Anar al contingut

Ruta graveolens

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Ruta graveolens (Ruta graveolens)
Per a la localitat italiana vore Ruda (Itàlia).


Ruta graveolens, comunament cridada ruda, és una espècie de la família Rutaceae, nativa del sur d'Europa.[1] Se sol cultivar com a planta ornamental de jardí, en especial pels seus fulls azuladas i per la seua tolerància a sols secs i a la calor. També es cultiva com a herba medicinal i condiment.

Descripció

[editar | editar còdic]

Espècie perenne sub-arbustiva molt ramificada, en base semi-leñosa a leñosa. Alcança una altura d'entre 70 a 100 cm. Les fulls, alguna cosa carnosas i de color vert glauco, són alternes, bi- o tripinnadas; en folíols oblongos o espatulados. La inflorescència és un corimbe, en menudes florés de quatre o cinc pétals grocs. El frut és una càpsula de cinc lòbuls. La planta sancera despedix un fort aroma acre. El sabor dels fulls és llaugerament amarc.[2]

Usos

[editar | editar còdic]

Culinari

[editar | editar còdic]

La ruda s'ampra en la cuina pel seu llauger toc entre picante i amarc, encara que el seu aroma és amprat en diferents salses o mescles alcohòliques (Grappa per eixemple). S'ampra molt en Etiopia com saborizante del café i en la mescla d'espècies denominada berbere. S'ampra també en alguns llocs d'Itàlia per a elaborar una salsa de tomata especial en olivas i tapereres (junt en mejorana, levístico i albahaca).[1]

Medicinal

[editar | editar còdic]

Es coneixen les seues propietats emenagogas. Presa en infusió és abortiva, encara que ajuda a repondre's i millorar l'estat físic despuix del part. En veterinària, antany s'amprava en el ganado per a ajudar a expulsar la placenta en cas que esta no poguera eixir. És una planta en gran contingut en vitamina C i per esta raó es considera antiescorbútica.

També destaquen les seues potents propietats analgésicas i antiinflamatorias, per a les quals es frigen els fulls en oli d'oliva i s'aplica per via tòpica (per la pell) per a tractar el dolor abdominal produït per la regla, indigestions, dolor d'oïts, aixina com el dolor articular i múscul-esquelètic macerando les seues flors o fulls en alcohol. Esta maceración també és útil per a combatre la mala olor de les aixelles i peus.[1]

Usos

Usos simbòlics i rituals

[editar | editar còdic]

En el Paraguai és un dels tres ingredients principals de la beguda tradicional cridada carrulim mescla de canya canya paraguayana, llima i la planta de ruda macho.

També s'acostuma prendre un got de canya en ruda "macho" el primer dia del més d'agost (és hivern en eixes #latitut). En açò, segons les creències de la zona, s'allunta la mala sort que posseïx dit més.

En Chile, es planta a l'entrada de les cases, per darrere de la porta. En això s'allunta a les visites femenines indeseadas i que duen mala fortuna. Per a la mateixa finalitat, pero en hòmens, s'utilisa el romer.


En Espanya, es diu que protegix del mal d'ull formant una creu en les seues branques o duent-la com a amulet. Penjades unes branques en l'entrada d'una casa, repelix els mals esperits. Sobre les seues virtuts, existixen molts dits antics: "Si l'home sabera lo que és la ruda, no dormiria sense ella nit cap", "Ai, María, si no anares tan aguda, no sabries la gràcia que té la ruda" o "Si no anares tan picúa, tingueres la gràcia que tié la rúa".

En Perú es creu que esta planta du sòrt en els negocis. Per a conseguir dit efecte, es coloca un nugat de ruda en un balde en aigua. Este generalment es manté amagat degut a que la forta olor normalment no és de l'agrade de la clientela.

Història

[editar | editar còdic]

En la Bíblia apareix mencionada (Lucas 11:42-43) esta planta com peganon (πηγανον) este nom es continua amprant en el grec modern com apiganos (απήγανος). En la taxonomia botànica actual Peganum denota un gènero molt lluntà de la ruda, de la família Nitrariaceae.

L'us medicinal de la ruda ve de temps antics, com ho demostra la seua presència en Capitulara de villis vel curtis imperii, una orde emesa per Carlomagno en la que reclama que els seus camps es cultiven en una série d'herbes i #condiment incloses les "rutam", identificada actualment com a Ruta graveolens.

