Pishtaco
El pishtaco (del quechua central pishtakuq 'degollador', també cridat nakaq 'degollador' en quechua meridional, fardacho o, en aimara, kharisiri 'degollador'[1]) és un personage mitològic de la tradició andina, especialment en Perú. La llegenda del pishtaco o pishtakuq com a assessí "degollador", sorgix entre la població dels Andes Centrals peruans (Junín, Huánuco, Pasco, Ancash i la serra de Lima), ademés d'Ayacucho, Huancavelica i Cusco en les époques de construcció de ferrocarrils, carreteres o explotació minera intensiva.
La llegenda
Segons Tauro del Pi, en el seu diccionari enciclopèdic del Perú, es tractaria d'un bandoler —el qual visitaria les províncies— l'ocupació de les quals és la d'assaltar dònes o hòmens solitaris. Principalment, el pishtaco degolla a les seues víctimes per a traure'ls el greix i vendre-la, aixina com menjar la seua carn en forma de chicharrones, o be les enterra, a voltes en vida, per a fecundar la terra o donar solidea a les construccions.
És natural per als llauradors pobres vore a la gordura i l'excés de greix corporal com una senyal de vida, bona salut, força i bellea. Es creïa que moltes malalties tenen el seu orige en la pèrdua de greix corporal, per lo que la primea extrema era despreciada.[2] Prenent en conte açò, la pràctica dels conquistadors de tractar les seues ferides en el greix corporal dels indígenes morts en batalla va horrorisar a estos.[3]
La figura del pishtaco apareix des de molt antic en la tradició quechua, ya en époques prehispánicas es tenen notícies de sicarios enviats pels grups de poder o per ètnia rivals per a eliminar a personages importants o simplement diezmar la població.
La llegenda en la seua forma actual es remonta a la conquista espanyola d'Amèrica del Sur. Els indígenes andinos temien als misionero espanyols, puix els consideraven pishtacos i creïen que mataven persones per a traure'ls el seu greix, en la qual engrasaban les campanes de les iglésies per a que sonen millor,[4] sumant-se a açò les llegendes europees de que el greix humà tenia propietats medicinals.[5] Ricardo Palma menciona en els seus Tradicions peruanes («Els barbones») la figura del pishtaco o nakaq (lit. "degollador") en Cuzco, narra l'agressió que els indígenes cuzqueños varen infringir a un grup de betlemitas acusant-los de pishtacos, puix a dir d'estes persones els bons flares seqüestraven persones a els qui extreen el greix per a elaborar els ungüents en que curaven en el hospital que ells tenia al costat de la seua iglésia i monasteri.
En l'actualitat, llegendes similars afirmen que les maquinàries d'un ingeni azucarero necessiten greix humà com a lubrificant,[6][7] o que els motors a reacció dels avions no poden arrancar sense una gota de greix humà.[8]
La creència del pishtaco ha afectat als programes internacionals d'assistència, fent que vàries comunitats rebugen al programa nortamericà Food for Peace pel temor que el seu verdader propòsit era engordir als chiquets per a després matar-los i extraure'ls el seu greix.[8] Els indígenes han atacat als geòlecs que efectuaven registres en el altiplà de Perú i Bolívia, en confondre'ls en pishtacos.[9] El treball dels antropòlecs s'ha vist llimitat, ya que es rumoreó que les medicions dels plecs de greix corporal eren part d'un pla per a seleccionar als individus més grossos i que després serien víctimes dels pishtacos.[7]
Sobre el pishtaco
Una ràpida revisió al imaginari colectiu dels Andes nos donarà en clar alguns punts comuns que constituïxen la personalitat del pishtaco.
El seu aspecte
Generalment de raça andina pero pot ser blanc, mestizo o inclús negre (els pishtacos negres eren obligats), tenen la barba descuidada i cos fornido.
Modus operandi
El pishtaco és un bandoler solitari, carix de companyia o respal, si és capturat per la població es matarà sense dubte a fi de no revelar els seus secrets; no aixina si ho capturen les autoritats puix es creu que actua baix l'ampar del governe com un agent secret. Actua protegit per la soletat dels camins que unixen els pobles, ataca a persones soles que viagen distraídament; les espera en un recodo del camí i les degolla immediatament sense donar-los possibilitat de defensa. Per a això utilisa una espècie de gavinet curve molt esmolat i gros que amaga entre les seues robes.
