Signario ibèric

Escritures paleohispánicas.

Llengües paleohispánicas.

Un signario ibèric nororiental no-dual.

Un signario ibèric nororiental dual (adaptat de Ferrer i Jané 2005).

Una proposta de signario ibèric suroriental (adaptat de Correja 2004).

Un alfabet greco-ibèric.

Els iberos varen utilisar tres escritures diferents per a representar la seua llengua:

• escritura ibèrica nororiental
  • Variant dual (ss. IV-III a. C.)
  • Variant no-dual (ss. II-I a. C.)
• escritura ibèrica suroriental
• alfabet greco-ibèric

Normalment la referència genèrica a un signario ibèric o a una escritura ibèrica se sol entendre referida al signario ibèric nororiental, ya que és en diferència el més usat (95 %). Del signario ibèric nororiental es coneixen dos variants: la variant dual diferencia els silabogramas oclusivos dentals i velares sorts dels sonors en un traç afegit, de manera que la forma simple representa la sonora i la forma complexa la sorda, mentres que la variant no-dual només presenta les formes simples dels silabogramas.

El signario ibèric nororiental i el suroriental estan d'alguna forma emparentats, pero no poden ser considerats meres variants d'un mateix signario, ya que encara que el repertori de signes és similar, el seu valor no coincidix en absolut en molts casos. Tant és aixina que, mentres que el signario ibèric nororiental està casi completament dessifrat i presenta un quadro de valors estable, el suroriental no es pot donar per dessifrat, ya que encara hi ha diferències significatives entre els investigadors que han realisat propostes concretes. Ademés, cal senyalar que el signario ibèric suroriental és en diferència molt més similar al signario tartésico, usat per a representar una llengua desconeguda, que al signario ibèric nororiental, que és el model que està en l'orige de l'escritura celtibérica, usada pels celtíberos per a representar el seu llengua.

Mentres que l'alfabet greco-ibèric és una adaptació casi directa d'un alfabet grec jónico a les particularitats de la llengua ibèrica, el signario ibèric nororiental i el suroriental presenten la característica distintiva de les escritures paleohispánicas, ya que abdós presenten signes en valor silàbic, per a les oclusivas, i signes en valor alfabètic, per al restant de consonante i vocals. Des del punt de vista de la classificació dels sistemes d'escritura, no són ni alfabets ni silabarios, sino escritures mixtes que s'identifiquen normalment com semisilabarios. Sobre l'orige dels signarios paleohispánicos no hi ha consens: per a alguns investigadors el seu orige està directa i únicament vinculat al alfabet fenicio, mentres que per a uns atres en la seua creació també hauria influït l'alfabet grec.

• Alfabet greco-ibèric. Cara B del plom de la Serreta (Alcoy).
  Alfabet greco-ibèric. Cara B del plom de la Serreta (Alcoy).
• Escritura ibèrica nororiental dual. Plom de Ullastret.
  Escritura ibèrica nororiental dual. Plom de Ullastret.
• Escritura ibèrica suroriental. Cara A de el plom I de la Bastida (Mogente).
  Escritura ibèrica suroriental. Cara A de el plom I de la Bastida (Mogente).
• Làpida ibèrica en inscripció en ibero, procedent de Bicorp (Valéncia). Sigle III a. C. Museu Arqueològic Nacional d'Espanya.
  Làpida ibèrica en inscripció en ibero, procedent de Bicorp (Valéncia). Sigle III a. C. Museu Arqueològic Nacional d'Espanya.