Història de la criptografia
La història de la criptografia es remonta a mils d'anys. Fins a décades recents, ha segut l'història de la criptografia clàssica —els métodos de sifrat que usen paper i llapis, o potser ajuda mecànica senzilla—. A principis del sigle passat, l'invenció de màquinas mecàniques i electromecàniques complexes, com la màquina de rotors Enigma, varen proporcionar métodos de sifrat més sofisticats i eficients; i la posterior introducció de l'electrònica i la computació ha permés sistemes elaborats que seguixen tenint gran complexitat.
L'evolució de la criptografia ha anat de la mà de l'evolució del criptoanálisis —l'art de "trencar" els còdics i els sifrats—. Al principi, el descobriment i aplicació del anàlisis de freqüències a la llectura de les comunicacions sifrades ha canviat en ocasions el curs de l'història. D'esta manera, el telegrama Zimmermann va provocar que Estats Units entrara en la Primera Guerra Mundial; i la llectura, per part dels Aliats, dels mensages sifrats de l'Alemània nazi, va poder haver acurtat la Segona Guerra Mundial fins a dos anys.
Fins als anys 70, la criptografia segura era domini casi exclusiu dels governs. Des de llavors, dos successos l'han colocat de ple en el domini públic: la creació d'un estàndart de sifrat públic (DES); i l'invenció de la criptografia asimètrica.
Criptografia clàssica
- Vore també: Sifrat clàssic
L'us més antic conegut de la criptografia es troba en jeroglífics no estàndars tallats en monuments de l'Antic Egipte (fa més de 4500 anys). No obstant, no es pensa que siguen intents sérios de comunicació secreta, sino intents de conseguir misteri, intriga o inclús diversió per a l'espectador lletrat. Són eixemples d'atres usos de la criptografia, o d'alguna cosa que se li sembla. Més tart, erudits hebreus varen fer us de senzills sifrats per substitució monoalfabéticos (com el sifrat Atbash), potser des del 600 al 500 a. C. La criptografia té una llarga tradició en les escritures religioses que podrien ofendre a la cultura dominant o a les autoritats polítiques. Potser el cas més famós és el 'Número de la béstia', del llibre del Apocalipsis en el Nou Testament cristià. El '666' pot ser una forma criptogràfica (és dir, sifrada) d'ocultar una referència perillosa; molts experts creuen que és una referència amagada al Imperi romà, o més provablement al propi emperador Nerón (i aixina a les polítiques persecutorias romanes), que seria entesa pels iniciats (els que 'tenien la clau de l'enteniment'), i no obstant seria segura o a lo manco negable (i per tant 'menys' perillosa) si atrea l'atenció de les autoritats. A lo manco per a les escritures ortodoxes cristianes, casi tota esta necessitat d'ocultació va desaparéixer en la conversió i adopció del cristianisme com a religió oficial de l'Imperi per part de l'emperador Constantino.
Es diu que els grecs de l'época clàssica coneixien el sifrat (per eixemple, es diu que els militars espartanos utilisaven el sifrat per transposició de l'escítala). Heródoto nos parla de mensages secrets amagats físicament darrere de la cera en taules de fusta, o com a tatuages en el cap d'un esclau, baix el cabell, encara que açò no són eixemples verdaders de criptografia, ya que el mensage, una volta conegut, és llegible directament; açò es coneix com esteganografía. Els romans sí sabien una miqueta de criptografia en tota seguritat (per eixemple, el sifrat César i les seues variacions). Hi ha una menció antiga a un llibre sobre criptografia militar romana (especialment la de Juliol César); desafortunadament, s'ha perdut.
En Índia també es coneixia la criptografia. El Kama Sutra la recomana com a tècnica per a que els amants es comuniquen sense ser descoberts.[1]
Criptografia migeval
El filòsof matemàtic i criptógrafo àrap Al-Kindi, per motivació religiosa, va efectuar l'anàlisis textual del Corán, lo que va dur a l'invenció de la tècnica del anàlisis de freqüències per a trencar els sifrats per substitució monoalfabéticos, com aixina ho indica la seua obra "Manuscrit sobre el dessiframent de mensages criptogràfics" en algun moment entre els anys 820 i 866 d. C. Va ser l'alvanç criptoanalítico més important fins a la Segona Guerra Mundial. Essencialment, tots els sifrats varen quedar vulnerables a esta tècnica criptoanalítica fins a l'invenció del sifrat polialfabético per Leon Battista Alberti (1465), i molts ho varen seguir sent des de llavors.cita requerida
La criptografia es va fer encara més important com a conseqüència de la competició política i la revolució religiosa. Per eixemple, en Europa, durant el Renaixença, ciutadans de varis estats italians, inclosos els Estats Pontificis i l'Iglésia catòlica, varen ser responsables d'una ràpida proliferació de tècniques criptoanalíticas, de les quals molt poques reflectien un enteniment (o siquiera el coneiximent) de l'alvanç de Alberti. Els «sifrats alvançats», inclús despuix de Alberti, no eren tan alvançats com afirmaven els seus inventors/desenrolladors/usuaris (i provablement ells mateixos creïen); pot ser que este sobre optimisme siga alguna cosa inherent a la criptografia, ya que llavors i hui en dia és fonamentalment difícil saber realment cóm de vulnerable és un sistema.
La criptografia, el criptoanálisis i la traïció comesa per agents i mensagers en la conspiració de Babington, durant el regnat de la reina Isabel I d'Anglaterra, varen provocar l'eixecució de María, reina dels escocesos.cita requerida Un mensage sifrat de l'época de l'home de la caraça de ferro (dessifrat poc abans de l'any 1900 per Étienne Bazeries) ha tirat una miqueta de llum (no definitiva, llamentablement) sobre l'identitat real d'eixe presoner llegendari i desafortunat. La criptografia i la seua mala utilisació varen estar implicades en la conspiració que va conduir a l'eixecució de Mata Hari i en la confabulación que va provocar la ridícula condena i encarcerament de Dreyfus, abdós fets ocorreguts a principis de el XX.cita requerida Afortunadament, els criptógrafos també varen jugar el seu paper per a expondre les maquinació que varen provocar els problemes de Dreyfus; Mata Hari, en canvi, va ser fusilada.
Fòra del Mig Oriente i Europa, la criptografia va permanéixer comparativament subdesenrollada. En Japó no es va utilisar la criptografia fins a 1510, i les tècniques alvançades no es varen conéixer fins a l'obertura del país cap a occident en els anys 1860.
Vore també
Referències
- ↑ Singh, Simon (1999). The Code Book. The Science of Secrecy from Ancient Egypt to Quàntum Cryptography (en anglés), New York: Anchor Books, p. 25. ISBN 9780307787842.
Bibliografia
- Steven Levy, Cripto. Cóm els informàtics libertaris varen véncer al govern i varen salvaguardar l'intimitat en l'era digital, Madrit, Aliança, 2002.
- David Kahn, The Codebreakers, New York, Macmillan, 1967.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Historia de la criptografía» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.