Trompeta de claus

La trompeta de claus és un instrumente musical de vent, pertanyent a la família dels instruments de vent-metal o metals.

Trompeta de claus

Antecedents

La trompeta anterior tal com havia aplegat fins al Barroc va caure en desús durant el classicisme i a penes s'amprava llevat com a respal harmònic, reforç de la percussió, etc., especialment per als finals de moviment. Este instrument era capaç d'emetre només la série dels harmònics naturals segons el seu afinaació alterant la pressió dels llavis i de l'alé per mig de la pressió del múscul diafragmàtic. Per eixemple, una trompeta afinada en do donaria la seua série de harmònics (do, sol, do, el meu, sol, si bemol, do...), lo que deixava buits en el seu tesitura baixa encara que bàsicament es defenguera en els registres alts.

La gama més àmplia d'este instrument es trobava en el registre agut, a on per tant podia expressar la seua riquea melòdica. Aixina és utilisat per Bach (1685-1750) en el seu concert de Brandemburgo n.º 2. Haydn podrà en el nou instrument expressar-se melódicament en el registre greu en un dels concerts per a trompeta més interpretats, el Concert per a trompeta i orquesta en La meua bemol Major, Hob. VIIe/1.

Desenroll

S'havien realisat varis intents de dotar a la trompeta de la capacitat d'entonar una escala diatònica i totes les notes de la série o escala cromàtica. Aixina es varen provar instruments en vares, de cert èxit temporal en Anglaterra, tornells o peces de recanvi, taps, autors com Ferdinand Kolbel i Johann Georg Albrechtsberger; o en 1790 en l'inclusió d'un pistón inventat per Charles Clagget. Cap a 1813 i 1815 es va continuar en este sistema, el que utilisen les trompetes de l'orquesta actual, en els treballs de Friedrich Blühmel i Heinrich Stölzel. El segon pistó va ser introduït per Dauverne i el tercer per Müller i Christian Friedrich Sattler en 1830. El sistema de pistones seria perfeccionat per Adolphe Sax (l'inventor del saxofón) i Périnet, en 1839. La trompeta de 3 i fins a 4 pistones s'acabaria imponent a lo llarc de el XIX.

La trompeta inventada per Anton Weidinger (Viena, 9 de juny de 1766-Viena, 20 de setembre de 1852), trompetista de l'orquesta del Teatre Imperial, es basava no obstant en un sistema similar a la flauta o el fagot. El seu instrument a la postre no va tindre l'èxit esperat en ser aventajat per la trompeta de pistones. Es va usar en bandes militars durant el XIX, decaent el seu us a principis de el XX.

La seua trompeta contava en 5 claus per a acurtar la llongitut de vibració del tubo o columna d'aire, similars a les modernes claus com les usades despuix en el saxofón. En destapar cada clau elevava un semitono el sò de l'instrument. Va començar a treballar en la construcció d'esta trompeta en 1792, sobre dissenys anteriors, any en que va conéixer a Haydn, segons sembla en motiu de la boda del trompetista. Este alvanç li permetia desenrollar al completa l'escala cromàtica, pero a costa de les seues qualitats sonores, en especial la seua lluentor i potència. Pero presentava algunes atres característiques, algunes li permetia unes inauditas possibilitats: tenia una tesitura de 2 octavas, podia tocar en qualsevol tonalitat, modular adequadament a l'estil del classicisme, i sobretot, cantar melodiosament, especialment en el registre greu “com un clarinet”.

Uns atres compositors de l'época també varen escriure concerts per a la trompeta inventada per Weidinger, com Johann Nepomuk Hummel (1778-1837), successor de Haydn com a Mestre de Capella de la família Esterházy, en 1803, aixina com un trio en piano i violí, hui perdut; ademés ho varen fer el chec Leopold Kozeluh (1747-1818) i l'austríac Joseph Weigl (1766-1846), fill del que fora primer violonchelo de l'orquesta de Esterházy baix la direcció de Haydn.

Bibliografia

• Kramer, Jonathan. “Invitació a la música”, Ed. Javier Vergara Editor, S.A., Buenos Aires (Argentina), 1993, pp. 337-339, ISBN 950-15-1237-1