Matutatas

A Arucu i A Achimbu

Matutatas significa ancestros en llengües barbacoanas, les cultures chachi, tsáchila, quitu, caranqui, chono i puruhá. Existixen molts mits al voltant dels matutatas, aixina com ritos que tenien com a objectiu principal el conectar-se novament en ells. Dins dels més destacats està el rito de catequil en la que la persona iniciada devia al final del rito conseguir conectar-se en els seus ancestros. Els matutatas estan relacionats en els mits cosmogónicos que en moltes cultures aborigen d'Equador contaven una història d'uns ancestros que varen aplegar des de l'oceà a la costa en l'inici dels temps.

Llista de mits

El reconte més important narra el història de Arucu i A Achimbu, els ancestros originaris, el pare i mare ancestral en llengües barbacoanas. La veu "rucu" està aixina mateix present en el bruix o mincu rucú, rol que era usualment cobert per hòmens i que està relacionat en les cuines de bruix, o ceràmica ceremonial de la cultura Milacre Quevedo.

A Arucu i A Achimbu

En la cultura Chachi existix el mit de Arucu i A Achimbu com els ancestros primigenis. Els seus noms també se solen escriure com A Rucu i A Shimbu en atres usos. En sí mateixa, rucu significa antic en masculí i shimbu lo propi en femení. Segons el mit A Rucu i A Shimbu varen emergir del fondo de la mar quan va succeir un eclipse, és dir en el mantsunu, o abraç entre pajta o el sol i quepe pajta, la lluna. Açò simbolisa l'unió de lo masculí i femení en l'orige del temps i aixina mateix A Rucu i A Shimbu aplegarien junts en una dansa ancestral en sincronia en el mar.

Formalment este mit va ser recopilat per Arecio Ortiz i diu lo següent:

Els cayapas o chachis també, tenen la seua llegenda per a explicar l'orige que segurament es varen atribuir. Segons esta; el primer Cay-apa i la seua esposa Ca-chimbu o chicoteta dòna varen descendir de l'A-rucu, pare antic i del seu cònjuge A-Chimbu o gran dòna, sers divins que varen sorgir, a la seua volta de les profunditats de la mar per obra i gràcia d'un abraç entre el sol i la lluna... Segons la tradició, vinguts que varen haver a terra a merced de les ones, guiats per un enorme tigre, designat pel pare antic per a l'objecte, varen mamprendre en una accidentada i penós pelegrinage en busca del lloc en a on devien establir-se.

A Arucu i A Ashimbu, mit

La dòna Pichuishimbu

A açò se suma el mit de Pichuishimbu i la jove chachi. Narra el història de com un jove chachi va fer una chacra prop del riu gran i les plantacions estaven creixent. No obstant es va donar conte de que estaven furtant la seua dacsa. Un dia eixint del matí va decidir sorprendre a la persona que ho feya i quan va aplegar a la chacra va vore dos chiques belles i va decidir no dir res i simplement vore per a qué ho feyen. Despuix els va preguntar ¿Són vostés les que sempre vénen a arreplegar els meus choclos? Pero cap la va respondre. Confòs per açò, va decidir prendre una d'elles, la va abraçar, la va besar i va dur a la seua casa. Terminarien casandose i ella es quedaria embarassada. La chica va ser a on els seus pares per a dur frutes i plantes per a banyar al recent naixcut. Li va advertir al chic que cuide del beu. A penes va eixir es varen escomençar a escoltar molts sorolls i varen alçar sospites i les yayes varen mirar d'a través de les reixes de la paret del quarto. Mentrestant la mare va aplegar en “mujtundupuka” que és una fruta groga no comestible, chirarán, que és una planta aromàtica per a fer un bany als recent naixcuts.

