Salduie

Salduie

Revers d'un as de Salduie. El nom de la ciutat apareix en l'inscripció íbera.

Salduie (, salduie) va ser una ciutat ibèrica sedetana situada en el solar de l'actual Saragossa des de la segona mitat de el III Està documentat en monedes ibèriques, en els Bronzes de Botorrita i en el nom de «Salduvia» en un text de Plinio el Vell. En la fundació de Caesar Augusta, entre l'any 25 i el 12 a. C., molt provablement en 14 a. C., la ciutat-estat íbera va passar a convertir-se en colónia immune de ciutadans romans.

Va falcar moneda pròpia ibèrica, a lo manco des de mediats de el II i fins a la refundació romana de l'urbs. Al començament de el I la ciutat està ya fortament romanizada. L'aristocràcia indígena lluita en esquadrons de cavalleria com a part dels contingents militars romans, s'usa el llatí com lingua franca i es resolen pleits per mig del dret romà.

L'urbs —i tota la Sedetania— es varen mantindre permanentment com socii (aliats) de Roma, al contrari que els ilergetes, que varen mantindre en Indíbil i Mandonio una forta resistència a la dominació exterior. Sorprenentment, el nom íbero de la ciutat s'ha conservat fins a l'actualitat entre els parlants més vells de vasc roncalés, els qui encara criden «Zaldu» a l'actual Saragossa.

Prehistòria

Figura femenina, terracota. Bronze Final. 650-500 a. C. Fonts d'Ebre (Saragossa).

La població humana més antiga que es coneix en el terreny de l'actual Saragossa la testimonien uns fondos de cabanyes de l'Edat del Bronze Final trobats en la confluència dels rius Huerva i Ebre, i datats entre el 630 i el 600 a. C. Este poblament perdura en la Primera Edat del Ferro entre esta data i principis de el V S'han trobat vàries cases d'atobó en el mateix solar.

No obstant, des de el V fins al III abans de nostra era, no hi ha notícies de l'evolució d'este poblament. És de supondre que en este periodo, junt en tota la regió del vall mija de l'Ebre, assimilara la cultura del ferro alvançada, a través de l'influència íbera llevantina, que va deure transmetre's a lo llarc del canal de comunicació que supon el riu, cridat Iberus pels romans.

Pese a estar rodejat de pobles celtíberos, la ciutat de Salduie mostra caràcters diferencials pròpiament iberos, lo que fa supondre que a lo llarc d'estos dos sigles va experimentar un extraordinari alvanç cultural i tecnològic. La ciutat va passar a superar les 10 ha en el I, lo que indica una estructura sociopolítica complexa i el domini d'un entorn periurbano comparable al del terme municipal actual.

Història

Ceràmica ibèrica sedetana conservada en el Museu del Teatre Romà de Caesaraugusta.

En época ibèrica varen ser els sedetanos els que varen ocupar el territori en el que s'inscrivia l'actual Saragossa. Salduie va ser la ciutat íbera sedetana, organisada com una ciutat-estat, que està documentada des de la segona mitat de el III En este sigle ocupava un solar de vàries hectàrees entre la confluència dels rius Ebre i Huerva i l'actual plaça de Sant Pedro Nolasco (prop del teatre romà), i va aplegar a les 10 o 12 hectàrees en el I, comprenent el sector noreste de la posterior ciutat romana, entre els actuals carrers de Jaime I (O), Major (S), Coser Baix (I) i el Passejada de Echegaray i Cavaller (N).

Des de mediats de el II, Salduie va falcar moneda pròpia, encara que estos acunyament varen poder haver-se iniciat un sigle abans. Estes monedes obedixen a idèntica tipologia en un centenar llarc de cecas celtíberas. En el seu anvers mostren un cap de varó, barbado a voltes, lampiño unes atres, i tres, dos, un o cap delfí. En el seu revers mostren el ginet celtíbero, a voltes doríforo, a voltes portant una palma en senyal de pau. Baix el cavall s'escriu d'esquerra a dreta, i en la variant celtíbera del signario ibero, el nom de la ciutat, en el cas que nos ocupa: «Saltuie» o «Salduie», i no Salduba com es va interpretar, per error, el nom llatí de la ciutat documentat en un text de Plinio el Vell, «Salduvia». No obstant, no era la ciutat més important de la zona: atres ciutats sedetanas com Sedeisken, Kelse o Azaila la superaven, a lo manco fins a finals de el II Per una atra part, Catón documenta el fort vent que bufa en la vall: cercius, el cierzo.

