Anar al contingut

Pseudoscorpionida

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Pseudoscorpionida
Pseudoescorpión sobre text, mostra del seu chicotet tamany.

Els pseudoescorpiones o seudoescorpiones (Pseudoscorpionida, del grec antic Ψευδης pseudés, "fals" i σκορπιο scorpio, escorpión) són un orde de diminuts aràcnits, que els seus pedipalps recorden als dels escorpiones. No obstant, no pertanyen al mateix orde, puix carixen de "coa" (metasoma) i d'aguijón venenós. S'han descrit unes 3300 espècies.[1]

En general, els pseudoescorpiones són beneficiosos per al ser humà, ya que s'alimenten de larves de la arna de la roba, larves del escarabat de les estores, del poll dels llibres, formigues, àcars i chicotetes mosques. Són diminuts i rara volta criden l'atenció pel seu chicotet tamany, a pesar de ser comuns en molts entorns. Quan la gent veu pseudoescorpiones, especialment en interiors, a sovint els confonen en garrapatas o chicotetes aranyas. Els pseudoescorpiones solen realisar foresis, una forma de comensalisme en la que un organisme utilisa a un atre per a transportar-se.

Característiques

El seu cos conta en dos regions o tagmas, el prosoma o cefalotórax, i el opistosoma o abdomen. El prosoma està cobert per una closca dura en la regió dorsal i per les coxas dels apèndixs en la zona ventral. En el prosoma es localisen un número variable d'ulls, que van des de cap (en les espècies cavernícolas normalment) fins a dos parells. La visió d'estos sers és molt defectuosa i provablement només siguen capaces de diferenciar la llum de l'obscuritat, sense aplegar a vore imàgens. Com en tots els demés aràcnits les pates locomotores, els quelícers i els pedipalps s'inserten en el prosoma. Els seudoescorpiones utilisen els seus poderosos pedipalps per a caçar. Posseïxen pèls fins i llarcs cridats tricobotrios que reaccionen davant qualsevol vibració i informen a l'animal del mig extern en el que es mouen. Els pedipalps ademés tenen conductes venenosos en un o dos dits dels mateixos. El verí ho utilisen per a caçar als seus diminuts assuts. Sobre el verí no produïx efecte algun sobre el ser humà. Una atra de les funcions dels pedipalps és la d'ajudar al seudoescorpión a donar-se el regrés en cas que este haja caigut d'esquenes. Els seudoescorpiones passen inadvertits perque encara que ubics no són abundants, ademés del seu chicotet tamany, que mai sobrepassa els 8 mm i es manté normalment propenc als 2 mm. La coloració sol presentar tons rojosos o marrons; a voltes són de colors molt obscurs, inclús negres. De la mateixa manera que atres aràcnits les seues pates estan formades per sis artejos que terminen en dos ungles i una estructura anomenada arolio. Esta li permet desplaçar-se per multitut de superfícies sense esvarar-se ni caure. El opistosoma i el prosoma a penes es diferencien, com en els escorpiones. El opistosoma apareix ademés segmentat pero carix de metasoma ("coa"). En la cara ventral de l'opistosoma s'obri l'obertura genital anterior. En el tercer i quart segment apareixen els estigmes, que formen part del seu aparat respiratori i conecten en les tráqueas internes. Com atres aràcnits realisen una digestió externa. Quan immovilisen al seu assut aboquen en ella numeroses enzimas en les que la digerix. Quan el resultat és una papilla líquida passa a succionar-la.

Hàbitat

Leptopeza flavipes (Hybotidae), en "polizonte" en la part inferior del seu abdomen, seudoescorpión Lamprochernes sp. en Colónia, Alemània.

Viuen en el sol, entre les pedres o els fulls caiguts i en els clavills de les corfes; existixen algunes formes l'hàbitat de les quals és la llínea de la costa, en la zona intermareal. A voltes es veu als seudoescorpiones agarrats sobre atres animals (formigues, abelles i escarabats, mosques, per eixemple) als que utilisen com a mijos de transport per a recórrer llargues distàncies (foresis).

Distribució

S'han registrat més de 3.300 espècies de pseudoescorpiones en més de 430 gèneros, i cada volta es descobrixen més. Es distribuïxen per tot lo món, inclús en regions templades a fredes com el nort d'Ontario i per damunt dellímit forestal en les Montanyes Rocoses de Wyoming en Estats Units i les coves Jenola d'Austràlia, pero tenen les seues poblacions més denses i diverses en els tròpics i subtrópicos, a on s'estenen inclús a territoris insulars com les illes Canàries, a on s'han trobat al voltant de 25 espècies endèmiques. [2] També hi ha dos espècies endèmiques en les Illes Malteses.[3] S'han trobat espècies baix la corfa dels arbres, en la fulleram i la fulleram dels pins, en el sol, en buits d'arbres, baix pedres, en coves com la Cova Movile, en la vora de la mar en la zona intermareal i dins de roques fracturades. .[4][5]

