Partit Comunista d'Espanya

Partit Comuniste d'Espanya
{{{logo}}}
President	José Luis Centella
Líder
Portaveu
Fundació	14 de novembre de 1921
Dissolució	{{{dissolució}}}
Sèu	C/ Martin de Vargas, 46 (Madrit)
Ideologia política	Comunisme Republicanisme Antifascisme Marxisme-leninisme Històric: Eurocomunisme
Afiliació internacional
Partits que la componen	Partit Comuniste Espanyol Partit Comuniste Obrer Espanyol
Web	{{{web}}}

El Partit Comuniste d'Espanya (PCE) és un partit polític espanyol d'ideologia comuniste format el 14 de novembre de 1921.

Fundat en els seus orígens per l'unió del Partit Comuniste Espanyol i el Partit Comuniste Obrer Espanyol, se li reconeix especialment per la seua oposició al franquisme, des de la clandestinitat i l'illegalitat, pel restabliment d'un marc parlamentari i democràtic en Espanya. Va ser llegalisat el 9 d'abril de 1977, a partir de l'aprovació de la Llei per a la Reforma Política impulsada pel Govern dellavors president Suárez. Des d'aquelllavors, el PCE serà un dels més importants artífexs de la Transició.

Des de 1986 forma partix d'Esquerra Unida, sent un dels colectius que varen impulsar el proyecte de Refundació de l'Esquerra. Fixa en els seus estatuts com a objectiu «participar democràticament en la transformació revolucionària de la societat i de les seues estructures polítiques, en la superació del sistema capitaliste i la construcció del socialisme en Espanya, com a contribució al trànsit cap al socialisme en el pla mundial, en la perspectiva de la plena realisació de l'ideal emancipador del comunisme». Ha segut descrit, ya dins d'Esquerra Unida, com un partit d'esquerra o d'esquerra radical i es definix a sí mateixa com un partit revolucionari, internacionalista i solidari, republicà, feministe i llaic.

Història

Fundació i inicis (1920-1931)

Antecedents

Artícul principal → Història del Partit Socialiste Obrer Espanyol.

El 15 d'abril de 1920, en la Casa del Poble de Madrit, va ser fundat el Partit Comuniste Espanyol per la Federació de Joventuts Socialistes, que ya durant la Primera Guerra Mundial havia recolzat als internacionalistas encapçalats per Lenin, i que va acordar en el seu V Congrés, celebrat en decembre de 1919, adherir-se a l'Internacional Comunista. Entre els seus fundadors estava Dolors Ibárruri, i ho varen conformar des del principi treballadors jóvens, estudiants, obrers, intelectuals i llauradors. L'orgue d'expressió del Partit Comuniste Espanyol va passar a ser El Comuniste, en el que va aparéixer el manifest de fundació del partit, en el qual es feya recalcament en que era necessari apartar-se del reformisme i defendre la revolució com a única via per a la consecució del socialisme.

El 13 d'abril de 1921, despuix de l'III Congrés Extraordinari del PSOE, en el que es va obrir la brecha entre partidaris d'adherir-se a l'III Internacional i els que no, Antonio García Ganyit, fundador del PSOE i de l'UGT, i un dels líders més prestigiosos del moviment obrer, va declarar que els vocals de l'Eixecutiva partidaris de l'III Internacional se separaven del PSOE per a constituir el Partit Comuniste Obrer Espanyol. Entre ells estava Daniel Anguiano, que va estar en l'Unió Soviètica per a observar la marcha d'este Estat; el seu informe posterior, va considerar convenient l'integració del PSOE en esta, per valorar com un alvanç l'III Internacional. El Comité Eixecutiu ho formaven Antonio García Ganyit, Anguiano, Virginia González Pol, Evaristo Gil, Manuel Núñez d'Arenes i Facundo Perezagua.

Fundació del PCE (congressos I, II i III)

Antonio García Ganyit, fundador del Partit Comuniste d'Espanya.

Seguint les indicacions de l'Internacional Comunista, el Partit Comuniste Espanyol i el Partit Comuniste Obrer Espanyol celebren en Madrit, del 7 al 14 de novembre de 1921, una conferència de fusió donant lloc al Partit Comuniste d'Espanya.

El 15 de març de 1922, el Partit Comuniste d'Espanya celebrava el seu I Congrés en Madrit. El primer secretari general va ser Antonio García Ganyit, que va plantejar la necessitat de conseguir l'unitat de la classe obrera entorn a la vanguarda constituïda pel nou partit, en l'objectiu d'alcançar el socialisme.

L'II Congrés, celebrat el 8 de juliol de 1923, va elegir a César Rodríguez González —que havia segut cofundador del PCOE en 1921— com a secretari general del PCE. Ya en eixe moment el PCE temia l'involució i cridava a l'unitat dels treballadors. El 13 de setembre, el general Miguel Primer de Rivera, en connivencia con el rei Alfonso XIII, donava un colp d'Estat i establia el seu dictadura. Els locals del PCE són llavors clausurats i se succeïxen les detencions de militants comunistes i del secretari general.

En un PCE illegal, l'III Congrés se celebra en París en agost de 1925, que elegix a José Bullejos com a nou secretari general, caent el PCE en aquells anys en el sectarisme. En 1927 s'adherix bona part de la CNT de Sevilla i en 1928 cau desmantellada tota la direcció. Despuix de la caiguda de la dictadura en giner de 1930 i l'arribada de la dictablanda, el govern del general Berenguer restablix algunes llibertats i llegalisa a alguns partits polítics, entre els que no es troba el PCE. El 23 d'agost d'eixe any apareix el primer número semanal de l'orgue del partit, Món Obrer, que en decembre de l'any següent es va transformar en diari. El 14 d'abril de 1931 es proclamava l'II República, que el PCE considerava un «engany per a la classe treballadora». El PCE va proclamar: «¡Avalla república burguesa! ¡Vixquen els soviets!».

Segona República (1931-1939)

Etapa de José Díaz (IV Congrés)

Despuix de la proclamació de la República, el PCE va tornar a la llum en una situació molt precària, despuix d'estar pràcticament en la clandestinitat o casi en ella des de la seua fundació, passava a ser llegal. És elegit el primer alcalde comuniste durant la Segona República, Luis Cicuéndez, natural de La Vila de Dò Fadrique, en la província de Toledo, d'a on va ser nomenat alcalde despuix del segon regrés de les eleccions municipals de 1931. El PCE va passar de tindre un miller de militants a principis de 1931 i escassa influència social i institucional, a 8800 a finals d'eixe any.

Primer emblema del PCE, basat en el del Partit Socialiste Italià, a la seua volta inspirat en simbologia de la República Socialista Federal russa.

El 17 de març de 1932 es va celebrar l'IV Congrés del PCE en Sevilla, que elegix a José Díaz Ramos com a secretari general, en l'objectiu de construir un gran partit comuniste de masses. Els greus successos de l'1.º de Maig en la capital sevillana impulsen l'afiliació al partit, a pesar de comportar-els un processament judicial. El 12 de juny de 1932 el PCE va secundar una festivitat internacional i va eixir en manifestació -prohibida- en Bilbao i Madrit, portant al front banderes roges. En Barcelona la força pública va impedir la manifestació. En Bilbao es varen produir els fets més greus. Pel pont de Ferro, uns extremistes varen atacar a tirs a la força pública. Com a resultat de la jornada va resultar ferit de gravetat el guàrdia Antonio López Alcaide. També un manifestant va resultar ferit de gravetat.

A finals de 1932 el PCE aplega a 15 000 afiliats, obrint-se a aliances en atres forces polítiques com el PSOE. El 3 de decembre de 1933, és elegit el primer diputat comuniste de l'història d'Espanya, Cayetano Bolívar Escribano, que va eixir de la presó per a ocupar el seu escan per la província de Màlaga. També la Federació vasc-navarrés del PCE, es va constituir en la Federació Comunista del País Vasc baix la «Plataforma Revolucionària del Partit Comuniste per a la Lliberació Nacional i Social d'Euskadi».

Posteriorment, en la cridada Revolució de 1934 contra la política del govern radical-cedista, el PCE va eixercitar un paper menor que el del PSOE. No obstant va tindre que tornar a la clandestinitat, tenint ya 20 000 militants. En 1935 la Federació Comunista d'Euskadi, es constituïx en partit nacional i de classe, Partit Comuniste d'Euskadi-Euskadiko Partidu Komunista (PCE-EPK). En eixe moment el PCE s'adherix a la política de crear un Front Popular que agrupe a totes les forces d'esquerra. Despuix de la victòria electoral del Front Popular el 16 de febrer de 1936, el prestigi del Partit Comuniste va créixer ràpidament: en cinc mesos passa de 30 000 a 100 000 afiliats.

