Llengües indígenes d'Amèrica del Sur

Les llengües autòctones de Sudamérica són aquelles l'orige de les quals es remonta a época precolombina. El subcontinent té una gran diversitat llingüística pero el número de parlants de llengües autòctones està disminuint, estimant-se que podria aplegar a ser una de les regions llingüísticament menys diverses del planeta.

Es coneixen unes 600 llengües autòctones per a Amèrica del Sur, Centroamérica i les Antilles (vore Llistat de llengües indígenes d'Amèrica del Sur), encara que la sifra real de llengües existents en el passat podria haver segut substancialment major.

Orígens

Les llengües autòctones de Sudamérica, Centroamérica i les Antilles cobrien totalment el subcontinent i les Antilles a principis del XVI. Les estimacions de població total són molt imprecises, oscilant entre dèu i vint millons d'habitants. A principis de 1980 hi havia uns 16 millons de parlants de llengües autòctones, tres quartes parts dels mateixos vivia en els Andes centrals.^[1]

El número de tribus i grups ètnics existents és d'al voltant de 1500, encara que alguns autors han sugerit que podrien aplegar als 2000. No obstant, no es pot assegurar que cada u d'eixos grups posseïra una llengua diferent, per lo que eixes sifres segurament senyalen la cota superior per al número de llengües parlades. Per a molts dels grups històrics coneguts no es té registre de la seua llengua i molts d'ells estan extints en l'actualitat. Solament es té algun tipo de registre d'unes 550 o 600 llengües, estant unes 180 d'elles totalment extintes en l'actualitat. En molts casos, ho fragmentario dels registres no permet decidir si es tracta de llengües diferents o de dialectes divergents encara que mútuament inteligibles d'una mateixa llengua.

Relacions en Norteamérica i Mesoamérica

ya que els indígenes d'Amèrica del Sur procedixen històricament d'Amèrica del Nort, el problema de l'orige implica buscar parentesc genètics i llingüístics en els grups indígenes d'Amèrica del Nort i Mesoamérica. Actualment l'única família llingüística d'Amèrica del Sur que mostra parentesc en llengües situades fòra d'eixa regió són les llengües chibchas, per a les que s'ha aportat certa evidència de que estan emparentades en les llengües misumalpas i lencas, de Centroamérica. En els anys 1970 es va propondre que les llengües uru-chipaya de Bolívia pogueren estar relacionades en les llengües mayas de Mesoamérica, pero si be esta proposta va tindre certa acceptació inicial, Campbell va argumentar molt contundentemente contra ella.

Estudi de les llengües suramericanes

AP La primera gramàtica d'una llengua suramericana va ser la del quechua clàssic que va publicar Dumenge de Sant Tomás en 1560. Els misionero del sigles XVII i primera mitat del XVIII varen portar a terme una intensa activitat de recopilació de senyes, redacció de gramàtiques (cridades usualment arts de la llengua), diccionaris i catecismes en la finalitat d'evangelizar i sometre als pobles indígenes. També apareix una bona cantitat de registres llingüístics en cròniques i informes oficials. Gran part de l'informació d'este periodo va ser resumida per Lorenzo Hervás i Panduro en la seua obra Idea dell'univers (1778-87) i en l'obra de Christoph Adelung i Johan Severin Vater Mithridates (1806-17). Posteriorment la major part de l'informació arreplegada de primera mà va ser recopilada per etnógrafos en la primera mitat del XX. A pesar de la magnitut i del caràcter fonamental dels treballs d'este periodo, la seua calitat tècnica està per baix del portat a terme en atres parts del món. Raó per la qual Sudamérica, junt en Nova Guinea, va ser una de les parts pijor conegudes des del punt de vista llingüístic.

Des dels anys 1940 el número de treballs sobre llengües de Sudamérica va créixer de manera important, i va ser portat a terme fonamentalment per llingüistes i misionero ben formats en llingüística. No obstant, encara existixen molts estanys importants que afecten al nivell descriptiu i poques llengües han segut àmpliament descrites. Això ha perjudicat el treball comparatiu, històric i tipològic de les llengües d'Amèrica del Sur. El treball descriptico ha tingut problema per l'escassea de llingüistes i la ràpida extinció de moltes llengües, freqüentment situades en àrees remotes i difícilment accessibles que requerixen un estudi urgent ans que desparezcan completament. Estes llengües presenten interés científic ya que el seu vocabulari reflectix la cultura tradicional, i conté senyes importants sobre la fauna, la flora i l'història local de regions poc conegudes. Ademés, en alguns països els indígenes tenen dret a l'educació bilingüe i per a que eixa educació tinga èxit és important contar en bons materials descriptius de les llengües indígenes.