Chelifer cancroides és l'espècie més comunament trobada en les llars, a on a sovint s'observa en habitacions en llibres polvorientos. Allí, els diminuts animals (0.1-0.18 plg) poden trobar el seu aliment, com a polls dels llibres i àcars de la pols domèstica. Entren en les cases montats en insectes (foresis) més grans que ells, o són introduïts en la llenya. L'espècie més chicoteta medix 0,7 mm de llarc ( Apocheirium pelagicum de Vietnam) i la més gran medix 12 mm ( Garypus titanius de la Isla Ascensión ). En Europa estan presents 760 espècies de pseudoescorpiones, lo que ho convertix en el continent en la diversitat més rica coneguda actualment.[6]

Els pseudoescorpiones representen una miqueta més de 137 espècies en França. El tamany d'estes espècies és generalment de 2 a 4 mm . Garypus beauvoisii és l'espècie francesa més gran. Esta espècie mediterrànea medix de 6 a 7 mm.[7]

Reproducció

La reproducció es porta a terme com en atres tipos d'aràcnits. El mascle deposita en el sol espermatóforos (sacs plens d'esperma), despuix de la qual cosa, la femella absorbix els espermatozoides per la seua obertura genital. En les espècies més primitives el mascle deposita el espermatóforo directament en el sol sense que hi haja cap femella, lo que conduïx a que, en moltes ocasions, es desperdicie el paquet d'esperma en la pèrdua d'energia que açò representa per a l'animal. En atres espècies, el mascle espera a trobar-se en una femella. En algunes espècies inclús existix una dansa de corteig, en les que el mascle i la femella s'agarren dels pedipalps i alvancen i retrocedixen successives voltes.

Evolució

Eixemple de pseudoescorpiones conservats en àmbar. (a) Progonatemnus succineus, (b) Roncus succineus, (c) Chelignathus kochii, (d) Neobisium exstinctum, (i) Electrochelifer balticus, (f) Cheiridium hartmanni, (g) Geogarypus macrodactylus, (h) Microcreagris koellneri.

El seudoescorpión fòssil més antic conegut es remonta fa 380 millons d'anys en el periodo Devónico. Correspon a un eixemplar de Dracochela deprehendor es coneix a partir de fragments de nimfes trobades en la Panther Mountain Formation prop de Gilboa en New York, que data de mitan del Devónico, fa uns 383 millons d'anys.[8]La seua morfologia sugerix que és més primitiu que qualsevol pseudoescorpión viu.[9][10] Com la majoria dels atres órdens d'aràcnits, els seudoescorpiones han canviat molt poc des de la seua aparició, conservant casi totes les característiques de la seua forma original.[11][12]

Les relacions filogenético dels seudoescorpiones en atres aràcnits són incertes. Anàlisis moleculars recents han sugerit que provablement pertanyen al clado Arachnopulmonata sent el grup germà dels escorpiones dins de dit clado.[13][14]

Despuix dels fòssils del Devónico, casi no es coneixen atres fòssils de pseudoescorpiones durant més de 250 millons d'anys, fins als fòssils del Cretácico en àmbar, tots pertanyents a famílies modernes, lo que sugerix que la major diversificació dels pseudoescorpiones ya havia tingut lloc en esta época.[15] L'únic fòssil d'este interval de temps és Archaeofeaella' del Triásico d'Ucrània, fa aproximadament 227 millons d'anys, que se sugerix que és un parent primerenc de la família Feaellidae.[16]