Des de 1933 el PCE va organisar una milícia paramilitar, les cridades Milícies Antifascista Obreres i Llauradores (MAOC), que de fet varen ser l'única milícia de partit que abans de la Guerra civil havien rebut un autèntic entrenament militar. Les MAOC varen contar en l'instrucció d'oficials de l'Eixèrcit com Francisco Galán o de militants comunistes com Enrique Líster i Juan Modest que havien rebut formació militar en l'Unió Soviètica durant els anys 1930. L'expansió del PCE va tindre en els moments previs a la Guerra Civil i en els immediatament posteriors dos grans fites:

• El primer va ser l'unificació de la Joventut Socialista i la Joventut Comunista l'1 d'abril de 1936, que va donar lloc a la formació de la Joventut Socialista Unificada (JSU). En tot, la JSU va elegir com a secretari general a Santiago Carrillo, qui anys més vesprada es convertiria en secretari general del PCE.

• El segon va ser la constitució del Partit Socialiste Unificat de Catalunya (PSUC) el 23 de juliol de 1936 despuix d'un procés previ a la guerra, pero que es va accelerar en iniciar-se esta, i que va ser la fusió de quatre partits: el Partit Comuniste de Catalunya, la secció catalana del PSOE, la Va unir Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

Guerra civil espanyola

Des de que va esclatar la Guerra Nacional Revolucionària (denominació que li va donar el partit a la Guerra Civil), l'estratègia del PCE va ser sempre el buscar l'unitat contra la reacció golpista, formant un Front Popular que aglutinara a totes les forces lleals a la República, incloent a la chicoteta burguesia i a determinats sectors de la mija burguesia. Aixina, va prestar el seu respal per a organisar la lluita contra el fascisme des del primer govern constituït durant la guerra, el presidit per José Giral, d'Esquerra Republicana (ANAR).

En Madrit, la majoria dels militants del PCE varen colaborar en el tancament dels camins d'accés a la ciutat. Al mateix temps, el partit va realisar un denodado esforç per a incorporar a la lluita, enquadrant en els primers batallons de milícies a millers de combatents antifascista. En Barcelona, despuix de derrotar a les guarnicions sublevades, es constituïa el Partit Socialiste Unificat de Catalunya (PSUC). En eixa lluita, que es desenrollava d'un extrem a un atre del país, varen prendre part des del primer moment els dirigents comunistes José Díaz, Dolors Ibárruri, Vicente Uribe, Pedro Checa, Evaristo Gil i Antonio Mije, ademés dels dirigents de la Joventuts Socialistes Unificades com Santiago Carrillo, Trifón Medrano, Fernando Claudín, José Cazorla, Federico Melchor, Ignacio Gallego, Andrés Martín i Lina Odena. Els dos últims varen caure en els primers combats.

El PCE també va ser responsable de la creació de les Milícies Antifascista Obreres i Llauradores (MAOC) i de l'unitat sindical entre l'Unió General de Treballadors i la CGTU. Durant este periodo, el número d'afiliats al PCE va seguir en ascens, aixina, a finals de juny de 1937 la militància va ser estimada en 301 000 afiliats, als que caldria sumar als 22 000 afiliats a la secció vasca i als 60 000 de la secció catalana del partit.

El govern republicà solament va rebre ajuda de l'URSS i Mèxic, escassa en comparació a l'immens respal militar i armamentístico de l'Alemània nazi i l'Itàlia fascista als sublevats.

Brigades Internacionals

El 29 de juliol de 1936, als dèu dies d'haver escomençat la guerra, Dolors Ibárruri fa una crida internacional per radi per a defendre la República. Varen començar a formar-se les Brigades Internacionals de voluntaris, representants de més de mig centenar de països, integrades per comunistes, socialistes, gent d'atres partits, obrers, llauradors, intelectuals i antifascista en general.

Emblema del 5.º Regiment.

El 4 de setembre de 1936, el socialiste Francisco Llarc Cavaller va exigir la colaboració dels comunistes per a acceptar les responsabilitats governamentals, davant lo que el PCE va accedir a incorporar-se a l'administració governamental i conformar un govern del Front Popular. Es va nomenar a Vicente Uribe com ministre d'Agricultura i a Jesús Hernández Tomás com ministre d'Instrucció Pública i Belles arts, representants del PCE en el govern.

En una assamblea pública celebrada en Madrit, el PCE va expondre els punts essencials del seu programa polític que eren, en resum, guanyar la guerra, resoldre els problemes de la revolució democràtica i robustecer l'unitat de totes les forces populars, en lo que les mides revolucionàries quedarien pospostes. Des del partit varen pensar que si s'haguera intentat establir el comunisme, el Front Popular s'hauria trencat automàticament i la continuació de la resistència a l'agressió militar fascista haguera segut impossible, per lo que el PCE va permanéixer fidel als seus compromisos i va defendre la República.

Eixèrcit Popular

El Partit Comuniste va escomençar a crear un Eixèrcit Popular pràcticament a penes iniciada la guerra en les formacions que varen constituir el Quint Regiment de Milícies Populars, que va aplegar a contar en 70 000 combatents antifascista i que va tirar els fonaments de la nova organisació militar. El 5.º Regiment va dotar de quadros de mando al naixent Eixèrcit del Poble. Els postulats essencials d'eixa política, varen anar els següents: l'utilisació dels mandos que anaven sorgint del poble en els llocs als que eren elevats pels propis combatents; el desenroll d'un ampli treball de preparació i educació militar de nous quadros, sorgits també del poble; l'utilisació simultànea en el nou Eixèrcit de tots els antics militars fidels a la República; el nomenament de comissaris polítics en totes les unitats de les forces armades...

Entre els combatents populars varen figurar molts membres del PCE com Santiago Aguado, Guillermo Ascanio, José Bobadilla Candón, Manuel Cristóbal Errandonea, Valentí Fernández, Eduardo García, Enrique García Vitorero, Enrique Líster, «Manolín» Álvarez, Pedro Mateo Merino, Rafael Menchaca, Juan Modest, Pando, Vicente Pertegaz, Polanco, Puig, José Recalde, Joaquín Rodríguez López, Francisco Romero Marín, Alberto Sánchez, José Sánchez, Eugenio R. Serra, Ramón Soliva, Etelvino Vega, Agustín Villa, Matías Yagüe i uns atres. Al mateix temps, militars de l'antic Eixèrcit varen ingressar en el PCE per a acabar convertint-se en quadros i dirigents del mateix, com Luis Barceló Jover, Bo, Francisco Ciutat, Antonio Cordonera, José María Galán, Rodrigo Gil, Ignacio Hidalgo de Cisneros, Manuel Márquez, Matz o Pedro Prat, entre uns atres. Esta ocupació dels oficials de l'antic Eixèrcit en llocs de mando i responsabilitat de les Forces Armades es va considerar que s'ajustava als principis del marxisme-leninisme.

Pero la política del Front Popular li va dur a conflictes en els anarquistes de la CNT-FAI i els comunistes antiestalinista del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), els quals no estaven d'acort en les aliances en la chicoteta burguesia ni en pospondre la revolució a la guerra. Per un atre costat, com a artífex de la militarisació de les milícies en l'Eixèrcit Popular Republicà, el PCE també va ser acusat de deshumanizar el procés revolucionari. Durant la guerra civil, el partit va alcançar els 300 000 militants, mentres que la JSU els 500 000 militants.^{cita requerida}

Dictadura franquista (1939-1975)

Reorganisació i lluita armada

Despuix de la victòria de Franco, els demócrates en general i els comunistes en particular passen a viure moments durs. el règim de Franco, de traces anticomunista, demonizó al PCE, encarcerant, torturant i assessinant als seus membres, sometent a alguns d'ells a juïns sumarísimos que carien de garanties mínimes per a que els encausats pogueren ser jujats en equitat. El govern franquiste va aplicar la llei retroactivamente, calificant d'insurgents als que es varen mantindre fidels a la llegalitat constitucional. En eixes duríssimes condicions, el PCE es va tindre que reorganisar en la clandestinitat (País Vasc, Galícia, Andalusia, Extremadura, Valéncia, Navarra i Catalunya varen mantindre organisació), en l'exili (Mèxic, Cuba, Chile, Uruguay, França i el nort d'Àfrica, ademés de l'Unió Soviètica) i en les presons (en les que hi havia dirigents com Dumenge Girón o Guillermo Ascanio).

