Lleva
Es denomina lleva[1] a l'allistament obligatori de la població civil per a servir en l'eixèrcit.

Durant l'época feudal, les levas dels llauradors eren usuals per a cobrir les necessitats d'hòmens d'armes, normalment com sapadors, exploradors i leñadores pero no com a soldats. En alguns llocs com França, es va desenrollar l'institució del diezmo, per la qual els llauros pagaven anualment un impost en espècie o be eren reclutats per a treballar per als senyors feudals ya fòra en llabors militars o d'un atre tipo. No obstant, cap d'estes levas varen ser de la magnitut que posteriorment es varen fer durant la Revolució francesa en Europa.
Les levas en China
Fins a les Guerres Revolucionàries Franceses, l'art de la guerra en China es mamprenia a una escala totalment diferent que en Europa. Durant el XV, França i Anglaterra varen mantindre uns eixèrcits permanents de menys de 50.000 hòmens en la Guerra dels Cent Anys. En contrast, la Dinastia Ming tenia un eixèrcit permanent en temps de pau d'1,8 a 1,9 millons d'hòmens.
Per supost, açò és principalment per la població moltíssim major de China, pero el Regne de Qin, en el periodo dels Estats guerrers i la Rebelió Taiping, va anar un eixemple de levas en massa en China anteriors a el XX.
L'Estat legalista
La primera manifestació real de levas en massa en l'història de la humanitat, a on el terme va ser acunyat per primera volta, va ocórrer durant el periodo dels Regnes Combatents de l'història de China, en el que un número de diferents escoles filosòfiques es trobaven enfrontades: les quatre principals escoles eren el Confucionisme, Daoismo, Moísmo i el Legalisme. La filosofia legalista proponia que les lleis anaren reforçades per mig de castics i recompenses d'acort en les mateixes lleis i un sistema de meritocracia. No obstant, els legalistas també pensaven que l'aspecte més important del govern era fer fort a l'Estat. Açò, naturalment, significava la creació de forts eixèrcits.
El legalista més prominent va ser Gongsun Yang, senyor de Shang, que va ser primer ministre de Qin des de 361 a 338 a. C. Gongsun Yang opinava que si tota la ciutadania d'un Estat poguera ser dividida entre agricultors i militars, l'Estat resultant seria invencible. L'objectiu era transformar la nació en poc més que un arma; cada ciutadà devia posar la seua part per a recolzar a la milícia. El sistema legalista de rígides lleis i autocracia, de líders autoritaris i totalitaris era un important aspecte de dit Estat.
Tots els recursos de l'Estat Qin varen ser movilisats en els seus esforços per a subyugar als seus veïns i unificar China, cosa que varen conseguir en el 221 a. C., despuix de nou anys de guerra constant. A estes altures, l'eixèrcit Qin havia alcançat la sifra de 2 millons d'efectius,[2] d'un total de població de 20 millons. Ans que començara la conquista dels seus veïns, l'eixèrcit permanent era de casi un m illón,[3] d'una població de sol cinc millons. Est va ser provablement el major percentage de personal allistat respecte al total de la població en l'història humana, i certament és un bon eixemple del concepte de leva en massa.
Per supost, considerant la notòria falta de fiabilitat de les fonts antigues, estes senyes són provablement exagerats (com lo eren els d'Heródoto quan afirmava que l'eixèrcit persa de Jerjes era de 2 641 610 hòmens quan va invadir Grècia, encara que en el tren de bagage esta massa alcançaria les 5 283 220 persones).[4] Les senyes reals podrien supondre solament un terç de la sifra citada, encara que de totes formes, estes revelen una escalada massiva en l'aspecte bèlic. Dubtes similars es produïxen en tractar en les senyes de Ctesias que numerava les tropes asirias en 1 7000 infants, 200 000 ginets i 16 000 carros de guerra.[5] O les tropes de Sesostris I quí es diu tenia un eixèrcit de 600 000 infants, 24 000 ginets i 27 000 carros.[6][7] O la victòria de Torra de Judá, sobre Zerah l'Etíop en la batalla de Zefat, a on 580 000 israelitas varen véncer a un milló d'egipcíacs, etíope i nubios recolzats per 300 carros.