Taxonomia

La següent llista seguix el "Biology Catalog" i "Pseudoscorpions of the World".[1][17] Els números entre paréntesis indiquen els gèneros i les espècies que conté cada tàxon.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 archive. org/web/20131206104221/https://insects. tamu. edu/research/collection/hallan/Acari/Family/Pseudoscorpionida1. htm Biology Catalog: Pseudoscorpionida
  2. ↑ Volker Mahnert(2011).azoresbioportal. angra. uac. pt/files/publicacoes_Mahnert11_AnaturestreasuryPseudoscorpiondiversityCanaryIslands.pdf «Un tesor de la naturalea: diversitat de pseudoescorpiones de les Illes Canàries, en la descripció de nou noves espècies (Pseudoscorpiones, Chthoniidae, Cheiridiidae) i nous registres».Revista Ibèrica d'Aracnología.19: 27-45.Consultat el 2012-09-04.
  3. ↑ Schembri, Patrick J.; Baldacchino, Alfred I. (2011). bdlbooks. com/geography/3394-ilma-blat-u-hajja. html Ilma, Blat o Hajja: Is-Sisien tal-Ambjent Naturali Malti (en mt), p. 66. ISBN 978-99909-44-48-8.
  4. ↑ Pennsylvania State University, Department: ento. psu. edu/extension/factsheets/pseudoscorpion. htm Entomological Notes: Pseudoscorpion Fact Sheet
  5. ↑ «worldatlas. com/artículs/movile-cave-an-oddity-of-romania. html Cova Movile - Una rarea de Romania». WorldAtlas.
  6. ↑ Jana Christophoryová, František Šťáhlavskŷ, Miroslav Krumpál et Peter Fedor, « Pseudoscorpions of the Czech Republic and Slovakia: An annotated and revised checklist (Arachnida: Pseudoscorpiones) », North-Western Journal of Zoology, vol. 8, no 1, 2012, p. 1-21 (ISSN 1584-9074
  7. ↑ Groupe d’Étude dones Invertébrés Armoricains, Etat dones lieux dones connaissances sur els Invertébrés continentaux dones Pays de la Loire - Bilan final, 2009, 395 p
  8. ↑ William A. Shear, Wolfgang Schawaller & Patricia M. Bonamo(1989).«Registre de pseudoescorpiones paleozoicos».Nature.342(6242): 527-529.doi:10.1038/341527a0.
  9. ↑ Plantilla:Cite journalast=Judson
  10. ↑ Wolfgang Schawaller, William A. Shear & Patricia M. Bonamo(1991).«Els primers pseudoescorpiones paleozoicos (Arachnida, Pseudoscorpionida)».American Museum Novitates.(3009)
  11. ↑ William A. Shear, Wolfgang Schawaller & Patricia M. Bonamo(1989).«Record of Palaeozoic pseudoscorpions».Nature.342(6242): 527–529.doi:10.1038/341527a0.
  12. ↑ Wolfgang Schawaller, William A. Shear & Patricia M. Bonamo(1991).«The first Paleozoic pseudoscorpions (Arachnida, Pseudoscorpionida)».American Museum Novitates.3009
  13. ↑ nature. com/artículs/s41467-019-10244-7 Increasing species sampling in chelicerate genomic-scale datasets provides support for monophyly of Acari and Arachnida. Nature
  14. ↑ researchgate. net/publication/344627318_Arachnid_monophyly_Morphological_palaeontological_and_molecular_support_for_a_single_terrestrialization_within_Chelicerata Arachnid monophyly: Morphological, palaeontological and molecular support for a single terrestrialization within Chelicerata. Researchgate.
  15. ↑ Plantilla:Cite journalast1=Schwarze
  16. ↑ Kolesnikov, Vasiliy B.; Turbanov, Ilya S.; Eskov, Kirill Yu.; Propistsova, Evgenia A.(Setembre 2022).wiley. com/doi/10.1002/spp2.1466 «Primer pseudoescorpión mesozoico no ambarino de jaciments del Triásico superior d'Europa oriental, en una descripció de dos noves subfamílies fòssils (Arachnida, Pseudoscorpiones, Feaellidae)».Papers in Palaeontology.8(5)ISSN 2056-2799.doi:10.1002/spp2.1466.(en en)
  17. ↑ Harvey, M. S. (2013). Pseudoscorpions of the World, version 3.0. Western Australian Museum, Perth. https://museum. wa. gov. au/catalogues-beta/pseudoscorpions

Bibliografia

  • Mark Harvey (2011). museum. wa. gov. au/catalogues/pseudoscorpions/ Pseudoscorpions of the World
  • Joseph C. Chamberlin (1931): The Arachnid Order Chelonethida. Stanford University Publications in Biological Science. 7(1): 1–284.
  • Clarence Clayton Hoff (1958): List of the Pseudoscorpions of North America North of Mexico. American Museum Novitates. 1875. amnh. org/dspace/bitstream/2246/4658/1/N1875.pdf PDF
  • Max Beier (1967): Pseudoscorpione vom kontinentalen Südost-Asien. Pacific Insects 9(2): 341–369. bishopmuseum. org/pi/pdf/9(2)-341.pdf PDF
  • Peter Weygoldt (1969). org/details/biologyofpseudos0000weyg The biology of pseudoscorpions, Harvard University Press, Cambridge. ISBN 9780674074255.
  • P. D. Gabbutt (1970): Validity of Life History Analyses of Pseudoscorpions. Journal of Natural History 4: 1–15.
  • W. B. Muchmore (1982): Pseudoscorpionida. In "Synopsis and Classification of Living Organisms." Vol. 2. Parker, S. P.
  • J. A. Coddington, S. F. Larcher & J. C. Cokendolpher (1990): The Systematic Status of Arachnida, Exclusive of Acari, in North America North of Mexico. In "Systematics of the North American Insects and Arachnids: Status and Needs." National Biological Survey 3. Virginia Agricultural Experiment Station, Virginia Polytechnic Institute and State University.
  • Mark S. Harvey (1991): Catalogue of the Pseudoscorpionida. (edited by V . Mahnert). Manchester University Press, Manchester.

Enllaços externs

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pseudoscorpionida&oldid=1501381»