En l'interior d'Espanya, el partit s'anava reorganisant poc a poc i en 1943, Món Obrer, Veritat, Unitat, L'Obrer i Nostra Bandera es publicaven en diverses zones d'Espanya. Va ser durant molt temps la principal, quan no l'única, força organisada contra la dictadura de Franco. Al poc temps d'iniciar-se la Segona Guerra Mundial, el secretari general José Díaz mor en Tiflis i és substituït per Dolors Ibárruri, Pasionaria. Estretament alineat en l'URSS, la firma del Pacte Ribbentrop-Mólotov no va suscitar séries reparacions en el sí del partit, que en tant va estar vigent el pacte va modular el seu discurs antifascista. En esclatar la guerra en setembre de 1939 despuix de l'invasió de Polònia pels nazis el partit va emetre un manifest firmat per José Díaz i la Pasionaria en el que afirmaven:

La guerra europea actual no té res de comuna en la guerra justa, en la guerra d'independència nacional que varen dur els obrers, els llauradors, les masses populars d'Espanya contra la reacció interior i internacional. La guerra europea actual és una guerra imperialista, guerra dirigida contra els interessos de la classe obrera, dels treballadors i els pobles. És una guerra entre dos bandos imperialista per la dominació del món.

Solament despuix de l'invasió de l'URSS per l'eixèrcit alemà el PCE es va unir al moviment de resistència contra el nazisme, integrant-se l'Agrupació de Guerrillers Espanyols en les Forces Franceses de l'Interior (FFI), acabant molts dels seus militants en els camps de concentració com Mauthausen. Al mateix temps va impulsar la lluita guerrillera en Espanya, el cridat maquis, ya que tenien l'esperança de que en la derrota d'Hitler hi haguera una intervenció en Espanya, cosa que finalment no es va produir.

El partit va decidir abandonar la via guerrillera en 1948, despuix del fracàs en 1944 de l'invasió del Valle de Arán, les disensiones internes, que varen desencadenar la porga monzonista, i l'assessinat pels seus camarades de Gabrieleón Trilla, en responsabilisar-ho Dolors Ibárruri i Santiago Carrillo junt en Jesús Monsó del seu fracàs, la mort de molts militants comunistes i una dura repressió sobre la població civil de les zones en les que actuava esta guerrilla, que va fer perdre respals en una població rural que passava ademés greus dificultats econòmiques. Alguns focs guerrillers es varen mantindre fins a 1952.

El periodo d'apogeu guerriller va ser el comprés entre 1945 i 1947. En 1948, Stalin deixa clar que calia desmantellar la guerrilla comunista en Espanya. Pese al canvi de postura del PCE en juny de 1956, propost per Santiago Carrillo per mig de l'eslògan i objectiu polític de la «reconciliació nacional», pot dir-se que el final del maquis ho marquen les morts de Ramón Vila en 1963 i de José Castro en 1965.

Front ampli i lluita sindical

En 1947 es produïxen en el metal de Madrit i en les empreses textils de Catalunya els primers moviments reivindicatius, durísimamente reprimits pel franquisme. Seguint la tàctica leninista, el partit opta per combinar la lluita clandestina en l'aprofitament dels clavills llegals que el sistema permet: els comunistes participen en els sindicats verticals i en totes les organisacions de masses que existixen (germandats d'acció catòlica, gremis...). En les eleccions d'enllaços sindicals de 1950 ya són elegits numerosos obrers comunistes i atres conscienciats. Este moviment donarà orige a les Comissions Obreres.

Pero la situació torna a empijorar per als comunistes, puix a la repressió del règim s'unix la guerra freda, durant la qual el govern dictatorial passa a ser un important auxili en la política dels Estats Units front a l'Unió Soviètica, que marca en gran medida la llínea del PCE. En 1950, el ministre de l'Interior del gabinet socialiste francés, Jules Moch, decreta l'illegalisació del PCE en França i la detenció dels seus quadros polítics. Mentrestant, Radi Espanya Independent emet des d'Europa de l'Est per a Espanya la visió del PCE. El 12 de març de 1951 el PSUC flama a la folga general en Catalunya. En el País Vasc, Navarra i Madrit es produïxen atres folgues. Als obrers se'ls van unint estudiants i intelectuals, molts d'ells ya pertanyents a una nova generació creixcuda durant el franquisme.

En setembre de 1954 se celebra el V Congrés del PCE, en el que s'establix la nova tàctica, en dos etapes. En la primera es propugnava la creació d'un front ampli que liquidara la dictadura i formara un govern provisional. Este govern deuria restablir les llibertats democràtiques, amnistiar a presos i exiliats polítics, i adoptar mides urgents per a millorar les condicions de vida de la població. Despuix d'això es deurien convocar eleccions i desenrollar la democràcia. En juny de 1956 el PCE dissenya la seua política de «reconciliació nacional» a la que també se suma el PSUC. En eixe moment, els estudiants conten en una força creixent, el SEU s'ha liquidat i escomencen a sorgir moviments democràtics burguesos en l'interior d'Espanya, alguns dels membres dels quals procedien de sectors disconformes de la dreta, i inclús de la pròpia Falange. Cada volta més, la lluita del PCE representa en major claritat la lluita per les llibertats democràtiques. Per a conseguir aliar a totes les forces democràtiques s'entén que cal cancelar responsabilitats de la guerra civil i la posguerra:

... El Partit Comuniste representa sense dubte a la part del poble que més ha sofrit en estos vint anys; a la classe obrera, els jornaleros agrícoles, els llauradors pobres, la intelectualidad alvançada. Si de fer el capítul d'agravis es tractara, ningú ho tindria major que el nostre. Nosatres entenem que la millor justícia per a tots els que han caigut i sofrit per la llibertat consistix, precisament, en que la llibertat s'establixca en Espanya. Una política de venjança no serviria a Espanya per a eixir de la situació en que es troba. Lo que Espanya necessita és la pau civil, la reconciliació dels seus fills, la llibertat.

Pero el règim franquiste havia rebut una importantíssima espalada en 1955: recolzat i avalat pels Estats Units entra a formar part de l'ONU. La lluita clandestina deu continuar, puix el règim se sent enfortit i accentua la repressió. En 1957 el PCE impulsa el moviment pro-Amnistia i participa en els boicots que es produïxen en Madrit i Barcelona, aixina com en les lluites obreres que es produïxen en Sevilla, Alcoy, Valladolit i molt especialment en les dels miners d'Astúries de març de 1958. Impulsa la Folga Nacional Pacífica del 18 de juny de 1959.

Etapa de Santiago Carrillo: carrillisme

En giner de 1960 es va reunir el VI Congrés del PCE en Praga, que va elegir a Santiago Carrillo com a secretari general, que desplaça a Dolors Ibárruri a la presidència del Partit. En plena crisis econòmica, en el salari real dels treballadors caent en més d'un 40 % per la suspensió de les hores extra, primeres i plusos, el Partit capitalisa la contestació a Franco creant les Comissions Obreres (CCOO). El sindicat CCOO no va ser creat pel PCE, sino per treballadors que es varen configurar en Comissions de treballadors en centres de treball i cridant a la Folga Nacional Pacífica. Els acomiadaments eren cada volta més freqüents i el pare alvançava, dificultats que alcançarien també a la chicoteta burguesia i als comerciants, afectats també per la caiguda en el poder adquisitiu de la major part de la població.

Entre 1961 i 1964 varen ser detinguts 1500 comunistes. En 1962 és detingut i torturat Julián Grimau, recentment elegit membre del Comité Central del PCE, per la Brigada Polític-Social del règim. En 1963 va ser condenat a mort, fet que va desnugar una reacció internacional de protesta i pressió sense precedents, en manifestacions multitudinàries en vàries capitals europees i llatinoamericanes. El general Franco va atribuir esta pressió a una «conspiració masónico-izquierdista en la classe política», mentres Manuel Fraga, ministre d'Informació i Turisme, va iniciar una intensa campanya dirigida a la prensa internacional atribuint a Grimau els majors crims. Va ser fusilat la matinada del 20 d'abril de 1963.

