Itàlia meridional
La Itàlia meridional és la part sud de la península Itàlica i comprèn les regions d'Abruços, Molise, Campània, Pulla, Basilicata i Calàbria. Generalment, les ciutats del sud són menys industrialisades que les del nord. El sud d'Itàlia té una cultura parcialment diferent de la del nord, en la tradicional tarantela i música folòrica pròpia, monuments i paisages característics.
Geografia
La Itàlia meridionalimita al nord en les regions del Laci i Marques a l'Itàlia central, a l'est en el mar Adriàtic, al sud en la Mar Jònica i a l'oest en la mar Tirrena i se separa de l'illa de Sicília per l'estret de Messina davant de la ciutat deReggio de Calàbria. La regió de la Itàlia meridional correspon a una circumscripció electoral del Parlament Europeu, en dret a 15 escons, que considerant la població de la regió correspon a un per cada 816.000 habitants. El clima és típicament mediterràneu, en l'estiu força àrid i calorós, especialment en l'época estival. Als hiverns plou en freqüència.
Nàpols (en napolità Nápule, en italià Napoli) és la ciutat més poblada del sud d'Itàlia, capital de la regió de Campània i de la província de Nàpols. Nàpols té 984.242 habitants (2006), i 4.400.000 a l'àrea metropolitana, la segona d'Itàlia despuix de Milà. Els habitants reben el gentilici de napolitans. Està situada a mig camí entre la montanya Vesuvi i una atra àrea volcànica, els Camps Flegrea. Nàpols té una gran riquesa històrica, artística, cultural i gastronòmica. el napolità és un idioma particular.
Catanzaro és una ciutat de prop de 95.000 habitants, capital de la província homònima i capital de la Regió de Calàbria. És el segon municipi de la regió per nombre d'habitants.
Bari, capital de la regió de la Pulla, Puglia en italià, és la segona principal ciutat de l'Itàlia meridional despuix de Nàpols. Es localisa a la costa del mar Adriàtic i la seua província és la cinquena en extensió i la més poblada d'Itàlia, en 1.551.331 habitants (2001) i més de 5.000 km². Té 328.458 habitants (2004.12.31), 700.000 a l'àrea urbana i 1.200.000 a l'àrea metropolitana.
Història
Magna Grècia
- Artícul principal → Magna Grècia.
Magna Grècia (, Megale Elás) és el nom donat en l'Antiguitat al territori ocupat pels colons grecs al sud de la península Itàlica i Sicília, on van fundar polis que van comerciar en la seua metròpoli. Originàriament, Magna Graecia va ser el nom utilisat pels romans per descriure l'àrea al voltant de l'antiga colònia grega de Grea (Γραία), de manera que l'àrea sencera de colonisació grega a la península italiana i Sicília va ser coneguda per este nom. De fet, els termes «Grècia» i «grecs» en valencià i en molts atres idiomes venen del terme llatí. Moltes de les noves colònies es van convertir en poderoses i pròsperes ciutats, com Neàpolis (Nàpols) i Síbaris. Atres ciutats de la Magna Grècia van ser Siracusa, Acragant, Selinunt, Tarant, Locres, Règion, Crotona, Torís, Vèlia, Messana (Messina), Tauromènion i Hímera. Des d'estos emplaçaments es mantenien vincles en la Grècia més occidental, la de l'actualitoral hispanofrancès: Massàlia, Antípolis, Nicea i Empòrion. Es diu que la Magna Grècia va ser la terra on Odisseu (Ulisses en la cultura romana), rei d'Ítaca, es va perdre durant deu anys, despuix de tornar de Troia i abans d'arribar al seu regne. Nombroses llegendes i històries mitològiques de l'Hèlade tenen lloc allà. Va ser conquerida per Roma, que despuix de vèncer en les guerres samnites va continuar la seua expansió cap al sud. És famós el cas de Tarant, que tenia una aliança en Roma, cosa que no va impedir que esta violés la clàusula que li impedia portar una flota més enllà de l'estret de Messina. Al seu pas per Tarant, per a més provocació, van demanar atracar a la ciutat. El comboi va ser assaltat i es va declarar la guerra. Els tarentins, ara conscients de la seua acció, van cridar a Pirros de l'Epir. l'intervenció de Pirros de l'Epir quasi va aconseguir salvar les colònies, encara que la seua derrota final va posar fi a tota esperança d'independència.