Quan va entrar, el bebé li va contar a la seua mama lo següent, a pesar de ser recent naixcut: "¡Mami, no seque mateixos serien, pero són horribles, llejos, negrencs són els que venia a mirar-me entre les reixes del quarto, em va fer por!". La mare esuchó i li va increpar al seu espós: "¡Yo et vaig dir que vosté quedara cuidant al chiquet fins que yo retorne i que no els permetera acostar-se allà a cap persona.  Açò em fa pensar que vosté no vol viure més en mi, llavors em vaig d'ací!"

Dit açò ho va tirar per la porta la canastra de plantes medicinals que havia dut, tot va quedar regat pel sol, immediatament va agarrar al bebé i va ser al riu. Mai més la varen vore. A l'inici varen pensar que havia segut com en ocasions anteriors que anava a la vora del riu i varen esperar. La varen buscar despuix en més desesperació, sobretot l'espós. El temps va passar i esta dòna apareixia en el toll nadant junt al seu fill. Per esta raó la varen conéixer com la dòna encantada de l'aigua, o dòna Pichuishimbu.

Mincha Rucu

Rucu Pichincha

Mincha Rucu feya alusió a un vell sapient. Posseïdor dels coneiximents antics en la comunitat i encarregat de guiar en el rito d'iniciació al Catequillado. En ocasions li'ls denomina mirucus a estos vells i segons registres històrics es coneix que tenien baix el seu mando a guerrers. En llengües barbacoanas La meua fa referència a saber, i està present en paraules com guishiyumi, la mona sapient que era adorat per la seua capacitat de reflexió o també en la paraula minu que significa gobernant. Rucu per un atre costat significa antic en el temps. A açò se sumava la figura del Yaya rucu o pare vell. En concret el volcà a on es troba la ciutat de Quito es diu Rucu Pichincha, que traduït del quichua significa pardal vell. En concret es referix al cheu andino o Zonotrichia capensis, que en idioma quichua era cridat originalment Pichincha.

En el folclore i danses solen ser representats en les festivitats de Corpus Christi. De tota la multitut que es disfrassa entre el poble d'importància es deu destacar als rucugachas, que significa vells encorvados. Es caracterisen per dur bastons de fusta molt grans que tenen caps de bou, galls o venados. El seu rol en la desfilada és recórrer carrers i places, moltes voltes llançant continus ganyits i sospirs.

La Baïa dels Cara

Mapa de la Baïa de Caraquez i les valls de Jama i Coaque

Un atre mit conta com els primers habitants d'Equador, no necessàriament una parella masculina i femenina, aplegarien a la costa en lo que hui és Baïa de Caráquez, i s'assentarien en esta regió per molts anys, abans de migrar als Andes a on es convertirien en el poble caranqui. Este mit és usualment conegut com el de la "Ciutat perduda dels Cara" i va ser relacionat en uns objectes trobats prop de la Baïa de Caraquez per lo que es va portar a terme una investigació científica que refutó el seu orige social optant per una explicació natural de la seua formació.

La recopilació d'estos escrits per cronistes primerencs i historiadors colonials va ser feta per l'escritor Jorge Carrera Andrade que dedicaria un llibre per a la difusió de la mitologia d'Equador i les últimes investigacions arqueològiques i antropològiques que fins a eixe moment s'havien portat a terme.

La llínea equinoccial o "camí del sol" semblava atraure als pobles en el seu moviment migratori cap a comarques més favorables per a la vida humana. Aixina, les terres equatorials, per la seua posició central en Amèrica, varen ser un encreuament de pobles i cultures. Cap al sigle IX o X es va produir una invasió marítima per la baïa que, des de llavors, es va conéixer en el nom de Caráquez, per haver servit de porta d'entrada a uns hòmens cridats cares. [...] Els arqueòlecs de l'Equador creuen que els cares eren simplement una tribu maya, com ho revelen els noms patronímicos de la regió ribereña a on varen desembarcar. El lloc a on es troben els pous artesianos per a traure aigua potable es coneix des de la més remota antiguetat en el nom de Choconcho, deformació de la paraula maya chobcónchac que vol dir "clot profunt d'aigua". Els invasores mayas o maya-quichés varen aplegar a estendre la seua dominació fins al centre del país, a a on varen dur el cult de la guacamaya "sobreviviente del diluvi". Els cares són considerats generalment pels historiadors de l'Equador com els fundadors de Quito. Varen introduir el contador de fanc cuit, la rueca primitiva, certes frutes com la guayaba, el mamey, la guanábana, la papaya —o ababai en llengua caribe— i els animalillos domèstics que servien d'aliment saborós com el cobayo o cuy.

