Beniopa

Beniopa és un districte del terme municipal de Gandia (Valéncia, Espanya) situat al noroest d'esta ciutat en la que forma un sol núcleu urbà. Va ser municipi independent en ajuntament propi fins a 1965, quan va quedar anexionada en Gandia com a conseqüència del creiximent urbà i demogràfic de la capital de la Safor.

Geografia

Està situada a 19 metros d'altitut i ubicada junt al Molló de la Creu (Serra Falconera) i al peu de la montanya del Calvari. Està travessada pel barranc de Beniopa d'oest a est, que separa la població en dos espais urbans (el núcleu antic i el barri de la Banyosa al nort, i les Cases Noves i Llarguer al sur). El caixco antic està configurat al voltant de les places Major, de la Presó i del Campanar, definint una llínea oest-este, paralela al barranc, a on trobarem el carrer del Mig.

La font tradicional de riquea ha segut l'agricultura, el treball de l'horta i de la marjal de Gandia (hortalices i posteriorment cítrics). Actualment, superades les possibilitats econòmiques del seu reduït i antic terme municipal d'1'24 km², inclós el caixco urbà- Beniopa abastix de mà d'obra a les indústries, el comerç i els servicis de Gandia aumentant de forma constant la seua població. En 1842 tenia 1 306 habitants, el 1900 eren 2 267, el 1940 eren 2 568, i el 1960 eren 3 605. En el moment de l'anexió era el poble més poblat de la comarca darrere de les tres grans ciutats (Gandia, Oliva i Tabernes de Valldigna). Actualment té uns 4500 habitants.

El barranc de Beniopa arreplega les seues aigües de les valls de Marchuquera i del barranc de Borrell, en poques i temudes avingudes, solament citar les pluges de 1905 i la barrancada devastadora de 1987. És també una vereda real.

Història

Pont de Beniopa

La prehistòria de Beniopa deu estudiar-se en funció de l'ambient comarcal que denuncien els immediats jaciments gandienses del Parpalló, Cova de les Maravelles i Mallaetes, puix els pocs jaciments del reducidísimo terme municipal i la proximitat d'aquells, fa supondre que els més remots pobladors pertanyien a les tribus que habitaven dites coves, de cultura paleolítica superior molt alvançada tècnica i artísticamente, com 1a estudiada pel doctor Pericot en la cova del Parpalló.

Donen fe del Neolític, els restants trobats en la cova del Pastor i la Coveta de Zacarés, que conté un interessant enterrament colectiu.

Recentment s'ha descobert en unes excavacions pròximes a la alqueria de Ros restants d'una vila romana imperial (sigles II i III), en les com i basant-nos ademés en els núcleus «habitats» que han deixat mostres en Gandia, Daimuz, Ador, etc. i que presenten esta zona densament poblada i en una agricultura potent, encara que el regadiu a penes existira en l'àmbit del municipi. Cal destacar també de les citades excavacions la troballa d'una important necròpolis visigoda (sigles V i VII) en 50 tombes i uns 200 esquelets, que mostra la potència del núcleu habitat.

L'época musulmana, no molt ben coneguda, ha deixat en canvi, senyals clares i abundants. En primer lloc, la certea d'un «habitat», base del poble actual i que tenia com a nom Bani-Ubba, que podríem traduir per «hereus dels Ubba», nom dels propietaris.

En reunir les tropes cristianes de Jaime I en 1240 i la conquista de l'immediat castell de Bairén (també conegut com Castell de Sant Joan), del que Beniopa era una alqueria, tenim ya notícies més permenorisades i exactes: els seus hòmens varen rebre terres i cases en Beniopa i el seu terme, de regadiu unes, de seca les atres. Entre estos pobladors els hi ha de clara procedència oscense Roda i Estada, que fa supondre que esta zones va ser poblada fonamentalment per gents pirenaiques, be anaren oscenses o leridano. Beniopa passa per primera volta a señorío en 1273 quan el rei don Jaime fa donació a l'infant don Pedro, segurament com a castic per la concentració de moros que allí hi havia, els quals es varen reunir en número de 2000. Per eixos mateixos anys els mudéjares de Beniopa se sublevaren protagonisant un episodi de la tercera tumult del famós senyor mudéjar Al-Azraq, en este cas en 1276, i recentment mort est, comandados pel fill del-Azraq. Com l'infant anava sempre curt de diners, les rendes de Beniopa varen ser cedides o arrendades numeroses voltes pels seus propietaris, fins que a la mort del rei Conquistador el poble va tornar a la Corona.