Edat mijana
Despuix de la Caiguda de Roma tot Itàlia va ser envaïda pels ostrogots, pero el sud d'Itàlia va ser envaït per atres pobles.
conquista romana d'Orient
L'any 535, l'emperador romà d'Orient Justinià I, va donar dos cops de mà que li van permetre prendre Sicília al comandament de Belisari i Dalmàcia per Mundus. Teodat va recórrer a una ambaixada papal, pero es va enviar una ambaixada imperial parala al mateix monarca ostrogot per establir un acort secret de cessió d'Itàlia a l'Imperi. Els diversos contratemps que travessava l'Imperi en aquell moment, com la revolta d'Àfrica i la recuperació de territoris per germànics a Dalmàcia van induir Teodat a trencar el compromís i a fer front als exèrcits de Justinià.
Justinià I va reorganisar la jerarquia militar per poder posar al capdavant de les campanyes italianes a Belisari, ya que Món havia mort en l'ofensiva de Dalmàcia. En el seu lloc es va posar a Constantinià, que va recuperar l'ofensiva a Dalmàcia, reocupada Salona i expulsant als ostrogots de la regió. Belisari va ocupar Nàpols i finalment Roma a començaments de desembre. Teodat, abans de la caiguda de Roma, va ser deposat per Vítiges, comandant de la seua guàrdia personal que va demostrar tindre gran capacitat per a les arts guerreres i va assejar Roma. El preu de la conquista del regne ostrogot potser podria considerar-se excessiu. Es van provocar contínues campanyes de desgast, sent víctima principala població itàlica, que va patir la destrucció del seu teixit social, productiu i polític i va ser assotada per la pesta. Els vint anys de lluita van accelerar dramàticament la transició al món migeval. Roma va perdre la seua entitat urbana i va deixar de ser la ciutat per antonomàsia del món Mediterràneu.
Domini islàmic
- Artícul principal → Emirat de Sicília.
L'Emirat de Sicília va ser un estat islàmic migeval establert a l'illa de Sicília durant el període comprès entre els anys 965 i 1072.[1]
conquista i dominació normanda, 1071-1198
- Artícul principal → conquista normanda de la Itàlia meridional.
Sicília fou conquerida cap al 1071 pel gran comte Roger, sent a partir d'esta conquista un comtat. El comte Roger formava part d'uns mercenaris normands que havien estat cridats pels romans d'Orient, que desijaven expulsar els sarraïns de la península Itàlica. En ell es va iniciar la Casa d'Hauteville a Sicília. L'antipapa Anaclet II investeix Roger II com a rei de Sicília i ella fa el seu feu, cosa que planteja un problema polític quan la dinastia Hohenstaufen pren el poder al regne de Sicília. Els descendents de Roger II, Guillem I i Guillem II, van regnar a Sicília des de la seua mort el 1154 fins al 1189. Guillem II, en morir sense descendents barons, planteja un problema en la successió. L'hereva legítima de Guillem II era la seua filla, Constança I de Sicília, la qual es casa en Enric VI, cosa que permet l'arribada al poder de la dinastia Hohenstaufen. El papa Climent III tem pels béns de l'església de Sicília en pujar al poder la dinastia Hohenstaufen, cosa que provoca el seu rebuig al matrimoni entre Constança I de Sicília i l'emperador Enric VI. Climent III convida a l'emperador a retre-li jurament de vassallage, pero l'emperador ho rebuja. El papa decideix llavors donar suport a Tancred de Sicília, bastard de Roger II, que mor el 1194.