Urheimat d'algunes famílies llingüístiques

Per a algunes de les principals famílies llingüístiques d'Amèrica del Sur s'han propost centres inicials o Urheimats, a partir dels que es varen difondre. Aixina, per eixemple, sembla prou clar que les llengües tupí es varen expandir des de Rondônia, que és la zona de major diversificació, de fet la pràctica totalitat de les llengües tupí de fòra de Rondônia pertanyen a solament una branca de les nou branques que formen la família tupí. Este principi de que l'àrea originària d'una família llingüística sol ser també la de major diversificació, ha segut qüestionat per alguns autors, encara que és un dels principals instruments per a propondre un àrea d'expansió originària per a la majoria de famílies llingüístiques.

Recentment s'ha demostrat la relació filogenético entre les llengües chibchas, les llengües lencas i les llengües misumalpa, lo que sugerix que estes llengües es varen originar en una regió propenca al sur de l'àrea mesoamericana i per tant les llengües chibchas s'hauran expandit des del nort cap a Panamà i noreste de Colòmbia. Igualment es conjectura que les llengües caribes s'haurien expandit d'oest a est i d'ahí alguns grups es varen desplaçar cap a l'Amazònia oriental i uns atres cap a les illes del Carib per a on s'estaven expandint en el XV, a l'arribada dels europeus a Amèrica.

Classificació

Encara que algunes de les classificacions es basen en criteris geogràfics, etnogràfics o culturals, estos métodos no són vàlits des del punt de vista llingüístic, per més que en ocasions hi haja correlació entre ells i el genuí parentesc filogenético. La correlació anterior es manté solament en branques o subgrups, pero dins de les famílies llingüístiques més extenses i diversificades la correlació entre similitut cultural i parentesc llingüístic es reduïx notablement, aplegant a ser azarosa i arbitrària. Encara que famílies com les llengües caribes o les llengües tupí estan formades per pobles en cultures típiques de la selva tropical, existixen pobles que parlen llengües tupí com els guayakís i els sirionó que tenen cultures molt diferents de les de la selva tropical. I igualment, els pobles d'un àrea cultural homogénea com les ales orientals dels Andes, de fet pertanyen a famílies llingüístiques no relacionades. De la mateixa manera, les llengües aïllades o famílies menys diversificades tendixen a concentrar-se en àrees marginals, en tant el quechua, que és una família d'unes poques llengües no molt diverses, ocupa un lloc molt destacat tant des del punt de vista històric com a demogràfic.

Problemes en la classificació

La major part de la classificació pròpiament llingüística de les llengües d'Amèrica del Sur s'ha fet sobre la base de llistes de vocabulari i algunes traces gramaticals. Eixe procediment si be du al reconeiximent clar dels grups genètics d'últim nivell no permet distinguir be les coincidències i els préstams lèxics de les paraules retingudes de la protolengua comuna. També la glotocronología, que és més criticable per a trobar relacions de nivells més alts, s'ha usat extensivamente. Solament molt recentment s'ha aplicat el método comparatiu de forma cuidadosa i pacient per a trobar relacions entre els subgrups filogenético identificables a partir d'una simple llista de vocabulari. Per eixa raó, les classificacions filogenético de les llengües d'Amèrica disten molt de ser definitives, i les millors d'elles en el millor dels casos són solament una aproximació als parentesc reals. Per eixa raó moltes famílies propostes com Llengües macroarahuacanas o les Hipòtesis chibchano-paezana són qüestionables perque existix l'evidència a favor seu és esporàdica, discutible i poc sòlida.

El número de llengües mortes en registres escassos és també molt alt entre les llengües d'Amèrica del Sur. Eixes llengües freqüentment s'etiqueten com llengües no classificades, quan en realitat són inclasificables ya que el material registrat depén d'interpretacions filològiques no verificables i de senyes massa escasses en els que no és possible establir un parentesc de manera inequívoca, com succeïx en les llengües vives per a les que es poden recaptar senyes en número suficient per a decidir si estan emparentades en atres llengües o es tracta de genuïnes llengües aïllades.

