Anar al contingut

Guerres índies de Mèxic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Guerres índies de Mèxic
Representació de la Caiguda de Tenochtitlán en 1521.

Les rebelions indígenes en Mèxic i Centroamérica varen ser moviments de resistència protagonisats pels pobles indígenes front als imperis colonials europeus i els estats de colon, i es varen desenrollar en el territori del Virreinato de Nova Espanya continental i de l'Hondures Britànica, aixina com en els seus respectius estats successors. Entre estos últims es conten Mèxic, Guatemala, Hondures, Belize, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica i parts del sur i l'oest dels Estats Units.

En este artícul, els térmens «Mèxic» i «Centroamérica» s'ampren en sentit geogràfic-històric abans que estrictament polític. Una part considerable de les rebelions ací descrites varen tindre lloc durant el periodo virreinal (1521-1821) i baix la Capitania General de Guatemala (1542-1821), quan els Estats moderns de la regió encara no existien. Unes atres es varen desenrollar en territoris que varen pertànyer a Mèxic fins al Tractat de Guadalupe Hidalgo de 1848, pel qual el país va cedir aproximadament la mitat de la seua superfície als Estats Units —els actuals estats de Califòrnia, Arizona, Nou Mèxic, Nevada, Utah i Texas, ademés de parts de Colorat i Wyoming—. Les repúbliques centroamericanas, per la seua banda, varen integrar breument el Primer Imperi Mexicà (1821-1823) abans de constituir-se com a Estats independents.

Estos alçament anticolonials varen tindre com a antecedent la resistència dels pobles centroamericanos al Imperi asteca abans de la conquista espanyola.[1]

baix el domini espanyol, les causes més freqüents dels tumults varen ser els treballs forçats,[2][3] l'expansió del territori colonial[4][5] i la concentració obligada de comunitats disperses en pobles o missions a on s'imponia el cristianisme.[6] Despuix de l'independència, el continu despulle de les terres indígenes va passar a ser el principal motiu de conflicte.[7][8] La resistència ha continuat durant el sigle XXI, com a mostra l'alçament zapatista, encara vigent.[9] A diferència de l'historiografia anglófona, que sol agrupar estos episodis baix el ròtul comú de Mexican Indian Wars («guerres índies mexicanes»), l'historiografia en espanyol els aborda en general com a rebelions, sublevació o moviments de resistència diferenciats, sense reunir-els baix una sola denominació.[9]

Llista de conflictes

[editar | editar còdic]
Rebelions indígenes en Mèxic i Centroamérica
Nom Data d'inici Data de finalisació Descripció del conflicte Resultat
Guerra del Yaqui 1533 1929 Les guerres yaquis varen ser una llarga successió de conflictes armats que varen enfrontar a la Nova Espanya —i, despuix de l'independència, a la República mexicana— en els Yaquis. A lo llarc de prop de quatre sigles, espanyols i mexicans varen mamprendre en repetides ocasiones campanyes militars en territori yaqui, en un saldo de batalles de gran intensitat i successives massacres.[10][11][12][13] Resistència exitosa, que va derivar en un millor tracte cap als pobles indígenes en el nort i el sur del continent.
Guerra del Mixtón 1540 1542 Els caxcanes del noroest de Mèxic es varen sublevar contra els conquistadors espanyols.[14][15][16] El conflicte deu el seu nom al cerro del Mixtón, en Zacatecas, que va servir de bastió als rebels. Victòria espanyola.
Guerra chichimeca 1550 1590 La guerra chichimeca va enfrontar al Imperi espanyol en la confederació chichimeca —integrada per zacatecos, guachichiles, pames, guamares, caxcanes, tepecanos, tecuexes i otomíes— en els territoris de l'actual altiplà central mexicà, als que els conquistadors varen cridar La Gran Chichimeca. L'epicentre de les hostilitats es va situar en la zona hui coneguda com el Bajío. Està considerada la campanya militar més llarga i costosa que l'Imperi espanyol va sostindre contra els pobles indígenes en Mesoamérica.[17][18] Victòria militar chichimeca: una série de tractats de pau va desembocar en la pacificació i, en el temps, en l'integració progressiva de les poblacions natives en la societat novohispana.