No obstant, entre els eixemples clàssics de les grans masses de soldats movilisats figuren la monumental batalla de Changping (262 a. C.-260 a. C..), a la que l'antic historiador chinenc Sima Qian atribuïx l'enfrontament de 500 000 soldats de Zhao i 650 000 de Qin resultant derrotat el primer. Gràcies a esta batalla, el poder de Qin es torna indetenible per al restant dels Estats combatents. Al comandant vencedor, cridat Bai Qi, se li atribuïx haver matat un milló de soldats enemics durant la seua carrera militar de trenta anys, ademés d'haver pres més de setanta ciutats enemigues i no haver segut mai derrotat.[8] Un atre eixemple és la campanya de Qin contra Chu (225 a. C.-223 a. C..), en la que una primera invasió de Qin de 200 000 soldats va ser rebujada i una segona campanya en tres voltes més hòmens va conseguir trencar les defenses de Chu (compostes per 500 000 unitats) i apoderar-se de dit regne. Chu, no obstant, no va ser arrasat i es va reconstruir ràpidament, conseguint movilisar un milló d'hòmens contra la dinastia Qin en 221 a. C.. al mando del príncip Xiang Yu, encara que esta sifra inclou a molts soldats provinents de regnes aliats és considerada una exageració i se li reduïx a 400 000.[9] La següent dinastia va mantindre els grans eixèrcits de centenars de mills, sobretot per a fer front a les tri bus de les estepas septentrionals i les rebelions locals.
Durant el periodo dels Tres Regnes, la població chinenca es va reduir enormement i en ella el tamany dels eixèrcits. A l'inici de dit periodo, en caure la dinastia Han la població era de 56 millons (220), a fins del periodo de les guerres civils constants era de sol 16 millons (280). Cao Cao, caudillo i posteriorment rei de Wei, va dominar tot el nort de China entre 200 i 220. L'alta població del seu territori li va permetre tindre un eixèrcit de 800 000 a 1 000 000 de soldats.[10][11]
Índia Antiga
Sifres exagerades per historiadors antics, inclouen sifres d'aliats i forces no entrenades.
| Estat | Data | Infanteria<br />(mills) | Cavalleria<br />(mills) | Elefant de guerra<br />(mills) | Carro de guerra<br />(mills) | Total<br />(mills) |
|---|---|---|---|---|---|---|
| Nanda | 320 a. C. | 200[12][13] | 20[12]-80[13] | 3[12]-6[13] | 2[12]-8[13] | s/i |
| Harayuk | 1553 | s/i | s/i | s/i | s/i | 100[14] |
| Kalinga[15] | 265 a. C. | 60 | 1 | 0,7 | s/i | s/i |
| Satavahana[16] | I | 100 | 2-30 | 1-9 | s/i | s/i |
| Maurya | 265 a. C. | 500[17] -600[18] | 30[18] | 10[18] | s/i | s/i |
| Pratiharas[19] | 915 | s/i | s/i | s/i | s/i | 800 |
| Chahamana | 1192 | s/i | s/i | s/i | s/i | 300[20] |
| Narwar | 1234 | s/i | s/i | s/i | s/i | 200[20] |
| Sultanat de Delhi | 1303 | s/i | s/i | s/i | s/i | 475[20] |
| Vijayanagara | XIV | s/i | s/i | s/i | s/i | 2000[21] |
| Dinastia Chalukya | 1251 | s/i | s/i | s/i | s/i | 200[14] |
Levas massives en l'Edat Mija i l'Edat Moderna
| Estat | Forces<br />(mils de soldats) | Any | Estat | Forces<br />(mils de soldats) | Any |
|---|---|---|---|---|---|
| Japó Edo | 500[22][23] | 1615 aprox. | Imperi Mogol | 4000[24] | XVII |
| Tamerlán | 800[25] <br />600[26] <br />1400[27] | 1402 | Imperi Otomà | 400[25]<br />120[26]<br />800; 1000; 1100; 1600[27] | 1402 |
Levas massives en Àfrica
| Estat | Ètnia | Forces | Any | Estat | Ètnia | Forces | Any |
