Anar al contingut

Luiz Inácio Lula da Silva

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Luiz Inácio Lula da Silva
«la» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore la (desambiguació).

Luiz Inácio la da Silva (registrat en nàixer com Luiz Inácio da Silva; Garanhuns, Pernambuco, 27 d'octubre de 1945), més conegut com la da Silva o simplement la ( (🔊 àudio)), és un sindicaliste i polític progressiste[1] brasiler, antic treballador metalúrgic,[2] que s'eixercita com el 39.º president de la República Federativa de Brasil des de 2023, anteriorment també va ser el 35.º president de 2003 a 2011. Membre fundador i president honorari del Partit dels Treballadors, la va obtindre la victòria en les eleccions de 2002, i va ser investit president el 1 de giner de 2003. En les eleccions de 2006 va véncer una atra volta i va obtindre un segon mandat com a president, el qual va finalisar l'1 de giner de 2011.[3][4]Més d'una década despuix, va anar novament elegit despuix de véncer en les eleccions de 2022 en el segon regrés contra ellavors president Jair Bolsonaro, convertint-se en la primera persona en ser electa tres voltes per al càrrec en l'història del seu país.[5]

D'orige humil, la va ser obrer metalúrgic i sindicaliste —convertint-se en el primer president obrer de Brasil—,[6] i a mitan de la década dels 80 va ocupar la presidència del sindicat dels obrers de la metalúrgia. Va ser un dels principals organisadors de les majors folgues durant la dictadura militar del 64, que varen posar en sus al règim i varen accelerar la seua caiguda. Candidat a la presidència de Brasil en vàries ocasions —en 1989, 1994 i 1998—, no va ser fins a 2002 quan va conseguir obtindre la victòria. Durant els seus primers huit anys com a president de Brasil, va fer reformes i radicals canvis que varen produir la transformació social i econòmica de Brasil, que va triplicar la seua PIB per càpita segons el Banc Mundial, al punt de convertir a la República en una potència mundial i en la sexta economia més gran del món.[7][8][9]

En els seus dos primeres llegislatures va ser àmpliament reconegut com una figura del seu temps i es considera que el seu govern va ser clau per als èxits econòmics del seu país, en particular en matèria de reducció de la pobrea, en programes socials com Fam Zero o Bossa Família, que varen contribuir a traure de la pobrea a unes 30 millons de persones en menys d'una década. A l'eixida de la de la presidència, 52 millons de persones —el 27% de la població total— es beneficiaven del programa Bossa Família. En el pla internacional, va jugar un paper destacat en assunts com el programa nuclear d'Iran i els debats sobre el canvi climàtic.[10][11][12][13][14]

la va abandonar la presidència en una gran popularitat, tant en Brasil —contant en més d'un 80 % d'aprovació— com en el restant del món. En octubre de 2011, a la —fumador durant més de 40 anys— se li va diagnosticar un càncer de gola i va escomençar a rebre un tractament de quimioteràpia en el que mesos despuix va superar la maltia i va poder recomençar les seues funcions.[15][16][17][18]

En març de 2016, en mig del escàndal de corrupció de Petrobras i 11 dies despuix de la seua detenció per a ser interrogat per la seua suposta participació, va ser nomenat Ministre de la Casa Civil pel govern de Dilma Rousseff, alguna cosa vist pels seus detractors com una manera d'obtindre immunitat judicial. Este nomenament va ser immediatament suspés per un juge del Suprem Tribunal Federal en Brasília, pero va procedir al sendemà, en acabant de que un tribunal de Riu de Janeiro alçara la mida cautelar que impedia el seu nomenament, encara que de nou el mateix dia va tornar a ser suspés pel juge Gilmar Mendes, membre del Suprem Tribunal Federal de Brasil.[19][20][21][22][23]

El 12 de juliol de 2017 la va ser condenat en primera instància a nou anys i sis mesos de presó pel juge Sérgio Moro, va ser la primera volta en l'història de Brasil que un expresident era condenat per corrupció passiva. Despuix de la condena es va entregar el 7 d'abril de 2018 i va estar 580 dies encarcerat i impossibilitat de presentar-se a les eleccions presidencials de 2018, que va guanyar Jair Bolsonaro, qui a la seua volta va nomenar al juge More com a ministre de Justícia. El 8 de novembre de 2019 despuix de passar més de 2 anys en presó, es va ordenar la seua lliberació.[24][25][26] El 8 de març de 2021 u dels juges de la Cort Suprema va anular totes les sentències dictades contra la, degut a que el juge More, segons eixe magistrat, caria de competència per a entendre en els supòsits delictes que li va imputar i per això es va iniciar una investigació en contra del magistrat.[27] En 2023 la Cort Suprema de Justícia de Brasil va anular la validea de les supostes proves de corrupció i es va referir a la condena a la com un «error històric».[28]

En 2022, va presentar oficialment la seua candidatura presidencial per a participar en les eleccions d'eixe any; sent electe per a un nou mandat presidencial.[29][30][31][32]

Biografia

Infància i joventut

Luiz Inácio da Silva va nàixer el 27 d'octubre de 1945 en el chicotet poble de Caetés, en l'Estat federat de Pernambuco, en el sí d'una família de llauros, frut del matrimoni d'Aristides Inácio da Silva i Eurídice Ferreira de Melo. El matrimoni va tindre sèt fills: quatre varons i tres dònes, ell va ser el sèptim.[33] Des de chicotet és conegut pel renom de la, diminutiu de Luís (o Luiz) molt comú en Brasil, i que també significa calamar en portugués. Ho va agregar oficialment al seu nom en 1982. Molt poc despuix de nàixer, el seu pare es va mudar a São Paulo per a treballar com estibador en el port de Sants.[34][35] Fins als seus cinc anys, la no va conéixer al seu pare. En una biografia autorisada, va descriure al seu pare com «un pou d'ignorança» i un alcohòlic.[33]

En 1952 la, la seua mare i tots els seus germans varen viajar durant tretze dies en un camió cap a Guarujá, i finalment en 1956 tota la família es va instalar en São Paulo, la principal ciutat de Brasil. Allí, la va començar treballant als dotze anys com limpiabotas, més vesprada va conseguir un treball com a ajudant en una tintoreria i també va treballar de venedor ambulant de tapioca i frutes tropicals.[35] Els pares de la es varen separar en 1956.[33]

Obrer i sindicaliste

Als catorze anys va conseguir un lloc en una planta de producció de tornells, a on treballava dotze hores diàries despuix d'haver abandonat l'escola en el quint curs, pese a ser un excelent estudiant, per la necessitat econòmica de la seua família. Al mateix temps, va realisar un curs de tornero mecànic de tres anys impartit pel Servici Nacional d'Indústria (SENAI), terminant-ho en 1963.[34]

Va perdre gran part del dit garranchet de la seua mà esquerra quan es trobava amprant una prensa hidràulica, durant una tanda de nit en una fàbrica de carrosseries d'automòvils[35] en 1964, just quan es va instaurar la dictadura que va destituir a João Goulart. En 1966 va començar a treballar en les Indústries Villares (en São Bernardo do Camp) en a on, pese a que era un obrer «despolitizado», es va iniciar en el sindicalisme degut a que en 1968 el seu germà major, Frei Chic, malnomenat «José» i afiliat a l'illegalisat Partit Comuniste Brasiler, va ser arrestat i torturat pels militars. A partir de llavors la va participar de forma activa de la vida sindical, repartint bolletins polítics produïts en la clandestinitat en a on criticaven al règim militar, encapçalat pel mariscal Artur dona Costa i Silva, ademés de defendre els drets dels treballadors.[34][33]

Erro al crear miniatura:
la en una planta de producció d'alumini.

