Adoració
En religió, la adoració[1] és el cult rendit a lo que es considera una divinitat.[2]



En general es referix als actes d'oració o devoció, típicament dirigits a entitats sobrenaturals, com els deus o deeses. És l'acte que inspira habitualment la vida dels creents religiosos i que sol ser expressat per oracions, himnes, etc., junt en actituts corporals com la reverència profunda, el acatament i la postració.[3]
Des de les ciències socials, l'adoració religiosa no solament es pot dirigir a entitats sobrenaturals o esperits —representats en alguns casos en ídols— sino també als propis ancestros i elements de la naturalea del propi territori o en el cosmos; per eixemple, l'adoració a les huancas del món andino, monolits de pedra allargats i verticals que poden representar als ancestros fundadors d'un poble o comunitat.[4][5]
Etimologia i significat
El terme adoració té com a orige la paraula llatina adorara, composta per:[6]
D'acort a la Real Acadèmia Espanyola, 'adorar' significa «reverenciar o rendir cult a un ser que es considera de naturalea divina».[9]
Europa Occidental
En Europa Occidental, la cerimònia del besar la mà del sobirà, i alguns atres actes que es realisen agenollats, poden descriure's com a formes d'adoració.
En Àsia Menor
Entre les troballes arqueològiques d'Àsia Menor, el que està considerat com un dels més antics deus és El (en hebreu אֵל) que tradicionalment es traduïx com ‘Deu’ o ‘deïtat’. En tot l'Alce mediterràneu era denominat El o Il, sent el Deu suprem, pare de la raça humana i de totes les criatures; per eixemple, en la mitologia cananea en a on ocupava el lloc principal i era cridat «pare de tots els deus».
En l'antiga Roma
En la Roma clàssica, l'adoració era principalment un acte d'homenage que es realisava alçant la mà cap a la boca, besant-la i despuix agitant-la en direcció a l'objecte adorat. El devot tenia el cap cobert, i despuix de l'acte es va donar el regrés d'esquerra a dreta. A voltes besava els peus o els genolls de les images dels propis deus, i Saturn i Hércules eren adorats en el cap descobert. Per una transició natural, l'homenage, al principi pagat solament als sers divins, va aplegar a rendir-se als monarques. Aixina, els emperadors grecs i romans eren adorats inclinant-se o agenollant-se, agarrant el corfoll imperial i retirant la mà i pressionant-la contra els llavis, o posant-se el corfoll real en els llavis.[10]
Oest d'Àsia (Oriente mig) antic
Antigament en l'oest d'Àsia, els països predecessors i àraps, varen evolucionar a la veneració humana una miqueta més llent, en Pèrsia el rei Ciro, la forma que va ordenar era, que la persona caiguera de genolls i en la seua cara al sol prop dels peus, i besara el sol, vàries voltes fent lo mateix, esta tradició perdura fins ara en dia en els potentados àraps. Segons el Llibre de Daniel (3.1-30), el rei Nabucodonosor II tirava al fòc a els qui no adoraven la seua estàtua.
En els països orientals, l'adoració es realisava en una actitut encara més humil. El mètoto del Persa, introduït per Ciro el Gran, consistia en besar el genoll i caure de bruces als peus del príncip, colpejant la terra en la front i besant el sol. Este colpejar la terra en la front, normalment un número fix de voltes, era una forma d'adoració que a voltes es rendia als potentados orientals.
Els judeus besaven en homenage, de la mateixa manera que atres grups mencionats en l'Antic Testament. Aixina, en 1 Reis 19:18, es fa dir a Deu: "No obstant, m'he deixat sèt mil en Israel, tots els genolls que no s'han doblat davant Baal, i tota boca que no ho ha besat". I en Salms 2:12, "Beseu al Fill, per a que no s'enuge, i periu del camí". (Vejau també Oseas 13:2.)
Religions abrahámicas
La primera volta que apareix la paraula adoració en la Bíblia és quan Abraham va a entregar al seu fill (Génesis 22:5). Açò era una evident mostra de "'fer la voluntat de Yahveh Deu'", d'obedir la seua paraula. Per lo tant, adoració és l'actitut o l'intenció interna del cor de l'home per a Deu, entenent-se l'obediència, el servici, la rendició, l'amor, etc.