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Imperi de Mali | Mandingas | 100 000[28] | c. 1350 | Imperi songhay | Songhais | 12 500-18 000 ginets i<br />9700-30 000 infants[29] | 1591 |
| Regne del Congo | Kikongos | 100 000[30] | 1665 | Regne de Benín | Edos | 10 000[31] | 1603-1604 |
| Imperi asante | Ashantis | 80 000[32] | c. 1820 | Imperi wassoulou<br />(Samory Touré) | Dioulas | 20 000 guerrers i<br /> 120 000 no combatents[33][34] | 1898 |
| Imperi etíope | - | 100 000[35] | 1896 | Regne de Dahomey | Fon | 50 000[36] | 1833 |
| Basutos | - | 6000 | 1851<br />1858<br />1898 | Regne zulú | Zulúes | 50 000[40] | 1828 |
| Califat de Sokoto<br />(Usman dan Fodio) | Fulani | 25 000[41] | 1804 | Imperi de Macina<br />(Seku Amadu) | Fulani | 10 000[42] | 1825 |
| Imperi tukulor<br />(El Hadj Umar Tall) | Tukulor | 30 000[43] | 1848-1854 | Emirat Adamawa<br />(Modibo Adama) | Fulani | 20 000-25 000[44] | 1809 |
Posteriors milícies chinenques
Encara que a través de gran part de l'història de China s'havia conservat un eixèrcit de més d'un milló d'hòmens per l'Imperi, l'Estat Qin va permanéixer sense rivals sobre eficiència, i si es considera l'història de la població de la China unificada, el tamany del seu eixèrcit, encara que impressionant, no podia realment vore's com a resultat de les levas en massa, sino que era merament de tipo feudal, reclutat d'una immensa base poblacional.
Durant les campanyes contra el regne coreà de Goguryeo, la dinastia Sui va movilisar 1.333.800 soldats al front[45] i tenia una reserva d'1 a 2 millons de soldats (612).[45] El rei nómade turc Qpaghan Qaghan tenia baix el seu mando 400 000 turcs i mongoles en el 693.[46] En el periodo Tang el tamany de l'eixèrcit va variar enormement, 600 000 en 714,[46] 500 000 en 750,[47] 850.000 (807),[46] 900.000 (820),[46] 400 000 (837).[46] Contra dita dinastia es va rebelar Huang Chao en Guanzhong (874-884) en 600 000 seguidors.[46]
Durant el periodo previ a la conquista de Gengis Khan, China es va dividir en varis regnes: el regne Xi Xia, l'imperi Jin, el regne Song i el regne no chinenc de Kitán. Els Kitán tenien 400.000 soldats en 1009[46] mentres que Jin en 1215 va movilisar 650.000[46] hòmens per a enfrontar l'invasió nómada. Les tropes Song varen passar de 378 000 a 1 259 000 en 1041.[46] Marco Polo va sifrar les forces mongolas que varen invadir Burma en 1277 en 5 millons de ginets i 20 millons d'infants, sifres que són considerades una exageració.[48][49]
En 1368 els Ming es varen rebelar i varen expulsar als mongoles, pero varen necessitar armar a un milló d'hòmens.[50] Durant l'Imperi Ming 1 000 000 a 1 900 000 de soldats varen poder estar movilisats permanentment encara en temps de pau.[51] En la decadència de l'imperi, un llaurador cridat Li Zicheng va prendre en 1 300 000 seguidors Pequín[52] fins que va ser derrotat i mort pels manchúes.
La Rebelió Taiping
A mitan del XIX, Hong Xiuquan (1812-1864) va organisar la Rebelió Taiping (cridada també Taiping Tianguo, el Regne Celestial o Pau Perfecta) en 1850. Este moviment separatiste es va fundar sobre el cult dels cristians fanàtics de Hong, tots els quals rebien entrenament militar. Essencialment, cada ciutadà del Taiping Tianguo era un soldat, i els seus fills rebien un entrenament militar bàsic com a preparació del futur servici en l'eixèrcit Taiping. Les dònes no rebien un tracte diferent respecte als hòmens, i en l'estructura de mando hi havia més o menys el mateix número d'hòmens i de dònes.
