Manuals de sexe
Els manuals de sexe són llibres que expliquen cóm portar a terme pràctiques sexuals; també solen incloure consells sobre control de la natalitat i, a voltes, sobre sexe segur i sobre les relacions íntimes.
Manuals de sexe en l'antiguetat
En l'era greco-romana, Filénide de Samos, possiblement una hetera (cortesana) del periodo helenístic (sigles III-I), va escriure un manual de sexe.[1] Preservat com una série de papirs fragmentaris que donen fe de la seua popularitat, va servir com una font d'inspiració per al Ars Amatoria d'Ovidio, publicat al voltant de l'any 2 a. C., que és en part manual de sexe i en part una paròdia sobre l'art d'amar. La poetisa eròtica Elefantis (fl. c. I) era també reconeguda per ser aparentment l'autora de varis manuals,[2] dels que Suetonio diu que l'emperador Tiberio va abastir els seus dormitoris, per si els qui allí rebien un pagament pel sexe necessitaven orientació.[3]
El Kama Sutra té una notòria reputació com a manual de sexe, si ben sol una chicoteta porció del seu text està dedicada al sexe. Va ser compilado per el sabio indi Vatsiaiana en algun punt entre els sigles II i IV. La seua obra es va basar en les prèvies Kamashastras o Regles de l'amor que es remonten a lo manco al sigle VII, i consistix en un compendio de les normes socials i costums amoroses del patriarcal nort de l'Índia en l'época en que va viure l'autor. El Kama Sutra de Vatsiaiana és valiós en l'actualitat per les seues intuïcions sicològiques sobre les interaccions i escenaris de l'amor, i per la seua aproximació estructurada sobre les diverses situacions que descriu. L'autor definix diferents tipos de hòmens i dònes, emparellant lo que denomina unions «iguals», i brinda descripcions detallades de moltes postures amoroses.
El Kama Sutra va ser escrit per als rics varons de la ciutat. No és, ni va tindre mai l'intenció de ser-ho, una guia per als amants entre les masses, ni és tampoc un «manual d'amor tántrico». Uns tres sigles en acabant de que el Kama Sutra es fera popular, algunes de les postures per a fer l'amor en ell descrites varen ser reinterpretades de manera tántrica. Ya que el Tantra és una ciència sensual sobreabarcante, es considera que les posicions per a fer l'amor són rellevants per a la pràctica espiritual.
El manual de sexe més antic conegut d'Àsia oriental és el El seu Nü Jing. Escrit provablement durant la dinastia Han chinenca (206 a. C. - 220 d. C.), l'obra es va considerar perduda durant molt temps en China, pero es va preservar en Japó com a part de l'antologia mèdica Ishinpō (984). És un text taoísta que pretén descriure cóm es pot conseguir una llarga vida i immortalitat per mig de la manipulació de les forces yin i yang del cos per mig de tècniques sexuals, que són descrites en cert detall.[4]
Entre els manuals de sexe migevals es troben les obres perdudes d'Elefantis i de Constantino l'Africà, el Ananga Ranga, una colecció d'obres eròtiques hindús de el XII, el Ratirajasia, un manual de sexe indi migeval escrit per Koka i El jardí perfumado per a la recreació de l'ànima, una obra àrap de el XVI de Sheikh Nefzaoui. El llibre en català Speculum al foderi (L'espill del coit) de el XV és la primera obra europea migeval en tractar de postures sexuals. Constantino l'Africà també va escriure un tractat mèdic sobre la sexualitat, conegut com Liber de coitu. El mege i escritor judeu migeval Maimónides va escriure un Tractat sobre la convivència. El I Modi (també conegut com Els setze plaers) és un famós llibre eròtic de l'época renaixentista italiana que conté gravats d'escenes explícites de parelles en posicions sexuals, creat pel gravador Marcantonio Raimondi (c. 1524), i al que es varen afegir una série de sonets escrits per Pietro Aretino que descrivien els actes sexuals mostrats.
Manuals de sexe moderns
A pesar de l'existència de manuals sexuals antics en atres cultures, els manuals sexuals varen estar prohibits en la cultura occidental durant molts anys. L'escassa informació sexual disponible solament estava disponible per lo general en forma de pornografia ilícita o llibres de medicina, que generalment discutien o be sobre fisiologia sexual o be sobre trastorns sexuals. Els qui escrivien obres mèdiques varen aplegar inclús a escriure les parts més sexualment explícites dels seus texts en llatí, per a aixina fer-los inasequibles al públic en general (vore per eixemple la Psychopathia Sexualis de Krafft-Ebing).
Algunes traduccions de les obres antigues varen circular de forma privada, com El jardí perfumado.
A fins de el XIX, l'educadora i activiste nortamericà Anada Craddock va escriure molts tractats pedagògics sérios sobre sexualitat humana i les relacions sexuals apropiades i respectuoses entre parelles casades. Entre les seues obres es troben The Wedding Night (La nit de bodes) i Right Marital Living (La correcta vida marital). En 1918, l'autora britànica Marie Stopes va publicar Married Love (Amor de casats), considerat innovador a pesar de les seues llimitacions en els detalls amprats per a discutir els actes sexuals.