Com a expressió externa d'adoració construïen altars i una série de rituals, en el temps Moisés va fer el Tabernáculo en el qual els primers judeus varen adorar, sent Aarón el seu germà el sacerdot que ofrendaba les primícies foren vegetal o animal, fins que Salomó va fundar el primer Temple de Jerusalem, ya David, el seu pare, havia creat els instruments i la llitúrgia adequada per a l'Adoració a Yahveh. En els 10 manaments, els primers dos manaments són referents, a l'adoració exclusiva de Deu, i no de l'image.[11]
L'adoració en l'islam
L'adoració, Ibadah, segons s'entén en l'islam, atañer a la purificació de l'ànima i, al mateix temps, a la vida diària del ser humà. La base de l'adoració residix en el fet de que els sers humans són criatures i siervo de Deu, el seu Creador i el seu Senyor,[12] cap a qui tenen destinat la seua tornada. Aixina, l'acostament de l'home cap a Deu, en estret contacte, reverència i en esperit de devoció i humil sumissió, es diu Ibadah.
L'adoració en el cristianisme
El cristià deu fer de l'adoració una forma de vida, en el seu treball, en la llar, o en el seu entreteniment... Ya que adoració és l'actitut o l'intenció interna del cor de l'home per a Deu, implica l'obediència, el servici, la rendició, l'amor, etc. És dir, implica una forma de vida que permet tindre comunió en l'Esperit Sant (Juan 4:24).
L'adoració pot adoptar la forma d'adoració eucarística. El Papa Benedicto XVI va reflexionar al respecte: "Només en l'adoració pot desenrollar-se un acolliment profunt i verdadera. I és precisament este acte personal de trobada en el Senyor el que desenrolla la missió social que està continguda en la Eucaristía i que vol trencar les barreres, no només les barreres entre el Senyor i nosatres, sino també i sobretot les que nos separen a uns d'atres".[13] En una llínea similar el papa Francisco va escriure: "L'adoració perpètua de la Eucaristía [està] creixent en tots els nivells de la vida eclesial. Aixina i tot, devem rebujar la tentació d'oferir una espiritualitat privatizar i individualista que no concorda en les exigències de la caritat" (Evangelii gaudium, 262), Algunes iglésies contenen "capelles d'adoració" en les que l'Eucaristia s'expon a l'adoració contínuament per a que els fidels puguen observar la seua fe a través d'ella. "El Vaig curar de Ars passava hores davant del Santíssim Sacrament. Quan la gent li preguntava qué feya o qué dia durant eixes hores, ell responia: 'Ell em mira, i yo li mire'". [14]
Adoració versus veneració

El Nou Testament usa vàries paraules traducibles com "adoració". La paraula proskuneo - "adorar" - significa inclinar-se davant deus o reis.[15] L'Iglésia catòlica, l'iglésia ortodoxa i el anglicanisme, fan una distinció tècnica entre dos conceptes diferents:
- adoració o latria (llatí adoratio, grec latreia , [λατρεία] ), que es deu solament a Deu
- veneració o dulia (llatí veneratio, grec douleia [δουλεία] ), que es pot oferir llegalment als sants
Els actes externs de veneració s'assemblen als d'adoració, pero diferixen en el seu objecte i intenció. Els cristians protestants, que rebugen la veneració dels sants, es pregunten si els catòlics sempre mantenen tal distinció en la pràctica devocional real, especialment en el nivell de la religió popular.
Segons Mark Miravalle, la paraula anglesa "adoració" és equívoca, ya que s'ha utilisat (en l'escritura catòlica, a lo manco) per a denotar tant adoració/latria com a veneració/dulia, i en alguns casos inclús com a sinònim de veneració com a distint de l'adoració:
- Com explica Sant Tomás d'Aquino, l'adoració, que es coneix com latría en la teologia clàssica, és el cult i l'homenage que s'oferix en justícia solament a Deu. És la manifestació de la sumissió i el reconeiximent de la dependència, apropiadament mostrada cap a l'excelència d'una persona divina increada i cap a el seu senyoriu absolut. És l'adoració del Creador lo que solament Deu mereix. Encara que veem en anglés un us més ampli de la paraula "adoració" que pot no referir-se a una forma d'adoració exclusiva de Deu, per eixemple, quan un espós diu que "adora a la seua esposa", en general es pot sostindre que adoració és la millor denotació anglesa per al cult de latria.