El rei Pedro III el Gran es va vore obligat a enajenar el señorío de Beniopa, en esta ocasió a favor de Jaume Castellà, senyor també de Beniarjó. Ara be, no varen deure vendre's tots els drets reals sobre el lloc, ya que la reina donya Constanza va rebre per aquells l'important cantitat de 12 000 sòus jaqueses, pagats entre la aljama de Beniopa i el Consell de Gandia.

En 1323 aun cuando possiblement continuava el domini dels Castellanos sobre Beniopa, el rei Jaime II va fer donació al seu fill Pedro, comte de Ribagorza, de Bairén i de Gandia, en totes les seues pertinences, entre les quals estava la jurisdicció civil i criminal sobre Beniopa que, des d'este punt de vista continua ya unida en avant a la vila gandiense. La població creixia a mida que la pau s'imponia. Tal volta sofriria els efectes de la guerra en Castella, quan Pedro I de Castella va saquejar Gandia i les seues terres, pero pronte es va repondre i en 1391 existien 101 contribuents de l'impost de maravedín, és dir, 101 propietaris, número que devem considerar llaugerament inferior al de veïns.

A finals d'este mateix XIV veem ya a Beniopa en mans d'un atre senyor territorial, ara és la família Gascó la que en 1383 detentaba la possessió del lloc i va arrendar al seu aljama les rendes que pertanyien al senyor.

Per 1420 va aplegar a Beniopa el cultiu de la canya de sucre, que provoca una verdadera revolució econòmica en la Safor. Per esta mateixa época el duc de Gandia havia recuperat ya la possessió del lloc de mans dels Gascó. Pero en passar el ducado a la Corona, per la mort del duc Alonso sense hereus directes i llegítims, Beniopa i atres llocs varen continuar en el règim de jurisdicció senyorial, ya que el duc els havia cedit anteriorment a Hugo de Cardona, qui en 1446 va conseguir permís real per a impondre sisas a la població.

En 1473 el rei aliena la jurisdicció de Beniopa a favor dels jurats de Gandia, passant el lloc a formar part de la “Contribució General” de la vila.

La guerra de les Germanías va tindre ací la seua repercussió, puix la derrota del bando nobiliario, en el que figurava el duc de Gandia, va fer que els agermanados saquejaren les cases dels moros, partidaris dels nobles, i que obligaren a estos a batejar-se a la força, despuix de la batalla del Vernisa, pròxima, transformant-els aixina en moriscos. Conseqüència d'açò va ser la reorganisació eclesiàstica que va independisar a Beniopa a 1535 transformant-la en parròquia i donant-li con anexes les alqueries d'Alcodar i Benicanena, que desaparegueren com a conseqüència de l'expulsió. Recuperat el poder pels Ducs i baix l'hàbil i bondadoso govern de Sant Francisco de Borja i del seu fill Carlos, Beniopa va ser creixent com a poble veí, de manera que en els seus ingenis i cañamelares trobaven ocupació gran part dels seus veïns.

En 1609, vespres de l'expulsió, Escolano senyala una població de 136 cases de moriscos, que podríem evaluar en uns 600 habitants i que pràcticament varen ser tots traslladats a Àfrica com a conseqüència del decret d'expulsió.

L'expulsió va repercutir greument en la continuïtat econòmica i demogràfica del poble. Va ser repoblada, igual que Benipeixcar i Miramar, majoritàriament per gents dutes des de la Ligúria, la república de Gènova [1]. En 1646 Beniopa tenia solgues 37 cases habitades i es comprendrà que en este descens de mà d'obra, fora abandonant-se el cultiu de la canya de sucre, per a substituir-se pel de la morera i la vinya. A mida que creix la població torna el predomini de la cañamiel i l'hortaliça —mai desaparegudes—, i a finals del XVIII Cavanilles senyala un cens de 373 veïns, verdaderament considerable per a l'época.

Durant la guerra de l'Independència destaca Beniopa per la seua ajuda a la resistència contra els invasores, especialment en l'aspecte civil, en transformar el poble, dirigit pel seu cura retor don Vicente Marín, en abastecedor de teles de cànem per a les tropes espanyoles. Este benemérito cura va ser el que va fer construir, casi totalment a les seues expensas i des de 1804 a 1837, l'àmplia iglésia actual en la que es conservava un orgue i quatre llenços de bona factura procedents del Monasteri de Sant Jerónimo de Cotalba (desapareguts en la revolució de 1936). En 1884 de la mateixa manera que atres poblacions valencianes, el còlera (vejau: Pandèmia de còlera en Espanya) va fer aparició en el poble i el resultat va ser traumàtic: cordonera sanitària militar, quarantena, lazareto a l'ermita de Santa Ana, 62 tufats i 36 morts.