Jorge Carrera Andrade - El Camí del Sol

Image antiga de Choconcha

Porta de la nacionalitat equatoriana en Baïa de Caraquez

En este cas les pozas d'aigua a les que fa referència són les de Choconchá, que són huit en total segons les investigacions recents. La mitologia dia que jagantes cabaron pozas d'aigua en la península de Santa Elena i els primers pobladors de Xipixapa haurien fet lo propi en les pozas de choconchá. Els etnógrafos Alfredo Costales i Pietat Peñaherrera de Costales considerava a estes pozas com a part del sistema sagrat d'adoració de l'aigua que existia en els señoríos ètnics d'Equador. En els Andes estos llocs eren usats per a banys de purificació i com a ritos d'iniciació en els catequillas.

Jama, el deu iguana

Artícul principal → Mitologia Jama Coaque.

Jama en una vaixell ceremonial arrere

La principal cultura que va ocupar estos territoris, segons investigacions arqueològiques és la Jama Coaque, que segons s'ha pogut comprovar en les últimes excavacions el seu territori no es va delimitar pels rius Jama i Coaque sino que es va expandir per molt més. La mitologia Jama Coaque és una de les més importants de la mitologia d'Equador per la seua antiguetat i riquea simbòlica expressada en la seua ceràmica. La principal deïtat era Jama, l'iguana. Usualment es creu que estava encarnada pel shaman-sacerdot qui durant rituals podia invocar animals com el seu Matutatas. Segons l'anàlisis semiòtic fet a partir de les ceràmiques, la deïtat Jama habitava tant la terra com el inframón, per lo que es conjectura representava la vida i fungía com a guia terrenal.

Jama està relacionada ademés en els mits cosmogónicos d'esta cultura, a on es repetix el mateix patró d'orige de la cultura en la mar que es veuen en les cultures Chachi o Cayapa, o en els relats sobre el poblament de la Baïa de Caraquez. Els primers pobladors varen aplegar guiats per un shamán fins que s'ubiquen en el seu territori per a l'assentament definitiu:

Es creu que el cacic d'esta cultura, duya el nom de Jama que significa iguana chicoteta i és qui, va guiar al seu poble fins a la costa per a després internar-se en la montanya, para d'esta manera assegurar els recaptes derivats de la mar i la terra.

Claudio Quinde - Resignificación dels dissenys i tecnologies de la cultura Jama Coaque

A açò se sumixca la cantitat de representacions mitològiques en la ceràmica Jama Coaque que té relació en les deidas mesoamericanes. Es presenta a continuació un resum:

• Deidad Jama en Itzamná: iguana mitològica orige de l'estirp de la cultura.
• Deidad rat penat en Tláloc: deu de la pluja era considerat el deu del raig i de la fertilitat.
• Deu de la mort en Mictlatecutli: habita el inframón i era invocat pel shaman-sacerdot durant els sacrificis.
• Dragó de la pluja en Coatlicue: divinitat relacionada en la pluja i el mar.