A principis dels anys 1860, l'eixèrcit Taiping disponia només de 1[53] a 3[54] millons de soldats (incloent 100.000 dònes)[54] Els eixèrcits imperials durant la guerra en els Taipings eren encara majors, i contaven en 2[53] a 5[54] millons d'hòmens (incloent 340.000 milicians),[54] si ben havien segut reclutats d'una població molt major que la del regne Taiping.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Muchos de ellos eran soldados provenientes de los otros reinos, reclutados para cubrir las altas pérdidas de la guerra. De estos 600 000 a 1 000 000 eran tropas de combate, el resto fuerzas de logística. Fuente: A history of the modern Chinese Army, escrito por Xiaobing Li, pág. 16. University Press of Kentucky, 2007.
Extraído de George Z. Hong The China Uniqueness (interpretación de American Review of China Studies 6, no. 1 (2005): 1-4. - ↑ The New Cultural Atlas of China, escrito por Tim Cooke, pág. 80. Marshall Cavendish, 2010
- ↑ The ancient history of the Egyptians, Carthaginians, Assyrians, Babylonians, Medes and Persians, Grecians and Macedonians... (Google eBook), de Charles Rollin, pp. 217, Blackie, 1861.
- ↑ «BIBLE SERIES: "EXPLORING OUR AWESOME BIBLE"».
- ↑ Los usos y costumbres de los antiguos egipcios, de John Gardner Wilkinson, Murray, 1837, pp. 100
- ↑ Las obras de William Robertson : Volumen 2, por William Robertson & Robert Lynam, Printed by J. F. Dove, 1826, pp. 265.
- ↑ «List of undefeated military commanders».
- ↑ «Legalism, Qin Empire and Han Dynasty».
- ↑ «The Collapse of the Han Dynasty».
- ↑ «HAN DYNASTY (206 B.C.-A.D. 220)». Archivat des de l'original, el 23 de noviembre de 2010. Consultat el 19 de junio de 2010.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 cf. Diod. XVII.93.2; Curt. IX.2.3–4
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Plut. "Alex." 62.3.
- ↑ 14,0 14,1 The Harayuk Rajput Empire También se menciona una fuerza invasora de un millón de mongoles y alans que atacó el norte de l'India en 1340, siendo detenida. La cifra es una probable exageración.
- ↑ «S. Dhammika, The Edicts of King Ashoka, Kandy, Buddhist Publications Society (1994) ISBN 955-24-0104-6».
- ↑ A history of India, Hermann Kulke & Dietmar Rothermund, pp. 101-102, Routledge, 2004.
- ↑ G to P, Volumen 1, Jennifer Speake, p. 783, Fitzroy Dearborn, 2003.
- ↑ 18,0 18,1 18,2 Plinio, Historia Natural VI, 22;4.
- ↑ Military history of India
- ↑ 20,0 20,1 20,2 «India and Muslim Invaders (1000 AD - 1453 AD)».
- ↑ Notes de Abdur Razzaq i Paes (Kamath 2001, p. 176). L'eixèrcit personal de l'Emperador era de 100 000 infants, 20 000 ginets i 900 elefants. Ademés de 1 000 000 d'hòmens que els seus vassalls podien aportar en cas de necessitat i 900 000 en la marina de guerra al mando de Navigadaprabhu.
- ↑ «Japanese Arms and Armour. The Samurai - ‘those who serve’».
- ↑ «Japanese Yakuza. History and Cultural Development». Archivat des de l'original, el 11 de junio de 2010. Consultat el 18 de junio de 2010.
- ↑ Mughal warfare: Indian frontiers and highroads to empire, 1500-1700, escrito por Jos J. L. Gommans, pp.81, Routledge, 2002.
- ↑ 25,0 25,1 Historia Moderna: De la venida de Cristo y el cambio de la República Romana Hacia un Imperio, hasta el año de Nuestro Señor 1888 por Peter Fredet, publicado por J. Murphy & co., 1893 Página 373-374
- ↑ 26,0 26,1 Nuevo atlas histórico y la historia general de Robert Henlopen Labberton, publicado por T. MacCoun de 1888
- ↑ 27,0 27,1 La historia de la decadencia y caída del Imperio Romano, de Edward Gibbon, Henry Hart Milman, vol. 6, Peter Collier Fénelon NY 1899, página 263
- ↑ Taher, Mohamed (1997). Encyclopedic Survey of Islamic Dynasties A Continuing Series. New Delhi: Anmol Publications PVT. LTD., pp. 815, ISBN 81-261-0403-1.