Una atra dificultat important és la multiplicitat de noms usats per a les llengües suramericanes. Moltes voltes els noms reflectixen convencions ortogràfiques de diferents llengües europees (espanyol, portugués, anglés) o simplement el caprig de cada autor a l'hora de referir-se a una llengua d'entre els noms de tribus, dialectes o grups relacionats en eixa llengua. Existixen casos de llengües fictícies que apareixen en les classificacions, quan en realitat és una denominació alternativa per a una atra llengua, en atres casos no és possible decidir si dos noms diferents representen dos llengües diferents o dialectes propencs de la mateixa llengua. I viceversa, a voltes un mateix nom ha segut usat per a referir-se a llengües no relacionades, per eixemple el terme "catuquina" pot referir-se a una família de llengües, al idioma katukina una llengua particular de la família catuquina o a una atra llengua de la família pano-tacana, i encara el catuquinarú sembla haver segut un grup que parlava una llengua tupí. Igualment els térmens "tapuya" un terme tupí per a 'enemic' s'ha aplicat a moltes llengües no relacionades. La falta d'estandirisació ortogràfica i la multiplicitat de noms per a una mateixa llengua a voltes fa difícil comparar entre sí classificacions de diferents autors.

Classificacions importants

La primera classificació ben fonamentada i que usava senyes pròpiament llingüístiques és la de l'antropòlec nortamericà D. G. Brinton (1891), que reconeixia 73 famílies sobre la base de semblances gramaticals i una breu llista de vocabulari. En 1913, un atre antropòlec, Alexander Chamberlain, va publicar una classificació molt influent que durant molts anys va ser considerada com una referència bàsica, encara que dita classificació no donava massa detalls sobre el seu fundamentación. La classificació de l'antropòlec francés Paul Rivet (1924) va superar en molt a totes les anteriors, proporcionant una gran cantitat de senyes llingüístiques i evidències fins a llavors inèdites; esta classificació reconeixia 77 famílies i es basava en similituts lèxiques. L'americanista chec Čestmír Loukotka va contribuir en dos classificacions més (1935, 1944). En la mateixa llínea de Rivet, la primera d'elles ampliava el número de famílies a 94 i la segona revisava l'anterior i reconeixia 114 famílies. El major número de famílies en Loukotka es devia al descobriment de noves llengües i a que este autor va separar com a famílies diferents alguns dels grups més insegurs en la classificació de Rivet. Rivet i Loukotka varen treballar junts en una nova classificació (1952) que proponia 108 famílies. Durant gran part de la segona mitat del XX, la classificació de referència va ser una posterior revisió de Loukotka (1968) que fixava el número de famílies en 117.

Atres classificacions existents són la de Joseph Greenberg (1956) revisada posteriorment (1987), la de Morris Swadesh (1964) i la de Jorge Suárez (1973). Estes proponen una reducció del número de subgrups i a lo manco els dos primers autors accepten l'hipòtesis amerindia, de que, en últim terme, totes les famílies d'Amèrica (llevat el eskimo-aleutiano i el na-dené) estan relacionades. Estes classificacions han segut molt criticades per la majoria d'americanistas, que preferixen les classificacions més conservadores i per tant més segures, encara que incloguen un elevat número de famílies. Més recentment Terrence Kaufman (1994) i Lyle Campbell (1997) han propost les seues pròpies classificacions, el primer més en la llínea de Greenber i Swadesh ("mergers") i el segon més en la llínea de Loukotka ("splitters").

Una classificació de compromís dividix a les llengües suramericanes en unes 40 famílies formades per varis elements i un número important de llengües aïllades. Entre les famílies ben establides estan:

Les llengües aïllades o no classificades inclourien:

Característiques llingüístiques

Les llengües de Sudamérica són enormement diverses i no existixen característiques comunes a totes elles ya que pertanyen a famílies llingüístiques diferents i en conjunt no formen un àrea llingüística única a on hi haja hagut convergència a certes traces comunes. Les característiques comunes més freqüents són similars a les que es troben per al restant del món, per lo que no existixen peculiaritats de les llengües de Sudamérica.

Gramàtica

De la mateixa manera que succeïx a nivell mundial, la majoria de llengües de Sudamérica són predominantment sufijantes com les llengües andinas i les llengües bora-witoto. També és freqüent trobar llengües aglutinants que usen molts sufixos i alguns pocs prefixos com succeïx en les llengües arawak i les llengües pano-tacanas. Algunes famílies de llengües usen prefixos i sufixos, pero uns pocs per paraula com succeïx en les llengües caribes, tupíes i macro-yê (curiosament recentment s'ha propost que estes tres famílies podrien formar una superfamilia yê-tupí-caribe). Algunes poques llengües usen extensivamente prefixos i encara en major medida sufixos, com les llengües hibito-cholón. No s'han trobat llengües que usen exclusivament prefixos per a marcar les relacions gramaticals. Les llengües aïllants, que pràcticament carixen d'afijos, com el selknam i el tehuelche, són prou escasses en Amèrica del Sur.