Els dos germans Da Silva varen ser elegits en 1969 per a formar el Comité Eixecutiu del sindicat, en José com a secretari d'àrea i la com a suplent. En 1972 va ser elegit director del Departament de Protecció Social del sindicat, una posició sindical que va interrompre el seu treball en la cadena de montage. Ya llavors era un respectat obrer pels seus esforços en favor dels drets bàsics dels treballadors, que anaven des de la reivindicació d'auments salarials i cobertura social a la preparació professional i cultural dels treballadors metalúrgics de l'ABC pauliste. En 1975 la va ascendir a la presidència del sindicat en un arrollador 92 % dels vots, convertint-se aixina en elíder d'aproximadament 100 000 treballadors.[33] En febrer de 1978 va ser reelegit en un 98 % dels vots. Va optar per una forta oposició a la dictadura gobernant, ara encapçalada pel general Ernesto Geisel. Va ser el principal enllaç de les majors protestes i folgues d'obrers de São Paulo. En 1979 el Govern brasiler va aprovar una llei que prohibia les desocupacions a aquells sectors de l'economia declarats «essencials». El 13 de maig, dies abans de l'assunció de la jefatura de l'Estat pel general João Baptista Figueiredo, la va desobedir la llei cridant a una desocupació general. Esta acció va fer que les autoritats ordenaren als folguistes retornar a les seues respectives fàbriques i el sindicat va ser intervingut. Per llavors va començar a gestar-se la formació d'un nou partit per a trencar en el bipartidisme imperant, un partit que defenguera als treballadors. Es va formar aixina el 10 de febrer de 1980, en el Colege Sion de São Paulo i en el respal d'alguns polítics i intelectuals d'esquerres el Partit dels Treballadors (PT), de tendència socialista, trotskista.[35]

En abril de 1980, la va ser el principal dirigent d'una folga que va durar 41 dies; la protesta va ser brutalment reprimida. En ella havien participat 300.000 treballadors paulistes. Acusant-ho de «desorde públic», un tribunal militar ho va condenar a una pena de 3 anys i 6 mesos de presó. No obstant, la sentència va ser anulada en apelació. El 26 d'agost de 1983 es va produir una fusió entre varis sindicats paulistes i la Central Única de Treballadors (CUT), vinculada directament al PT.[33] En giner de 1985, un colege electoral va designar a Tancredo Neves com el primer president civil de Brasil en 21 anys, si be va morir abans de prendre possessió. Va assumir el càrrec en el seu lloc José Sarney. En 1986 la va ser elegit diputat i va integrar l'Assamblea Constituent que va restablir la votació lliure i directa del president de la República.[34][35]

Tornada de la democràcia

Erro al crear miniatura:
la junt a la seua segona esposa, Marisa Letícia.

Una volta dissolt el règim militar, en les eleccions constituents del 15 de novembre de 1986 el Partit dels Treballadors va ser el partit d'esquerra que major número de votants va atraure i en un 6,9 % dels vots va obtindre 16 diputats. En les eleccions municipals el PT va conseguir guanyar trentassís alcaldies en ciutats com São Paulo, Pôrto Alegre o Vitória. Durant el segon regrés de les eleccions presidencials celebrades el 17 de decembre de 1989, el candidat Fernando Collor de Mello, de tendència dretana, es va impondre front a la. Va ser la primera volta en l'història de Brasil que un candidat a la presidència procedia del món sindical. En el seu programa va presentar un pla de salari mínim per als treballadors, una solució contra l'inflació i una reforma agrària.[33]

Carrera política

Candidat a Governador de Sao Paulo

En 1982 es va postular com a governador de Sao Paulo, no obstant va quedar en quart lloc en el 10,77 % dels vots.

1.ª candidatura a la presidència (1989)

En 1989 es varen celebrar per fi eleccions directes a la presidència de la República. la era candidat a president, liderant totes les enquestes fins a semanes abans de l'elecció. Estes eleccions varen ser guanyades per Fernando Collor de Melo en el 53 %. El candidat conservador del Partit de la Renovació Nacional (PRN) va rebre un fort respal d'una part de la classe mija i els industrials, aparentment intimidats davant la perspectiva de que la, com a sindicalista que havia segut, governara des de paràmetros excessivament izquierdista una volta pres el poder. Els mijos de comunicació vinculats a l'esquerra i l'oposició varen afirmar que el resultat de les eleccions presidencials de 1989 va ser manipulat per certs sectors dels mijos de comunicació alineats en la dreta conservadora. Va ser demostrat que Collor de Melo va iniciar una campanya de difamació contra la, presentant en els espais de publicitat electoral gratuïta a una antiga parella del sindicaliste en la que havia tingut una filla. Segons ella, la li havia propost abortar despuix de quedar-se embarassada. La dòna era de raça negra, per lo que Collor de Mello va acusar a la de raciste. Segons alguns,[quí?] la clau de la campanya va estar en l'últim debat televisiu entre els candidats (en horari de màxima audiència) en el que es va concedir més temps a Collor de Melo que a la. També es va parlar en este sentit de l'interrupció del servici de transport públic urbà en àrees de baixa renda, dificultant el trasllat d'electors afins a la fins a les taules electorals, aixina com la presunció de fingimiento del seqüestre al notable empresari Abílio Diniz, en vespres de les eleccions.

Seqüestre de l'empresari Abílio Diniz

Els seqüestradors (nou estrangers i un brasiler) varen afirmar ser integrants del MIR de Chile (Moviment d'Esquerra Revolucionària). Pocs dies abans de les eleccions es va mostrar en la televisió a dit empresari, lliberat del seu captiveri, portant una camiseta en un emblema del PT, que supostament els seus seqüestradors li varen fer posar.[36] No obstant, també es va acusar en 1989 a la policia de ser la mateixa que va vestir i va fotografiar als presos en camisetes del PT, encara que l'investigació va ser archivada dos anys despuix per falta de proves.[36]

2.ª candidatura a la presidència (1994)

Erro al crear miniatura:
la junt al president rus Vladímir Putin.