- ↑ Thornton, John K. "Warfare in Atlantic Africa 1500-1800", pp. 27, Routledge, 1999
- ↑ Portugal and Africa. David Birmingham, pp. 60-61, Palgrave Macmillan, 1999.
- ↑ Smith, Robert Sydney. Warfare and Diplomacy in pre-colonial West Africa, Londres, 1976 (edición de 1989), Univ. of Wisconsin Press, pp. 54-62.
- ↑ 'The Financing of the Ashanti Expansion (1700-1820)', Kwame Arhin, Journal of the International African Institute, Vol. 37, No. 3 (Jul., 1967), pp. 283-291
- ↑ Martin Legassick. Firearms, Horses and Samorian Army Organization 1870-1898, The Journal of African History, Vol. 7, No. 1, (1966), pp. 95-115
- ↑ Seeds of famine: ecological destruction and the development dilemma in the west African Sahel. Richard W. Franke & Bárbara H. Chasin, Allanheld, Osmun, 1980. Using an army of 20 000 men, and a people's militia five times that size, he was able to hold off the French for 16 years, from 1882-98 (...)
- ↑ Bruce Vandervort. Wars of imperial conquest in Africa, 1830-1914. Indiana University Press, 1998, pp. 159-172
- ↑ The Working man's friend, and family instructor, Volúmenes 1-4, John Cassell, 1833, pp. 98-99
- ↑ Anthony Atmore and Peter Sanders, "Sotho Arms and Ammunition in the Nineteenth Century", The Journal of African History, Vol. 12, No. 4, (1971), pp. 535-544
- ↑ The Boer Wars (1): 1836-98. Ian Knight, pp. 15, Osprey Publishing, 1996.
- ↑ Black people and the South African War, 1899-1902. Peter Warwick, pp. 53, Cambridge University Press, 1983.
- ↑ «Shaka: Zulu Chieftain, Page 6».
- ↑ Nigeria celebrates the glorious history of the caliphate - Taipei Times 23 de junio de 2004. Consultado el 7 de septiembre de 2011.
- ↑ Mali - Une histoire du Mali - Le Mali précolonial (en francés) 28 de septiembre de 2007. Consultado el 7 de septiembre de 2011.
- ↑ Popoli d'Africa. Alberto Arecchi, pp. 42, Mimesis Edizioni, 2002.
- ↑ Africa: its peoples and their culture history. George Peter Murdock, McGraw-Hill, 1959, pp. 231.
- ↑ 45,0 45,1 The premodern Chinese economy: structural equilibrium and capitalist sterility, escrito por Gang Deng, pág. 161, Routledge, 1999
- ↑ 46,0 46,1 46,2 46,3 46,4 46,5 46,6 46,7 46,8 «China 7 BC To 1279».
- ↑ Benn, Charles (2002), Edad de Oro de China: La vida cotidiana en la dinastía Tang, pág.9
- ↑ «YUAN (MONGOL) DYNASTY (1215-1368). Kublai Khan in Burma and Vietnam». Archivat des de l'original, el 7 de juny de 2 012. Consultat el 26 de juny de 2010.
- ↑ En el libro Los mongoles de David Morgan, se señala que los hombres jóvenes de varias ciudades que no habían participado en la guerra, eran reclutados en el ejército mongol o ejecutados, mientras que la guarnición solía ser ejecutada.
- ↑ East Asia: A Cultural, Social, and Political History, escrito por Patricia Ebrey, Anne Walthall & James Palais, pp. 223, Cengage Learning, 2008.
- ↑ «History of China. Ming Dynasty».
- ↑ «Li Zicheng (1605-1645).».
- ↑ 53,0 53,1 «Taiping Rebellion in China 1851-1864».
- ↑ 54,0 54,1 54,2 54,3 Taiping Rebellion