Sarraïns
Sarraí és un dels noms en els que la cristiandat migeval denominava genèricament als àraps o als musulmans. Les paraules «islam» i «musulmà» no es varen introduir en les llengües europees fins al XVII, utilisant-se abans expressions com a «llei de Mahoma», mahometanos, ismaelites, agarenos, moros, etc.

Etimologia
l'etimologia del terme és confusa. el DRAE arreplega que la paraula castellana «sarraí» deriva de la llatina sarracēni, i esta de l'aramea rabínica sarq[iy]īn, que significa «habitants del desert» (de srāq, «desert»).[1] Atres fonts la fan derivar del terme grec Σαρακηνός (transcrito sarakenós), i este de l'àrap شرقيين (transcrito sharqiyyin), que significa «orientals».[2]
Mentres que el DRAE arreplega com a primera accepció que els sarraïns són els naturals de l'Aràbia Felix (aproximadament l'actual Yemen, al surest de la península aràbiga),[1] atres fonts indiquen que el terme sarakenoi és pel que es coneixia en l'Antiga Grècia a les tribus nómades del centre i nort d'Aràbia, a els qui els romans, establits en la província d'Aràbia Pétrea (aproximadament l'actual Jordània), denominaven en llatí sarraceni. En les resenyes de la vida de sant Moisés d'Egipte (II), es adirma que «A petició de Mauvia, reina dels sarraïns, va ser bisbe i apòstol d'eixa nació»cita requerida. Autors cristians altomigevals com Juan Damasceno (cap a 730)[3] i Isidor de Sevilla (cap a 630)[4] proponen una etimologia derivada del personage bíblic Sara, casada en Abraham, que va fer desterrar a Agar i al fill d'esta, Ismael, de que el seu linaje descendirien els àraps, «en les mans buides» (ek tes Sarras kenous).[5]
Fonts clàssiques
La primera font datable de l'ús del terme és la Geographia de Claudi Ptolomeu (II), que nomena Sarakene a la regió entre Egipte i Palestina que comprén el nort del Sinaí, cridada aixina per la ciutat de Saraka.[6] Ptolomeo també menciona al poble dels sarakenoi, que habitaven el noroest d'Aràbia.[6]
Hipólito de Roma, el Llibre de les lleis dels països (o Diàlec del destí, del gnóstico siri Bardaisan o d'un dels seus discípuls) i Uranius mencionen tres pobles distints en Aràbia cap a la primera mitat d'el III: els saraceni, els taeni i els àraps.[6] Eixos taeni, més tart identificats en la tribu àrap Tayyi, es localisaven entorn a l'oasis de Khaybar, en direcció a l'Eufrates, mentres que els saracenoi se situaven al nort d'aquells.[6] Estos sarraïns localisats en l'Hejaz septentrional apareixen com un poble en certa capacitat militar i oposts a l'Imperi romà, que els caracterisa com barbaroi (bàrbars).[6] Es descriuen en una Notitia Dignitatum datada en temps de Dioclecià (III), com a components de diferents unitats de l'eixèrcit romà, distinguint entre àraps, luturaenos i sarraïns.[7] Els sarraïns apareixen formant la cavalleria pesada (equites) de Fenicia i Thamud. En una praeteritio, els enemics derrotats per Dioclecià en la seua campanya del desert siri es descriuen com sarraïns. En atres informes militars del sigle IV (guerres romà-sasánidas) no es mencionen àraps, sino sarraïns que varen participar en batalles tant al costat dels perses com dels romans en llocs tan lluntans com Mesopotàmia.[8]
La Història Augusta inclou un resum d'una carta d'Aurelià al Senat romà que es referix a Zenobia, reina de Palmira, en estos térmens: «Dec dir que tal és la por que esta dòna inspira en els pobles de l'est i també en els egipcíacs, que ni els àraps ni els sarraïns ni els armenis es mouen contra ella». Una crònica bizantina primitiva sobre els sarraïns en el mateix context és l'escrita per Ioannes Malas (VI). La diferència entre abdós fonts és que Malas veu als palmiranos i tots els habitants del desert siri com sarraïns, i no com a àraps, mentres que la Història Augusta veu als sarraïns com a distints dels súbdits de Zenobia, ni palmiranos ni àraps. Ammianus Marcellinus (finals d'el IV), historiador de Julià el Apóstata, escriu que el terme sarraí designa als «habitants del desert» siri, en substitució del terme arabes scenitae. En temps posteriors a Amiano, els sarraïns serien coneguts com a guerrers del desert.[9] El terme sarraí es va fer popular tant en la lliteratura grega com la llatina, i en el temps es va confondre en el de àrap i inclús en el de assiri, arrastrant definitivament connotacions negatives.