La complexitat morfològica de les paraules varia enormement, en guaraní (f. tupí) el promig és de tres morfemes, mentres que en piro (f. arawak) és de sis morfemes. En yuracaré moltes paraules es formen per reduplicació, un procediment usat sistemàticament també en les llengües tupí. La composició es dona molt freqüentment, de la mateixa manera que en el restant del món, encara que és un procediment rar en les llengües chon que són altament aïllants. L'incorporació nominal en el verp és també freqüent en Amèrica. Sobre els tipos morfològics clàssics entre les llengües aglutinants es troben el quechua, les llengües pano-tacanas o el mapuche. Les llengües caribes i les tupíes són llaugerament fusionantes, i les llengües chon són el cas més clar de llengües aïllants.

Les llengües guaicurú (f. mataco-guaicurú) tenen distinció de gènero gramatical en el nom, encara que atres llengua posseïxen morfemes especials per a diferenciar masculí i femení en les marques de persona del verp (arawak, witoto, tucano), encara que les llengües sense distinció de gènero gramatical són les més numeroses, de la mateixa manera que en el restant del món. Sobre el número gramatical, la distinció entre singular i plural és opcional en la tercera persona de moltes llengües caribes i tupíes, mentres que el mapuche i el yámana distinguix obligatòriament el singular, del dual i del plural. El cas gramatical s'indica generalment per mig de sufixos o postposiciones, més freqüentment que en preposicions. Els classificadors nominals que classifiquen els noms segons la forma de l'objecte o la manera com apareixen naturalment, són freqüents en les llengües chibchas, tucanas i waicanas. També és comú en algunes llengües (guaicurú, mataco, cocama) que algunes paraules tinguen formes diferents si qui parla és home o dòna.

En els pronoms personals és freqüent la distinció d'inclusividad en la primera persona del plural. També és freqüent marcar en la tercera persona si el referent està present o absent, assentat o de peu i atres distincions accidentals similars (movima, guaicurú). La possessió s'indica per mig de prefixos o sufixos. Els sistemes en els que les marques de possessió del nom coincidixen en les marques de subjecte dels verps intransitius són prou freqüents.

En el verp és comú marcar tant la persona del subjecte, com la persona de l'objecte, com la negació dins de la mateixa forma verbal. L'aspecte gramatical i el temps gramatical es registren en pràcticament totes llengües, encara que la seua realisació varia grandemente d'unes llengües a unes atres: en aguaruna hi ha una forma de futur front a tres formes de passat que es diferencien segons la distància relativa en el temps, mentres que el guaraní diferencies formes de futur de formes de no-futur. Atres llengües com el jébero expressen bàsicament el modo gramatical, sent les atres categories verbals menys importants. També és molt freqüent l'us de direccionals o afijos que indiquen moviment respecte al parlant o a l'escoltant o la localisació en l'acció verbal (quechua, záparo, itonama). Atres afijos que es donen són "modals" de com es porta a terme l'acció (colpejant, mossegant, caminant, ...), estos apareixen en jébero o ticuna. El caribe ademés indica si una acció es va portar a terme colectivament o individualment. Per a la predicació nominal és freqüent l'us d'oracions ecuatives, formades per la yuxtaposició simple de subjecte i atribut són comuns en moltes llengües, açò contrasta en les llengües europees que freqüentment usen verps copulatius en este tipo de predicacions.

Fonologia

De la mateixa manera que succeïx en la gramàtica no hi ha característiques comunes a les llengües de Sudamérica. Existix molta variació en el número de fonemas: en jaqaru (f. aru) es distinguixen 42 fonema segmentals, mentres que en campa (f. arawak) es distinguixen solament 17. El jaqaru té 36 consonant mentres que el makushí (f. caribe) solament 11; algunes varietats quechuas tenen solament tres vocals, mentres que el apinayé (f. yê) té dèu vocals orals i sèt vocals nassals més.

Un dialecte del tucano distinguix solament tres punts d'articulació, mentres que el chipaya distinguix nou punts d'articulació. Les oclusives sordes /p, t, k/ apareixen pràcticament en totes les llengües mentres que les corresponents sonores /b, d, g/ freqüentment estan absents, i més freqüentment poden faltar fricatives com a /f, v, z/. Les oclusives glotalisades apareixen en les llengües andinas i en les llengües chibchas. Les aspirades es donen en llengües quechuas i llengües aru, pero en general són poc freqüents. Tampoc les consonant palatalizades del puinave són molt freqüents. La distinció entre velares i postvelares es dona en quechua, aru i chon; mentres que la diferència entre velares i labiovelares apareix en tacana i siona. Les consonant retroflejas són poc freqüents encara que apareixen en llengües pano-tacanas i llengües uru-chipayas.