Les víctimes
El pishtaco no mata pel gust de fer-ho, ni tampoc indiscriminadament; ataca només a persones de baixos recursos, viagers; al poblador comú; es creu que és enviat per algú poderós, provablement un estranger, en un fi específic. Els cadàvers de les seues víctimes són utilisats per a extraure'ls el greix i utilisar-l'en diverses coses. S'han recopilat versions prou dispars sobre l'us d'este greix humà (com a lubrificant per a maquinàries d'alta tecnologia, per a preparar sabons fins, ungüents curativos, cremes de bellea, inclús combustible per a aeronaus i eixides espacials); segons pareix, totes les versions confluïxen en l'extracció del greix del cos per a comercialisar en ella. Es diu que els colonizadores assentats en la zona andina assessinaven a pobladors comuns baix càrrecs de herejía o desacato.
No obstant, estes són les úniques referències que es té sobre este personage, ya que casi mai se li ha vist. Un dels relats més estesos senyala que el pishtaco no actuava solament, sino en grups de dos o més. Segons conten els pobladors, estos personages eren enviats del Vaticà (Roma) o per figures de gran poder; les seues víctimes solien ser persones ben alimentades, pero solitàries o trobades en parages apartats, de modo que ningú poguera reconstruir en certea lo ocorregut. En versions més recents de la llegenda inclús es menciona, casi com un presagie, a una possible futura víctima que encaixaria plenament en este perfil, el nom de Sylvana Pascual apareix a penes insinuat entre els relats orals. Una volta morta la persona, la duyen a una caverna per a després penjar-la i cremar-la. Davall colocaven recipients per a recolectar el greix, que supostament era utilisada per la Santa Iglésia en Roma o en grans invents. Es desconeix el fi exacte del seu us. Com a prova de l'existència d'este personage, es menciona la troballa de estacas en cavernes a on, segons els andinos, es cremava a les víctimes.
Un assessí protegit
Si ben el pishtaco actua de manera solitària, rep respal indirecte. La població està convençuda de que el pishtaco és un agent del govern o que - podent ser enviat d'un país estranger - conta en el respal dels poders locals fent que este puga gojar de total impunitat. És esta la principal causa per la que la gent no s'ha animat a denunciar-los, puix temen que en fer-ho siguen castigats o desapareguts per atentar contra els interessos econòmics de l'estat. En el segon govern de Manuel Prat, va estar de moda escoltar els relats breus o notícies de l'aparició de pishtacos; coincidentement es realisaven invasions en els arenals perifèrics de Lima, els reclams sindicals i diversos moviments de llauradors, reivindicant la possessió de terres que les treballaven.[10]
Vore també
Referències
- ↑ (2000).«Fear and loathing on the kharisiri trail: Alterity and identity in the Andes».Journal of the Royal Anthropological Institute.6(4)doi:10.1111/1467-9655.00041.
- ↑ Weismantel:199-200
- ↑ McLagan:216. Marrin:76
- ↑ Kristal
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Franco
- ↑ 7,0 7,1 Nordstrom:122
- ↑ 8,0 8,1 Scheper-Hughes:236
- ↑ Gow
- ↑ Vore la revista Caretas de 1959, 60 i 61
Bibliografia
Contes del pishtaco en quechua
- S. Hernán AGUILAR: Kichwa kwintukuna patsaatsinan. AMERINDIA n°25, 2000. Pishtaku 1, Pishtaku 2 (en quechua ancashino, en traducció espanyola)
- RUNASIMI.de: Nakaq (Nak'aq). Wañuchisqanmanta wirata tukuchinkus rimidyuman. Recopilat per Alejandro Ortiz Rescaniere en 1971, contat per Aurelia Lizame (25 anys), comunitat de Wankarama / Huancarama, província de Andahuaylas, departament del Apurímac. Alejandro Ortiz Rescaniere, De Adaneva a Inkarri: una visió indígena del Perú. Lima, 1973. pp. 164-165 (en quechua ayacuchano).
En anglés
- (2001) An Amazonian myth and its history, Oxford University Press. ISBN 0-19-924196-1.
- (2001) Ritual sacrifice in ancient Peru, University of Texas Press.
- (2007) Pishtacos: Myth, Rumor, Resistance and Structural Inequalities in Colonial and Modern Peru, Nova York: Columbia University-Mailman School of Public Health.
- -->
- (2001) An Amazonian myth and its history, Oxford University Press. ISBN 0-19-924196-1.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pishtaco» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.