Guerres apache-mexicanes ORD 1915 Les guerres apache-mexicanes es varen iniciar en la década de 1600 en l'arribada dels colon espanyols a l'actual Nou Mèxic. El choc entre mexicans i apaches va alcançar el seu punt més violent entre 1831 i els anys cinquanta del sigle XIX. A partir de llavors, les operacions mexicanes varen coincidir en les Guerres apaches lliurades en els Estats Units, com va ocórrer durant la Campanya de Victorio. Mèxic va mantindre accions contra els grups apaches hostils fins a 1915.[19][20][21][22] Victòria final mexicana i nortamericana.
Rebelió acaxee 1601 1607 L'alçament ho va iniciar un home cridat Perico, que prometia una redenció milenària per mig d'una mescla de pràctiques religioses espanyoles i indígenes. La rebelió buscava restaurar els elements socials i religiosos precolombins que la conquista havia destruït.[23] Els acaxees varen ocupar posicions fortes en les montanyes i varen paralisar la mineria d'argent i la major part de l'activitat econòmica del seu territori durant casi dos anys. En 1603, Perico i la majoria dels líders rebels varen ser morts, pero la resistència es va prolongar quatre anys més.[24] Victòria espanyola, encara que acompanyada d'un millor tracte als natius; alguns rebels varen conseguir sumar-se despuix a la rebelió tepehuana de 1616.
Rebelió tepehuana 1616 1620 La rebelió tepehuana va esclatar en 1616, quan els tepehuanes varen intentar sacsar-se el domini espanyol. El tumult va quedar sofocada cap a 1620, despuix de grans pèrdues humanes en abdós bandos.[25] Segons l'estudi de Gradie, l'alçament va causar la mort de més de 200 espanyols, aixina com dèu misionero —huit d'ells jesuïtes—, mentres que les fonts colonials estimen entorn a 4000 els tepehuanes morts per causes relacionades en la guerra.[26][27][28] Victòria espanyola.
Resistència itzá 1618 1697 El regne maya itzá, assentat en l'illa de Nojpetén (Tayasal), en el llac Petén Itzá de l'actual nort de Guatemala, va mantindre durant més d'un sigle la seua independència política i religiosa front als espanyols. Despuix dels infructuosos intents d'evangelisació dels franciscanos Bartolomé de Fuensálida i Juan d'Orbita en 1618, els itzaes varen rebujar successives embaixades i missions, entre elles la de fra Andrés d'Avendaño i Loyola en 1695.[29] La caiguda definitiva va ocórrer el 13 de març de 1697, quan el governador de Yucatán Martín d'Ursúa va prendre per assalt Nojpetén en 235 soldats espanyols i 120 auxiliars mayas. Va marcar el fi de l'últim gran regne maya independent, més de 170 anys despuix de la caiguda de Tenochtitlán.[30] conquista espanyola i reducció dels itzaes en pobles de missió.
Rebelió de Tipu 1638 1638 En 1638, els mayas de l'actual Belize es varen alçar contra la província novohispana de Yucatán. El detonant va ser el rebuig a les càrregues civils i religioses que imponia l'encomana, agravat per les incursions de pirates anglo-neerlandesos en la regió.[31] El tumult va deixar com a saldo la mort d'un flare espanyol i ferides a menys d'un centenar de mayas.[31] Victoria maya i retirada espanyola de la zona fins a 1695.[31]
Rebelions tarahumaras 1648 1697 Els tarahumaras (rarámuris) de la serra de l'actual Chihuahua varen protagonisar una successió d'alçament contra el domini espanyol en la Nova Viscaya. El primer tumult va esclatar en 1648, seguida per una atra en 1652. L'etapa més violenta va començar en 1690, en mig d'una sequia, quan vàries missions jesuïtes —entre elles les de Tomóchic, Cocomórachic i Cajurichic— varen ser destruïdes.[32] La repressió, dirigida pel capità Juan Fernández de Retana, va anar particularment cruenta: despuix de decapitar a trenta tarahumaras i empalar els seus caps a lo llarc del camí de Comórachic, una nova insurrecció va esclatar en 1697, que també va ser esclafada en extrema durea.[33] Victòria espanyola; reducció de les comunitats tarahumaras i fi de la resistència armada organisada.
