fundar exclusivament per a la producció d'agrodiésel de palma, el qual es vendria com a matèria primera baix contracte a Green Earth Fuels (GEF) per al seu processament i posterior transformació en plantes en els Estats Units.[17]
L'empresa Green Earth Fuels es caracterisa per ser una productora d'agrocombustibles de matèries primeres agrícoles diferents; originalemtne, en l'empresa PALIX els únics socis eren GEF (99.999%) i l'empresari guatemaltec José Miguel Enrique Arriola Fuxet (0.001%) en un capital inicial d'US$29.4 millons. Pero en 2010 Arriola Fuxet es va retirar com a soci quedant l'empresa completament en mans de nortamericanes. El proyecte es perfilava com una mega inversió en agrodiésel de palma, que aprofitaria les ventages que li representava l'asfaltat de la carretera de la FTN, que estava en marcha des del govern d'Óscar Berger Perdomo i que la conectaria en el port de Sant Tomás de Castella.[18] Pero la caiguda dels preus de l'oli de palma i la prohibició en Estats Units de l'us d'oli de palma per a la producció d'agrodiésel -per la pressió dels productors de dacsa d'eixe país- varen conduir a que GEF es retirara del proyecte.[19]
Despuix del retir de GEF PALIX va passar a ser part del grup Tecún de la família Maegli-Müeller, els qui també posseïxen l'empresa Naturaceites que té plantacions de palma africana en Fra Bartolomé de las Casas i Chahal en Alta verapaz, en Livingston i El Estor, Izabal i en Sant Luis, Petén.[19] En 2014, en la frontera entre Guatemala i Mèxic delimitada pel riu Salines, PALIX té els seus una de les seues plantacions en la comunitat de la Soletat; en l'àrea d'Ixcán hi ha productors independents de palma en la regió vorejada pel riu Chixoy i la frontera en Mèxic, en a on es troben les comunitats de Vista Bella, Providència, Santa Creu i Les Flors; finalment, en l'àrea petrolera de Rubelsanto - per a on passa la carretera de la FTN- alberga a chicotets productors independents i es troben les grans plantacions de PALIX i d'atres empreses associades.[20] Existixen denúncies per contaminació en el riu El Jute que passa per la finca Chiriviscal en la carretera de la FTN.[20]
Demografia
A continucación es presenta una llista de senyes demogràfiques recolectades segons el cens del 2018, en a on es destaquen tres pilars, com lo són la Població, Vivenda i Educació del Departament deAlta Verapaz.
Guatemala conta en un total d'1,215,000 habitants registrats segons les senyes del Cens 2018 i per al 2024 s'estima una miqueta més d'1,275,000 persones en el departament.Plantilla:Població històrica
El monollingüisme és la principal característica dels seus pobladors, que durant anys varen conseguir que els foràneus utilisaren el q'eqchi' com una llengua franca. Els q'eqchi'és d'hui conserven les seues pràctiques i creències màgiques. Les expressions com les danses de Venados, de Cortés o dels Viejitos, destaquen en moltes de les poblacions. la marimba de ressonadors de bambú, els conjunts de chirimía i tambor o en chiulet; pero sobretot el conjunt d'arpa, violí i guitarra, nos recorda el procés de conquista i d'adopció instrumental moro-europeu. La culinària q'eqchi' ha conseguit un espai en l'escenari nacional. La sopa de kaq'ik, elaborada en chile roig i achiote que s'acompanya de carn de chompipe i tamalitos de dacsa, és codiciada en l'àrea i fòra de la seua esfera.