Els térmens perses corresponents a «sarraí» són tazigan i tayyaye, que Esteban de Bizanci (VI) situa en la capital lakhmida d'Al-Hirah.[10]
Eusebio de Cesarea nomena als sarraïns en el seu Història Ecclesiastica, quan cita una carta de Dionisio d'Aleixandria en la que est descriu la persecució de Decio: «Molts varen ser, en la montanya d'Aràbia, esclavizados pels bàrbars sarkenoi».[6] La Història Augusta (cap a l'any 400) referix un atac de certs saraceni, dels que no dona més informació, a l'eixèrcit de Pescenio Niger en Egipte que va ocórrer l'any 193.[11]
Hi ha una antiga referència a la reina sarraïna Mavia, que va demanar l'enviament d'un bisbe que evangelizase als seus. Els 'sarraïns' poden haver segut musulmans, pero no serien àraps, com els turcs són musulmans, pero tenen raïls en comuna en els hunos.
Fonts franceses migevals
En les fonts franceses migevals, el terme sarrasins té una peculiar aplicació que sorgix a partir de l'invasió musulmana rebujada en la batalla de Poitiers (732) i la fixació de marques fronterices pel Imperi carolingi. En este context es va acabar per denominar de forma imprecisa com sarraïns a qualsevol dels enemics exteriors de religió no cristiana, als que també es designava, de forma igualment impròpia, com pagàns. Entre ells estaven no solament els musulmans d'Al-Ándalus o Sicília, sino poblacions europees les peculiars manifestacions de les quals religiós-culturals eren interpretades com un regrés al paganisme o una resistència a la cristianisació, com la d'Arpitania, en els Alps.[12] El cas dels vascs és encara més confús, ya que són explícitament confosos en els musulmans de la vall de l'Ebre en la Chanson de Roland (XI) en relatar la batalla de Roncesvalles (778).
Us pijoratiu en castellà
L'ús pijoratiu en castellà es reflectix en l'expressió sarracina, que ademés de sinònim de sarraïna significa «baralla entre molts, especialment quan és confusa o tumultuaria», o «bregue o pendencia en que hi ha ferits o morts».[13]
Vore també
- Alforfón (blat sarraí).
- Herba sarraïna (herba de Santa María).
- Sarracín (localitat de la província de Burgos).[14]
- Crònica sarracina o Crònica del Rei Rodrigo (1431, Pedro de Corral).
- Aljama Sarraïna de la Vila d'Altura.
Notes
- ↑ 1,0 1,1 Diccionario de la lengua española
- ↑ Fonts arreplegades pel Oxford English Dictionary, que les califica de «not well founded» (no ben fundades).
- ↑ De la Herejía, en La font del coneiximent.
- ↑ Etimologiae, IX,2,57
- ↑ Génesis 21, 10-14
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Retso, Jan. 2003. The Arabs in Antiquity: Their History from the Assyrians to the Umayyads. Routledge. ISBN 0-7007-1679-3 pg. 505,506.
- ↑ Retso pg. 464,465,466.
- ↑ Retso pg. 517.
- ↑ Retso pg.523
- ↑ Retso pg.493
- ↑ Retso pg. 457.
- ↑ Joseph Henriet (2002) Nos ancêtres, els Sarrasins dones Alps, Archives vivantes, Éditions Cabedita. ISBN 978-2-88295-360-5 Capítul Normands, Hongrois et Sarrasins.
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ El nom de la localitat procedix d'un nom vascón medieval de varó i no de la paraula sarraí.
Enllaços externs
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Sarraïns.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sarraceno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.