- La veneració, coneguda com dulia en la teologia clàssica, és l'honor i la reverència deguts apropiadament a l'excelència d'una persona creada. L'excelència exhibida pels sers creats mereix igualment reconeiximent i honor. Veem un eixemple general de veneració en events com l'entrega de premis acadèmics a l'excelència en l'escola, o l'entrega de medalles olímpiques a l'excelència en el deport. No hi ha res contrari a la deguda adoració
a Deu quan oferim l'honor i el reconeiximent apropiats que les persones creades mereixen basats en el guany de l'excelència.
- Devem fer un aclariment adicional sobre l'ús del terme "cult" en relació en les categories d'adoració i veneració. Històricament, les escoles de teologia han utilisat el terme "adoració" com un terme general que incloïa tant l'adoració com la veneració. Distinguirien entre "adoració d'adoració" i "adoració de veneració". La paraula "adoració" (de manera similar a com s'usa tradicionalment el terme llitúrgic "cult") no era sinònim d'adoració, pero podia usar-se per a introduir adoració o veneració. Per lo tant, les fonts catòliques a voltes usaran el terme "adoració" no per a indicar adoració, sino solament el cult de veneració donat a María i els sants.
El judaisme ortodox i l'islam sunita ortodox sostenen que, a tots els efectes pràctics, la veneració deu considerar-se lo mateix que l'oració; El judaisme ortodox (possiblement en l'excepció d'algunes pràctiques jasídicas ), l'islam sunita ortodox i la majoria dels tipos de protestantisme prohibixen la veneració de sants o àngels, classificant estes accions com a similars a la idolatría.
De manera similar, els testics de Jehová afirmen que moltes accions classificades com a patriòtiques pels grups protestants, com saludar una bandera, conten com a equivalents a l'adoració i, per lo tant, també es consideren idólatras.
Vore també
- Adoració de la naturalea
- Adoració eucarística
- Adoració dels pastors
- Adoració dels Reis Macs
- Adoració del nom de Jesús
- Adoració de la Trinitat
- Cult als ancestros
- Cult als animals
Referències
- ↑
- ↑ «¿Cuál es el significado de la adoración cristiana?». Consultat el 14 de enero de 2020.
- ↑ «La adoración es un gesto de amor que cambia la vida» (6 de enero de 2020). Consultat el 14 de enero de 2020.
- ↑ Bazán del Campo, Francisco(2007).«Las ceremonias especializadas de Veneración a los Huancas».SIAN Revista de Arqueología.Instituto SIAN, Editorial Nuevo Horizonte.Trujillo:(18): 3-20.Consultat el 28 de marzo de 2017.
- ↑ Eller, Jack David (2007). Introducing anthropology of religion : culture to the ultimate, Routledge, p. 14. OCLC 77574626. ISBN 0-415-40895-4. Consultat el 27 de enero de 2020.
- ↑ «ADORAR» (en es). Etimologías de Chile - Diccionario que explica el origen de las palabras. Consultat el 24 de enero de 2020.
- ↑ «ad- - Wikcionario». es.wiktionary.org. Consultat el 24 de enero de 2020.
- ↑ «Latin Definitions for: orare (Latin Search) - Latin Dictionary and Grammar Resources - Latdict». latin-dictionary.net. Consultat el 24 de enero de 2020.
- ↑ ASALE, RAE-. «adorar | Diccionario de la lengua española» (en es). «Diccionario de la lengua española» - Edición del Tricentenario. Consultat el 24 de enero de 2020.
- ↑ Miguel Ángel Ramírez Batalla (14 de julio de 2008). «Tradición y costumbres en la religión romana». Consultat el 14 de enero de 2020.
- ↑ IslamReligion.com (14 de abril de 2008). «El significado y componentes de la adoración en el Islam, junto a las formas internas de adoración.». Consultat el 14 de enero de 2020.
- ↑ Margarita Rodríguez (25 de diciembre de 2018). «¿Cómo ve el islam a Jesús y María?». Consultat el 14 de enero de 2020.
- ↑ «Saludos navideños a los miembros de la Curia romana y de la Prelatura (22 de diciembre de 2005) | BENEDICTO XVI». www.vatican.va. Consultat el 2020-01-24.
- ↑ «Biblioteca : Adoración». www.catholicculture.org. Consultat el 2020-01-24.
- ↑ Called to Worship: The B iblical Foundations of Our Response Vernon Whaley - 2009 - In the Greek, the word for worship, proskuneo, means to express deep respect or adoration—by kissing, with words, or by bowing down. Associated words include epaineo, "to commend or applaud"; aineo, "to praise God"; and sebomai.