A nivell intern, seguint l'estela del Partit Comuniste Italià, el PCE va buscant una via autònoma a la del PCUS i l'Unió Soviètica, esbossant lo que es denominarà eurocomunisme. En este camí, l'actitut a voltes excessivament personalista del nou secretari general anirà apartant a quants discrepen de la llínea de la direcció: en 1964 Fernando Claudín i Jorge Semprún són expulsats de modo sumarísimo del partit. Eixe mateix any es produïx l'escissió d'un sector en contra de la política de reconciliació nacional i l'eurocomunisme, que passa a constituir el Partit Comuniste d'Espanya (marxiste-leninista). A mitan de 1965 se celebra el VII Congrés del PCE, en el que es defén l'alvanç al socialisme per una via pacífica, parlamentària i adequada a les traces específiques d'Espanya, apostant pel no-allineament en el pla internacional. Despuix de la condena de l'invasió soviètica de Checoslovàquia en 1968 s'escindirà el Partit Comuniste d'Espanya (VIII-IX Congressos).

Despuix del VIII Congrés (1972), en el que es traça la llínea definitiva que seguirà el partit, Enrique Líster funda el Partit Comuniste Obrer Espanyol, que s'escindix del PCE. La nova política de Carrillo es concreta en la constitució en París en atres partits i personalitats independents de la Junta Democràtica d'Espanya el 30 de juliol de 1974, organisme clau en la transició espanyola i més alvance en Coordinació Democràtica (la cridada «platajunta»), unió entre la Junta i la Plataforma de Convergència favorida pel PSOE. Entre 1967 i 1976 el Tribunal Suprem condena a multitut d'opositors, el 36 % del PCE i el 25 % de CCOO. En 1973 té lloc el Procés 1001, en el que es juja i condena a la direcció de CCOO per la seua vinculació en el PCE.

Transició i ruptura interna (1975-1986)

Llegalisació

Mils de persones es congreguen davant el pas del corteig fúnebre dels assessinats en la «Matança d'Atocha» (Madrit, 26 de giner de 1977). Esta manifestació silenciosa i pacífica (moltes persones alcen els punys al pas dels coches fúnebres) va ser decisiva per a que el president del govern Adolfo Suárez decidira llegalisar al Partit Comuniste d'Espanya dos mesos i mig despuix (el «Dissabte Sant Rojo»).

En decembre de 1975 el rei Juan Carlos va traslladar a Santiago Carrillo el mensage de que pretenia democratizar el règim, demanant paciència i el fi dels atacs a la monarquia. El PCE, que fins a llavors seguia impulsant una «ruptura democràtica», en el comité eixecutiu de giner de 1976 deixava ya a un costat les crítiques al rei i baixa el nivell d'ofensiva i movilisació. Esta posició es ratifica en el Comité Central celebrat en Roma el 28 de juliol, a on s'acorda acabar en l'estructura en cèles per a impulsar agrupacions territorials, i a on el PCE trenca la Junta Democràtica per a acostar-se a la Plataforma de Convergència.

Acte de clausura de la primera Festa del PCE, celebrada en la Casa de Camp de Madrit en 1977.

El 24 de giner de 1977 va tindre lloc lo que es coneix com la matança d'Atocha de 1977: un comando de ultraderecha va entrar en un despaig d'advocats en dret laboral de CCOO i el PCE en el centre de Madrit, assessinant a balazos a cinc d'ells i deixant a atres quatre ferits. Al sepeli varen assistir més de cent mil persones i es va convertir en una multitudinària manifestació, que va transcórrer sense incidents. Li varen seguir importants folgues i mostres de solidaritat en tot el país, ademés d'una desocupació general de treballadors el dia despuix de l'atentat.

Erro al crear miniatura:

Mítin del PCE per la lliberació de la dòna, el 28 de maig de 1977 en la plaça de bous de Vista Alegre (Madrit)

L'11 de febrer de 1977 el PCE presenta la documentació per a ser inclós en el Registre d'Associacions i el 9 d'abril d'eixe mateix any el PCE és llegalisat, presentant-se a les eleccions generals de 1977 en Santiago Carrillo com a candidat. La militància de l'interior, molt pròxima a la realitat espanyola i representant de les postures rupturista en la dictadura, es veen com els custodios del Partit fins que els exiliats «històrics» pogueren retornar, pero quan aixina va ocórrer, els exiliats retornats estaven tremendament apartats de la realitat espanyola per la seua llarga absència. En maig, Carrillo va participar en varis mítins en Madrit, en Sant Blas, Vallecas i, el 28 de maig, en un mítin calificat de “mítin feministe” en la plaça de bous de Vista Alegre (Madrit) al que varen assistir més de 20.000 persones, junt a Dulcinea Bellido, Merche Comabella, Paco Rabal, Juan Diego, Claudia Gravy, Begoña Luján, Cristina Almeida i la cantant i actriu Ana Belén.

En novembre de 1977 Carrillo va ser a Washington a donar unes conferències i mantindre una trobada en el Departament d'Estat dels EE. UU. En la seua intervenció en l'Universitat de Yale, Carrillo va anunciar que el PCE renunciaria al marxisme-leninisme en el següent Congrés. Eixe mateix any un sector denominat Oposició d'Esquerra (OPI), que havia sorgit despuix del VIII Congrés, abandona el PCE i adopta el nom de Partit Comuniste dels Treballadors (PCT).

Erro al crear miniatura:

Militant comuniste en la primera Festa del PCE celebrada en Madrit en 1978.

En 1978, en el IX Congrés del PCE, primer Congrés que se celebrava en Espanya des de 1932, va eixir reelegit Santiago Carrillo com a secretari general, mentres que Dolors Ibárruri eixiria elegida com a presidenta del partit. Les divisions que ya existien en anterioritat varen continuar profundisant-se quan el PCE va deixar de considerar-se marxiste-leninista per a passar a definir-se com a marxiste revolucionari, per 965 front a 248 vots. Francisco Fruts, que despuix seria secretari general del PCE, va ser qui va defendre les tesis leninista en Madrit, que en el PSUC català (a on ell militava) eren majoritàries. Ademés, es va confirmar el canvi d'una estructura celar a una territorial (trencant aixina en l'estructura organisativa tradicional dels partits comunistes) i es va consolidar el distanciament de l'URSS i el restant de països del Pacte de Varsòvia, en la finalitat d'otorgar un cert aperturisme a l'organisació i aumentar el respal electoral, fet que va donar lloc a moltes convulsions internes. En 1979, el PCE va passar de 200 000 a 170 000 militants.

Sectors leninista i «renovador»

En juliol de 1981 se celebra el X Congrés del PCE, que en eixe moment conta en 84 500 militants més els 80 000 del PSUC en Catalunya. S'erigixen dos tendències contràries a la direcció de Santiago Carrillo: els leninista (també denominats prosoviéticos) com Ignacio Gallego o Francisco García Salve defenien una postura més ortodoxa i propenca a l'Unió Soviètica; els renovadors defenien una postura més moderada i aperturista. En la finalitat d'harmonisar les relacions internes del PCE, Juliol Anguita va propondre una ponència per a donar lloc a diverses tendències internes, proposta tombada pels carrillistas. A la seua volta, Santiago Carrillo va propondre la creació de la figura del vicesecretari general, dins de l'eixecutiva, sent nomenat Nicolás Sartorius per a tal càrrec.

Mentrestant en la federació vasca del PCE, el secretari general del Partit Comuniste d'Euskadi (PCE-EPK) Roberto Lerchundi va anunciar l'integració del mateix en Euskadiko Ezkerra (EE), de modo que Santiago Carrillo desautorizó tal decisió i va expulsar del mateix a tot el PC vasc. Açò va donar inici a un debat intern sobre si realment es respectava l'independència de les federacions del PCE, debat que accentuava les divisions internes en expulsar a militants que sí recolzaven la decisió dels vascs, com un grup de regidors del Ajuntament de Madrit, entre els que es trobava Cristina Almeida. Durant 1981 i 1983 les expulsions varen continuar per centenars de sectors diversos, com Francisco García Salve, Ramón Tamames o Carlos Alonso Zaldívar. També es va expulsar del PSUC al sector prosoviético que va formar anys més tarde el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partit Comuniste dels Pobles d'Espanya (PCPE).

Per a octubre de 1982 s'havien convocat eleccions generals en Espanya, i Santiago Carrillo va denunciar que la convocatòria se celebraria en les normes electorals de 1977 i 1979, que va considerar de «constitucionalitat dubtosa», ya que beneficiaven a Aliança Popular (precursor de l'actual Partit Popular) i al PSOE. Ademés, va assegurar que ellavors president Leopoldo Calvo-Sotelo havia precipitat la convocatòria per a provocar una bipolarización política en abdós partits, en l'objectiu de reduir al màxim la representació política del PCE, que era llavors l'únic partit que defenia un front «democràtic, marxiste i revolucionari». I aixina va ser, puix en aquells comicis va continuar la caiguda electoral en concentrar-se el vot de l'esquerra en el PSOE, que va guanyar en majoria absoluta, per lo que Carrillo va dimitir com a secretari general, sent substituït per Gerardo Iglésies.