Dominació Hohenstaufen, 1194-1266
Enric VI es proclama rei de Sicília el 25 de desembre de 1194, a Palerm, en la seua dona Constança I de Sicília. El seu regnat, pero, serà curt, ya que mor el 1197. Entre esta data i 1220, el papa intenta frenar el poder dels Hohenstaufen a Sicília. El regne de Sicília, pero, no té cap poder central com en les atres monarquies, així que els barons i els bisbes usurpen les prerrogatives reals, i les ciutats grans no aconsellen seguir endavant en les seues institucions comunals. el 1220 Frederic II, el fill d'Enric VI, es proclama emperador. El desembre d'aquell any, a Càpua, deroga la llei normanda i cancela les concessions de 1189 per castigar els que van aprofitar el buit de poder per fer-se forts. el 1230, les constitucions de Melfi, inspirades en la llei romana, donen lleis reals al regne.
Dominació angevina (1266-1282)
En pujar al tron Manfred I de Sicília el papa Climent IV l'excomunica per ser fill ilegítim del seu pare, esdevenint el regne de Sicília propietat del papat. el 1262 Constança de Sicília, filla de l'anterior, es casa en Pere el Gran, rei d'Aragó i comte de Barcelona. Esta situació d'assejament entre la dinastia Hohenstaufen i la Casa d'Aragó-Barcelona, essent Constança l'hereva de Manfred, provoca l'antipatia del francés Climent IV que busca ajuda en Carles I d'Anjou, germà menut del seu aliat Carles IX de França. Així, les tropes de Carles d'Anjou entren a l'illa i lluiten en Manfred I a la Batalla de Benevent, mentres Carles és coronat rei de Sicília a Roma el 1266. Sota Carles d'Anjou, i posteriorment el seu fill Carles II, el nord s'afavoreix en detriment del sud, així la capital és traslladada de Palerm a Nàpols. Esta situació de dominació angevina conclou en les Vespres sicilianes, que condueixen a la divisió del regne de Sicília el 1282 en el regne de Sicília peninsular o Regne de Nàpols, sota domini angeví, i el regne de Sicília insular, sota domini aragonès.
Dominació catalana (1282-1442)
En el matrimoni de l'hereva legal de Manfred I, Constança de Sicília, en Pere el Gran d'Aragó, el regne de Sicília esdevé un dels principals interessos del comte-rei aragonès. Les Vespres sicilianes representen una doble ruptura: primer contra els angevins, en els quals els impostos eren molt alts, i despuix contra l'herència de Frederic I, una herència sempre en disputa (entre Hohenstaufen i angevins) i que no estabilisava el regne. Així mateix va ser una petició d'autonomia. Per poder fer front als angevins, els sicilians conviden Pere el Gran a reivindicar els drets de la seua esposa, cosa que comporta la separació en dos regnes. Els conflictes entre els regnes de Sicília i Nàpols van ser constants fins que va ser escollit papa Benet XII el 1334, que tenia relacions d'amistat en Frederic II de Sicília, i li promet respecte a la Santa Seu a Trinàcria. Els dos regnes resultants estan separats fins a 1442 quan el rei d'Aragó Alfons el Magnànim conquista el Regne de Nàpols i provoca el naiximent del Regne de les Dues Sicílies.
Casa d'Àustria, 1516-1700
En l'Emperador Carles V comença el regnat de la dinastia dels Habsburg, o Casa d'Àustria, en la qual Espanya coneixerà la seua major expansió territorial gràcies a la conquista d'extensos territoris a Amèrica i atres colònies d'ultramar. A més, l'Emperador Carles V va ser coronat emperador del Sacre Imperi cosa que va afegir extensos territoris europeus a la corona, posteriorment, Felip II, augmenta seus territoris a Amèrica i cenyeix la corona de Portugal en als seus territoris d'Ultramar, iniciant un període (1580-1640) en què els dominis del Monarca Catòlic van passar a ser la major potència econòmica i militar del món.
Domini borbònic de les Dues Sicílies
el 1734, Carles de Borbó, en aquells temps Duc de Toscana i fill de Felip V d'Espanya, despuix de vèncer els Àustries s'apodera de Nàpols en l'ajuda espanyola, recuperant el territori per als borbons; sent reconegut molt aviat per França en virtut del Primer Pacte de Família, el 1737 ho farien els Estats Pontificis i, a continuació, la resta dels estats italians.