En 1991 el president Collor de Mello, oriunt d'una tradicional família d'Alagoas de polítics i empresaris del sector de les comunicacions, va ser denunciat per corrupció activa i passiva per les seues relacions en l'empresari i secretari de campanya Paulo César Farias. L'escàndal va provocar una àmplia movilisació social en lo que va ser conegut com el moviment Cara Pintada, a on la va tindre un paper destacat entre els canalizadores de les protestes. En el seu punt àlgit, les protestes pacífiques varen reunir a més de 50 000 000 de brasilers,cita requerida alguna cosa jamai vist en dita proporció, exigint la destitució parlamentària del president. Finalment, i per la pressió social sobre els congressistes, Collor de Mello va dimitir al seu càrrec el 29 de decembre de 1992 i Itamar Franco es va encarregar de completar el seu mandat. En la seua gestió va contar en Fernando Henrique Cardoso com a ministre de Facenda, qui va posar en marcha el Pla Real, en el que es va donar solució a l'hiperinflación crònica de Brasil, ademés d'estabilisar la moneda nacional.[34]

En 1994 la va tornar a presentar-se com a candidat a la presidència i va anar novament derrotat, esta volta pel candidat del Partit de la Social Democràcia Brasilera (PSDB), el sociòlec Fernando Henrique Cardoso (posteriorment malnomenat per la prensa FHC). El senador Cardoso tenia un passat polític lligat al centre-esquerra, havent-se vist obligat l'exili durant la dictadura militar, ademés de ser un destacat intelectual.

3.ª candidatura a la presidència (1998)

En 1998 es presentóa novament a la presidència sense aplegar a guanyar quan va ser derrotat novament per Fernando Henrique Cardoso, qui va governar fins a l'1 de giner de 2003.

Primera presidència (2003-2011)

Primer periodo presidencial (2003-2007)

Erro al crear miniatura:
la Da Silva en la pren de possessió de la seua primera presidència l'1 de giner de 2003. Junt a la seua llavors esposa, Marisa Leticia. l'expresident Fernando Henrique Cardoso i la seua esposa, l'ex primera dama Ruth Cardoso
Erro al crear miniatura:
la i el seu vicepresident José Alencar durant la seua reelecció l'1 de giner de 2007.

El dumenge 27 d'octubre de 2002 la va ser elegit president derrotant al delfí de Cardoso, José Serra, del PSDB.[37]

Va assumir la presidència de Brasil el 1°. de giner de 2003, despuix de guanyar les eleccions en segon regrés en el major número de vots de l'història democràtica brasilera en el seu moment, 52 400 000 vots, alcançant el 61 % dels sufragis. En el seu discurs de pren de possessió, la va declarar entre changlots:

Aixina responia als numerosos atacs que havia sofrit per les seues carències en educació formal, que molts consideraven incompatibles en ocupar el càrrec més important de la República.

El president la en una reunió en els ministres en el palau presidencial de Brasília.

El govern de la correspon al periodo de l'història política brasilera que s'inicia en la seua pren de possessió el 1°. de giner de 2003. Este govern, al moment de conformar-se, va ser considerat per la prensa internacional com un nou horisó per a una possible «nova esquerra». Segons l'expresident portugués Mário Soares, la va representar el «fi del cinisme en la política». El 24 d'octubre de 2003 va rebre en Espanya el Premie Príncip d'Astúries de Cooperació Internacional. En el seu gabinet es varen destacar Celso Amorim (Ministre de Relacions Exteriors), Antonio Palocci (Ministre de Facenda), Ciro Gomes (Ministre d'Integració Nacional), Guido Mantega (Primer, Ministre de Planificació i despuix Ministre de Facenda), Marta Suplicy (Ministra Turisme), Cristovam Buarque i Gilberto Gil (Ministres de Cultura) i Dilma Rousseff (Ministra de Mines i Energia, que en 2011 seria la successora de la en la presidència).

Política econòmica

la va iniciar en el seu govern el Programa d'Acceleració del Creiximent. En la foto, una de les obres del programa, la Central hidroelèctrica de Sant Antônio.

la va sorprendre a propis i a estranys quan, des de l'inici de la seua gestió, va designar al president del BankBoston USA, Henrique Meirelles, per a la direcció del Banc Central do Brasil. Meirelles, identificat en la política econòmica tradicional de la dreta i els grans capitals, aparentment no anava a encaixar en el govern d'esquerres de la. Va ser elegit diputat federal en l'Estat de Goiás en octubre de 2002. la també va designar al mege sanitari i antic alcalde de Ribeirão Preto, Antonio Palocci, un antic militant trotskista de la seua confiança personal, com a Ministre de Facenda. En la seua gestió la es va opondre a mantindre un model econòmic similar al del seu predecessor Fernando Henrique Cardoso. No obstant, en la pràctica el país ha continuat el seu camí sobre principis fonamentals molt similars. La política en taxes d'interés, càrregues tributàries, responsabilitat fiscal, relació de govern en el Banc Central i relació en el Fondo Monetari Internacional varen seguir essencialment el mateix rumbo. El govern de la es va caracterisar per resultats econòmics positius com la baixa inflació, i alta taxa de creiximent de PBI, aixina com per la reducció del desocupació, una major divisió d'ingressos i auments de la balança comercial. També va destacar per l'incentiu de les exportacions i la creació de microcréditos, entre uns atres. Pero en la seua gestió la seua mida econòmica més notòria ha segut la de liquidar anticipadament el pagament dels deutes en el fondo Monetari Internacional i el BIRF. Quan va aplegar el govern de la, els contes bancaris rondaven en els 70 000 000, per a passar huit anys despuix a 115 000 000, en a on es varen incloure a 26 000 000 de jubilats. Va enfortir el mercat intern per mig de l'aument en els salaris, la diversificació dels crèdits, i facilitats per a que la classe mija poguera accedir als mateixos.[7]

Sobre la crisis de fins de l'any 2008, la va expressar una oberta crítica al sistema financer internacional i al Govern dels Estats Units en particular:

Nosatres netegem la nostra casa. Ells no. Varen passar les tres últimes décades dient-nos que necessitàvem fer la nostra tasca. Ells no la varen fer. No vullc ser verduc de Bush, pero necessite saber cóm dec programar-me. (Els països rics) necessiten assumir la seua responsabilitat (puix els països pobres) no poden convertir-se en les víctimes del cassino instituït per l'economia nortamericana.[38]

En agost de 2002, la devaluación es trobava en un 30 %, des del més de giner, l'inflació s'acostava al 2 % mensual, les calificacions internacionals del deute públic i el risc inversor de Brasil eren negatives, la ―que poc abans a eixa data havia calificat l'assistència del FMI com un «bes de la mort»― concedix a Cardoso la garantia en principi de respectar el recent acort subscrit pel Govern en l'organisme internacional, per a que Brasil accedira a una llínea de crèdit de 30 000 millons de dólars (dels que 26 000 estan condicionats a la política econòmica del futur eixecutiu), i podrà gastar 10 000 millons adicionals de les seues reserves per a defendre el real dels atacs especulatius. A canvi, el Govern deurà perseguir un Superàvit presupostari primari per a 2003 d'a lo manco el 3,75 % del PIB.[35]

