Marchuquera

Marchuquera (en valencià Marxuquera) és un caseriu i una partida extramunicipal repartida entre els municipis de Gandia, Palma de Gandia, Ador i Alfahuir, en la comarca de La Safor (Valéncia) Espanya. Conta en uns 934 habitants repartits en un chicotet núcleu històric i diferents urbanisacions, ademés de gran cantitat de cases disseminades. La major part de la partida rural pertany al terme municipal de Gandia. La partida està formada per un extens pla, tancat al nort pel massiç del Mondúver, a l'est per la Serra Falconera, a l'oest i al sur per la Serra Grossa i les últimes estribacions del Buixcarró i el Vernisa. La seua extensió és d'unes 750 hectàrees, que equivalen al 12,21% del terme municipal de Gandia, més l'enclavament d'Ador (3,53 km²), que forma una llarga franja de territori entre els térmens de Gandia i Palma de Gandia, a lo llarc del curs del barranc de Lloret.
La carretera Gandia-Simat de Valldigna creua Marchuquera des de Gandia i cap a La Valldigna, passant per la Drova i Bárig, a través del coll dels Caragols. El Barranc Vert discorre pel sur del pla, i pel nort ho fa el Barranc de Marchuquera, també conegut com a Barranc de Sant Nicolás o de Beniopa. Els accidents naturals separen Marchuquera en dos parts ben definides, deixant en el centre la Serra Falconera i determinant aixina el llímit entre la Marchuquera Alta i la Baixa, exactament dividides pel Racó de Tomba.
Gràcies al seu clima, protegit per les montanyes i en conseqüència, el consol dels vents que per allí es dona, Marchuquera ha segut històricament un lloc propici per a l'assentament humà.
Història
Per tota Marchuquera podem trobar numerosos vestigis de poblament humà a lo llarc de l'història. L'etimologia del seu topònim equivaldria a "pla llitoral". És geofísicament un complex càrstic, característica que explica la formació de numeroses coves, moltes d'elles poblades -com la Cova dels Meravelles o la del Parpalló, un dels primers enclavaments poblats de forma permanent en el Mediterràneu peninsular i un dels jaciments arqueològics més importants d'Europa -per cantitat de troballes- en la prehistòria.
També hi ha indicis de poblament musulmà, senyalat per la presència del cridat "Morabito", una espècie de vivenda o corral d'animals en característiques de les construccions musulmanes, del que encara no s'ha aplegat a un consens sobre l'us que va tindre en el seu temps. Hi havia també una atra construcció similar, a pocs metros d'esta i que conectava abdós per mig d'un túnel, pero va ser derribada pels llavors propietaris del terreny i ningú es va preocupar per preservar-la.
Una característica de la vall de Marchuquera és que ha segut dividit històricament entre diferents térmens municipals. En l'Edat Mija, a principis de el XV, li'l repartien els térmens de Bairén, Va borrar i Palma, els tres pertanyents al ducado de Gandia. Encara hui en dia les terres d'esta unitat territorial que és Marchuquera es dividixen entre varis térmens municipals, com hem vist.
El història de l'actual població de Marchuquera escomença en la tranformaació de les seues terres en cultius de seca, creant-se en la segona mitat de el XIX en Marchuquera Alta una comunitat de propietaris d'estos terrenys, molts dels quals no vivien en Marchuquera, si no en Beniopa, Benipeixcar, Benirredrá, Gandia, Palma de Gandia, Ador, Rótova o Alfahuir. Es reunien cada més de giner per a tractar temes de les seues terres en les Escoles Pías de Gandia i hi havia un representant de cada u d'estos pobles en la junta directiva.
Durant la década de 1870 les zones vitivinícolas d'Espanya varen sofrir la gran plaga de la filoxera, que va acabar en molts dels vinyes. Aixina, famílies d'estes àrees afectades, sobretot de la Marina (Pedreguer, i Xaló principalment), zona alacantina tradicionalment dedicada al cultiu de vinyes, es varen reubicar en Marchuquera, a on varen escomençar a treballar com a casers i llauros per als amos de les terres.
Gran part de les actuals famílies de Marchuquera són encara descendents dels primers pobladors d'esta, que venien de Pedreguer, Xaló, Benipeixcar, Rótova, Gandia o Bárig. Marchuquera va funcionar durant alguns anys com a municipi independent, fins que es anexionó a Gandia.