Carles VII de Borbó i la seua muller Maria Amàlia de Saxònia van ser molt estimats pels seus súbdits i ells van treballar per guanyar-se este afecte. Al cap de poc de ser Rei va portar reformes i la modernitat al seu nou país, aconseguint aviat l'unitat del poble i el favoritisme d'este per al seu Rei. Tant ell com els seus descendents van aconseguir governar, reformar i modernisar al nou estat i a més van aconseguir el que molt pocs governants van poder, que és l'estima dels súbdits que cap atra dinastia va tindre en el curs dels sigles (si no de manera menor), i que es va manifestar obertament durant els anys de la invasió napoleònica i durant els següents a la caiguda del Regne en mans dels Savoya, per aconseguir l'unificació d'Itàlia. el 1816, el fill i successor al tron napolità de Carles VII (III d'Espanya), Ferran IV va canviar la denominació del Regne de Nàpols-Sicília, per Dues-Sicílies. Finalment Francesc II, despuix de perdre el suport del poble i patir diverses derrotes a mans dels Camises Vermelles de Garibaldi es veu forçat a capitular i lliurar els seus territoris a Víctor Manuel II de Piemont-Sardenya a 1860, que en un futur passarà a ser el nou rei d'una Itàlia unificada. En esta conquista, el Regne de les Dues Sicílies deixa d'existir com a estat independent.
Unificació italiana
- Artícul principal → Unificació italiana.
.jpg)
El 1860, Giuseppe Garibaldi va intentar aconseguir l'alliberament del Regne de les Dues Sicílies, on Francesc II de Nàpols eixercia una monarquia absoluta. Les constants revoltes produïdes van ser el brou de cultiu per a l'expedició dels Mil Camises Vermelles, afavorida per Cavour. Al capdavant de la seua tropa de voluntaris, va partir del port de Quarto a prop de Gènova, en mil animats homes. Van desembarcar a Marsala, Sicília i despuix de vèncer l'exèrcit borbònic a la batalla de Calatafemi, va entrar a Palerm, la capital siciliana. Allà el poble victoreja el nom de Garibaldi i molts valents es van unir a l'exèrcit, els camises vermelles.
Garibaldi va travessar l'estret de Messina i va entrar al continent. Despuix de vèncer a l'exèrcit borbònic en diverses oportunitats va tindre la via lliure per entrar a Nàpols, ya que el rei Ferran II havia abdicat per no provocar una guerra civil. Així Garibaldi va entrar triomfalment a Nàpols conquistant tot el Regne de les dues Sicílies. Els francesos defensaven els estats Pontificis. Garibaldi no estava decidit a entrar a Roma i van voler aprofitar la situació per entrar a Nàpols. Pero els camises vermelles van lluitar i van guanyar els francesos que contaven en un exèrcit superior. Ambicionant una Itàlia unida sota un sol govern radicat a Roma, va concebre la idea de marxar sobre els Estats Pontificis, defensats per tropes franceses. No obstant açò, Víctor Manuel i Cavour, temorosos de perdre el que s'havia aconseguit davant d'una radicalisació del conflicte, van evitar l'avanç de Garibaldi. L'incident no va supondre un enfrontament entre el rei del Piemont i Garibaldi; ans al contrari, el revolucionari li va cedir les dues Sicílies. Així Víctor Manuel II, el 17 de març de 1861 va fundar el regne d'Itàlia que no tenia ni Roma ni Venècia, pero va ser la primera vegada, despuix dels romans i el Regne ostrogot que Itàlia va estar unida.
Dialectes
Napolità
El napolità (napulitano) és la Llengua romànica parlada a la ciutat de Nàpols i en certes zones de les regions veïnes dels Abruços, Basilicata, Calàbria, Campània, Laci, Molise i Pulla. Més de 7,8 milions de persones parlen esta llengua. El napolità és l'idioma en què s'escriuen totes les cançons folòriques napolitanes; com ara: O surdato 'nnammurato, O sole mio i funicular funicular. Es parla de dialecte i no de llengua napolitana seguint una tradició sociològica que dona l'estatut de llengua només als sistemes lingüístics reconeguts com a oficials, els que són institucionalisats en centres d'ensenyament i s'utilisen per a produir documents de caràcter legal, escriure constitucions i lleis o dictar sentències en els tribunals. Pero, si es considera el dialecte com un sistema lingüístic derivat d'un atre, quasi com si el napolità fos una variant geogràfica de l'italià, puix, esta definició és inacceptable. No obstant açò, els napolitans han de reconèixer que al seu sistema de comunicació li falta una normalisació de l'ortografia, que és un pas indispensable per fer d'un llenguage comú una llengua real i efectiva. Així es pot concloure que el napolità és sobretot una llengua parlada, sense regles ortogràfiques precises, encara que des del XVII hi ha hagut una notable producció creativa en napolità (teatre, narrativa, poesia, cançons, cinema).