El Tacuinum Sanitatis, un manual medieval sobre el benestar, enumera estes propietats de la ruda:

  • Naturalea: calent i sec en el tercer grau.
  • Òptim: El que es cultiva prop d'una higuera.
  • Utilitat: Agudisa la vista i es dissipa la flatulència.
  • Perills: Aumenta l'esperma i amortigua el desig de coit.
  • Neutralisació dels perills: En els aliments que multipliquen l'esperma.

La ruda fomenta la menstruació i les #contracció uterines, per esta raó l'oli refinat de ruda va ser citat per l'historiador romà Plinio el Vell i el ginecòlec Sorano com un potent abortivo (que induïx a l'abort). La ruda conté pilocarpina utilisada en els cavalls per a induir l'abort.

Fitofototoxicidad

[editar | editar còdic]

Encara que servix per a repelir insectes, quan s'aplica la ruda en la pell es pot produir un efecte fotoirritante en alguns casos. Conté varis olis essencials (furocumarinas i metoxipsoraleno) i #alcaloide (graveolina) que poden causar extrema sensibilitat als rajos ultravioletas, en l'aparició d'ampolles i lesions en la pell.[3][4]


L'exposició a la ruda, o preparacions herbales derivades, pot causar severa fitofotodermatitis que resulta en ampolles paregudes a cremades en la pell.[5][6][7][8]

La fitofototoxicidad es produïx en tornar-se tòxiques algunes de les substàncies de la Ruda en entrar en contacte en la pell i la llum del sol. És important senyalar que la suor incrementa este efecte ya que facilita la penetració dels composts actius. O siga: ruda + sol + suor = possibles greus cremades.

Propietats químiques

[editar | editar còdic]

Una série de furanoacridones i de dos acridona alcaloides (arborinina i evoxanthina) poden ser aïllades de Ruta graveolens.[9] També conté cumarinas i limonoides.[10]

Els cultius de cèlules produïx la umbeliferona, escopoletina, psoraleno, xanthotoxina, isopimpinellina, rutamarina i rutacultin (6,7-dimethoxy- 3-(1,1-dimethylallyl)coumarina), i els alcaliodes skimmianina, kokusaginina, 6-methoxydictamnina i edulinina (1-methyl-4-methoxy-3-[2,3-dihydroxy-3-methylbutyl]-2-quinolone).[11]


L'extracte d'acetat d'etil dels fulls de Ruta graveolens produïx dos furanocoumarinas, una quinolina alcaloide i quatre quinolonas #alcaloide.[12][13]

Els extractes de cloroform de la raïl, el talle i el full, mostra l'aïllament de la furanocoumarina chalepensina.[14]

El oli essencial de R. graveolens conté dos constituents principals 2-Undecanona (46.8%) i nonan-2-one (18.8%).[15]

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Ruta graveolens va ser descrita per Carlos Linneo i publicada en Species Plantarum 1: 383, en 1753.[16]