Va expondre la necessitat de rellançar la producció industrial, en la qual es trobava en decliu des de començos de 2001, també va manifestar que calia conseguir obtindre taxes de creiximent anuals no inferiors al 4,5 % o el 5 % del PIB, de reduir el tipo bàsic d'interés, que es troba entre els més elevats del món, del 18,5 % al 13 %. En l'abaratiment dels crèdits es pretén reactivar les inversions productives i el consum, desanimar les inversions financeres típicament especulatives i afluixar el dogal del deute públic intern, que en maig de 2002 se situava en els 175 000 millons de dólars (259 000 000 en térmens bruts), colossal cantitat que representa el 70 % del deute públic total i el 42 % del PIB.[35]

Entre 2003 i 2010, els ingressos del 10 % de la població més pobra varen créixer un 8 % anual: molt més ràpit que l'economia i que els ingressos del 10 % de la població més rica (+1,5 %).[39]

En giner de 2003, en assumir la, Brasil tenia un PIB anual de 0,50 billons de dólars nortamericans, que ho ubicava en elloc 13.º en la llista de països. En giner de 2011, quan la va deixar la presidència, Brasil tenia un PIB anual de 2,6 billons de dólars nortamericans, que ho ubicava en elloc 6.º en la llista de països.[40]

Resultats econòmics de la presidència

  • El PIB del país va créixer en un 37,48 %. (2003-2010)
  • La desigualtat (Índex de Palma) va baixar en un 21,49 % (2003-2009)[41][42]
  • 20.604.144 persones varen deixar de viure en favelas, és dir, al 10,49 % de la població de Brasil, traent al 36,83 % del total de de gent que viu en favelas. (2002-2010)[43][44]
  • La pobrea per ingressos ($109,5 USDPPA2017/més) va baixar de 26,08 % en 2003 a 14,59 % en 2009 i 12,03 % en 2011.[41][43]
    • Lo que significa que en 2009, 19.249.605 brasilers des de 2003 varen eixir de la pobrea de la pobrea en estos ingressos.
    • En 2009, es va solucionar el 40,42 % de la pobrea total de 2003 en estos ingressos.
    • També, en 2011, 23.788.024 brasilers des de 2003 varen eixir de la pobrea en estos ingressos.
    • En 2011, es va solucionar el 49,94 % de la pobrea total de 2003 en estos ingressos.
  • La pobrea per ingressos ($300 USDPPA2017/més) va baixar de 63,02 % en 2003 a 49,60 % en 2009, i 45,44 % en 2011.[41][43]
    • Lo que significa que en 2009, 18.612.267 brasilers des de 2003 varen eixir de la pobrea en estos ingressos.
    • En 2009, es va solucionar el 16,17 % de la pobrea total de 2003 en estos ingressos
    • També, en 2011, 25.037.570 brasilers des de 2003 varen eixir de la pobrea en estos ingressos.
    • En 2011, es va solucionar el 49,94 % de la pobrea total de 2003 en estos ingressos.
Resum de les principals estadístiques socioeconòmiques de la presidència de la da Silva (2003-2010)
Any Gini[45] Índex de Palma (Desigualtat) Variació Índex de Palma Creiximent del PIB[46] % de la població

que viu en favelas[44]

% de la població

que guanya menys de $109,5 USD al més (Valors 2017 PPA)[41]

% de la població

que guanya menys de $300 USD al més (Valors 2017 PPA)[41]

2002 58,10 5,302 -2,47 % 3,1 31 25,33 61,95
Primera presidència
2003 57,60 5,131 -3,23 % 1,1 s/d 26,08 63,02
2004 56,50 4,769 -7,06 % 5,8 28 24,41 62,26
2005 56,30 4,718 -1,07 % 3,2 s/d 22,35 60,00
2006 55,60 4,510 -4,41 % 4,0 25 19,41 56,92
Segona Presidència
2007 54,90 4,358 -3,36 % 6,1 s/d 18,01 54,10
2008 54,00 4,118 -5,51 % 5,1 22 15,69 51,50
2009 53,70 4,029 -2,17 % -0,1 s/d 14,59 49,60
2010 s/d s/d s/d 7,5 18 s/d s/d
Despuix del govern
2011 52,90 3,862 -4,14 % 4,0 s/d 12,03 45,44

Política internacional

En el pla internacional el Govern de la va intentar buscar eliderage entre els països en desenroll més importants i fer front als més rics. la s'ha caracterisat per intentar derribar les barreres de preus que mantenen els països d'Europa i Amèrica del Nort. Durant el seu govern va viajar a més d'huitanta països. Una de les metes era guanyar un lloc com a membre permanent del Consell de Seguritat de les Nacions Unides com a membre del Grup dels Quatre, fet que no es va aplegar a donar.[47]

En decembre de 2002 la va realisar una chicoteta gira per a trobar-se en mandataris del continent americà, entre ells ellavors president argentí Eduardo Duhalde, el chilé Ricardo Lagos, el mexicà Vicente Fox i el president nortamericà George W. Bush. Esta última reunió es va concretar el 10 de decembre en la Casa Blanca.[35]

És necessari destacar la rellevància de l'integració d'Amèrica del Sur a través del Mercosur, un dels principals promotors de l'inclusió de Veneçola en l'esquema. En el cim de juliol de 2006 i en ocasió de l'inclusió veneçolana es va mostrar partidari d'una Amèrica Llatina més independent, marcant distància de l'expansió nortamericana, com ho fa en opondre's a la proposta del ALCA segons el model del nort.[48]

la va propondre mediar junt en Turquia per a aplegar a un acort en el programa nuclear d'Iran, i ademés va visitar Teheran per a aplegar a un acort pacífic en mig de tensions internacionals.[49]

Aixina mateix, Brasil va recolzar el programa nuclear iraní, sempre que estiga destinat a fins pacífics. El responsable de relacions exteriors del gabinet de la, Celso Amorim, es va posar a disposició per a mediar entre Iran i l'Agència Internacional d'Energia Atòmica (AEIA) sobre l'energia nuclear.[50] Finalment, Brasil, Turquia i Iran varen firmar un acort d'intercanvi de combustible nuclear. Funcionaris iranís varen declarar que es faria un intercanvi de 1200 quilograms d'urani enriquit per combustible nuclear per a reactors d'investigació mèdica, l'intercanvi es realisaria en Turquia.[51]

S'ha dedicat també a buscar noves rutes comercials en països en els quals Brasil casi no es relacionava en el passat, com el món àrap i Àfrica. En la seua política exterior la va ser promotor de la reforma del Consell de Seguritat de Nacions Unides, buscant que Brasil anara un membre permanent del mateix.