Els pobles poqomchi'és
Està comprés pels poblats de Sant Cristóbal Verapaz, Santa Creu, Tactic, Tamahú i part de Tucurú, en Alta Verapaz. Hi ha població poqomchi' en Purulhá, Baixa Verapaz i una part de Sant Miguel Uspantán en el departament de Quiché. Actualment hi ha aproximadament 94,714 parlants. Fins a fa alguns anys, tots els llingüistes afirmaven que el poqomchi' era un dels idiomes mayas que més conservava la seua forma primitiva. Segons Erick Thompson, els mayas poqom provablement varen ser els qui varen dominar el centre de Guatemala 2000 anys abans de l'época formativa de Kaminaljuyú. Durant l'época postclásica, els maya poqom es varen refugiar i es varen desenrollar creant centres ceremonials i ciutadelles (recint fortificado en l'interior d'una ciutat) que hui duen els noms de Mogote, Choloxcoc, Panprisión, Kajyup i Chuitinamit o Tzaq Poqoma. La ciutat de Kajyup es troba prop de l'actual poblat de Rabinal, «és elloc primitiu dels pobles poqomchi'és de Tactic, Tucurú, Tamahú i del poble poqomam de Chinautla». Chuitinamit, està situat prop de Rabinal. Es creu que és elloc primitiu de Sant Cristóbal.
Pobrea
El departament d'Alta Verapaz és el més pobre en Guatemala, en 83.1% dels seus habitants vivint en situació de pobrea i 53.6% vivint en situació de pobrea extrema, segons senyes del PNUD 2014.[22]
Ciutats per població
La ciutat més poblada seguix sent la capçalera departamental (Cobán), pero també hi ha atres ciutats que han experimentat un creiximent molt accelerat i han aumentat el comerç interior i exterior dels seus municipis.
Religió
La religió en Alta Verapaz hi ha 2 religions que es practiquen molt entre elles estan el Catolicisme i el Protestantisme. Segons senyes de Latinobarometro en 2020 . 45,6% és Catòlic , 42,2% és Evangèlic , 11.1 % No Religiós i l'1.1% uns atres.
L'informe de desenroll humà publicat en 2022 , La celeritat del canvi, una mirada territorial del desenroll humà 2002 – 2019, a on es va observar el canvi i l'alvanç que hi ha hagut en el país entre 2002 i 2019 . ElDepartament d'Alta Verapaz es ubica en el vigèsim segon , últim lloc , entre els 22 departamnetos de Guatemala en matèria del IDH. Alta Verapaz ha segut el departament que més creiximent ha presentat passant de 0,427 a 0,560 entre 2002 i 2018 . Alta Verapaz posseïx 9 municipis en IDH Mig i 7 en IDH Baix. Tactic té el més alt en 0,625 i el més baix ho té Panzós en 0,506.
↑D'acort als izquierdista guatemalteco, este és només un eufemisme per a «esclaus indígenes».[8]
↑Dieseldorff és considerat un dels primers immigrants alemans, si no el primer, en aplegar a Guatemala i construir un enorme complex de facendes cafetaleras. Existix bibliografia al respecte com a Ànimes Bessones de Ricardo Terga Cintrón —un estudi de l'inserció alemana en les Verapaces i la conseqüent relació entre els alemans i els quekchíes—, i varis dels treballs de Regina Wagner i Matilde González en ellibre Modernisació capitalista, racisme i violència (Guatemala 1750-1930) -en el que també aborda l'introducció alemana i dels Dieseldorff a partir de la expoliación i dominació en les seues finques.[10]
Guatemala conta en un total d'1,215,000 habitants registrats segons les senyes del Cens 2018 i per al 2024 s'estima una miqueta més d'1,275,000 persones en el departament.Plantilla:Població històrica.svg){kind=small}
Hòmens
.svg){kind=small}
Dònes
Sant Pedro Carchá
Cobán ✪
Senahú
Chisec
Panzós
Sant Cristóbal Verapaz
Fra Bartolomé De les Cases
Santa María Cahabón
Sant Joan Chamelco
Sant Miguel Tucurú
La Tinta
Tactic
Raxruhá
Santa Cruz Verapaz
Chahal
Lanquín
Tamahú
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Alta Verapaz.