A partir de la década dels cinquanta de el XX, va haver una série d'accions que varen transformar la vida dels marchuquereros, com l'asfaltat de la carretera de Gandia a Bárig, pero sobretot, l'inici de la transformació de les terres tradicionalment de seca en regadius i l'emigració de les famílies a Gandia en la venda de les seues terres a gandienses, que les varen transformar en hanegadas de naranjal. Els que es varen quedar, també varen transformar les seues terres al monocultivo dels cítrics. A partir d'els setanta, part dels emigrats a Gandia i atres nous, varen tornar en la millora de l'habitabilitat de les cases i l'introducció dels electrodomèstics, pero ya molts com a segona residència. Aixina començava l'urbanisació unifamiliar en forma de chalets que actualment caracterisa a Marchuquera com una zona residencial.
Històricament, el nom de Marchuquera és extensiu a tota la vall, que comprén fins als llímits de Rótova, Palma de Gandia, Beniopa i La Drova. Pero lo que va determinar la seua identitat és el caseriu que es va alçar en torno l'Ermita, dedicada a la Verge del Mondúver. Actualment, ademés d'este núcleu originari i les cases de camp disperses, comprén també tot el conjunt d'urbanisacions assentades en les dos Marchuqueras, l'Alta i la Baixa: l'Ermita (Ermita I i Ermita II), Barranc Blanc, Xauxa, Montepino, Montesol, Els Cims, Racó de Tomba, Racó del Niu, Racó dels Frares, Santa Marta i Molló de la Creu (Molló I i Molló II).
Segons el INE, en 2007, Marchuquera Baixa tenia 351 habitants i Marchuquera Alta, 583 hab.
Llocs d'interés
Són varis els llocs visitats asiduament en Marchuquera, degut principalment a la seua diversitat ambiental i paisagística, pero també històrica i cultural.
- El seu gran parc, conegut popularment com a parc del camp de fútbol (camp en desús des de fa uns anys arrere) i les seues instalacions per a barbacoes, va anar durant les décades dels 80, 90 i 2000, un dels llocs preferits dels gandienses a on anar a passar el dumenge en família o entre amics, en una paella o barbacoa. Actualment seguim trobant gent de Gandia i les afores que va a passar el dia, encara que l'afluència ha disminuït notablement des de la crisis econòmica de 2008, junt a uns anys en que es va prohibir l'us de les construccions per a barbacoes allí presents (ara de nou en funcionament despuix de rehabilitar-los seguint les noves normatives).
- La Font de Lloret, un parage natural i font de la que s'abastix gran part del horta de Marchuquera i que forma part de la seua història. La canalisació de les seues aigües va permetre l'extensió dels cultius de regadiu en Marchuquera i va favorir el poblament de l'enclavament. Es tracta d'un dels llocs més volguts per la població local.
- Cova dels Meravelles, a on s'han trobat restants prehistòrics que la situen com una de les primeres zones habitades de la península ibèrica i d'Europa. Esta cova se situa en la vertent oest de la Serra Falconera, per lo que va ser utilisada a lo llarc de l'història com a abric per a pastors d'ovelles i les seues raberes, aixina com lloc d'espargiment per als chiquets de Marchuquera. Trobem en esta cova gravats i pintures del Paleolític Superior, que junt a la propenca Cova del Parpalló, fan de Marchuquera un dels enclavaments més importants del Paleolític a nivell Europeu, encara que tristament és un recurs turístic i divulgatiu poc explotat. Són representatius de la Cova dels Meravelles quatre de les seues gravats, entre els que destaca el gravat complet d'un cavall. També s'han trobat monedes de l'época ibèrica i romana, junt en restants de ceràmica, que fan especular sobre el seu possible us ritual entre el primer mileni a. C. i el primer d. C. Fet curiós és la peculiaritat de la seua topònim, largament repetit a lo llarc de tota la geografia valenciana.