Programes socials

Un minuciós retrat de la realitat brasilera (divulgat a finals de novembre pel IBGE) mostra que el govern del president la estava fent de Brasil un país menys desigual; i d'acort en l'enquesta PNAD, la FGV va divulgar l'estudi, demostrant que la taxa de pobrea de l'any 2007 va baixar un 11 % comparada en la de 2006. El seu principal programa social, Beca Família, que té com a objectiu atendre, en 2007, a 13 200 000 famílies, és considerat el major programa de transferència de renda del món, contant en recursos d'uns R$10,5 billons en 2007. Va posar en marcha el programa Fome Zero («Fam Zero»), que permetia a les famílies indigents accedir als aliments bàsics a través de l'assistència social. Durant el primer mandat de la, la desnutrición infantil es va reduir en un 46 %. En maig de 2010, el Programa Mundial d'Aliments (PMA) de l'ONU va concedir a la da Silva el títul de «campeó mundial de la lluita contra la fam».[52]

El ministre de Defensa, José Viegas, va pospondre fins a l'any 2004, l'adquisició per a la Força Aérea d'una dotzena d'avions de combat d'un cost total de 760 000 000 de dólars, i també l'implicació d'efectius de les Forces Armades en llabors de construcció civil. Més destacable, va anar que la li va encarregar al Ministeri de Justícia i a la Secretaria Nacional de Drets Humans l'elaboració de varis proyectes per a entregar títuls de propietat, a aquells millons d'habitants que sobreviuen en les favelas, les quals han segut alçades illegalment en els cinturons de misèria urbans, i també per a brindar assistència de l'Estat als jóvens d'estes àrees marginals que desijaren abandonar el submón de les drogues.[35]

la da Silva, de religió catòlica, es va pronunciar a favor de llegalisar l'abort, en lo que va provocar l'oposició del Vaticà. També recolza la llegalisació del matrimoni entre persones del mateix sexe.[53]

Política educativa

En el camp de l'educació podem vore cóm la da Silva ha conseguit alcançar forts nivells d'escolarisació en tots els àmbits, tant universitaris com a primaris, i en moltes regions del país. En sol trentassís mesos la població no escolarisada ha segut reduïda entre 18 % i 29 %, considerant el grup de quatre a dèsset anys d'edat. En la creació del FUNDEB (Fondo de Manutenció i Desenvolvimiento d'Educació Bàsica), el govern la espera atendre 47 000 000 d'estudiants brasilers, en inversions anuals de fins a R$ 7,3 billons. En l'àrea d'educació superior, el PROUNI (Programa Universitat Per a Tots), es destaca com el major programa de beques d'estudi de l'història de l'educació brasilera i llatinoamericana, possibilitant l'accés de millers de jóvens a l'educació i estimulant el procés d'incloure's en la societat. En l'any 2007, el PROUNI va oferir 265 000 beques d'estudi en 1985 institucions en tot el país. El govern també va invertir en la creació d'onze noves Universitatés públiques federals, interiorisant l'accés a educació de calitat, pública i gratuïta. Actualment, les universitats federals oferixen 135 000 places gratuïtes. El programa ProUni dona respal als estudiants de les famílies modestes, mentres que la duració mija de l'escolarisació va passar de 6,1 anys en 1995 a 8,3 en 2010.[39]

En relació en la mortalitat infantil, Brasil també va alvançar baix el govern de la. la taxa de mortalitat infantil va baixar de 35,87 per mil (a fins de 2002) al 21,17 per mil (a principis de 2011).[54]

Política laboral

En la seua assunció, l'1 de giner de 2003, en l'acte de pren de possessió, la va anunciar la política que prendria per a la lluita contra la pobrea. Durant els primers mesos de la seua presidència, es va iniciar el proyecte Fam Zero, destinat a sis millons i mig de famílies, per a poder realisar este proyecte, es va conseguir un milló de dólars en concepte d'assistència tècnica de l'Organisació de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació.[55]

Immediatament es va llançar el Pla Nacional per a l'Erradicació del Treballe Esclau. Els fiscals especials de treball han lliberat a més de 13 000 treballadors en estat d'esclavitut o treball degradant des de 2003.[55]

En concretar-se açò, també es va conseguir una pujada del 20 % en el salari mínim nacional, i es va llançar una reducció d'un 16 % del despesa pública, gràcies a un programa de retallades en les pensions i un aument de l'edat de jubilació dels funcionaris. A pesar de l'oposició massiva de la funció pública i de vàries parts del propi partit de la, la reforma de la Previsió Social aprovada pel Parlament assentava les bases per a un aparat d'Estat més productiu, més just i menys costós.[55]

Escàndal de les mensualitats

El seu puixant ascens polític i el seu govern, respectat nacional i internacionalment, es va vore esguitat per escàndals de corrupció del seu partit, que va rebre el nom de «Mensalón» (o «escàndal de les mensualitats»), en 2005. El diputat federal i president del Partit Laborista Brasiler (PTB), Roberto Jefferson, va denunciar que el tesorer del Partit dels Treballadors (PT, de la), Delúbio Soares, pagava sucoses mensualitats a diputats del PTB per a que votaren segons l'orientació del bloc oficialiste. L'escàndal va tindre múltiples ramificacions i va involucrar no solament a dirigents històrics del PT, sino varis nivells de l'Eixecutiu federal i es va estendre a tots els grans partits. No obstant la va conseguir eixir airós d'esta crisis i el seu partit va acceptar formalment que fora el seu candidat en busca de la reelecció.

Mig ambient

la da Silva va realisar una important tasca per a disminuir la tendència de deforestación. L'edició especial de la revista nortamericana National Geographic, titulada «EarthPulse, State of the Earth 2010» va informar que entre els anys 2000 a 2005, Brasil encapçalava la llista mundial de països en major taxa de deforestación, en 34 700 km² (com un rectàngul de 347 km × 100 km) anuals, i que correspon a 2,4 voltes la deforestació del segon país en la llista: Indonèsia.[56] No obstant, a partir de 2004, la va iniciar la creació d'àrees de conservació i reserves indígenes que varen conduir a una reducció substancial de la deforestación.[57]

la va disminuir dràsticament la deforestación, des de 34 700 km² per any (2004) a 4500 km² per any (en terminar el seu mandat, en 2011).[57]

Deports

Brasil va obtindre les sèus de dos dels events deportius més importants a nivell mundial; la Copa Mundial de Fútbol de 2014 i els Jocs Olímpics de 2016 que es varen realisar en Riu de Janeiro.

