Tumult mudéjar

Tumult mudéjar és el nom que reben les tumults dels mudéjars, és dir, els musulmans andalusíés incorporats per la Reconquista als regnes cristians de la península ibèrica.

Ademés de factors polítics i religiosos, va ser clau per a estos moviments de protesta l'identitat grupal-ètnic-cultural i la condició econòmica i social dels mudéjares, somesos a un fort règim senyorial i dedicats a una agricultura especialment implantada en un territori específic (les hortes valencianes o les vegas i les serres andaluses).

Tumults anteriors a 1492

Aparte d'atres de menor entitat, la primera gran tumult mudéjar va ser la Rebelió o Tumult mudéjar de 1264, dels mudéjares del regne de Sevilla contra Alfonso X el Sabio aixina com els de el regne de Múrcia, abdós de molt recent incorporació a la Corona de Castella. La repressió del tumult va ser molt dura, i la major part de la població mudéjar del Valle del Guadalquivir es va desplaçar al regne nazarí de Granada; no aixina la de Múrcia, que va continuar en eixe territori.

Va haver una segona gran tumult mudéjar en la Corona d'Aragó (sobretot en el regne de Valéncia) en 1276 (prolongada fins a 1304), que encara que també va supondre el despoblació d'algunes parts d'eixe regne (nort de l'actual província d'Alacant), no va afectar a la continuïtat de la major part de les comunitats mudéjares, ni tampoc a les existents en el vall de l'Ebre, més antigues inclús.

Va haver molts tumults més a lo llarc dels dos sigles següents, com la de 1490, simultànea a la Guerra de Granada (1482-1492).

Les fonts no coincidixen en la numeració dels tumults, incloent unes atres de menor entitat o més localisades, com les protagonisades per Al-Azraq en el regne de Valéncia: primer tumult 1244... segon tumult (1248-1258)... tercer tumult [1276] afecta més directament a la vila d'Alcoy....

Tumults posteriors a 1492: dels tumults mudéjares als tumults moriscas

Despuix de la Guerra de Granada, el tractat final de la qual (Capitulacions de Granada) prevea condicions particularment tolerants en els musulmans que volgueren seguir habitant en el regne cristià de Granada, va seguir havent una població musulmana molt numerosa, especialment en les zones rurals i montanyoses d'eixe regne (Alpujarras), aixina com en les vegas murcianes i valencianes, cristianes des de el XIII, i atres territoris de reconquista més antiga, com certes zones del vall de l'Ebre (regne d'Aragó i regne de Navarra).

A partir de llavors (1492), i especialment del decret de 1502 que imponia el batisme forçós dels musulmans, prèviament empadronats (Pragmàtica de conversió forçosa de febrer de 1502, padró realisat durant 1501), es parla de moriscos per a referir-se a ells, i de tumult morisca per als freqüents alçament que es varen suscitar.

Este últim concepte (el de tumult morisca) és aplicat generalment als distints tumults coneguts com Rebelió de les Alpujarras, encara que més pròpiament a la cridada Guerra de les Alpujarras de 1568-1571, pero conceptualment no pot aplicar-se al Alçament o Tumult del Albaicín i l'immediata Tumult dels mudéjares granadins encara no batejats (també cridada Rebelió o Tumult de les Alpujarras, noms que -para major confusió- es donen aixina mateix a dita guerra). Eixes últimes rebelions pròpiament mudéjares varen ser iniciades en 1499 com a reacció a l'intervenció en Granada del Moradura Cisneros (que va endurir el tractament més contemporizador que caracterisava a Fra Hernando de Talavera) i es varen prolongar fins a 1502.

L'alternativa d'emigrar era casi impossible, no només perque la gran majoria, composta de llauradors, no podria afrontar-la, sino perque les pragmàtiques imponien requisits, com la separació dels menors, que la feyen inviable.

La data exacta en que es va impondre el batisme obligatori va ser diferent en cada territori: 1501 en el regne de Granada i 1502 en el restant de la Corona de Castella. Entre 1515 i 1516 s'impon el batisme o l'expulsió dels mudéjares navarresos despuix de haver segut incorporat eixe regne a Castella en 1512 per Fernando el Catòlic. Els mudéjares de la corona d'Aragó (valencians, aragonesos i catalans) varen ser conminados a batejar-se o ser expulsats en l'autumne de 1525, per un decret de Carlos V. En el regne de Valéncia els mudéjares havien sofrit prèviament la repressió dels sublevats (no musulmans, sino cristians) en les Germanías (1519-1523), commoció simultànea a les Comunitats de Castella, pero orientada contra els señoríos en major concentració de llauradors musulmans. Els de el regne d'Aragó varen ser batejats en 1526, de forma pacífica.

Vore també: Rebelió de Espadán