Idioma movima

El movima és una llengua indígena parlada en la província de Yacuma, departament del Beni, en Bolívia; per unes 1400 persones, segons les senyes del Cens Indígena Rural de Terres Baixes de 1994. És junt en l'espanyol una de llengües ofícials del municipi de Santa Ana del Yacuma.

Des de la promulgació del decret suprem N.º 25894 l'11 de setembre de 2000 el movima és una de les llengües indígenes oficials de Bolívia, lo que va ser inclós en la Constitució Política en ser promulgada el 7 de febrer de 2009.

Situació actual

Com senyala Haude (2012), a pesar de contar en centenars de parlants, el movima és considerat una llengua en perill d'extinció. Segons l'estudi de PROEIB Andes (2001), l'ètnia movima conta en 6516 membres, dels quals el 76.4% és monolingüe en castellà, i només un 0.5% és monolingüe en movima; més encara, gran part dels parlants monolingües són ya adults o vells, mentres que casi tots els chiquets són monolingües en castellà. Actualment existixen una série d'iniciatives per a promoure el manteniment de l'idioma, com, per eixemple, l'implementació de cursos en movima en diverses institucions.

Classificació

Se li considera una llengua aïllada. Fins ara no s'ha mostrat cap parentesc convincent en cap atra llengua de la regió, a pesar d'algunes similituts lèxiques en l'itonama.

Descripció llingüística

Fonologia

El movima té cinc vocals:

	Anterior	Central	Posterior
Tancada	i		o
Mija	i		o
Oberta		a

/i/ i /o/ tenen articulacions més similars a [ɛ] i [ɔ], respectivament, que a les vocals semicerrada [i] i [o]. La distinció de cantitat vocàlica és fonémica, encara que alguns processos prosódicos poden allargar fonèticament les vocals fonológicamente breus. El movima no posseïx to.

L'inventari de consonant ve dau per:

		Labial	Alveolar		Palatal	Velar		Glotal
			central	lateral		simple	lab.
Nassal		m	n
Oclusiva	pulmónica	p	t		tʃ	k (ɡ)	kʷ
	implosiva	ɓ	ɗ
Fricativa		(f) β	s	ɬ				h
Aproximante				l	j		w	jˀ
vibrant			r

La oclusiva /p/ es realisa com [p] en atac silàbic pero s'articula [pʔ^m] (que constrata en el fonema nassal simple /m/) en la coda silàbica. De manera anàloga, /t/ i /k/ es realisen com [tʔⁿ] i [ʔ^ɤ] (i. i., com una oclusiva glotal en una relaixació vocàlica), respectivament, en la coda silàbica. En les paraules que escomencen pro vcal i entre vocals adjacents, apareix una oclusiva glotal epentética.

Els fonema /f/ i /ɡ/ només apareixen en els préstams lèxics de l'espanyol.

Classes de paraules

Com senyala Haude (2012), els sustantius i els verps són les classes de paraules principals en movima. Els adjectius formen una subclasse dels sustantius, mentres que els elements referencials i les partícules (p. ej. rei(ka) ‘puix; una atra volta’, jayna ‘ya’, po:ra(ka) ‘ràpit’ etc.) constituïxen classes tancades aparte. Com senyala l'autora, la diferència entre sustantius i verps és sotil. Els dos poden ocórrer com predicats i com a arguments. Els verps no duen marca morfològica de temps, modo o aspecte, i els sustantius no són marcats per les categories nominals típiques de cas, gènero i número. No obstant, hi ha certs criteris que permeten distinguir una classes d'una atra, com, per eixemple, el fet de que els sustantius requerixquen el sufix -tu’ per a convertir-se en paraules que denoten una acció.

Morfologia

Sobre les característiques morfològiques del movima, es pot senyalar lo següent (Haude, 2012):

• La majoria de morfemes gramaticals en movima són sufixos, com a p. ej. el sufix causatiu -poj i l'invers -kay en jiran-poj-kay [bonico-CAUS-INV] 'm'agrada'. El movima presenta només un prefix: n-, que es combina en elements referencials i es traduïx com ‘en’ o ‘en’, com a p. ej. n-usko [n-3SG] 'en ell'. El movima presenta, ademés, infijos, que són morfemes gramaticals que s'inserten dins de la base lexical, com a p. ej. el marcador de veu directa <a> en kay<a:>poj ‘donar-li de menjar’.
• En el movima, s'observen processos de composició i incorporació, que consistixen en la combinació de dos morfemes lexicals. El resultat de la composició és un sustantiu, com a p. ej. mo’incho ‘chivé’ + bubuńkwa ‘massa’ > mo'incho:-bun̍ ‘massa de chivé’, mentres que el resultat de l'incorporació és un verp, com a p. ej. sal-na [buscar-DR] ‘buscar’ + ka:na ‘menjar’ > sal-a-ka:na [buscar-DR-menjada] ‘buscar menjar’. Es distinguixen, ademés, diferents processos de reduplicació, com p. eix. la reduplicació d'un peu yámbico, que ocorre en sustantius i crea un predicat possessiu com en polapola:ta ‘tindre diners’; aixina com també diferents tipos de clitisació, a saber: la clitisació interna, la clitisació externa i la clitisació neutral. A manera d'eixemple es presenta en (1) una forma de clitisació interna, que pren com a base un verp transitiu i indica que el pronom personal representa el primer argument del verp:

(1)	kay-a-poj-a=us
	menjar-DR-CAUS-VC=3. M. AUS
	‘Ell li dona de menjar.’

• Sobre la morfologia verbal, existixen una série d'afijos verbals que influïxen en la transitividad del verp, com per eixemple: el sufix de veu directa-na, que indica que el verp és transitiu i que el primer argument que seguix al predicat, lligat per clitisació interna, és l'agent de l'acció, com en (2); el sufix de veu inversa -kay, que es combina en verps transitius i indica que l'argument lligat per clitisació interna al predicat és el pacient de l'acció, com en salkay 'em busquen' i łi’kay ‘em patean’; el reflexiu/recíproc -cheł, que forma verps intransitius i indica que l'argument és agent i pacient al mateix temps, com en tikoycheł 'matar-se mútuament' / 'suïcidar-se'; l'impersonal -’i, que forma també verps intransitius i indica el resultat d'una acció o que l'acció té que complir-se, com en rał’i kis chinencała ‘cal arrancar la yuca’ / 's'arranca la yuca'; el agentiu -i:łi, que forma verps intransitius i indica que s'està portant a terme una acció, ya siga una acció que dura cert temps o que es fa habitualment, com en (3); entre uns atres. Es distinguixen també atres afijos verbals que no afecten la transitividad del verp, com a p. ej. el causatiu -poj en kay-a:-poj ‘donar de menjar (= fer que un atre menge)’, el desideratiu -sicha’kwa en joysicha’kwa ‘voler anar-se’, el intensificador -o’ o -ai’ en jato’na ‘pegar fort’ i suyai’na ‘llevar-li completament’, entre uns atres.

(2)	ix-na=us	dichi:ye	is	purańvaig donar
	buscar-DR=ART. M	chiquet	ART. PL	armeles. de. totaí
	‘El chiquet va buscar armeles de totaí.’

(3)	kinos	kwe:ya	buka’	wul-i:łi	ni-kis	kwajta’
	ART. F. AUS	dòna	DUR. MOV	sembrar-AG	OBL-ART. PL	dacsa
	‘La dòna va sembrant la dacsa.’

• En el movima, s'observen diferents processos de nominalisació, per mig dels quals es formen noms a partir de verps, tals com: la nominalisació d'acció, que es realisa a través del sufix -wa i fa referència a una acció, com en (4); la nominalisació d'agent, que es realisa per mig de la terminació -pa i denota l'agent de l'acció, com en tolkara:na ‘furtar coses’ > tolkarana:pa ‘lladre’; i la nominalisació de lloc, que es realisa per mig del sufix -kwina i indica el lloc a on es porta a terme l'acció, com en (5):

(4)	yey-na	as	joy-wa’
	voler-DR	ART. N	anar-NML
	‘Vullc anar-me.’ (Lit. ‘Vullc el meu anar.’)

(5)	a’ko	manaye-kwina=i	is	chujań-vaig donar
	PRO:3. N	trobar-LUG=3PL	ART. PL	motacú-CLF:llavor
	‘Ací troben armeles de motacú.’