Segon periodo presidencial (2007-2011)

Erro al crear miniatura:
Retrat oficial com a president, 2007

Va ser candidat a la presidència en les eleccions presidencials del dumenge 1 de octubre de 2006 i va obtindre un 48,61 % dels vots contra un 41,64 % del socialdemócrata Geraldo Alckmin, per lo que es va deure realisar una segon regrés electoral. En elles, va triumfar en un ampli marge, obtenint el 60,82 % dels vots populars, convertint-se en el president de Brasil fins a l'any 2010, novament, en el major número de vots de l'història democràtica brasilera, més de 58 000 000 de vots. El 28 de giner de 2010, la va sofrir una crisis d'hipertensió, just quan estava per abordar l'avió que ho duria al cim. Segons els meges esta crisis va ser provocada per estrés i cansanci. Va rebre en eixe matí l'alta despuix de permanéixer internat durant tota la nit en l'Hospital Portugués de Recife.[58]

El 27 de decembre de 2011 es va donar a conéixer que en 2010 (l'últim any de govern de la) Brasil s'havia convertit en la sexta economia mundial (per damunt de Regne Unit), pese a que varen informar una recessió brasilera a causa de la crisis internacional, pero la mateixa té més efecte negatiu en els països europeus, d'ahí prové l'alça del «jagant suramericà» dins de les potències mundials.[59]

Gabinet Governamental (2003-2011)

 vora
Ministeris del Govern de
Luiz Inácio la da Silva
Ministeri Titular Partit inici final
Ministeri d'Agricultura, Ganaderia i Abastiment Roberto Rodriguez Independent 1 de giner de 2003 30 de juny de 2006
Luis Carlos Guedes Pinte Independent 3 de juliol de 2006 22 de març de 2007
Reinhold Stėphanes Moviment Democràtic Brasiler 22 de març de 2007 24 d'abril de 2010
Wagner Rossi Moviment Democràtic Brasiler 24 d'abril de 2010 31 de decembre de 2010
Ministeri de Ciutats Olívio Dutra Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 20 de juliol de 2005
Marcio Fortes d'Almeida Progressistes 21 de juliol de 2005 31 de decembre de 2010
Ministeri de Ciència, Tecnologia i Innovació Roberto Amaral Partit Socialiste Brasiler 1 de giner de 2003 21 de giner de 2004
Eduardo Campos Partit Socialiste Brasiler 23 de giner de 2004 18 de juliol de 2005
Sergio Machado Rezende Independent 19 de juliol de 2005 31 de decembre de 2010
Ministeri de Comunicacions Miró Teixeira Partit Popular Socialiste 1 de giner de 2003 23 de giner de 2004
Eunício Oliveira Moviment Democràtic Brasiler 23 de giner de 2004 8 de juliol de 2005
Heli Costa Moviment Democràtic Brasiler 8 de juliol de 2005 31 de març de 2010
José Artur Filardi Moviment Democràtic Brasiler 31 de març de 2010 1 de giner de 2011
Ministeri de Cultura Gilberto Gil Independent 1 de giner de 2003 30 de juliol de 2008
Juca Ferreira Partit dels Treballadors 30 de juliol de 2008 31 de decembre de 2010
Ministeri de Defensa José Viegas Filho Independent 1 de giner de 2003 8 de novembre de 2004
José Alencar Partit Lliberal 8 de novembre de 2004 31 de març de 2006
Waldir Pires Partit dels Treballadors 31 de març de 2006 25 de juny de 2007
Nelson Jobim Moviment Democràtic Brasiler 25 de juny de 2007 31 de decembre de 2010
Ministeri de Deports Agnelo Queiroz Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 1 de febrer de 2003
Francisco Gil Castello Branco Net (interí) 1 de febrer de 2003 2 de febrer de 2003
Agnelo Queiroz Partit dels Treballadors 2 de febrer de 2003 1 d'abril de 2006
Orlando Silva Partit Comuniste de Brasil 1 d'abril de 2006 1 de giner de 2011
Ministeri de Desenroll Agrari Miguel Rossetto Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 31 de març de 2006
Guilherme Cassel (interí fins al 27 de juny de 2006) Partit dels Treballadors 3 d'abril de 2006 31 de decembre de 2010
Ministeri de Desenroll, Indústria i Comerç Exterior Luiz Fernando Furlan Independent 1 de giner de 2003 29 de març de 2007
Miguel Jorge Independent 29 de març de 2007 31 de decembre de 2010
Ministeri de Desenroll Social i Lluita Contra la Fam Patrus Ananias Partit dels Treballadors 23 de giner de 2004 31 de març de 2010
Márcia Lopes Partit dels Treballadors 31 de març de 2010 1 de giner de 2011
Ministeri d'Educació Cristovam Buarque Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 27 de giner de 2004
Tarso Genro Partit dels Treballadors 27 de giner de 2004 29 de juliol de 2005
Fernando Haddad Partit dels Treballadors 29 de juliol de 2005 1 de giner de 2011
Ministeri de Facenda Antonio Palocci Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 27 de març de 2006
Guido Mantega Partit dels Treballadors 27 de març de 2006 1 de giner de 2011
Ministeri d'Integració Nacional Ciro Gomes Partit Socialiste Brasiler 1 de giner de 2003 31 de març de 2006
Pedro Brito Partit Socialiste Brasiler 3 d'abril de 2006 16 de març de 2007
Geddel Vieira Lima Moviment Democràtic Brasiler 16 de març de 2007 31 de març de 2010
Juan Santana 31 de març de 2010 31 de decembre de 2010
Ministeri de Justícia Márcio Thomaz Bastos Independent 1 de giner de 2003 16 de març de 2007
Tarso Genro Partit dels Treballadors 16 de març de 2007 10 de febrer de 2010
Luiz Paulo Barreto Independent 10 de febrer de 2010 1 de giner de 2011
Ministeri de Mig ambient Marina Silva Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 27 de maig de 2008
Carlos Minc Partit dels Treballadors 27 de maig de 2008 30 de març de 2010
Izabella Teixeira Independent 30 de març de 2010 1 de giner de 2011
Ministeri de Mines i Energia Dilma Rousseff Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 21 de juny de 2005
Maurici Tolmasquim (interí) Independent 21 de juny de 2005 8 de juliol de 2005
Silas Rondeau Moviment Democràtic Brasiler 8 de juliol de 2005 24 de maig de 2007
Nelson José Hubner Moreira (interí) 24 de maig de 2007 21 de giner de 2008
Edison Lobão Moviment Democràtic Brasiler 21 de giner de 2008 31 de març de 2010