Kan i Ar

Erro al crear miniatura:

Kan i Ar, representació simbòlica de la serp-guacamaya de la cultura cañari

Per un atre costat en la cultura cañari, els matutatas són les dos persones que varen nàixer dels ous que varen ser posats per una serp, que en llengua cañari es llepe "kan" i que viu en el llac de les Culebrillas. En emergir del fondo del llac la serp en la superfície va deixar dos ous dels que varen nàixer els ancestros originaris dels cañaris. Despuix enfrontarien el diluvi universal en el segon mit cosmogónico dels Cañaris i s'emparentarien en una Guacamaya que els salvaria. En idioma cañari, la serp i guacamaya són expressats en la paraula "Kan" i "Ar" respectivament. Simbòlicament varen ser representats de manera conjunta, linguisticamente abdós paraules s'usava de manera unida igualment, donant com a resultat "Kan i Ar", o en castellà, cañar, nom de la cultura.

És comú trobar paralelismes en les deïtats d'Equador en les de Mesoamérica i est és un cas d'ells ya que la serp i guacamaya en ser representada de manera conjunta seria la serp emplumada o també coneguda com quetzacóatl en els azteca i kukulcán entre els mayas. Açò és una mostra de que la conexió mesoamericana no es llimita a les cultures de la costa d'Equador com la Jama Coaque i Tumaco Tolita, sino que també fa presència en les cultures andinas, lo que ha permés la conjectura d'una continuïtat en les famílies llingüístiques entre els distints señoríos ètnics d'Equador.

Relació en atres mits

Un dels mits que guarda major relació en els "matutatas" és el de Catequil. En el rito d'iniciació, es creïa que el principal objectiu de la persona despuix d'enfrontar-se a Pini, o la serp era conseguir conectar-se en els seus antepassats, és dir A Arucu i A Achimbu. Si el catequillado eixia airós del rito es creïa que havia conseguit conectar-se en els seus matutatas per lo que des d'eixe moment contava en valentia i saber necessari per a liderar la comunitat. Ademés, el rito li'l realisava en quart menguante, quan la lluna desapareixia en mig de la nit. Catequil en simbolisar el tigre, es va convertir en la manera en la que la comunitat recreava un eclipse, ya que el tigre o "quela" en llengües barbacoanas, representa el sol en el Matutatas, o en eixe moment, “cocinas de brujo”. En desaparéixer la lluna li l'interpretava com l'alliniació del sol en el inframón en la lluna en el cel i d'esta manera es reproduïa l'eclipse originari en el que els matutatas havien aplegat a la costa. Este eclipse o unió entre lo masculí, el sol i lo femení, la lluna li'l cridava mantsunu en llengües barbacoanas.

Umiña, de la cosmogonia al cataclisme

Els matutatas solen estar relacionats en els ancestros i a través d'això en l'estirp. Per açò els cacics, shamanes i sacerdots fungían com a representants dels matutatas en la present generació. Per a això no obstant era necessari realisar ritos d'iniciació com el que es troba en el rito a catequil, les tancades de la cultura Jama Coaque, o els viages iniciáticos dels bruixos de la cultura Milacre Quevedo. Est seria el cas del cacic manteño qui tindria segons la mitologia, una filla anomenada Umiña, qui seria adorada com a deesa. Umiña encarnaria en una esmeralda jaganta que era salvaguardada en la vida pel cacic manteño ya que es creïa que si li la perdia, un desastre natural ocorreria: el sol, la lluna i les estreles caurien del cel causant un diluvi universal que acabaria en tots:

Si la tocaven els xipianos, que després s'afonaria tota la terra i que moririen tots, i que aixina ho havia dit el deu sol, i a esta causa no la donaven, abans es deixaven matar... que a veta de molts anys i temps s'havia de morir el sol i la lluna i les estreles i que en perdiendose estes lumbreras s'havia d'acabar després tot lo món, mes que primer i davant totes coses precediria grandissima seca

Tania Hidrovo, "Evangelisació i religiositat indígena en Port Vell en la Colónia"

Vore també

• Mitologia d'Equador
• Umiña
• Catequil
• Achiote i Huito
• Pini