El llibre del ginecòlec neerlandés Theodoor Hendrik van de Velde, Het volkomen huwelijk (El matrimoni perfecte), publicat en 1926, va ser molt conegut en els Països Baixos, Alemània, Suècia i Estònia. En Alemània, Die vollkommene Ehe (com es va traduir) va alcançar 42 edicions en 1932 a pesar de haver segut posat per l'Iglésia Catòlica en la seua llista de llibres prohibits, l'Index Librorum Prohibitorum. En Suècia, Det fulländade äktenskapet era àmpliament conegut, si be li'l considerava pornogràfic i inadequat per a llectors jóvens fins a ben entrada la década de 1960. La seua traducció a l'anglés, Ideal Marriage: Its Physiology and Technique té 42 edicions en la seua edició original de 1930 i es va tornar a publicar en noves edicions en 1965 i 2000. En espanyol se li coneix com El matrimoni perfecte i també ha gojat de vàries edicions.
El llibre del psiquiatra nortamericà David Reuben Everything You Always Wanted to Know About Sex* (*But Were Afraid to Ask) (Tot lo que sempre va voler saber sobre el sexe, pero mai es va atrevir a preguntar), publicat en 1969, va ser un dels primers manuals de sexe que va ingressar a la cultura mainstream en la década de 1960. Si ben no presentava imàgens explícites d'actes sexuals, les seues descripcions d'actes sexuals eren detallades i abordaven preguntes comunes i malentesos que Reuben havia escoltat de boca dels seus pacients. En particular, Reuben va descartar les nocions mèdiques i psiquiàtriques populars d'orgasme «vaginal» versus «clitoriano», explicant exactament cóm funciona la fisiologia femenina.
The Joy of Sex (traduït a l'espanyol com El goge d'amar[5]) del mege britànic Alex Comfort va ser el primer manual de sexe visualment explícit en ser publicat per una editorial important. Li varen seguir The Joy of Gai Sex i The Joy of Lesbian Sex. La seua aparició en les llibreries públiques en la década de 1970 va donar pas a l'àmplia publicació de manuals de sexe en Occident.
Tan populars es varen fer els manuals de sexe i obres d'eixe tipo durant la revolució sexual de la década de 1970 que inclús alguns grups religiosos varen desenrollar els seus propis manuals.[6] En particular, el llibre L'acte matrimonial dels autors cristians batistes nortamericans Tim i Beverly LaHaye.[7] Si ben el llibre escomença en el requisit previ de que l'acte sexual ocórrega en el context d'una relació heterosexual complementària, els comportaments que varen sugerir varen ser molt més allà de l'ensenyança cristiana estàndar en eixa época.[6] Varen sugerir jocs de rols, experimentació en joguets sexuals, la masturbació per a assegurar l'orgasme i moltes atres pràctiques que es consideraven tabú fins a la década de 1970 en els llits dels protestants.[8] Atres manuals de sexe cristians com The Total Woman de Marabel Morgan varen emfatisar l'importància de l'orgasme femení. Si ben tots emfatisaven que ocorreguera en el context del matrimoni, de l'heterosexualitat i de la complementarietat, varen espentar els llímits de la pràctica acceptada dins de les seues respectives esferes d'influència.[6] En l'actualitat, autors cristians continuen escrivint manuals i guies similars per als seus fidels que busquen un comportament apropiat i satisfactori. Llibres com a Real Marriage, de Mark i Grace Driscoll, encoragen als cristians a experimentar en els seus quartos en els seus cònjuges, i inclús fomenten actes que durant molt temps han segut rebujats per la tradició protestant, com el sexe anal.
Un dels manuals de sexe més coneguts actualment en els Estats Units és The Guide to Getting it On! del psicoanalista Paul Joannides.[9]
Referències
- ↑ Sanders, E.; Thumiger, C.; Carey, C.; Lowe, N. (2013). Erôs in Ancient Greece, OUP Oxford, p. 287. ISBN 9780199605507. Consultat el 2014-12-07.
- ↑ Ogilvie, Marilyn Bailey (1986). Women in science : antiquity through the nineteenth century : a biographical dictionary with annotated bibliography, Reprint. edició, Cambridge, Mass.: MIT Press.
- ↑ Suetonio, Vida de Tiberio 44.2.
- ↑ «Erotica Stories» (en en-us). Adult Confessions and much more.. Consultat el 2020-09-15.
- ↑ Comfort, Alex (1988). El goge d'amar : guia ilustrada de l'amor, Sant Vincenc dels Horts. OCLC 32470958. ISBN 9788422617600. Consultat el 2023-03-30.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 DeRogatis, A.(2005).«What Would Jesus Do? Sexuality and Salvation in Protestant Evangelical Sex Manuals, 1950s to the Present».Church History.74(1): 97–137.doi:10.1017/S0009640700109679.
- ↑ LaHaye, T.; LaHaye, B. (1998). The Act of Marriage: The Beauty of Sexual Love, Grand Rapids, Michigan: Zondervan. ISBN 9780310211778.
- ↑ Lahaye, T. F. (1978). Act of Marriage, Bantam.
- ↑ Joannides, P. (2006). The Guide To Getting It On, fifth edició, Oregon, USA: Goofy Foot Press. ISBN 1-885535-69-4. Consultat el 1 d'abril de 2022.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Manuales de sexo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.