Marcio Zimmermann Independent 31 de març de 2010 31 de decembre de 2010
Ministeri de Peixca i Acuicultura José Fritsch Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 31 de març de 2006
Altermir Gregolín Partit dels Treballadors 3 d'abril de 2006 31 de decembre de 2010
Ministeri de Planificació, Presupost i Gestió Guido Mantega Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 18 de novembre de 2004
Nelson Machado Independent 18 de novembre de 2004 22 de març de 2005
Paulo Bernardo Silva Partit dels Treballadors 22 de març de 2005 1 de giner de 2011
Ministeri de Relacions Exteriors Celso Amorim Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 31 de decembre de 2010
Ministeri de Salut Humberto Costa Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 8 de juliol de 2005
José Saraiva Felipe Moviment Democràtic Brasiler 8 de juliol de 2005 31 de març de 2006
Agenor Álvares Independent 31 de març de 2006 16 de març de 2007
José Gomes Temporão Partit Socialiste Brasiler 16 de març de 2007 31 de decembre de 2010
Ministeri de Seguritat Social Ricardo Berzoini Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 23 de giner de 2004
Amir Lando Moviment Democràtic Brasiler 23 de giner de 2004 22 de març de 2005
Romero Jucá Filho Moviment Democràtic Brasiler 22 de març de 2005 21 de juliol de 2005
Nelson Machado 21 de juliol de 2005 29 de març de 2007
Luiz Marinho Partit dels Treballadors 29 de març de 2007 3 de juny de 2008
Carlos Eduardo Gabas (interí) Partit dels Treballadors 3 de juny de 2008 11 de juny de 2008
José Barroso Pimentel Partit dels Treballadors 11 de juny de 2008 30 de març de 2010
Carlos Eduardo Gabas Partit dels Treballadors 31 de març de 2010 31 de decembre de 2010
Ministeri de Treball i Ocupació Jaques Wagner Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 23 de giner de 2004
Ricardo Berzoini Partit dels Treballadors 23 de giner de 2004 12 de juliol de 2005
Luiz Marinho Partit dels Treballadors 12 de juliol de 2005 29 de març de 2007
Carlos Lupi Partit Democràtic Laborista 29 de març de 2007 1 de giner de 2011
Ministeri de Transports Anderson Adauto Partit Lliberal 1 de giner de 2003 15 de març de 2004
Alfredo Pereira do Nascimento Partit Lliberal 15 de març de 2004 31 de març de 2006
Paulo Sérgio Passos Partit de la República 3 d'abril de 2006 29 de març de 2007
Alfredo Pereira do Nascimento Partit de la República 29 de març de 2007 31 de març de 2010
Paulo Sérgio Passos Partit de la República 1 d'abril de 2010 1 de giner de 2011
Ministeri de Turisme Walfrido dos Mars Guia Partit Laborista Brasiler 1 de giner de 2003 22 de març de 2007
Marta Suplicy Partit dels Treballadors 23 de març de 2007 3 de juny de 2008
Luiz Barretto Filho Independent 3 de juny de 2008 31 de decembre de 2010
 vora
Organismes en Estatus de Ministeri
Ministeri Titular Partit inici final
Casa Civil José Dirceu Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 21 de juny de 2005
Dilma Rousseff Partit dels Treballadors 21 de juny de 2005 31 de març de 2010
Erenice Guerra Independent 1 d'abril de 2010 16 de setembre de 2010
Carlos Esteves Lima Independent 16 de setembre de 2010 1 de giner de 2011
Procuraduría General de l'Unió Álvaro Augusto Ribeiro Costa Independent 1 de giner de 2003 11 de març de 2007
José Antonio Dias Toffoli Independent 11 de març de 2007 23 d'octubre de 2009
Luís Inácio Adams Independent 23 d'octubre de 2009 1 de giner de 2011
Contraloría General de l'Unió Waldir Pires Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 31 de març de 2006
Jorge Hage (interí fins al 27 de juny de 2006) 3 d'abril de 2006 31 de decembre de 2010
Oficina de Seguritat Institucional Jorge Armant Félix Independent 1 de giner de 2003 31 de decembre de 2010
 vora
Secretaries en Ranc de Ministeri
Ministeri Titular Partit inici final
Secretaria General de la Presidència de la República Luiz Dulci Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 31 de decembre de 2010
Secretaria de Comunicació Social Luiz Gushiken Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 22 de juliol de 2005
Luiz Tadeu Rigo Independent 1 d'agost de 2005 1 de giner de 2007
Franklin Martíns Independent 1 de giner de 2007 1 de giner de 2011
Secretaria de Relacions Institucionals Jaques Wagner Partit dels Treballadors 20 de juliol de 2005 31 de març de 2006
Tarso Genro Partit dels Treballadors 3 d'abril de 2006 16 de març de 2007
Walfrido dos Mars Guia Partit Laborista Brasiler 23 de març de 2007 26 de novembre de 2007
José Mucio Partit Laborista Brasiler 26 de novembre de 2007 28 de setembre de 2009
Alexandre Padilha Partit dels Treballadors 28 de setembre de 2009 31 de decembre de 2010
Secretaria d'Assunts Estratègics Roberto Mangabeira Unger Independent 18 de juny de 2007 30 de juny de 2009
Samuel Guimarãés Independent 20 d'octubre de 2009 1 de giner de 2011
Secretaria de Drets Humans Nilmário Miranda Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 10 d'agost de 2005
Mario Mamede Filho Partit dels Treballadors 10 d'agost de 2005 21 de decembre de 2005
Paulo Vannuchi Partit dels Treballadors 21 de decembre de 2005 1 de giner de 2011
Secretaria de Polítiques per a les Dònes Emília Fernandes Partit dels Treballadors 1 de giner de 2003 24 de giner de 2004
Nilcéia Freire Partit dels Treballadors 29 de giner de 2004 1 de giner de 2011
Secretaria de Polítiques per a la Promoció de l'Igualtat Racial Matilde Ribeiro Partit dels Treballadors 21 de març de 2003 6 de febrer de 2008
Martvs Antonio Alves dones Changas (interí) Partit dels Treballadors 6 de febrer de 2008 20 de febrer de 2008
Edson Sants Partit dels Treballadors 20 de febrer de 2008 31 de març de 2010
Eloi Ferreira Partit dels Treballadors 31 de març de 2010 31 de decembre de 2010
Secretaria de Ports Pedro Brito Partit Socialiste Brasiler 15 de maig de 2007 31 de decembre de 2010