- La Cova del Parpalló, que se situa en el massiç del Mondúver, en el parage natural municipal Parpalló-Borrell, encara en terme municipal de Gandia, acotant en el de Bárig. S'accedix per la carretera Gandia-Bárig (coneguda com "la carretera de Bárig"), abans d'aplegar a la Drova. Es tracta d'un dels jaciments del Paleolític Superior més importants d'Europa i està catalogat com Be d'Interés Cultural (BIC), inclós en la llista del Patrimoni Mundial de l'UNESCO pel seu important conjunt d'art rupestre. Va ser una de les primeres zones habitades pel Homo Sapiens en l'alce peninsular. En 1929, despuix de les primeres troballes, es va tancar al públic per al seu estudi i acondicionament, reobrint en l'any 2014, despuix d'una llarga espera de 85 anys, en l'objectiu de difondre el seu patrimoni històric, artístic i cultural. Com a anècdota, destacar que el seu nom prové d'un chicotet pardal conegut en valencià en el nom de Parpalló (avió sapador), que era habitual en la zona. El centre d'interpretació del parage natural municipal Parpalló-Borrell es troba en l'entrada del camí que aplega fins a la cova, i en ell oferixen informació de la cova ademés de tot el lloc, aixina com visites guiades.
- El parage natural municipal Parpalló-Borrell, que, com el seu nom indica, aglutina dos zones diferenciades, dividides per l'anomenada carretera de Bárig: la zona del Parpalló, a l'est d'esta si nos dirigim en direcció Gandia-Bárig -a on es troba l'anteriorment mencionada Cova del Parpalló- i la zona del Borrell, a l'oest de la mencionada carretera. Un espai protegit de 549ha en una microrreserva protegida de palometes. Dins d'este parage, destaca, ademés de la Cova del Parpalló, la zona del Borrell, nom derivat del barranc de Borrell que discorre per esta àrea, i en una ruta entre la naturalea que inclou la famosa estructura natural de El Portalet. Es tracta d'un gran arc de pedra format de manera natural. Esta va ser durant la Guerra Civil Espanyola i la posguerra zona habitual d'amagatall dels maquis i també va ser el camí de pas entre la població de Pinet i Marchuquera, ya que molts dels seus habitants treballaven en el camp de Marchuquera i es desplaçaven cada fi de semana per estes sendes per a anar del treball a casa i de casa al treball. Este parage natural conta en el seu centre d'interpretació, a l'entrada del camí que aplega a la Cova del Parpalló. La zona del Borrell va sofrir intensament els efectes d'un devastador incendi en agost de 2018, originat en Luchente i que va aplegar fins al núcleu urbà de Marchuquera, arrasant en la major part de la vegetació de la zona. Durant els anys 2018 i 2019 l'Ajuntament de Gandia va realisar treballs de neteja, adequació i reforestació en la zona, en ajuda de la Generalitat Valenciana i també canalisant la voluntat pública de reconstrucció a través del proyecte Marxuquera Verda (Marchuquera Vert), un proyecte de readecuaació i reforestació en métodos no invasivos. L'associació local Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera, pel seu propi conte, també va solicitar a l'Ajuntament de Gandia el permís de treball per a una parcela de propietat pública en la zona afectada per l'incendi, en la concessió del com va realisar tasques d'adequació i reforestació durant tot un any, fins a l'obligatorietat de quarantena per la pandèmia global de coronavirusPandèmia de coronavirus de 2020 en Espanya en 2020.
- El "Morabito" és una polèmica construcció en característiques àraps, en la partix oest de la serra Falconera. Relativament prop de la Cova dels Meravelles. Les investigacions han variat a lo llarc dels anys entre les opinions que apunten a que esta construcció era, al principi, un simple corral per als animals en l'época, una espècie de santuari musulmà al modo de les ermites cristianes, com els que existixen en el nort d'Àfrica, o un chicotet nevero de transició entre els que existixen en zones de montanya més altes, com Bárig, i poblacions costeres com Gandia. Esta construcció estava dins de la propietat d'un terreny agrícola fins que l'Ajuntament de Gandia ho va adquirir, temps durant el qual es va deixar estropejar. Actualment es troba en llabors d'acondicionament per a la seua posada en valor. cal destacar que, fa menys de 50 anys existia una segona construcció igual que està situada a escassos metros, abdós comunicades per un estret túnel. Este fet és poc conegut, inclús entre els arqueòlecs que treballen en la zona, pero és un fet conegut per la gent major local, ya que els anteriors propietaris del terreny, en vista de que les construccions tenien un valor cultural i certs colectius mostraven cert interés en preservar-ho, va intentar desfer tot lo possible, derribant eixa segona construcció i intentant-ho en l'actualment conegut com "Morabito". Este últim no varen conseguir derribar-ho perque les autoritats pertinents varen començar a posar-ho en valor ans que ho conseguira.