Caesaraugusta, de la regió sedetana, colónia immune, banyada pel riu Hibero, a on va haver una ciutat anomenada Salduvia, acull a 55 pobles. D'estos són de ciutadans romans els bilbilitanos, els celsenses de la colónia, els calagurritanos cogniminados «nasicos», els lleidatans de l'estirp dels surdaones, a la vora dels quals passa el riu Sícor, els oscenses de regió de Uesetania i els turiasonenses. De dret llatí vell, els cascantenses, ergavicenses, leonicenses i osicerdenses. Són federats els tarracenses i estipendiarios els arcobrigenses, andelonenses, aracelitanos, els calagurritanos cognominados fibularenses, els conplutenses (sic), carenses, cincienses, cortonenses, damanitanos, ispalenses, ilursenses, iluberitanos, iacetanos, libienses, pompelonenses i segienses

Plinio. Naturalis Història, III, 3, 24.

Escritura celtíbera. Bronze trobat en el llímit entre les actuals províncies de Soria i Saragossa. sigle I a. C.

En el III els sedetanos, al contrari que els seus poderosos veïns els ilergetes, que recolzaven a Cartago, varen ser aliats dels romans en la segona guerra púnica. La primera menció d'este poble és de Tito Livio, que descriu cóm els romans, en resposta d'un atac dels ilergetes als sedetanos, varen derrotar als primers i varen matar als seus caps Indíbil i Mandonio.

En el 195 a. C., un dels dos cònsuls romans, Marco Porcio Catón, va tindre que anar al vall de l'Ebre a pacificar als ilergetes que s'havien alçat contra l'imperialisme romà. Va guanyar batalles, pero no va complir el seu objectiu: no només no pacificó a les tribus íberas sublevades, sino que va estendre el problema a territori celtíbero. Va caldre esperar l'arribada de Tiberio Sempronio Graco per a assossegar la zona. Va véncer als celtíberos i va deixar guarnicions en les ciutats de la vall, entre les que indubtablement estaria també Salduie.

Pero a pesar de tot durant tot el II Salduie i el poble sedetano es va mantindre fidel al Senat i Poble Romà en calitat de «soci» (socii), açò és, aliat antic. Per esta raó, la romanisació va ser alvançant progressivament a lo llarc de tota la vall de l'Ebre, expandint-se des del llitoral tarraconense. Les ciutats íberas de la Sedetania varen ser assimilant les costums, economia —la circulació monetària es va estendre a totes les àrees del comerç— i política romana.

Els aristócrates de la societat indígena participaven com a tropes auxiliars en l'eixèrcit romà, sobretot com a ginets de cavalleria, de la que Roma era deficitària. D'eixe modo obtenien una promoció social i personal, i presumiblement adoptarien paulatinament la cultura romana per emulació i necessitat d'adaptar-se a les seues estructures militars. Els castra permanentment instalats en esta zona de retaguàrdia de les guerres contra els celtíberos superaven a les ciutats íberas en volum de comerç o servicis. Les seues decenes de soldats atreen una ingent cantitat de recursos materials i humans, i les seues necessitats d'abastiment se satisfeen gràcies a les capacitats dels pobles locals, puix el transport des de Roma era molt costós.

Bronze de Ascoli (89 a. C.), a on es mencionen els components de l'esquadró de cavalleria saragossana (turma salluitana) que, a causa del seu valor, varen ser recompensats en la plena ciutadania romana.

A fins de el II ya existix una via de comunicació construïda pels ingeniers de les legions romanes, la missió de les quals era comunicar el vall de l'Ebre fins a Calagurris (Calahorra), en lo que cap a l'any 100 a. C. la romanisació de Salduie és un fet. La noblea local envia als seus fills a combatre com equites en l'eixèrcit romà —el Bronze de Ascoli (89 a. C.) documenta la participació de ginets de Salduie en la península itálica i l'excepcional recompensa de la ciutadania romana pel valor mostrat— i decora els paviments de les seues cases en mosaics. Inclús van adoptant la religió de la cultura hegemònica, per mig del sincretisme de les deïtats locals en les romanes. El Bronze II de Botorrita (87 a. C.), que documenta un pleit a causa de l'aigua, està redactat ya en llatí, de modo que era la lingua franca d'esta época en la zona. El testimoni que aporta este complicat procediment jurídic atesta la sumissió de les gents de Salduie i les seues afores al dret romà al començament del primer sigle abans de la nostra era.