Els sistemes vocàlics en vocals nassals són freqüents (f. macro-yê, f. salibana), pero en moltes llengües la nasalidad no és una propietat de la vocal sino d'un fonema suprasegmental de la paraula (f. tupí, f. waicana). Les vocals anteriors redonejades (ö =[ø], ü =[i]) estan virtualment absents, encara que sí són comunes les vocals centrals (ï =[ɨ) i posterior no redonejada (ï =[ɯ). Les distinció entre vocals llargues i breus apareixen en la família caribe i en la família uru-chipaya. Les vocals glotalisades apareixen en tikuna i en la família chon. El to i l'accent tonal són molt freqüents en Sudamérica. De totes maneres les llengües tonals de Sudamérica tenen sistemes simples, els sistemes més complexos són els de l'acaricuara (tres tons), els del mundukurú (quatre tons) i els del ticuna (cinc tons).

Àrees llingüístiques

Existixen a lo manco dos grans àrees en característiques clarament diferents separades per una zona de transició, estes són l'àrea andina i l'àrea amazónica. Encara havent traces més freqüents en cada una d'estes àrees, les dos àrees alberguen una gran diversitat llingüística estant les diferències bàsicament en la freqüència en que apareixen certes traces en cada una d'elles.

Llengües per país

Referències

↑ Adelaar, 2004.

Bibliografia

Campbell, Lyle. (1997). American Indian languages: The historical linguistics of Native America. New York: Oxford University Press. ISBN 0-19-509427-1.
Dixon & Alexandra I. Aikhenvald (eds.), The Amazonian languages. Cambridge: Cambridge University Press, 1999. ISBN 0-521-57021-2.
Gordon, Raymond G., Jr. (Ed.). (2005). Ethnologue: Languages of the world (15th ed.). Dallas, TX: SIL International. ISBN 1-55671-159-X. (Online version: http://www. ethnologue. com).
Greenberg, Joseph H. (1987) Language in the Americas. Stanford University Press, CA.- ISBN 0-8047-1315-4
Kaufman, Terrence. (1990). Language history in South America: What we know and how to know more. In D. L. Payne (Ed.), Amazonian linguistics: Studies in lowland South American languages (pp. 13-67). Austin: University of Texas Press. ISBN 0-292-70414-3.
Kaufman, Terrence. (1994). The native languages of South America. In C. Mosley & R. I. Asher (Eds.), Atles of the world's languages (pp. 46-76). London: Routledge.
Key, Mary R. (1979). The grouping of South American languages. Tübingen: Gunter Narr Verlag.
Loukotka, Čestmír. (1968). Classification of South American Indian languages. els Angeles: Latin American Studies Center, University of Califòrnia.
Mason, J. Alden. (1950). The languages of South America. In J. Steward (Ed.), Handbook of South American Indians (Vol. 6, pp. 157-317). Smithsonian Institution Bureau of American Ethnology bulletin (No. 143). Washington, D. C.: Government Printing Office.
Migliazza, Ernest C.; & Campbell, Lyle. (1988). Panorama general de les llengües indígenes en Amèrica. Història general d'Amèrica (Vol. 10). Caracas: Institut Panamericà de Geografia i Història.
Poser, William J. (1992) The Salinan and Yurumanguí Data in Language in the Americas. International Journal of American Linguistics 58.2.202-22.billposer. org/Papers/sydilia. pdf PDF
Rowe, John H. (1954). Linguistics classification problems in South America. In M. B. Emeneau (Ed.), Papers from the symposium on American Indian linguistics (pp. 10-26). University of Califòrnia publications in linguistics (Vol. 10). Berkeley: University of Califòrnia Press.
Tax, Sol. (1960) "Aboriginal languages of Latin America"; Current Anthropology 1: 430-436.
Tovar, Antonio, i Larrucea de Tovar, C.: Catàlec de les Llengües d'Amèrica del Sur (1986). En classificacions, indicacions tipològiques, bibliografia i mapes. Ed. Gredos, Madrit. Col. Grans Manuals.
Voegelin, Carl F.; & Voegelin, Florence M. (1965). Classification of American Indian languages. Languages of the world, Native American fasc. 2, sec. 1.6). Anthropological Linguistics, 7 (7): 121-150.
Voegelin, Carl F.; & Voegelin, Florence M. (1977). Classification and index of the world's languages. Ámsterdam: Elsevier. ISBN 0-444-00155-7.

Este artícul conté una traducció derivada de «Lenguas indígenas de América del Sur» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Adelaar, 2004.

[1]