- El Monasteri de Sant Jerónimo de Cotalba (monasteri de Sant Jeroni de Cotalba). Es tracta d'un convent fundat en 1388, construït entre els sigles XIV i XVIII, localisat en la franja de Marchuquera pertanyent al terme municipal d'Alfahuir. És una de les construccions monásticas més notables dins de la Comunitat Valenciana, fet accentuat per la seua gran varietat estilística que va des del gòtic medieval al neoclàssic, passant pels estils mudéjar, gòtic valencià, renaixentista i barroc, per l'extensió del temps de construcció. El monasteri va ser manat a construir pel Duc Alfonso d'Aragó i Foix (conegut com Alfonso el Vell) -, per llavors senyor de Gandia, net del rei Jaime I i primer de Pedro IV el Ceremonioso- sobre el tossal de Cotalba. Va cedir este terreny a una comunitat jerónima de Xàbia per a que es trasllada, per les contínues incursions per part de pirates berberiscos en la costa valenciana i el seqüestre de monges per a demanar rescats. Aixina, el monasteri de Sant Jerónimo de Cotalba es va convertir en la Casa Mare de l'Orde de Sant Jerónimo, en ser el primer monasteri d'esta comunitat en establir-se en la Corona d'Aragó. L'encarregat d'organisar l'edificació del monasteri va ser Pere March, pare del conegut poeta valencià Ausiàs March, com a majordom de lo que llavors era el señorío de Gandia, més tarde ducado. Tanta relació hi havia entre la família March i el Convent de Sant Jerónimo, que molts dels membres d'esta família varen ser enterrats allí. Este monasteri es va convertir en el centre espiritual i cultural de la cort del Ducado de Gandia i de lo que hui és la comarca de Safor.

- Cova Negra, un atre topònim que es repetix en moltes poblacions valencianes, és una cova chicoteta i de menor importància que les comentades anteriorment, situada en la serra Falconera, prop de la Cova dels Meravelles. L'entrada a la cova va ser derribada fa anys i solament queda un accés de tipo "fumeral".
- La Coveta dels Tres (la Cuevecita de les Tres) és una chicoteta cavitat, també en la serra Falconera, molt poc coneguda inclús per la població local. Es troba en una zona amagada i de difícil accés, sense senda. L'entrada és descrita com un forat vertical en el sol, tan estret que només cap una persona per a entrar i eixir, en poc més que el diàmetro de la cintura. Una volta dins, la cova té una chicoteta sala. L'entrada a esta cova permaneix tapada per una gran roca, colocada per a evitar que algun despistat puga caure dins sense donar-se conte.
- La Mina de l'Aigua (Mina de l'Aigua), que és una série de construccions realisades en la primera mitat de el XX per a canalisar l'aigua provinent de la Font de Lloret per a abastir de rec els camps de Marchuquera, que havien segut reconvertits del seca al regadiu. Estes construccions seguixen el curs del barranc de Lloret i terminen en el parc del camp de fútbol de Marchuquera, a on encara es pot vore l'antic lavadero.
- En Marchuquera es troben numeroses sengles i rutes de montanya, que comencen i terminen dins de la partida de Marchuquera o be continuen cap a atres poblacions. Ademés de les rutes que conduïxen a les diferents coves mencionades, i les rutes que discorren pels parages naturals municipals, també trobem sengles casi en desús que conecten Marchuquera en poblacions com Pinet i Luchente, utilisades antigament com a via de pas habitual, o d'unes atres que apleguen fins a Gandia travessant la Falconera. Una de les rutes més importants que arranca de Marchuquera és la GR-236, la Ruta dels Monasteris, inaugurada en 2018, que comença en el monasteri de Sant Jerónimo de Cotalba i passa per 4 monasteris més: el monasteri del Corpus Christi de Luchente, el monasteri de Santa María de la Valldigna en Simat de Valldigna, el monasteri de Aigües Vives en Carcaixent i finalisant en el monasteri de la Murta, en Alzira. Per lo tant travessa tres comarques valencianes: Safor, Valle d'Albaida i Ribera Alta. Es pot realisar en quatre modalitats diferenciades: a peu, en coche, en bicicleta o a cavall, en itineraris distints.
- La Penya Roja (Penya Roja), un atre topònim repetit en vàries poblacions valencianes, és una montanya situada en la part dreta de la carretera de Bárig, venint des de Gandia, front a la serra Falconera. Es tracta d'un lloc famós i de visita habitual entre els escaladors aficionats valencians, ya que es tracta d'una zona fàcil d'escalada apta per a principiantes.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Marchuquera» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.