Vore també

Referències

  1. ↑ https://www.swissinfo.ch/spa/la-es-elegido-presidente-con-el-50-9-de-els-votos-escrutado-el-99-9/48018176
  2. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. ELMUNDO. Consultat el 2021-08-05.
  3. ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
  4. ↑ «Galeria de Presidents: Luiz Inácio la da Silva - 1º.01.2007 a 1º.01.2011» (en portugués). Presidência dona República. Palácio do Planalto. Consultat el 2016-05-19.
  5. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. LetraP. Consultat el 2024-12-26.
  6. ↑ Álvaro Corder. «'la' da Silva, la tornada delíder històric de l'esquerra en Brasil».
  7. ↑ 7,0 7,1 Pedro de León Mojarro (2011): «la Da Silva, gran transformador de Brasil» [1] archivat en Wayback Machine., artícul en espanyol publicat el 21 de juliol de 2011 en elloc web del diari El Sol de Zacatecas (Mèxic). Consultat el 30 de juliol de 2011.
  8. ↑ «Brasil: INB per càpita, método Atles (US$ a preus actuals)». Banc Mundial. Consultat el 2016-05-19.
  9. ↑ «Aixina va traure el govern de la da Silva a 28 millons de brasileros de la pobrea» [2] archivat en Wayback Machine., artícul en espanyol publicat el 6 d'agost de 2011 en elloc web del diari Semana. Consultat el 13 d'agost de 2011.
  10. ↑ Smink, Veronica (2009): «la elegit "personalitat de l'any"», artícul publicat el 24 de decembre de 2009 en elloc web BBC Món (Londres). Consultat el 10 de maig de 2010.
  11. ↑ Lissardy, Gerardo (2009): «Europa s'enamora de la», artícul en espanyol publicat el 31 de decembre de 2009 en elloc web BBC Món (Londres). Consultat el 10 de maig de 2010.
  12. ↑ «[3]», The Washington Post. Consultat el 2013-11-03 (en en).
  13. ↑ «[4]». Consultat el 2016-05-19.
  14. ↑ «Bossa Família (2003-)». Per a vore senyes, descarregar archiu EXCEL. CEPAL - Nacions Unides. Consultat el 2016-05-19.
  15. ↑ «[5]», BBC. Consultat el 2016-05-19.
  16. ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
  17. ↑ «[6]», Archivat en Internet Archive, Newsweek. Consultat el 2016-05-19.
  18. ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
  19. ↑ «Juge de Tribunal Suprem brasiler bloqueja designació de la com a cap de gabinet» [7] archivat en Wayback Machine., artícul publicat el 18 de març de 2016 en elloc web del diari La Tercera (Santiago de Chile).
  20. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. EL PAÍS. Consultat el 2016-03-17.
  21. ↑ «Juge suspén el nomenament de Luiz Inácio la da Silva - Llatinoamèrica - El Temps» (en és-co). El Temps. Consultat el 2016-03-17.
  22. ↑ «Brasil: 4 preguntes per a entendre el polèmic nomenament de la com a ministre - BBC Món» (en és-co). BBC Món. Consultat el 2016-03-18.
  23. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. La Nació. Consultat el 2016-03-18.
  24. ↑ «la lliure despuix de passar un any i sèt mesos en presó: "Varen treballar per a criminalisar a l'esquerra"», artícul publicat el 8 de novembre de 2019 en elloc web RT (Moscou).
  25. ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
  26. ↑ «Efemérides del 8 de novembre: ¿Qué se celebra un dia cóm hui?» (en és-és). infobae. Consultat el 2024-11-08.
  27. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. BBC.
  28. ↑ https://www.ambito.com/mundo/lava-jato-la-corte-brasil-anulo-pruebas-y-sostuvo-que-prision-la-fue-error-historico-n5813922
  29. ↑ «la reitera candidatura presidencial contra Bolsonaro em 2022».
  30. ↑ «la Is Back. But Which la?».
  31. ↑ «la 2022? Brazil poised for sensational political comeback» (2021-07-30).
  32. ↑ «la perfila la seua candidatura junt al seu antic rival Alckmin».
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 33,5 33,6 «Biografia de Luiz Inácio la da Silva» Biografies i Vides. Consultat el 13 d'agost de 2011.
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 34,3 34,4 «Biografia de la da Silva» (en espanyol). Publi spain. com. Consultat el 10 de maig de 2010.
  35. ↑ 35,0 35,1 35,2 35,3 35,4 35,5 35,6 35,7 35,8 «Luiz Inácio la da Silva» (en espanyol). CIDOB. Consultat el 10 de maig de 2010.
  36. ↑ 36,0 36,1 «Com receio d'efeitos eleitorais, PT condena sequestro» (en portugués). Folha de S. Paulo. Consultat el 2014-10-01. «"Em 1989, a polícia foi acusada de vestir i fotografar vos presos com camisetes do PT, mes a investigação foi arquivada dois anos depois, per falta de provas." i "Não es pode fazer us polític disso. Não há provas, ninguém tem elements per a afirmar."»
  37. ↑ Netto diz votaria em la i aposta em vitória do petista
  38. ↑ Pàgina. «Res nos pot passar».
  39. ↑ 39,0 39,1 Rocha, Geisa María (2010): «Brasil davant el relleu en la presidència: ¿quin és el balanç social de la?», artícul publicat en setembre de 2010 en elloc web del periòdic Li Monde Diplomatique (París).
  40. ↑ https://es.wikipedia.org/w/index.php?title=Anexo:Pa%C3%ADses_por_PIB_(nominal)&oldid=60825941 «Anex:Països per PIB (nominal)»,] taula publicada el 24 d'octubre de 2012 en elloc web Wikipedia.
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 41,3 41,4 «Pobrea per ingressos històrica - Banc Mundial».
  42. ↑ Dins del Poverty Calculator es tenen senyes de la participació d'ingressos per Decil en Brasil des de 1981 fins a 2020. Les senyes mostrades són fets a eixes senyes. El càlcul fet és ( Decil 10 / [Decil 4 + Decil 3 + Decil 2 + Decil 1] )
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 «Població de Brasil - Banc Mundial».
  44. ↑ 44,0 44,1 «% de la població que viu en favelas en Brasil - Banc Mundial».
  45. ↑ «Índex de Gini de Brasil - Banc Mundial».
  46. ↑ «Creiximent del PIB de Brasil - Banc Mundial».
  47. ↑ «The axis of Brazil – Focus». Al Jazeera English. Consultat el 2010-10-03.
  48. ↑ Lapper, Richard; Wheatley, Jonathan; Silva, Luiz Inácio la dona. «[8]», Financial Claves. Consultat el 2008-04-05.
  49. ↑ Iran estranya a la RFI.
  50. ↑ Da Silva demana evitar aïllar a Iran per "la pau del món" L'Universal.
  51. ↑ Iran, Brasil i Turquia firmen acort d'intercanvi nuclear El Comerç.
  52. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. www. ambito. com.
  53. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Yagg. Consultat el 2019-01-16.
  54. ↑ Taxa de mortalitat infantil publicada en elloc web Index Mundi, basat en quadros de senyes històriques anuals del The World Factbook de la CIA.
  55. ↑ 55,0 55,1 55,2 Herrero Vila, Santiago (2006): «El Brasil de la i la lluita contra la pobrea: resultats i oportunitats», artícul en espanyol publicat el 14 de setembre de 2006 en elloc Web Islam. Consultat el 10 de maig de 2010.
  56. ↑ «Special edition magazine "EarthPulse, State of the Earth 2010"». National Geographic.
  57. ↑ 57,0 57,1 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Reporterre, li quotidien de l'écologie. Consultat el 2019-01-16.
  58. ↑ «la va sofrir una hipertensió», artícul publicat el 28 de giner de 2010 en el diari Clarín (Buenos Aires). Consultat el 28 de giner de 2010.
  59. ↑ García, Fernando (2011): «Brasil supera al Regne Unit com a sexta potència», artícul publicat el 27 de decembre de 2011 en elloc web del diari La Vanguarda (Mèxic). Consultat el 27 de decembre de 2011.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Luiz_Inácio_Lula_da_Silva&oldid=1413604»