Rebelió dels Poble 1680 1692 Els indígenes poble es varen alçar contra la província novohispana de Nou Mèxic, espentats per les dures condicions laborals, la repressió de les seues creències religioses tradicionals i la violència eixercida pels espanyols.[34] L'alçament va causar la mort d'uns 400 espanyols —entre ells 21 misionero franciscanos— i va forçar la fugida dels aproximadament 2000 colon restants cap al Pas.[35] Victoria poble i expulsió dels espanyols fins a 1692.[36][37]
Insurrecció de Pablo Presbere 1709 1710 Pablo Presbere, rei del Talamanca, va interceptar una carta que ordenava reduir al seu poble en una série de llogarets baix control espanyol. En aliança en els teribes i els cabécares, va llançar varis atacs contra els assentaments espanyols. Despuix d'uns primers èxits, les autoritats de Cartago varen organisar una expedició de represàlia: Talamanca i els seus aliats varen ser derrotats i els líders, eixecutats.[38][39] Victòria espanyola.
Rebelió tseltal 1712 1713 En 1712, vàries comunitats mayas dels alts de Chiapas —entorn al poble de Cancuc— es varen alçar en armes. Va ser un tumult multiétnica, en la que varen participar 32 pobles tseltals (14), tsotziles (15) i choles (3). Els rebels varen desconéixer a la jerarquia catòlica i varen instaurar un sacerdoci format per hòmens indígenes; l'eixèrcit insurgent es va autodenominar «soldats de la Verge».[40][41][42][43] Victòria espanyola.
Rebelió pericú 1734 1737 La rebelió dels pericúes —a la que es varen sumar guaycuras i huchitíes— va esclatar l'1 d'octubre de 1734 en la missió de Santiago Añiñí, en l'extrem sur de l'actual Baixa Califòrnia Sur. Detonada per l'imposició de la monogàmia i atres normes jesuïtes que chocaven en les costums tradicionals, la sublevació va causar la mort dels misionero Lorenzo Carranco i Nicolás Tamaral, aixina com la destrucció de les missions de Santiago, Sant Josep del Cap, Tots Sants i La Pau.[44] La repressió, dirigida pel governador de Sinaloa Manuel Bernal d'Huidobro, va restaurar el control espanyol cap a 1737. L'epidèmia de tifus de 1742-1744 —junt en les conseqüències de la guerra— va reduir la població pericú de varis mills a uns quatrecents individus, contribuint a la seua pràctica desaparició com a poble.[45] Victòria espanyola.
Rebelió pima 1751 1752 El poble pima es va alçar contra les forces colonials en la Pimería Alta, en la Nova Espanya, despuix de décades de violència eixercida pels colon espanyols locals contra els indígenes a partir de 1684.[46] Els aproximadament 15 000 rebels carien d'un mando únic, pero el carismàtic Luis Oacpicagigua va conseguir unir-els entorn a un mateix pla de guerra. El primer episodi de l'alçament va ser la matança de 18 colon atrets a la casa d'Oacpicagigua en Sáric.[47] En els tres mesos següents, Oacpicagigua i més d'un centenar d'hòmens varen atacar la missió de Tubutama i atres assentaments espanyols, i varen matar a més de cent colon. El 18 de març de 1752, despuix d'una pau negociada, Oacpicagigua es va rendir davant el capità José Díaz del Carpio. Quan els líders pimas varen atribuir la culpa del tumult als misionero jesuïtes —que serien expulsats d'Espanya i les seues colónies en 1767—, el governador colonial Ortiz Barbacoa els va indultar.[47] Rendició negociada; els rebels varen ser indultats.[48]
Rebelió de Cisteil 1761 1761 Sublevació maya esclatada el 19 de novembre de 1761 en el poble de Cisteil, en la província de Yucatán. El seu líder, Jacinto Uc dels Sants Canek, es va proclamar rei en el nom de «José Jacinto Uc dels Sants Canek Chichán Moctezuma», en lo que els seus seguidors varen entendre com el compliment de les profecies mayas sobre la tornada d'un rei natiu. Entre 1200 i 2500 mayas es varen congregar entorn a Canek; el nou sobirà va abolir tributs i repartimientos i va nomenar un govern propi. A penes una semana més vesprada, el 26 de novembre, una força miliciana espanyola de prop de 500 hòmens va derrotar als rebels en la plaça de Cisteil en respal d'artilleria. Canek va ser capturat en Sibac el 30 de novembre i, junt a huit companyers, eixecutat en la plaça major de Mèrida el 14 de decembre de 1761; atres 200 participants varen rebre severes penes d'assots i mutilació.[49][50][51] Victòria espanyola; eixecució de Canek i dels principals líders rebels.