Renovació i expulsió dels carrillistas

Despuix de la dimissió de Carrillo i despuix d'una llaugera recuperació electoral en les eleccions municipals, el 20 de decembre de 1983 es va celebrar el XI Congrés del PCE, en el que varen participar 85 000 militants, i que va terminar totalment dividit entre els carrillistas, el sector prosoviético o leninista, encapçalat per Ignacio Gallego, i els renovadors que varen conseguir la majoria elegint a Gerardo Iglésies com a secretari general, a Dolors Ibárruri com a presidenta, aixina com a Enrique Curiel com a vicesecretari general, acordant la construcció d'un proyecte unitari de l'esquerra, que buscara la convergència social i política en atres forces. En dit Congrés, Santiago Carrillo i els seus seguidors es varen declarar contraris a la direcció de Gerardo Iglésies, proponent una secretaria general compartida entre els dos, sugerència que seria rebujada pel secretari general. D'esta manera, Santiago Carrillo acusaria als renovadors de no tindre un programa propi, de ser depenents del PSOE i d'intentar destruir el PCE, en un context en el que els carrillistas es mostraven en clara minoria.

Per una atra part, entre el 13 i el 15 de giner de 1984, va tindre lloc en Madrit el Congrés celebrat pel sector prosoviético, en el que varen participar també el Partit dels Comunistes de Catalunya, el Partit Comuniste d'Espanya Unificat (PCEU), el Moviment per a la Recuperació del PCE i Cèles Comunistes. Este procés, en el que varen participar 10 000 militants, va donar lloc al Partit Comuniste dels Pobles d'Espanya (PCPE) i a la seua organisació jovenil, els Colectius de Jóvens Comunistes (CJC). El nou partit va ser també reconegut pel Partit Comuniste de l'Unió Soviètica i els partits comunistes dels països del Pacte de Varsòvia.

En octubre de 1984, el govern de Felipe González, va pactar una reforma electoral en Aliança Popular, i ellavors vicesecretari general del PCE, Enrique Curiel, va criticar que dita reforma mantenia la Llei de D'Hondt que perjudicava especialment als comunistes i que favoria al bipartidisme, ya que mantenia les grans diferències en el cost de vots que els partits necessiten per a obtindre un lloc en el Parlament.

En 1985, destacats membres com Juliol Anguita o Marcelino Camacho, inclús antics membres de la direcció de Carrillo com Nicolás Sartorius, Simón Sánchez Montero o la mateixa Dolors Ibárruri i Gerardo Iglésies varen decidir expulsar a Santiago Carrillo el 15 d'abril, els carrillistas són destituïts dels òrguens de direcció i estos s'escindixen per a fundar el Partit dels Treballadors d'Espanya-Unitat Comunista (PTE-UC). També en 1985 la direcció federal del PCE va dissoldre el comité regional de la UJCE en Madrit i va expulsar a 6 dels seus membres, per la seua posició eurocomunista i contrària a la política de convergència del partit. Eixe any l'afiliació del PCE havia baixat a 67 000.

Activitat en Esquerra Unida (1986-actualitat)

Francisco Fruts, secretari general del PCE entre 1998 i 2009, durant una trobada en el Partit Comuniste de Chile en 2005.

Fundació d'Esquerra Unida

En 1986, i tal i com s'havia acordat en l'últim congrés, el PCE és el principal impulsor de la coalició Esquerra Unida (IU), constituïda junt a atres forces polítiques com Esquerra Republicana, i en el que també participaria el PCPE. De cara a les eleccions generals de 1986, Santiago Carrillo va declarar que recolzar a IU suponia «enterrar el comunisme» i beneficiar «a la dreta» en detriment del PSOE. Finalment, IU va obtindre 7 escans, corresponent 4 al PCE i 1 al PCPE, mentres el PTE-UC de Santiago Carrillo no va obtindre representació.

En febrer de 1988, durant el XII Congrés del PCE, Gerardo Iglésies va renunciar a tots els seus càrrecs i Juliol Anguita, conegut per haver segut alcalde de Còrdova, va passar a ser el secretari general del PCE. baix la seua direcció, el Partit va recuperar bona part de l'ilusió i preceptes ideològics anticapitalistas, fet que va fer considerar allavors secretari general del PCPE, Ignacio Gallego, la tornada al PCE. Aixina, en novembre d'eixe any va ser expulsat, i en giner de 1989, despuix d'un Congrés Extraordinari, es reincorporaria al PCE junt a 8000 militants, 48 membres del Comité Central i la majoria de càrrecs públics del PCPE. En tot, en el PCPE es va quedar el sector encapçalat pel seu nou secretari general, Juan Ramos Cambrer, que va abandonar la coalició, i en les següents eleccions generals d'octubre de 1989, IU duplicaria el seu número de vots i obtindria 17 diputats, corresponent 13 al PCE i 1 al PSUC. Un més despuix, el 12 de novembre, va morir Dolors Ibárruri àlies la «Pasionaria».

Etapa de Juliol Anguita

Pero a pesar dels bons resultats que estava tenint IU, en el XIII Congrés del PCE, celebrat en decembre de 1991 i al que es va aplegar en 70 000 militants, va haver un sector, encapçalat per Francisco Palero i Juan Berga, que considerava que el comunisme com a ideologia s'havia agotat, i que els partits comunistes ya no eren instruments vàlits, per lo que va defendre la dissolució del partit dins d'IU. Va prevaldre per un 74,6 % la postura defesa pel secretari general, Juliol Anguita, de continuar en una IU construïda com a moviment polític i social, que contara en partits en el seu sen a modo de corrents, per la pluralitat ideològica dels components de la coalició. El PCE cediria part de la seua sobirania per a aumentar l'activitat d'IU, i per a fer les seues decisions vinculants.

En les següents eleccions, IU va conseguir casi 400 000 vots més, obtenint un nou escan. L'estratègia política del PCE, en la que s'insistiria més des del XIV Congrés, en decembre de 1995, era la d'evitar quansevol tipo de pacte en el PSOE, en tant este no abandonara les seues polítiques «neolliberals» i «conservadores». Per al PCE, els dirigents del PSOE formaven part de l'èlit dominant i els acusaven d'haver-se blindat en bons sòus i prebendes, i de ser part de l'aristocràcia. Al mateix temps, aumentaven les tensions en el PSUC, per l'intenció del seu secretari general de dissoldre-ho en Iniciativa per Catalunya, i en CCOO, al secretari general del qual, Antonio Gutiérrez (despuix diputat del PSOE entre 2004 i 2011), li acusaven de tindre un pacte en el PSOE. El sindicat corria el risc de convertir-se en «apèndix de l'Estat», va alertar Juliol Anguita, qui també va anunciar que no tornaria a presentar-se a la reelecció com a secretari general del PCE.

Va ser durant esta etapa quan IU va conseguir els seus millors resultats, ya que en les eleccions generals de març de 1996, IU alcançaria el seu sostre històric sobrepassant la barrera del 10 % de vots i obtenint 21 diputats, 12 del PCE i 2 del PSUC. En setembre de 1997, en la Festa del PCE, Anguita anunciava que anaven a defendre una Espanya republicana i federal, i en la Festa de l'any següent, va defendre el dret d'autodeterminació dels pobles, i aclaria que el seu partit solament havia acceptat la Monarquia de forma temporal, durant la Transició, per a aplegar al consens, sempre i quan es desenrollara la constitució. No obstant, el 17 d'agost de 1998, Anguita sofrix un segon infart, que accelera la seua retirada de la primera llínea política.

En decembre de 1998, se celebra el XV Congrés del PCE, en el que Juliol Anguita va deixar la secretaria general del PCE, que va passar a ocupar Francisco Fruts. En el seu discurs, Anguita va demanar als militants comunistes que reivindicaren els principis del anticapitalisme i la lluita per una societat igualitaria. Va equiparar en lo polític al PSOE i al PP i va cridar a rebat a la militància per a recuperar la lluita en el carrer.

Aquell congrés es va celebrar en mig de grans tensions en Comissions Obreres, ya que els comunistes varen defendre un sindicat «de classe i democràtic», al mateix temps que varen acusar a la direcció de «repressora», i varen defendre que els militants lluitaren democràticament dins del sindicat «per a canviar polítiques i a alguns dirigents», alguna cosa que el sindicat va considerar una ingerència.