• Sobre la morfologia nominal, la possessió es marca en els sustantius a través d'un element referencial, lligat al sustantiu per cliticisació interna, com en koya=n [arbre-2SG] 'el teu arbre'. El movima presenta, ademés, marques morfològiques per a indicar possessió alienable i inalienable, com a p. ej. el sufix de possessió alienable -kwa, que indica que una cosa inalienable està separada d'allò a lo que pertany, com en ruł’i ‘la meua llengua’ > rułkwa ‘llengua solta’.
• En el movima, s'observen també processos de verbalisació, per mig dels quals es formen verps a partir de noms, com per eixemple: la verbalisació d'acció, que es realisa a través del verbalizador -tu i denota l'acció de produir l'entitat o una atra acció típica associada en ella, com en bayɫimtu’ ‘fer chaco’ i la meua:sa:tu’ ‘anar a missa’; i la verbalisació de lloc, que es realisa a través del sufix -maj, que crea verps en el significat ‘estar en X’, com en ariwammaj ‘estar dalt’ i sele:maj ‘estar en la hamaca’.
• Sobre els adjectius, estos constituïxen una subclasse dels sustantius, ya que es deixen combinar fàcilment en els sufixos típics dels sustantius. En movima, es distinguixen dos tipos d'adjectius: els adjectius simples, que no es deixen dividir en vàries parts, com a p. ej. els noms de colors, com ra:pal ‘roig’ i es:rej ‘groc’; i els adjectius composts, que contenen una raïl nominal lligada o un classificador, com a p. ej. els térmens numèrics natius, tals com sota’ra ‘un’, oyra ‘dos’, tasra ‘tres’, etc.
• El movima presenta un sistema molt ric d'elements referencials, tals com: els artículs, els pronoms personals, independents i lligats, i els demostratius. Tots estos elements indiquen gènero (masculí i femení per a sers humans, i neutre per a animals i coses), número (singular i plural; el plural s'usa també per a masses i líquits) i presència o absència del referent. Els artículs poden indicar relacions temporals, com s'observa en (6). Els demostratius, que formen la classe més gran, indiquen si el referent està parat, tirat o elevat, com s'observa en (7), i si està prop o llunt, com s'observa en (8):

(6)	as	pa:ko	‘el gos (que està ací)’
	kos	pa:ko	‘el gos (que està en un atre costat)’
	vos	pa:ko	‘el gos (que ya no existix)’

(7)	kore’	en-ɫa:baɫ	as	bote:liya
	DEM. N. PARELL	parat-CLF. sol	ART. N	botella
	‘Aquella botella està parada en el sol.’

(8)	kolwa	pawa:-na	as	mu:sika
	DEM. N. EL. DIST	escoltar-DR	ART. N	música
	‘Escolte eixa música.’

L'oració

Pel que fa a les característiques de l'oració en movima, es pot senyalar lo següent (Haude, 2012):

• En l'oració intransitiva, aquella que es compon d'un predicat i un argument, el predicat ocorre, generalment, primer i és seguit per l'argument, com s'observa en (9):

(9)	jiwa:wa	usko
	vindre	PRO. M. AUS
	‘Va vindre ell.’

• L'oració transitiva es compon de dos arguments. Aixina com en l'oració intransitiva, el predicat ocorre, per lo general, primer i els arguments despuix, com s'observa en (10):

(10)	tikoy-na	us	itila:kwa	vos	mimi:vaig donar
	matar-DR	ART. M. AUS	home	ART. N. PAS	escurçó
	‘L'home va matar l'escurçó.’

• En movima, s'observen diferents tipos d'oracions/frases complexes, a saber: les frases relatives, que s'usen per a modificar un sustantiu, com en (11); les frases de complement, que funcionen com a argument d'un predicat, com en (12), i les frases adverbials, que constituïxen un sintagma nominal de circumstància, com en (13):

(11)	kinos	kwe:ya	vaig donar’	jiwa:wa
	ART. F. AUS	dòna	REL	vindre
	‘la dòna que va vindre’

(12)	yey-na	as	joy-wa=n
	voler-DR	ART. N	anar-NML=2
	‘Vullc que vages.’ (Lit.: ‘Vullc la teua anada.’)

(13)	n-vos	salm-wa=sne,	jayna	ɫaḿɫaḿ
	OBL-ART. N. PAS	tornar-NML=3. F. AUS	ya	banyar-se
	‘Quan va tornar, ya es va banyar.’ (lit.: “Al seu regrés ya es va banyar.”)

• Per últim, en el movima, una oració negativa és introduïda per la partícula ka, la qual ocorre davant del predicat, com s'observa en (14). Sobre les preguntes, estes es marquen per entonament. Algunes formes interrogatives típiques en movima són é:ɫi ‘¿quí?’, kémara ‘¿per a qué?’, éɫiɫa’a ‘¿qué és?’, entre unes atres.

(14)	ka	ji:sa-na:-wa
	NEG	fer-DR-NML
	‘No ho faig.’

Bibliografia

• Haude, Katharina (2012). Movima. En: Mily Crevels i Pieter Muysken (eds.) Llengües de Bolívia, tom II Amazonía, 375-413. La Pau: Plural editors.

Enllaços externs

• archive. org/web/20080416161201/http://www. rosettaproject. org/archive/mzp Entry for Movima at Rosetta Project
• info/languoid/lect/wals_code_mov World Atles of Language Structures information on Movima
• ru. nl/lenguassp/ Llengües de Bolívia (Universitat Radboud de Nimega) ru. nl/lenguassp/ archivat en Wayback Machine.
• endangeredlanguages. com/lang/1853 Proyecte Idiomes en perill d'extinció- Movima
• illa-a. org/wp/diccionarios/movima/ Diccionari Movima