Sinonímia

Nom comú

[editar | editar còdic]
  • Espanyol: arruda, ruda, rúa, ruda comú, ruda cultivada, ruda de fulls amples, ruda dels horts, ruda hortense, ruda hortense de fulls amples, ruda major, ruda medicinal, herba de les bruixes.[18]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 P.N. Ravindran. «Handbook of Herbs and Spices» (en anglés). ScienceDirect. Consultat el 10 d'abril de 2019.
  2. ↑ «Ruta graveolens» (en anglés). Missouri Botanical Garden. Consultat el 10 d'abril de 2019.
  3. ↑ Eickhorst K, DeLeo V, Csaposs J(2007).«Rue the herb: Ruta graveolens--associated phytophototoxicity».Dermatitis.18(1)
    52–5.doi:10.2310/6620.2007.06033.
  4. ↑ Unzueta-Roch JL, Pizarro Pizarro I, Astiz Blanco EL MEU, Hernández Prim M.ª J. Fitofotodermatitis per Ruta graveolens. Rev Pediatr Nuguen Primària. 2014;16:327-9
  5. ↑ (2009).«Phytophotodermatitis due to Ruta graveolens prescribed for fibromyalgia».Rheumatology (Oxford, England).48(11)
    1401.doi:10.1093/rheumatology/kep234.
  6. ↑ (2007).«Herb of grace: An unusual cause of phytophotodermatitis mimicking burn injury».Journal of Burn Care & Research.28(5)
    767–769.doi:10.1097/BCR.0B013I318148CB82.
  7. ↑ (2007).«Rue the herb: Ruta graveolens–associated phytophototoxicity».Dermatitis.18(1)
    52–55.doi:10.2310/6620.2007.06033.
  8. ↑ (1999).«Phytophotodermatitis due to Ruta graveolens applied as protection against evil spells».Contact dermatitis.41(4)doi:10.1111/j.1600-0536.1999.tb06145.x.
  9. ↑ (2007).«Investigation of cytotoxic activity on human cancer cell lines of arborinine and furanoacridones isolated from Ruta graveolens».Planta medica.73(1)
    41–48.doi:10.1055/s-2006-951747. INIST|18469419
  10. ↑ (1998).«New coumarins and limonoids of Ruta graveolens».Fitoterapia.69(1)
    7–12.
  11. ↑ (1971).«Coumarins and alkaloids from cell cultures of Ruta graveolens».Phytochemistry.10doi:10.1016/S0031-9422(00)90269-3.
  12. ↑ (2003).«Natural Fungicides from Ruta graveolens L. Leaves, Including a New Quinolone Alkaloid».Journal of Agricultural and Food Chemistry.51(4)
    890–896.doi:10.1021/jf0259361.
  13. ↑ (1988).«Determination of Furanocoumarins on the Leaf Surface of Ruta graveolens with an Improved Extraction Technique».Journal of Natural Products.51(5)
    941–946.doi:10.1021/np50059a021.
  14. ↑ (2007).«Antifertility Principle of Ruta graveolens».Planta Medica.55(2)
    176.doi:10.1055/s-2006-961917.
  15. ↑ (2002).«Potential allelochemicals from the essential oil of Ruta graveolens».Phytochemistry.61(5)
    573-578.doi:10.1016/s0031-9422(02)00284-4.
  16. ↑ Ruta graveolens en Tròpics
  17. ↑ Ruta graveolens en PlantList
  18. ↑ 18,0 18,1 «Ruta graveolens». Real Jardí Botànic: Proyecte Anthos. Archivat des d'el original, el 14 de setembre de 2011. Consultat el 5 de giner de 2012.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  1. Gleason, H. A. 1968. The Choripetalous Dicotyledoneae. vol. 2. 655 pp. In H. A. Gleason Ill. Fl. N. O.S. (ed. 3). New York Botanical Garden, New York.
  2. Gleason, H. A. & A. Cronquist. 1991. Man. Vasc. Pl. N.I. O.S. (ed. 2) i–lxxv, 1–910. New York Botanical Garden, Bronx.
  3. Hokche, O., P. I. Berry & O. Huber. 2008. Nuev. Cat. Fl. Vas. Veneçola 1–860. Fundació Institut Botànic de Veneçola, Caracas, Veneçola.
  4. Jørgensen, P. M. & C. Ulloa Ulloa. 1994. Seed plants of the high Vages of Equador---A checklist. AAU Rep. 34: 1–443.
  5. Jørgensen, P. M. & S. #León-Yánez. (eds.) 1999. Catalogue of the vascular plants of Equador. Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 75: i–viii, 1–1181.
  6. Marticorena, C. & M. Quezada. 1985. Catàlec de la Flora Vascular de Chile. Gayana, Bot. 42: 1–157.
  7. Munz, P. A. & D. D. Keck. 1959. Calç. Fl. 1–1681. University of Califòrnia Press, Berkeley.
  8. Radford, A. I., H. I. Ahles & C. R. Bell. 1968. Man. Vasc. Fl. Carolinas i–lxi, 1–1183. University of North Carolina Press, Chapel Hill.
  9. Rusby, H. H. 1893. On the collections of Mr. Miguel Bang in Bolívia. Mem. Torrey Bot. Club 3(3): 1–67.
  1. Scoggan, H. J. 1978. Dicotyledoneae (Saururaceae to Violaceae). 3: 547–1115. In Fl. Canada. National Museums of Canada, Ottawa.
  2. Small, J. K. 1933. Man. S.I. Fl. i–xxii, 1–1554. Published by the Author, New York.
  3. Thomson, WAR Les plantes Medicinals. Edició Blume, 1981
  4. Chevallier, AND Enciclopèdia de les plantes medicinals . Edició Accent, 1997
  5. Dr. Berdonces i Serra Gran enciclopèdia de les plantes medicinals . Edició Tikal, 2005
  6. Pío Font Quer El Dióscorides revovado . Edició Península, 1999

Enllaços externs

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ruta_graveolens&oldid=603717»