Acostament al PSOE i decliu

En motiu de les eleccions generals de març de 2000, Fruts és nomenat candidat d'Esquerra Unida sense haver segut elegit coordinador general, i havent firmat un acort preelectoral d'investidura en el PSOE. El resultat va ser un fracàs per al PCE, per lo que a finals d'eixe mateix any, Gaspar Llamazares va ser elegit coordinador federal en la VI Assamblea Federal d'IU per un estret marge front a Francisco Fruts, aünant els vots de diverses corrents d'IU crítiques en la direcció eixint. El nou coordinador d'IU es va recolzar en el PSOE, en una política d'enfrontament en el PCE, que duria forts problemes interns i pressions que varen debilitar al Partit. Pese a les diferències, en el XVI Congrés del PCE, celebrat en març de 2002, Fruts va pactar en ellavors coordinador general d'IU una llista, enfrontada a la d'Àngels Mestre (Corrent Roja), en la finalitat de conseguir una majoria en CCOO distinta a la de José María Fidalgo.

En decembre de 2004 es va celebrar en caràcter extraordinari la VIII Assamblea Federal d'Esquerra Unida, despuix de la crisis oberta per les successives derrotes electorals sofrides per la coalició i per la divisió en la seua direcció. El PCE va presentar llavors com a candidat a Enrique Santiago, pero va tornar a eixir elegit Gaspar Llamazares com a coordinador federal, en un procés molt polèmic que alguns sectors varen calificar d'irregular degut a que la candidatura de Santiago (respalada també per les Joventuts Comunistes) i la presentada per Sebastián Martín Recio (respalada pels sectors més a l'esquerra d'IU), varen sumar més d'un 50 % front al 49 de la llista oficial de Llamazares.

La reelecció de Gaspar Llamazares va ser molt polèmica perque es va deure a un sistema aprovat en una reforma dels estatuts prèvia a l'elecció i durant la mateixa Assamblea, consistent que votaren no solament la mitat del Consell Polític Federal elegit en la pròpia Assamblea, orgue competent per a elegir al coordinador federal, sino també els coordinadors de les federacions. Aixina, el Consell Polític Federal al complet, va ratificar l'elecció de Gaspar Llamazares per un 54 %, alguna cosa que també va generar polèmica, ya que els seus oponents entenien que era necessari un mínim del 60 % per a presentar-se a una segona reelecció a coordinador, com disponen els estatuts. La Comissió de Garanties va resoldre la qüestió a favor de Llamazares en entendre que no s'havia agotat el segon mandat, ya que la VIII Assamblea s'havia anticipat.

Reconstrucció i rellançament

Estructura Orgànica general del PCE acordada despuix del XVII Congrés del partit.

En el XVII Congrés del PCE, celebrat en juny de 2005 en 27 000 militants, Francisco Fruts és reelegit secretari general, i com a president s'elegix a Felipe Alcaraz, qui reuniria vàries responsabilitats fins a eixe moment del secretari general. Dolors Ibárruri, La Pasionaria, és declarada Presidenta d'Honor a perpetuidad. S'aposta per la reconstrucció i el rellançament del partit, al que es considera que ha escomençat a funcionar com a corrent dins d'IU. No s'accepta per a això l'eixida d'IU, com proponia Corrent Roja, i que duria a l'organisació a escindir-se del PCE. En canvi, s'aposta per recuperar la sobirania dins d'IU, entenent que esta deuria tornar a funcionar com un moviment polític i social que permetera que diferents partits confluïren en criteris programàtics, superant aixina també al XIII Congrés del PCE.

També es va debatre un document presentat per Juliol Anguita, en el que es reflexionava sobre el Moviment Comuniste Internacional, i es dia a la refundació del partit. El document senyalava l'impacte negatiu que va dur la caiguda de l'Unió Soviètica i el acriticisme i sumissió dels sindicats i l'Esquerra a l'orde capitaliste establit. Es va acordar la creació d'un equip de treball que es reunira en atres organisacions comunistes i d'esquerra, coordinara i arreplegara propostes i es debateren en una Conferència, que redactaria i aprovaria un nou Manifeste-Programa de cara al següent Congrés del Partit.

En 2006 es va obrir una greu crisis interna en Astúries, a on el PCE va anular l'últim congrés del Partit Comuniste d'Astúries (PCA) per irregularitats en els censos. Llamazares, que ya havia perdut el respal de les tres principals federacions (Andalusia, Madrit i Comunitat Valenciana), perdria aixina també el control de l'últim feu que li quedava en l'organisació comunista.

A finals de 2007, el PCE impulsa en el Consell Polític Federal d'IU la celebració d'eleccions primàries per a designar al candidat a la Presidència del Govern en les eleccions generals de 2008. Front a Gaspar Llamazares, es presenta la secretaria general del Partit Comuniste del País Valencià (PCPV), Marga Sanz. El referèndum se celebra en novembre per un sistema de correu certificat, que el PCE va criticar durament. Finalment, en una participació d'entorn al 38 %, Llamazares obté 13 626 vots (62,5 %) i Sanz 8169 (37,5 %).

Refundació d'Esquerra Unida

El 22 d'abril de 2008, Juliol Anguita va remetre al Comité Federal del Partit Comuniste d'Espanya (PCE) un document en el que defenia també la necessitat d'una 'refundació' d'IU, que solament seria possible des del compromís de començar des de zero. En la seua carta, va defendre la democràcia radical, la lluita per l'III República i el federalisme, tant per al model organisatiu de la coalició com per al model d'estat defés. Al seu juí, el debat deuria obrir-se en la següent assamblea federal d'IU. Aixina, els dies 28 i 29 de juny de 2008, en una Conferència Política del PCE, es va vincular la reconstrucció del partit en la refundació d'Esquerra Unida. Per a això, es va acordar impulsar una série de canvis en la següent Assamblea Federal d'IU.

En l'IX Assamblea Federal d'IU, celebrada els dies 15 i 16 de novembre de 2008, el PCE va presentar la seua candidatura al Consell Polític Federal, en Cayo Lara com a candidat de consens de la llista «Una atra IU és Possible». La seua proposta, titulada «Per una Esquerra Unida anticapitalista, republicana, federal i alternativa, organisada com a moviment polític i social», va obtindre un 43 % dels vots, pero la falta d'acort en atres corrents va fer que l'assamblea concloguera sense l'elecció d'un nou Coordinador Federal d'IU.

Cayo Lara parlant davant el Consell Polític Federal d'IU en decembre de 2008.

Finalment, el Consell Polític Federal, convocat el 14 de decembre, va elegir a Cayo Lara com a coordinador federal de la coalició en un 55,08 % dels vots. Com a nou coordinador general, Cayo Lara va integrar des d'un principi en la nova direcció a persones de tots els sectors i corrents de la formació, i va instar a abandonar les lluites internes i a preocupar-se per lo que realment passa en el país. En la seua primera intervenció pública, va mencionar als pobres, als parats i als hipotecats, i va fer una crida a la folga general, necessària, al seu juí.

Aliança d'Esquerra Unida en Podem i entrada en el govern

El 13 d'abril de 2009, el partit reclama en un manifest en motiu del 78.º aniversari de l'II República que els treballadors «no paguen» la crisis econòmica i que s'afronte la conjuntura econòmica a través de «la ruptura del pacte constitucional» i l'obertura d'un «procés constituent per l'III República».

També en eixe manifest es declara que el capitalisme ha fracassat i que no deu fer-se esforços per «refundar-ho», ya que no ho consideren una solució per als problemes de la humanitat i cal fer canvis revolucionaris. Declaren que cal mamprendre, com ya han fet atres països, el camí del socialisme del sigle XXI.

En el propòsit de renovar forces davant els reptes que el capitalisme posindustrial sembla incapaç de resoldre, i en el d'afrontar el naixent procés de Refundació de l'Esquerra aprovat en l'IX Assamblea Federal d'IU en 2008, el partit celebra en novembre de 2009 el seu XVIII Congrés, al que aplega en 20 000 militants. En el cónclau s'aprova la seua orientació cap a IU, en un 82 % de vots favorables, el manteniment de Comissions Obreres com a referent sindical (69 %) i s'elegix a José Luis Centella com a secretari general, en un 85 % dels vots, en substitució de Francisco Fruts. A data d'abril de 2017, el PCE contava en aproximadament 10 500 afiliats, si ben 2000 d'estos s'havien afiliat des de les eleccions generals de 2015.