Grecocalabrés
- Artícul principal → Grecànic.
El dialecte grecocalabrés (també nomenat grecobovesiano) és la versió del grecoitaliano utilisat a Calàbria, en contraposició a l'atre dialecte grecoitalià parlat a l'nomenada Grècia sallentina. Les dues llengües grecoitalianes són freqüentment esmentades conjuntament com grecoitaliota (Κατωιταλιώτιικα = katoitaliótika, paraula que significa "sota-italià" i, més exactament pel context: grec italià meridional) o grecànic o griko, pero les dues versions són diferents en el seu desenroll històric. El dialecte grec calabrès usualment és nomenat pels seus parlants (llengua) grika. El grecocalabrés és esmentat al Llibre vermell de l'UNESCO d'idiomes en perill,[2] conjuntament en el grecànic, i a més Euromosaic l'analisa[3] i el reconeix com a llengua minoritària en perill a l'Unió Europea. També és esmentat per Ethnologue com un dialecte del grec modern.[4] La conclusió d'Ethnologue és una mica dubtosa, ya que esta llengua s'ha desenrollat paralament i de manera separada a partir del grec migeval (o fins i tot del grec clàssic) i per açò pot ser vist més aviat com una llengua germana del grec modern que com un fill. Tenint en conte el punt anterior, seria més encertat dir que és una versió dialectal del grec migeval que un dialecte del grec modern. Esta versió del grec mai ha experimentat un creiximent significatiu durant la seua història, i sempre ha estat utilisat només en assumptes quotidians, sense jugar cap paper significatiu en els camps de l'administració, literatura o assumptes eclesiàstics. Considerant tots estos elements, l'expansió del grecocalabrès com un dialecte més que com un idioma té poc a vore en la falta de característiques distintives i més en la seua falta de prestigi.
Sicilià
el sicilià és una Llengua romànica parlada a l'illa de Sicília, al sud d'Itàlia. Alguns dels seus dialectes també es parlen a la península Itàlica, principalment al centre-sud de Calàbria i en Pulla meridional. Difereix de l'italià i descendeix del llatí vulgar, en influències del grec, de l'àrab, francés, provençal, català i de l'espanyol. Té una rica història i literatura i un extens vocabulari en més de 250.000 paraules, a causa de la influència dels diferents dominadors de l'illa. El sicilià també es parla a la part central i sud de Calàbria i a la part sud de la Pulla, nomenada Salento. El sicilià va tindre una forta influència en la formació de la maltès, sobretot fins a finals del XVIII. Esta llengua, en ellibre Vermell de la UNESCO, està classificada com a llengua que no corre cap risc d'extinció. L'ús del sicilià com a llengua parlada en família o entre amics és molt comú en tota la regió; menys comú és el seu ús en ocasions oficials i en la forma escrita. Els grans escriptors i poetes de la literatura en llengua siciliana són: Giovanni Meli, Nino Martoglio, Domenico Tempio, Alessio Di Giovanni i Ignazio Buttitta.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Itàlia meridional» de Wikipedia en ca publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Referències
- ↑ (20 de novembre de 2008) Brief history of Sicily (Breu història de Sicília, en anglés), Universitat Stanford.
- Archivat el 19 de giner de 2012 archivat en Wayback Machine.
- ↑ UNESCO RED BOOK ON ENDANGERED LANGUAGES: EUROPE
- ↑ «Euromosaic - Greek (Griko) in Italy». [Consulta: 2018-04-21].
- ↑ Ethnologue.
Vore també
Enllaços externs
- Comunitat Italiani. it- Itàlia meridional (italià)
- Turisme a Calàbria (italià)