El XIX va vore desaparéixer la cañamiel, substituïda totalment per la morera per a criar cucs de seda, i per l'hortaliça. En el XX disminuïx el cultiu de l'hortaliça front a la primacia del taronger, encara que pel minifundi i les condicions climatològiques permeten la pervivencia del costós cultiu primerenc de l'horta.

A el XX i despuix de viure els desastres de les primeres décades i la guerra civil espanyola (en 11 morts violentes en el poble i 11 fusilats despuix de la guerra, ademés dels morts en el front i en els camps d'extermini, com el de Mauthausen), Beniopa va tindre que afrontar l'envestida de la ciutat que necessitava el seu terme per créixer. En 1965 un decret del general Franco sentenciava l'expedient d'anexió a Gandia. Este fet i el canvi social i cultural d'un món rural a un món urbà han determinat el pervindre de la població. Des de 1986 conta en una Junta municipal del districte de Beniopa, en representació política de tots els grups municipals representats en l'ajuntament de Gandia i del representants veïnals i de les associacions cíviques.

Calle de l'Iglésia

Geografia humana

Demografia

Evolució demogràfica

 Població de dret segons els censos de població del INE

 Població de fet segons els censos de població de l'INE

Entre el cens de 1970 i l'anterior, este municipi desapareix perque s'integra en el municipi 46131 (Gandia)

Llocs d'interés

Iglésia parroquial de Santa María Magdalena (sigles XVIII-XIX), neoclàssica i en pintures, vidrieres i ceràmiques d'interés. Parc periurbano del Calvari, zona d'espargiment i passejada. Pont colgante de ferro del barranc de Beniopa (1994-95).

Quadros de l'iglésia Santa María Magdalena

El pintor gandiense José Puig va realisar les obres a l'oli de la capella de la comunió. L'iglésia ya conta en huit quadros del pintor. Les obres reflectixen el "Milacre dels Corporals de Llutxent", "Milacre d'Alboraya", una processó de Corpus, Sant Joan Batiste, María Magdalena, dos àngels i una alegoria als màrtirs de Beniopa. Els quadros d'estil realiste tenen unes dimensions d'aproximadament 130 x 240 cm.

Equipaments públics

Centre social Mestre Michavila (sèu de la Junta municipal del districte), Centre cívic La Quadra, Escola de Música, biblioteca pública, coleges públics Joan Martorell i Mondúver, polideportiu municipal, residència jovenil La Safor.

Gastronomia

Vore també: Gastronomia de la província de Valéncia

La principal base gastronòmica és l'arròs: en paella, en cazuela al forn, caldoso, i meloso. Pero la cuina és d'horta, en gran profusió de verdures, en carn o peix. Solament citar alguns plats especials: les coques de tomata i pimentó al forn, bonico al forn, calamars farcidures, o conill en gambes. I els tradicionals dolços del cicle anual: pastelillos de Nadal, coca dolça, regañá, braç de gitano,...

Porrat de Sant Antonio en el barranc de Beniopa

Festa de Sant Antonio en Beniopa

Festes

Festes patronals del 21 al 26 de juliol a càrrec de comissions d'hòmens o dònes, fadrins o casats i matrimonis. Destaquen les processons del dia de la Magdalena i del Crist de l'Ampar, i els castells de fòcs artificials en el barranc. Com a singularitat destacar, que en la processó de la patrona ixen vestides de magdalenas penitentes moltes dònes de la població en acte de promesa o penitència. En el més de giner i al voltant del dia de Sant Antonio s'efectua la revetlla de fòc, porrat i bendició d'animals. Festes de Falles i processó de palmes en la Semana Santa.

Persones destacades

De l'época musulmana el sabio Ibrahim, en el XX, el mestre Joaquín Michavila, el poeta i religiós camilo Francesc M. Miret i el guitarriste Salvador García "Panxa-verda". Contemporáneamente, els escritors Josep Piera i Ferran Garcia-Oliver. L'últim eixecutat espanyol per delicte civil, fusilat en 1972, era natural d'esta localitat.

Atres aspectes

El poble conserva una riquea cultural i llingüística estimable. Cal resenyar que va ser visitat per Manuel Sanchis Guarner i Francesc de Borja Moll pels anys 30 i frut d'eixe treball ho trobem a l'obra Els pobles valencians parlem els uns dels atres. Manté la particularitat llingüística de no parlar apitxat com el restant de la ciutat de Gandia, encara que este aspecte es troba en franca reculada. Existix també -provinent del món rural, hui ya casi desaparegut- una notable afició pels cavalls de treball, materialisada en les competicions de tir i arrastre de cavalls. Aixina mateix destaca la tradició per la pilota valenciana, encara que la proximitat als trinquets de Gandia l'ha desplaçat dels carrers del poble.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Beniopa.
• Capella de la comunió