Palau Marqués de Dosaigües
El Museu Nacional de Ceràmica i de les Arts Suntuàries "González Martí" o simplement Museu Nacional de Ceràmica, està situat en l'edifici del Palau del Marqués de Dosaigües en el racó del carrer Federico Garcia Sanchiz, en el nº 6, de la ciutat de Valéncia i té també entrada pel carrer Poeta Querol nº 2.
Edifici
Declarat monument històric en l'any 1941, el Palau del Marqués de Dosaigües, va ser comprat per l'estat en l'any 1949 per a ubicar en ell, la colecció de ceràmica. Despuix de la seua primera rehabilitació per a adequar les sales com a museu, des de llavors s'han succeït numeroses intervencions que comprenen la restauració de l'immoble, millores en la seua infraestructura i la renovació dels espais museològics. En l'any 1990 el museu va tancar per a mamprendre una nova restauració de l'edifici, segons el proyecte de l'arquitecte Ginés Sánchez Hevia, obrint de nou les seues portes al públic en l'any 1998.
El Palau del Marqués de Dosaigües és producte d'una radical reforma duta a terme sobre l'antiga casa pairal de la Rabassa de Perellós, titulars del marquesat de Dosaigües, en la década de 1740 en un pronunciat estil rococó. De planta quadrangular irregular, organisat entorn d'un pati i en torres en els cantons, les seues fronteres s'alcen en planta baixa i dos altures, i en un lateral es situa la porta principal, feta en alabastre per Ignaci Vergara sobre disseny de Hipólit Rovira.
Presidida per l'image de la Mare de Deu, des d'ella descendixen dos cabals d'aigua en alusió al títul dels marquesos, en dos atlants als costats que simbolisen dos rius, tot en un aspecte de desbordant voluptuositat. En eixa época tota la frontera estava decorada en frescs de Rovira, pero en l'any 1867 el palau va patir una nova remodelació -obra de José Ferrer-, i en ella varen desaparéixer les pintures, que estaven en mal estat per l'humitat, sent substituïdes per estucs en tons de color gris i rosa, imitant marbres, i ademés es varen realisar també els balcons de sabor francés, en baranes ondulants.
En el seu interior encara podem observar hui les carrosses del sigle XVIII i els salons huitcentistes en la seua decoració original, recentment restaurada, mentres que en la segona planta es situa el Museu Nacional de Ceràmica González Martí, en una important colecció de peces des de l'Antiguetat als més moderns dissenys.
Vore també
Referències
- Esteban Chapafría, Julia (2008). «Valéncia i el patrimoni cultural durant la Guerra Civil». Valéncia: Vicerectorat de Cultura de la Universitat de Valéncia. pp. 92-123
- Garrido Barba, Pilar (2012). «Un ceramista del renacimiento italiano en el museo». En Boletín del Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias "González Martí", ed. La Gaceta de Folchi
- Museo de Ceràmica (ed.). «Recorrido por el museo: primera planta»
- Museo de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí: Historia de las Colecciones (ed.). «Las colecciones de textiles e indumentaria»
- Ministerio de Cultura (ed.). «El belén napolitano del Museo Nacional de Cerámica» (PDF)
- Pérez Guillén, Inocencio (2006). Pintura Cerámica Religiosa: paneles de azulejos y placas. Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias "González Martí". Madrid: Ministerio de Cultura. Secretaría General Técnica.Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación
Bibliografia
- Coll Conesa, Jaime (2001). Museo Nacional de Cerámica y de las Artes Suntuarias González Martí de Valencia, Colección "Ver Museos". Ministerio de Educación, Cultura y Deporte
- DDAA (2012). Michelin España La Guía Verde. Michelin Travel Publications. ISBN 978-2067 1668-51
- De la Puerta Escribano, Ruth (2010). El traje en el Patrimonio Nacional y Estatal. Ars Longa núm. 19
- Marco García, Víctor (2010). La colección de pintura antigua del Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias "González Martí". Ars Longa. p. 95-108
- Rodríguez Peinado, Laura; Cabrera Lafuente, Ana (2008). La colección de tejidos coptos del Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias “González Martí” de Valencia. Anales de Historia del Arte. ISSN 0214-6452