A finals de 2017 es va celebrar la segona fase del XX Congrés del PCE, en el que es varen aprovar canvis significatius, sent el de més calat el regrés al marxisme-leninisme, que es va abandonar en l'IX Congrés de 1978. Açò va provocar un canvi organisatiu d'envergadura, ya que es torna a adoptar el centralisme democràtic, deixant de ser una organisació federal, que corresponia esta a la divisió per comunitats autònomes d'Espanya, substituint-se per comités depenents d'un Comité Central. També s'aprova incloure una estrela roja de cinc puntes en la part superior delogo del partit, en referència al internacionalisme proletario.

En giner de 2020 el PCE va tornar a tindre representants en el Consell de Ministres, en el nomenament d'Alberto Garzón com ministre de Consum i a Yolanda Díaz com ministra de Treball i Economia Social.

En 2021, el PCE va celebrar el centenari de la seua fundació. En juliol de 2022, va tindre lloc el XXI Congrés del PCE, que va estar marcat per tensions protagonisades pel sector crític en la política de pactes de govern.

El dia 11 de novembre de 2022, en motiu del seu centenari, Corregau-vos va emetre un sagell commemoratiu que va causar crítiques en l'oposició. Dit sagell va ser suspés per la Fundació Espanyola d'Advocats Cristians el dia 12 del mateix més i va tornar a la circulació el 18 de novembre de 2022.

Conflicte en la direcció de la UJCE

El 4 de juny de 2023 l'Unió de Joventuts Comunistes d'Espanya fa pública una resolució en la que anuncien l'intent d'intervenció a la seua estructura per part de la direcció del PCE, a on es menciona que l'expulsió es deu a que el proyecte de reconstrucció del Partit Comuniste que representa la Joventut Comunista no és compatible en l'estructura burocràtica del PCE, el qual s'ha alluntat del proyecte comuniste a nivell internacional i s'ha dissolt en formes polítiques i organisatives socialdemócrates. S'acusa al PCE de no oferir una proposta sòlida de reconstrucció del Partit Comuniste i de perseguir a aquells que defenen esta necessitat política. Esgrimixen ser «una nova generació proletaria que no vol dedicar la seua vida a una militància impotent».

En setembre de 2023 el PCE va anunciar que se celebraria un Congrés extraordinari de la UJCE per a donar veu a la militància i reconstruir el seu espai jovenil, atribuint dita iniciativa a la «indisciplina i a la desllealtat de l'anterior direcció en els acorts polítics propis i del partit».

Resultats electorals

Eleccions generals

Resultats electorals en les eleccions generals
Comicis	Candidat	Vots	%	Diputats	Senadors	Notes
1931	José Bullejos	---	0,77 %		---
1933	José Díaz Ramos	---	1,80 %		---
1936	José Díaz Ramos	---	3,5 %		---	Membre del Front Popular.
1977	Santiago Carrillo	1 709 890	9,33 %
1979	Santiago Carrillo	1 938 487	10,77 %
1982	Santiago Carrillo	846 515	4,02 %
1986	Gerardo Iglésies	935 504	4,63 %			Com a part d'Esquerra Unida
1989	Juliol Anguita	1 858 588	9,07 %			Com a part d'Esquerra Unida
1993	Juliol Anguita	2 253 722	9,55 %			Com a part d'Esquerra Unida
1996	Juliol Anguita	2 639 774	10,54 %			Com a part d'Esquerra Unida
2000	Francisco Fruts	1 263 043	5,45 %			Com a part d'Esquerra Unida
2004	Gaspar Llamazares	1 284 081	4,96 %			Com a part d'Esquerra Unida
2008	Gaspar Llamazares	969 946	3,77 %			Com a part d'Esquerra Unida
2011	Cayo Lara	1 686 040	6,92 %			Dins de la coalició "L'Esquerra Plural".
2015	Alberto Garzón / Yolanda Díaz	926 783	3,68 %			Dins de les coalicions Unitat Popular i En Marea.
2016	Alberto Garzón	N/D	N/D			Dins de les coalicions Units Podem i En Marea.
2019	Enrique Santiago	N/D	N/D			Dins de les coalicions Unides Podem i En Comú Podem.
2023	Enrique Santiago	N/D	N/D			Dins de Sumar.
Font: Ministeri de l'Interior i El Món

Diputats i senadors

• Anex:Diputats i senadors de totes les llegislatures d'Espanya

Eleccions municipals

Resultats electorals en les eleccions municipals
Any	Secretari general	Vots	%	Regidors
1931	José Bullejos
1933	José Díaz Ramos
1979	Santiago Carrillo	2 139 603	12,70 %
1983	Gerardo Iglésies	1 500 015	8,17 %
Font: Ministeri de l'Interior, El Món i INE

Comités d'organisació

Existixen els següents Comités d'Organisació, els quals són "Comités Regionals" o "Comités Nacionals". Fins al XX Congrés de 2017, el PCE des de 1978 s'organisava en federacions, pero en tornar adoptar el marxisme-leninisme, també va significar tornar a un model centraliste d'organisació.

Territori	Nom de la federació
Erro al crear miniatura:	Partit Comuniste d'Andalusia (PCA)
Erro al crear miniatura:	Partit Comuniste d'Aragó (PCA)
Erro al crear miniatura:	Partit Comuniste d'Astúries (PCA)
Erro al crear miniatura:	Partit Comuniste de Canàries (PCC)
Erro al crear miniatura:	Partit Comuniste de Cantàbria (PCCa)
Erro al crear miniatura:	Partit Comuniste de Castella - La Taca (PCCM)
Erro al crear miniatura:	Partit Comuniste de Castella i Lleó (PCCL)
Erro al crear miniatura:	Partit Socialista Unificat de Catalunya Viu (PSUC-Viu)
Erro al crear miniatura:	Partit Comuniste de Madrit (PCM)
Erro al crear miniatura:	Partit Comunista del País Valencià (PCPV)
Erro al crear miniatura:	Partit Comuniste d'Extremadura
Erro al crear miniatura:	Partit Comuniste de Galícia (PCG)
Erro al crear miniatura:	Partit Comuniste de les Illes Balears (PCIB)
Erro al crear miniatura:	Partit Comuniste de la Rioja
Erro al crear miniatura:	Partit Comuniste d'Euskadi (PCE-EPK)
Erro al crear miniatura:	Partit Comuniste d'Euskadi (PCE-EPK)
Erro al crear miniatura:	Partit Comuniste de la Regió de Múrcia (PCRM)
Exterior Erro al crear miniatura: Erro al crear miniatura: Erro al crear miniatura: Erro al crear miniatura: Erro al crear miniatura: Erro al crear miniatura: Erro al crear miniatura: Erro al crear miniatura: Erro al crear miniatura: Erro al crear miniatura: Erro al crear miniatura: Erro al crear miniatura:	Partit Comuniste d'Espanya en l'Exterior (PCE-Ext)

Secretaris generals

Secretari general			Inici de mandat	Fi de mandat
1.º		Antonio García Ganyit	15 de març de 1922	8 de juliol de 1923
2.º		César Rodríguez González	8 de juliol de 1923	agost de 1925
3.º		José Bullejos Sánchez	agost de 1925	17 de març de 1932
4.º		José Díaz Ramos	17 de març de 1932	20 de març de 1942
5.º	Erro al crear miniatura:	Dolors Ibárruri Gómez	20 de març de 1942	3 de juliol de 1960
6.º	Erro al crear miniatura:	Santiago José Carrillo Solars	3 de juliol de 1960	10 de decembre de 1982
7.º		Gerardo Iglésies Argüelles	10 de decembre de 1982	21 de febrer de 1988
8.º		Juliol Anguita González	21 de febrer de 1988	7 de decembre de 1998
9.º		Francisco Fruts Gras	7 de decembre de 1998	8 de novembre de 2009
10.º		José Luis Centella Gómez	8 de novembre de 2009	2 de decembre de 2017
Comissió Provisional			2 de decembre de 2017	8 d'abril de 2018
11.º		Enrique Fernando Santiago Romero	8 d'abril de 2018	En el càrrec

Personalitats destacades

• José Díaz Ramos (Sevilla, 1895 - Tiflis, 1942) Panader. Secretari general del PCE des de 1932 a 1942, que va dur al PCE a apostar per l'unitat de les forces d'esquerres durant la Segona República espanyola.
• Aída Lafuente (León, 1915 - 1934). Militant obrera.
• Dolors Ibárruri (Abanto i Ciérvana, Viscaya, 1895 - Madrit, 1989). Històrica dirigent del PCE malnomenada la Pasionaria, que va destacar com a dirigent política en la Segona República espanyola i en la guerra civil espanyola. Secretaria general entre 1942 i 1960.
• Trifón Medrano (Madrit 1912 - 1937) Milicià obrer.
• Concha Carretero (Barcelona, 1918 - 2014) Militant antifranquista que va sobreviure a la presó.
• Pablo Picasso (Màlaga, 1881 - 1973). Pintor, pioner del cubisme.
• Miguel Hernández (Oriola, Alacant 1910-1942) Poeta i militant comuniste. Va combatre en la guerra civil espanyola i va morir en la presó.

