Anar al contingut

Llegenda

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Leyenda»)
Per a atres usos d'este terme vore Llegenda (desambiguació).
Pintura del rei Arturo per Charles Ernest Butler; la seua figura és central en el cicle de llegendes denominat Matèria de Bretanya.[1]

La llegenda[2] és una narració sobre fets sobrenaturals o naturals o una mescla d'abdós que es transmet de generació en generació, de forma oral o escrita.

S'ubica en un temps i lloc similar al dels membres d'una comunitat, lo que aporta certa verosimilitut al relat. Poden presentar-se elements sobrenaturals com milacres, criatures feéricas o d'ultratumba etc. I estos successos es presenten com a reals i formen part de la visió del món pròpia de la comunitat en la que s'origina.

En el seu procés de transmissió a través de la tradició oral, les llegendes experimenten a sovint supressions, añadiduras o modificacions culturals que originen tot un món de variants. Una de les més comuns és la "cristianisació" de llegendes paganes, o la seua adaptació a la visió infantil, degradant-se a ser simple folclore pero gràcies a això perdurant, encara que d'una forma desfigurada, ya que el canvi dels temps ha reduït a este àmbit les antigues cosmovisó, creències i costums.


Concepte

Els germans Grimm varen definir la llegenda com un relat folklòric en bases històriques.[3] Una definició professional moderna ha segut proposta pel folclorista Timothy R. Tangherlini en 1990 a finals del XX:[4]

Típicamente, la leyenda es una narracó tradicional corta que consta de un solo episodio, altamente ecotipificada,[5] realizada de modo conversacional, que refleja una representacó psicológica simbólica de la creencia popular y de las experiencias colectivas y que sirve de reafirmacó de los valores comúnmente aceptados por el grupo a cuya tradicó pertenece.

Contràriament al mit, que s'ocupa de deus,[6] la llegenda s'ocupa d'hòmens que representen arquetips (tipos humans característics), com el del héroe o el vell sapient, com s'aprecia per les llegendes heròiques gregues i en les artúriques.[7]


Etimologia i història

Els jagants Mata i Grifone, que se celebren en els carrers de Messina la segona semana d'agost, segons la llegenda, són els fundadors de la ciutat siciliana.
Gràcies a la Llegenda dorada es varen difondre certs episodis hagiogràfics que varen tindre gran èxit iconográfico, com el de la lluita de Sant Jorge contra el dragó.

La paraula llegenda prové del verp llatí legere, el significat del qual variava entre triar (accepció de la que prové elegir) i llegir.[8] En el llatí medieval, es va usar el gerundivo d'este verp, legenda, en el significat de (alguna cosa) per a ser llegit quan el terme s'aplicava, sobretot en el catolicisme, a les hagiografia o biografies dels sants.[9] Per eixemple, Santiago de la Vorágine va compondre el seu Legenda aurea com un santoral en la vida i milacres d'uns 180 màrtirs i sants, encara que en tan poca precisió històrica i filològica i en unes etimologies tan fantàstiques que poc a poc va ser perdent crèdit, salve entre pintors i ilustradors fascinats per el seu imaginació, que va estimular l'iconografia. Ell es fundava en els evangelios canònics, els apòcrifs i en escrits d'Agustí d'Hipona i Gregori de Tours, entre uns atres.[10]

En l'arribada de la Reforma Protestant del XVI el tér mine llegenda va cobrar un nou caràcter de narració no històrica. Els protestants anglesos presenten una nota de contrast entre els sants i màrtirs "reals" de la reforma, els relats de la qual "autèntics" figuraven en El llibre dels màrtirs de John Foxe, front als fantasiosos relats de l'hagiografia catòlica.[11] D'esta forma, la llegenda guanya la seua connotació moderna de narració indocumentada i espuria. I aixina és molt provable que, en llengua espanyola, la moderna concepció de llegenda i de lo llegendari haja segut presa d'estos models anglesos, especialment des de 1850.[12]

El terme acaba englobant també a produccions lliteràries cultes del romanticisme que, encara que s'inspiren en tradicions populars o en motius característics d'estes, no són relats tradicionals. Varis autors d'este periodo varen escriure llegendes lliteràries d'este tipo tant en prosa com en vers. Els més celebrats varen ser el duc de Rivas, José Zorrilla, Gustavo Adolfo Bécquer i José Joaquín de Mora.