Alçament de Totonicapán 1820 1820 El poble k'iche' es va rebelar contra l'Imperi espanyol en Totonicapán, en el altiplà occidental de Guatemala. Va sorgir com a resposta als excessius tributs exigits per les autoritats colonials i va permetre establir, durant un breu periodo, un estat escindit en Totonicapán en govern indígena propi, encapçalat per Atanasio Tzul i Lucas Aguilar. La rebelió va coincidir en l'independència de Centroamérica i en les demés guerres d'independència hispanoamericanes.[52][53][54] Victòria espanyola, encara que els líders varen resultar indultats davant el desenroll simultàneu de les lluites d'independència.
Guerres de Texas en els indis 1820 1875 Les guerres de Texas en els indis varen ser una série de conflictes entre els colon —primer espanyols, després mexicans i, per últim, anglosaxons— i els pobles natius del territori, en especial els comanches i els lipanes. Els enfrontaments varen començar en la primera onada de colon en la Texas espanyola i es varen prolongar mentres Texas va formar part de Mèxic, periodo en el que varen aplegar més europeus i anglo-nortamericans, i varen continuar despuix de l'independència de la República de Texas. Solament varen terminar trenta anys en acabant de que Texas s'incorporara als Estats Units.[55] Victòria nortamericana; genocidi de pobles com els Karankawa, els akokisas i els bidai, i trasllat forçós d'atres pobles —com els comanches i els caddos— a reserves d'Oklahoma.
Guerres comanche-mexicanes 1821 1870 Les guerres comanche-mexicanes varen ser el teatre mexicà de les Guerres comanches. Comanches, kiowa i apaches kiowa, aliats, varen portar a terme incursions a gran escala en el nort de Mèxic que varen deixar mils de morts.[56] Estes razias es varen vore favorides pel carpiment militar mexicà durant els turbulentos anys posteriors a l'independència de 1821 i per la creixent demanda en els Estats Units de cavalls i ganado mexicans furtats.[57][58][55] Victòria final nortamericana; els comanches varen ser desplaçats a reserves.
Conflictes navajo-mexicans 1821 1846 Despuix de l'independència de Mèxic en 1821, els navajos (diné) varen mantindre un patró intens d'incursions contra els assentaments hispà-mexicans del Nou Mèxic mexicà —i de campanyes mexicanes de represàlia contra el territori navajo (Dinétah)—. El governador Albino Pérez va anunciar en 1835 la seua intenció d'aniquilar als navajos i va dirigir una infructuosa campanya hivernal en 1836-1837. Els navajos, per la seua banda, varen portar a terme razias en busca de ganado i captius, mentres els mexicans responien en expedicions de captura i esclavisació.[59] La pauta d'incursions mútues es va prolongar fins a l'ocupació nortamericana de Santa Fe en 1846 a l'inici de la guerra mexicà-nortamericana, que va transferir la lluita a l'eixèrcit dels Estats Units. Continuació baix sobirania nortamericana, que va culminar en la Llarga Marcha dels Navajos (1864) i la rendició final del cap Manuelito en 1866.
Tumult chumash 1824 1824 Els Chumash es varen sublevar en 1824 contra la presència espanyola i mexicana en les seues terres ancestrals. La rebelió va esclatar en tres de les missions de Califòrnia en l'Alta Califòrnia —la Missió Santa Inés, la Missió Santa Bàrbara i la Missió La Puríssima— i es va estendre als llogarets veïns.[60] Les tres missions es localisen en l'actual comtat de Santa Bàrbara. Va constituir el major moviment organisat de resistència dels periodos espanyol i mexicà de Califòrnia.[61][62] Victòria mexicana.
Rebelió d'Anastasio Aquino 1832 1833 Alçament encapçalat pel líder indígena salvadoreny Anastasio Aquino contra la República Federal de Centroamérica, en el context de l'insurrecció dels nonualcos.[63] Victoria centroamericana.
Rebelió de Chimayó 1837 1837 Insurrecció popular en Nou Mèxic contra el governador Albino Pérez i les mides centralistes impostes des de la Ciutat de Mèxic. Va reunir tant a veïns hispans del Riu Dalt com a guerrers dels pobles indígenes veïns, que varen aplegar a prendre Santa Fe i a designar com a governador a José Ángel González, originari de Chimayó.[64][65] Victòria mexicana.