L'aspecte de Salduie està documentat per les troballes sorgides a partir de 1991 de murs que parapetaven els terrats fluvials del Ebre i uns atres solars en restants domèstics que donaven conte de l'existència des de mediats de el I i abans de la fundació de la Colónia Caesar Augusta (14 a. C.) de cases fabricades en un zócalo de sellars d'alabastre recrecidos en atobó. Els murs serien decorats, com ocorre en el Cabezo d'Alcalà (Azaila) en pintures o, més senzillament, lluïts en calç. Els paviments eren de cendra o gravilla apisonada, pero apareixen alguns mosaics en els paviments més luxosos de opus signinum, en dibuixos fets de teselas embotides en morter. Tot això indica que abans de la fundació colonial, Salduie era una ciutat molt romanizada, l'arquitectura domèstica de la qual utilisava decoració itálicas i que, molt provablement, ya disponia d'un fòrum públic dotat de gran mercat cobert (macellum) abans de l'época de César Augusto, a jujar per les últimes conclusions sobre els restants del Fòrum romà de Caesaraugusta.

El bronze de Ascoli

El bronze de Ascoli és una placa de bronze inscrita de l'any 89 a. C. trobada en 1908 en Ascoli, Itàlia. Conté una informació que documenta la presència de ginets de Salduie participant com a tropes auxiliars en la península itálica en l'eixèrcit de Roma durant la guerra dels Aliats (bellum sociale), que els va enfrontar als seus socis itálicos que reclamaven condicions d'igualtat i ciutadania romana.

Bàsicament conta els mèrits de la TVRMA SALLVITANA en la pren de Ascoli durant la guerra social o dels Aliats (cap al 90 a. C.) i dona una llista dels seus components, que com a premi verdaderament extraordinari varen obtindre la ciutadania romana. Són els primers peregrini (soldats estrangers) als que se'ls concedix este honor.

El nom de TVRMA SALLVITANA prové del fet de que l'esquadró de cavalleria va ser allistat en Salduie, a pesar de que els seus membres anaren originàriament de vàries atres àrees en les de les actuals Navarra, La Rioja, Aragó o Catalunya. Açò permet entrevore que Salduie començava a destacar en importància sobre atres ciutats de l'àrea i també la primerenca influència romana en la ciutat.

Els bronzes de Botorrita

Bronze de Botorrita I.

El bronze de Botorrita I és el primer de quatre texts trobats en les ruïnes de la ciutat celtíbera de Contrebia Belaisca, en Botorrita (Saragossa). Llevat Botorrita II, tots estan escrits en la variant celtibérica del signario íbero, i en llengua celtibérica, que s'escrivia d'esquerra a dreta. Esta llengua indoeuropea està encara per dessifrar, pero des de Gómez Moreno es transcribe sense dificultat al nostre alfabet. Botorrita I està escrit per abdós cares, pero la seua cara B és una llista de noms propis de persona. Pel que fa a la seua cronologia, pot datar-se entre el II i el primer quarto de el I

El bronze de Botorrita II és un text en llatí, l'únic traduït dels quatre Bronzes de Botorrita. Està datat en els idus de maig de l'any 87 a. C., i dona notícia d'un pleit entre les ciutats de Salduie i Alaun (actual Alagón) per una séquia que construïen els salduienses. Abdós parts varen acceptar l'arbitrage del senat de Contrebia Belaisca, que va sentenciar a favor de Salduie. És el primer pleit documentat en la península ibèrica.

El gran bronze Botorrita III va despertar grans esperances. Molt deteriorat, quan per fi va poder llegir-se, va resultar ser una llarga llista de noms de persona precedida d'una llínea que no s'ha conseguit traduir.

Botorrita IV és un chicotet fragment en poca informació.