Orige de les llegendes

Jean-Pierre Bayard, en el seu Història de les llegendes, enumera unes dèu teories relatives a l'orige de les llegendes. La teoria antropològica, sustentada per Henri Gaidoz, Wilhelm Mannhardt i Edward Tylor, postula que les llegendes es varen originar a partir de pensaments humans primitius, remanentes de religions i cultures elementals. La teoria astral o naturalista considera els contes i llegendes etiológicos com deificantes de les grans manifestacions de la naturalea. La teoria mitològica és proposta per Grimm qui atribuïx la creació dels contes a l'infància prehistòrica de la pàtria, Angelo De Gubernatis, a un na turalisme infantil, Schelling, a la consciència individual del poble que afig significat religiós a les llegendes creades. La teoria llingüística considera que les llegendes provenen de la transmissió d'històries entre varis pobles que prenen prestades paraules d'atres cultures, les distorsionen, lo que enfosquix el significat primitiu original i dona lloc a noves històries.


Característiques

Mapa d'Atanasio Kircher mostrant una suposta ubicació del llegendari continent de l'Atlántida.[13]

Una llegenda, a diferència d'un conte o un mit, està lligada sempre a un element precís i se centra en l'integració d'este element en el món quotidià o l'història de la comunitat a la qual pertany. Contràriament al conte, que se situa dins d'un temps («Érase una volta...») i un lloc (per eixemple, el Castell d'aniràs i no tornaràs), convinguts i imaginaris, la llegenda es desenrolla habitualment en un lloc i un temps precís i real, encara que apareixen en elles elements ficticis (per eixemple, criatures fabuloses, com les sirenes o dragons).

Com el mit, la llegenda és etiológica, és dir, té com a tasca essencial donar fonament i explicació a una determinada cultura. El seu element central és una traça de la realitat (una costum o el nom d'un lloc, per eixemple) l'orige del qual es pretén explicar o justificar.

Les llegendes s'agrupen a sovint en cicles al voltant d'un personage, com succeïx en els cicles de llegendes entorn al Rei Arturo, Robin Hood, el Cid Campeador o Bernardo del Carpio. I algunes voltes apleguen a integrar-se secuencialmente en obres narratives extenses com epopeyas o noveles.

Casi sempre contenen un núcleu històric, ampliat en major o menor grau en episodis imaginatius. L'aparició dels mateixos pot dependre de motivacions involuntàries, com a errors, males interpretacions (la cridada etimologia popular, per eixemple) o exageració, o be per l'acció conscient d'una o més persones que, per raons interessades (per eixemple Gonzalo de Berceo) o purament estètiques, desenrollen l'embrió original.

Quan una llegenda presenta elements presos d'atres llegendes es parla de «contaminació de la llegenda».


Vore també

Referències

  1. ↑ Barber 1986, p. 141
  2. ↑
  3. ↑ Krapf, Norbert: Beneath the cherry sapling: legends from Franconia (Nueva York: Fordham University Press) 1988, dedica su introducción a distinguir la leyenda de otros géneros narrativos, como el cuento de hadas y a "reiterar la definición senya por los hermanos Grimm de la leyenda como cuento folclórico con base histórica", de acuerdo a la reseña hecha por Hans Sebald. German studies review 13.2 (mayo 1990), p. 312.
  4. ↑ Tangherlini, «It happened not too far from here...: a survey of legend theory and characterization.» Western Folklore 49.4 (octubre 1990:371-390). p. 85.
  5. ↑ Es decir, ubicada en un tiempo y espacio específicos.
  6. ↑ Bulfinch, Thomas: Bulfinch's mythology. Whitefish: Kessinger, 2004.
  7. ↑ Caro Baroja, Julio: De los arquetipos y leyendas Istmo, (1991) p. 184.
  8. ↑ «Diccionario latín-español en línea». Archivat des de l'original, el 12 de diciembre de 2011. Consultat el 12 de diciembre de 2011.
  9. ↑ Soca, Ricardo. «Etimología: el origen de las palabras». Archivat des de l'original, el 20 de agosto de 2011.
  10. ↑ Vorágine, Santiago de la: La leyenda dorada. Edición del Dr. Graesse, traducida por fray José Manuel Macías. Madrid: Alianza Editorial, 1996. ISBN 84-206-7998-4
  11. ↑ Collinson, Patrick. En su obra Elizabethans, "Truth and Legend: The Veracity of John Foxe's Book of Martyrs" (2003:151-77), Collinson equilibra los registros históricos y la presentación retórica de Foxe en Actes and monuments, una poderosa fuerza creadora de leyendas protestantes. Reames, Sherry L. En The Legenda Aurea: a reexamination of its paradoxical history (1985) Reames examina el "veredicto renacentista" contra la Legenda Aurea de S.de la Vorágine y su notable influencia sobre el escepticismo hacia la hagiografía católica en general.
  12. ↑ Caro Baroja, Julio: De los arquetipos y leyendas Istmo, (1991) p. 137.
  13. ↑ Mundus Subterraneus, 1669.

Enllaços externs