Substrat prehelénico

En substrat o substrat prehelénico s'entén a una o vàries llengües hipotètiques, presumiblement no indoeuropeas, parlades en Grècia abans de l'arribada a la península grega de pobles indoeuropeus a principis de el III mileni a. C. A voltes s'usa el terme llengües pelásgicas o egeas per a denominar a dit substrat, ya que els escritors de l'antiga Grècia varen usar el terme Πελασγοί (Pelasgoí) per a referir-se a poblacions prehelénicas de Grècia. Algunes llengües que podria haver estat relacionades en les llengües pelásgicas són l'eteocretense, l'eteochipriota.

Lèxic

L'existència de certs térmens d'orige aparentment no indoeuropeu en el lèxic patrimonial del idioma grec sugerix que estos podrien deure's a un substrat preindoeuropeu previ, localisat en la península grega i Creta.

Entre estos vocables no indoeuropeus es troben paraules de numeroses àrees semàntiques que inclouen:

• La vida marítima (incloent la paraula θάλασσα (thálassa) que significa "mar" en grec)
• l'Arquitectura (πύργος pýrgos 'torre'), algunes deidadés, etc.
• També algunes paraules de l'àmbit polític com Τύραννος Tyrannos 'tirà'
• Els topònims, com el nom de la capital grega Atenes o les ciutats de Corinto (Κόρινθος Kórinthos), Zacinto (Ζάκυνθος Zákynthos), Lárisa (Λάρισα Lárissa), Cnosos (Knossos), Halicarnaso (Halikarnassos), Parnaso (Παρνασσός Parnassos) i Himeto (Ὑμηττός Hymettós). Observe's que molts d'estos noms inclouen les seqüències -nth-, -ss-, -tt-.
• Els noms de plantes mediterrànees: kyparissos 'ciprer', hyakinthos 'jacint', akantha 'acant', ἐλαίϝα elai(w)a 'oliva', ἄμπελος ampelos 'va vindre'.

Ademés del lèxic comú existixen alguns antropónimos (Ὀδυσσεύς 'Odiseo' o 'Ulises'), alguns teónimos (Ἑρμῆς 'Hermes')

Identificació

La presència dels grups -nthos/-ntha i -ssos, que no semblen relacionables en cap sufix indoeuropeu, és lo que sugerix el seu caràcter de llengües no indoeuropeas. Ademés, l'existència d'estos topònims en la Creta del periodo minoico, podria significar que partix d'ells podrien estar relacionats en l'idioma minoico escrit en el llineal A, una llengua molt provablement no-indoeuropea. Esta és la proposta d'Arthur Evans que va assumir que va existir una àmplia colonisació minoica del Mar Egeo.

Una atra proposta és que partix del substrat podria haver estat format per llengües anatolias indoeuropeas, més específicament relacionades en el luvita. Esta teoria s'ha propost sobre la base dels noms en -ss- i -nd- que semblen correspondre's en els noms en -ss- i -nth- en la península grega, i que són també molt abundants en la part occidental d'Anatolia. L'influència del luvita va poder ser simplement la de adstrato i llimitada a intercanvis comercials i no pròpiament de substrat. Algunes paraules que són préstams anatolios en grec antic són:

• Apóllōn (dòric Apéllōn, chiprà Apeílōn) ‘Apolo’, d'un *Apeljōn, relacionat en l'antropónimo hitita Appaliunaš;

• dépas ‘copa; tiesto, vasija’ i el micénico vaig donar-pa, del luvita jeroglífic tu-pa-s ‘cel; bol, copa’ (cf. hitita nēpis ‘cel; copa’);
• eléphās ‘marfil’, del hitita laḫpa, i est d'un idioma mesopotámico, cf. fenicio ʾlp i egipcíac Ȝbw;
• kýanos ‘lapislázuli; vidriado blau obscur; esmalt’, del hitita kuwannan- ‘mineral de coure; azurita’ (en última instància del sumerio kù-an);
• kýmbachos ‘cimero del caixco’, del hitita kupaḫi ‘capcione per a cobrir el cap’;
• kýmbalon ‘címbalo’, del hitita ḫoḫupal ‘instrument de percussió de fusta’;
• mólybdos ‘plom’ i el micénico mo-ri-wo-do, d'un anatolio *morkʷ-io- ‘obscur, ombrós’, d'a on ve el bregue mariwda(ś)-k ‘els obscurs’;
• óbryza ‘prova al fòc de l'or’, del hitita ḫuprušḫi ‘incensario’;
• tolýpē ‘ovillo de llana’, del hitita taluppa ‘gleva’ (o del luvita cuneïforme taluppa/i).

Vore també

• Grec antic
• Història de l'idioma grec
• Idioma eteocretense (minoico)
• Substrat

Bibliografia

• José Miguel Jiménez Prim, «Préstams anatolios en grec antic», Estudis Clàssics, 133, 2008, pág. 7-32.
• Alfred Heubeck, Praegraeca: sprachliche Untersuchungen zoom vorgriechisch-indogermanischen Substrat, Erlangen (1961); revisió: A. J. Beattie, The Classical Review (1963).