• Manuel Delicat (Sevilla, 1901 - 1980). Dirigent del PCE.
• Rafael Alberti (El Port de Santa María, Càdis, 1902 - 1999). Poeta i diputat.
• Rosario Sánchez Mora (Villarejo de Salvanés, 1919 - 2008) Malnomenada la Dinamitera per haver perdut una mà per un cartuig de dinamita durant la Guerra Civil sent miliciana obrera. Va sobreviure a la presó durant el franquisme.
• Enrique Líster (Ameneiro, La Corunya, 1907 - Madrit, 1994). Militar i dirigent del PCE.
• Juan Modest (El Port de Santa María, Càdis, 1906 - Praga, Checoslovàquia, 1969) Militar i comandant de l'Eixèrcit de l'Ebre.
• Julián Grimau (Madrit, 1911 - 1963) Dirigent del PCE eixecutat durant la dictadura de Franco.
• Lina Odena (Barcelona, 1911 - Granada, 1936) Miliciana obrera.
• Luis Cicuéndez Muñoz (La Vila de Dò Fadrique, Toledo, 1897 - Sant Martín de Valdeiglesias, Madrit, 1936). Primer alcalde comuniste d'Espanya durant l'II República
• Santiago Álvarez Gómez (Villamartín de Valdeorras, Orense, 1913 - Madrit, 2002). Dirigent del PCE.

• Fernando Claudín (Madrit, 1915 - 1990). Arquitecte. Impulsor del eurocomunisme.
• Santiago Carrillo (Gijón, Astúries 1915 - Madrit, 2012). Secretari general del PCE entre 1960 i 1982, teòric del eurocomunisme, i que va destacar pel seu paper en la Transició espanyola.
• Simón Sánchez Montero (Nuño Gómez, Toledo, 1915 - 2006). Dirigent de les JSU i del PCE.
• María Teresa León (Logronyo, La Rioja, 1903 - Madrit, 1988) Ensagista, dramaturga i novelista.
• Manuel Azcárate (Madrit, 1916 - 1998) Advocat.
• Manuel Sacristán (Madrit, 1925 - Barcelona, 1985) Filòsof.
• Marcelino Camacho Abad (La Rasa, Soria, 1918 - Madrit, 2010) Secretari general de CC. OO. (1976-1987)
• Matilde Landa (Badajoz, 1904 - Palma, Illes Balears, 1942) Pedagogo, feminista. Va combatre en la Guerra Civil i va morir en la presó pel franquisme.
• Guillermo Ascanio (Vallehermoso, Santa Creu de Tenerife, 1907 - Madrit, 1941). Ingenier i militar, comandant de la 44.ª Brigada Mixta i la 88.ª Divisió durant la Guerra Civil, i fusilat pels franquistes.

• Juana Donya (Madrit, 1918 - 2003). Dirigent del PCE.
• Jorge Semprún (Madrit, 1923 - 2011). Dirigent del PCE.
• Francisco García Salve (Farlete, Saragossa, 1930 - 2016). Cura obrer, dirigent del PCE i de CC. OO.
• Gerardo Iglésies (Mieres, Astúries, 1945). Secretari general (1982-1988).
• Juliol Anguita (Fuengirola, Màlaga, 1941 - 2020). Secretari general (1988-1998).
• María Cristina Almeida Castro (Badajoz, 24 de juliol de 1944) és una advocada i política espanyola. Va ingressar en el PCE en 1964, durant la seua etapa universitària i en 1977, va ser una de les advocades de l'acusació en el juí per la Matança d'Atocha. Va participar en la fundació d'Esquerra Unida.

• Manuela Carmena Castrillo (Madrit, 9 de febrer de 1944) és una advocada laboralista, magistrada, jueza emèrita i política espanyola que va ser alcaldesa de Madrit de 2015-2019. Va ocupar el número 23 de la llista electoral del PCE per Madrit en les eleccions generals de 1977. Va ser defensora dels obrers i detinguts durant la dictadura de Francisco Franco, eixercint davant el Tribunal d'Orde Públic. També va ser cofundadora del despaig laboralista en el que es va produir la matança d'Atocha de 1977.
• Alberto Garzón (Logronyo, La Rioja, 1985) Economista i ministre de Consum del govern d'Espanya (2020-2023).
• Francisco Fernández Bou (Palència, 1943 - 2012) Filòsof.
• Javier Sauquillo (Ceuta, 1947 - 1977). Militant del PCE i de CC.OO assessinat en la Matança d'Atocha de 1977.
• Jaime Ballesteros Polit (Granada, 1932 - 2015) Vicesecretari general del PCE.
• Paco Rabal (Àguiles, Regió de Múrcia, 1926 - 2011) Actor.
• Juan Antonio Bardem (Madrit,1922 - 2002) Director de cine.
• Manuel Gerena (Sevilla, 1945) Cantaor flamenc.

• Marcos Ana (Alconada, Salamanca, 1920 - Madrit, 2016) Poeta i escritor. Va ser el pres polític que va passar més anys en les presons franquistes.
• Vanesa Segura Gaitán (Almeria, 1980 - 2017) Filoga i reconeguda militant feministe i comunitària andalusa.
• Juan Pinilla (Huétor Tájar, Granada, 1981) Cantaor flamenc.
• Javier Egea (Granada, 1952 - 1999) Poeta.
• Lucía Sócam (Guillena, Sevilla, 1986) Cantautora, guitarrista i flautista.
• Felipe Alcaraz (Granada, 1943) Noveliste i poeta.
• Yolanda Díaz (Fene, 1971) Advocada, Ministra de Treball i Economia Social i Vicepresidenta segona del govern d'Espanya (2020-actualitat). Va prohibir els acomiadaments durant la pandèmia del COVID-19 i va estar al front de la tramitació dels ERTE.
• Les Tretze Roses (Madrit) Grup de 13 dònes jóvens que varen ser fusilades pel franquisme despuix de culminar la Guerra Civil.

Militants del PSUC

Encara que el Partit Socialiste Unificat de Catalunya era un partit en personalitat pròpia i clarament diferenciat del PCE, durant molts anys va estar representat en els òrguens de direcció d'est.

• Joan Comorera i Soldre (Cervera, Lleida, 1894 - 1958). Secretari general (1936-1949).
• Josep Moix (Sabadell, Barcelona, 1898 - 1973). Secretari general (1949-1965).
• Gregorio López Raimundo (Tauste, Barcelona 1914 - 2007). Secretari general (1965-1977).
• Antoni Gutiérrez Díaz (Premiá de Mar, Barcelona, 1921 - 2006). Secretari general (1977-1981 i 1982-1986).
• Manuel Vázquez Montalbán(Barcelona, 1939 - 2003) Escritor.
• Miquel Martí i Pol (Barcelona, 1929 - 2003) Escritor i poeta.

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFKöhler1995">Köhler (1995). El moviment sindical en Espanya: transició democràtica, regionalisme, modernisació econòmica, Editorial Fonaments, p. 195. ISBN 9788424506858.
• (2008).«Contemporary Far Left Parties in Europe».Fundació Friedrich Ebert.

• (1988).«Eleccions i cicles electorals en Espanya».UNED.
• Solanes, Pere Ysás; Molinero, {{{nom2}}} (2017). De l'hegemonia a l'autodestrucció: El Partit Comuniste d'Espanya (1956-1982) (en és), Grupo Planeta. ISBN 978-84-16771-60-8.
• Gómez (2020). PSC: Història d'una traïció: La gran estafa als votants d'esquerres (en és), Grupo Planeta. ISBN 978-84-234-3150-2.
• Dolors Ibárruri; Manuel Azcárate; Luis Balaguer; Antonio Cordonera; Irene Falcón i José Sandoval (1960). Història del Partit Comuniste d'Espanya, Pariu: Éditions Socials.
• Brenan, Gerald (2017). Ellaberint espanyol (en és), Grupo Planeta. ISBN 978-84-08-16691-7.

• Carrillo; Sánchez Montero, {{{nom2}}} (1977). Partit Comuniste d'Espanya, Edicions Albia. OCLC 3840813. ISBN 84-7436-114-1.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Partit Comunista d'Espanya.
• Sitie web oficial del Partit Comuniste d'Espanya