Mecanisme de tipos de canvi

 Membres de l'eurozona (21)

 Membres de el MTC II en una clàusula d'exclusió (1)

 Restant de membres de la UE (5)

El Mecanisme de tipos de canvi (MTC), també conegut com a Mecanisme Europeu de Canvi (MEC), (en anglés ERM) és un acort pactat en març de 1979, junt en la creació del Sistema Monetari Europeu (SME), per varis països europeus per a establir un mecanisme de control dels tipos de canvi de les seues divises i, d'esta manera, reduir la variabilitat de dits tipos de canvi i conseguir una estabilitat monetària. El Sistema Monetari Europeu va ser firmat pels llavors membres de la Comunitat Econòmica Europea: Alemània, Bèlgica, Dinamarca, França, Irlanda, Itàlia, Luxemburc, els Països Baixos i el Regne Unit. Llevat el Regne Unit, els atres huit membres varen subscriure el MTC, que era el component central de el SME, per ad açò varen restringir els tipos de canvi de les seues monedes a uns màrgens de fluctuació específics, en l'objectiu d'ajudar al procés a llarc determini d'integració monetària europea per mig de la creació d'una unitat de conte i canvi única, l'Unitat Monetària Europea (ECU), per als Estats de l'Unió Europea i que en el transcurs dels anys va quallar en l'actual Unió Econòmica i Monetària i l'introducció d'una moneda comuna, l'euro, a partir de l'1 de giner de 1999.

Història

A principis de 1979, les taxes d'inflació anuals dels països europeus fluctuaven entre 2,7% d'Alemània al 12,1% d'Itàlia; no obstant, per mig d'una mescla de cooperació de polítiques i reallineaments, l'acort de MTC va poder sobreviure i inclús es va incrementar en unir-se Espanya en 1989, Regne Unit en 1990 i Portugal a inicis de 1992.

Crisis de 1992-1993

El MTC va sofrir una greu crisis en setembre de 1992 quan Itàlia i el Regne Unit ho varen abandonar a causa de la crisis monetària europea, mateixa que va forçar, en agost de 1993, als membres restants a retrocedir a uns màrgens dels tipos de canvi molt amplis.

El colp al sistema monetari de 1992 va tindre el seu orige en els alts tipos d'interés del marc alemà. El procés de reunificació d'Alemània havia disparat el despesa pública en eixe país, aumentant l'inflació i el dèficit presupostari, per lo que el Banc Federal Alemà va elevar els tipos d'interés. El SME obligava en la pràctica als Estats membres a referenciar el seu tipo de canvi al marc, perque Alemània era l'economia més poderosa i la seua política econòmica, la de major credibilitat. Llavors varen escomençar les sospites de devaluació i, la reducció dels tipos d'interés dels dólars va desviar inversió al marc. En este context un inversor (George Soros) va aplegar a vendre més de 10 000 millons de lliures esterlines i va forçar la devaluació de la moneda en lo que va passar a conéixer-se com "Dimecres negre".

El funcionament de el MTC contava en varis mecanismes de seguritat que varen ajudar en els seus inicis a reduir la freqüència de tals crisis. El MTC no era un sistema de tipos de canvi fixos en sentit estricte. La paritat central podia variar-se baix acort dels seus membres, per lo que es tractava més be d'un sistema de tipos de canvi ajustables. Aixina, la major part dels tipos de canvi fixats per el MTC fins a agost de 1993 podia fluctuar, siga a l'alça o a la baixa, en un 2,25% respecte a un valor de paritat assignat, encara que varis membres varen poder negociar bandes de 6%, en lo que varen conservar una major flexibilitat per a elegir la seua política monetària. En agost de 1993, la majoria de les bandes es varen ampliar al 15% per la pressió dels atacs especulatius.

El sistema també va prevore grans recaptes d'extensió de crèdit dels membres de moneda forta (com el marc alemà) als de moneda dèbil (com la pesseta espanyola).

MTC II

En ocasió de l'entrada en funcionament del euro, va quedar obsolet l'antic sistema monetari europeu, per lo que es va establir un nou mecanisme de tipo de canvi, conegut com a Mecanisme de tipos de canvi II (MTC II). Este acort firmat entre el Banc Central Europeu i els bancs centrals nacionals dels països membres que no formen part de l'eurozona, té com a objectiu mantindre l'estabilitat dels tipos de canvi entre l'euro i les monedes nacionals participants en dit mecanisme per a evitar fluctuacions dels tipos de canvi.

En 1999, les monedes que formaven part de l'antic sistema monetari europeu pero els països del qual no varen adoptar l'euro en eixe any (Grècia i Dinamarca) varen passar a formar part del nou mecanisme. Quan Grècia es va unir al euro en 2001, la corona danesa es va quedar en eixe moment com l'única participant.

Una de les condicions que deuen complir els Estats membres de l'Unió Europea abans d'adoptar l'euro és que les seues monedes deuen haver permaneixcut a lo manco dos anys en el MTC II.

La corona estonia, la litas lituana i el tólar eslové es varen incloure en el MTC II el 28 de juny de 2004; la lliura chiprana, el lats letó i la lira maltesa el 2 de maig de 2005; i la corona eslovaca el 28 de novembre de 2005. Quan Eslovènia (1 de giner de 2007), Malta (1 de giner de 2008), Chipre (1 de giner de 2008), Eslovàquia (1 de giner de 2009), Estònia (1 de giner de 2011), Letònia (1 de giner de 2014) i Lituània (1 de giner de 2015) varen adoptar l'euro, varen abandonar el MTC II.

El 10 de juliol de 2020, la leva búlgara i la kuna croata es varen incloure en el MTC II.

L'1 de giner de 2023, Croàcia va adoptar l'euro per lo que la kuna croata va abandonar el MTC II, i 3 anys despuix, l'1 de giner de 2026, la leva búlgara també va abandonar el MTC II en adoptar Bulgària l'euro.

Per lo tant, des de l'1 de giner de 2026, l'única moneda que permaneix en el MTC II és la corona danesa.

Vore també

• Sistema Europeu de Bancs Centrals

Bibliografia utilisada

• Krugman, Paul R. (2006). Economia internacional: Teoria i política, 7ma. edició, Madrit: Pearon, pp. 600-608. ISBN 978-847829-080-2.