Guerra de Castes de Yucatán 1847 1933 La guerra de Castes de Yucatán va ser el tumult del poble maya de la Península de Yucatán contra els yucatecos, és dir, les èlits blanques i mestizas locals. Cap a la década de 1840, el desenroll econòmic havia dut als llauradors mayas a perdre les seues terres i a quedar somesos a servitut per deutes.[66][67] El Regne Unit va recolzar el tumult pel valor del seu comerç en l'Hondures Britànica.[68] Cap a 1867, els mayas controlaven part de l'occident de Yucatán, pero l'aument de l'inversió en Mèxic va dur al govern britànic a modificar la seua política i, en 1893, va deixar de reconéixer a l'estat maya. La guerra va terminar de manera no oficial en 1901, quan l'eixèrcit mexicà va ocupar la capital maya de Chan Santa Creu i va sometre les àrees veïnes. Va haver un nou tancament formal en 1915, en l'enviament d'un general mexicà que va aplicar reformes de la revolució i va atendre alguns dels agravis. Pese a això, els enfrontaments en menuts assentaments que es negaven a acceptar el control mexicà es varen prolongar fins a 1933.[69][70] Victòria mexicana.
Rebelió chamula 1869 1870 Sublevació dels tsotziles de Sant Joan Chamula i comunitats veïnes dels Alts de Chiapas, coneguda també com a «Guerra de Castes chiapaneca». El conflicte, encapçalat pel fiscal Pedro Díaz Cuscat i l'indígena Agustina Gómez Checheb, va sorgir entorn a un cult a tres pedres aparegudes en Tzajalhemel i a la disputa per l'autonomia religiosa front al clero ladino de Sant Cristóbal de les Cases.[71] En juny de 1869, els rebels —entrenats militarment pel ladino Ignacio Fernández de Galindo— varen sitiar Sant Cristóbal en prop de 7000 indígenes armats. El governador José Pantaleón Domínguez va derrotar el tumult i va eixecutar a Fernández de Galindo i a atres líders; els pobladors de Chamula varen ser condenats al treball forçós en les facendes del propi governador.[72] Victòria mexicana.
Rebelió de Tomóchic 1891 1892 Sublevació dels habitants majoritàriament mestizos del poble de Tomóchic, en la serra de Chihuahua, front al govern estatal de Lauro Carrillo i al Porfiriato. El conflicte va combinar motius polítics —protesta contra l'imposició d'autoritats locals pel cacicazgo de Luis Terrats— en un fort component religiós, lligat a la veneració de la curandera Teresa Urrea («la Santa de Cabora»).[73] baix el liderage de Cruz Chávez, els tomochitecos varen proclamar l'autonomia del poble l'1 de decembre de 1891. Despuix dels primers enfrontaments, Porfirio Díaz va enviar un cos expedicionario que va sitiar Tomóchic en octubre de 1892 i va aniquilar al poble el 29 d'octubre, en prop de cent hòmens morts en combat i el caseriu arrasat. La gesta és considerada per alguns historiadors com un antecedent directe de la Revolució mexicana de 1910.[74] Aniquilació del poble; l'episodi va anticipar les tensions que desembocarien en la Revolució mexicana de 1910.
Comuna de Morelos ORD 1917 Quan va esclatar la Revolució mexicana en 1911, els pobles indígenes de Morelos duyen décades resistint l'alvanç de les facendas azucareras i la proletarisació progressiva dels seus habitants.[8][75][76] A lo llarc dels nou anys següents, l'eixèrcit revolucionari dirigit per Emiliano Zapata va guanyar terreny en rapidea fins a dominar Morelos i els estats veïns. Els zapatista varen derrotar els intents de quatre governs nacionals successius per sometre l'estat, i finalment el successor de Zapata, Gildardo Magaña, va poder negociar la pau en el president Álvaro Obregón.[77] Resultat favorable: Morelos va portar a terme la reforma agrària conforme al Pla d'Ayala i els pobles indígenes varen recuperar les seues terres.
Matança de 1932 1932 1932 L'alçament indígena de 1932 en El Salvador, també conegut com La Matança del 1932, va ser una mescla entre protesta i insurrecció de manera espontànea que va tindre lloc en giner de 1932 en la zona occidental i central d'El Salvador. Etnocidio, és dir, l'extermini directe de casi la totalitat de les comunitats nahuas del Salvador, portat a terme per l'estat salvadoreny entre 1932 i 1944.[78]
Conflicte de Chiapas ORD Present L'1 de giner de 1994, l'Eixèrcit Zapatista de Lliberació Nacional (EZLN) va encapçalar un alçament de dotze dies en l'estat de Chiapas, en Mèxic, en protesta per l'entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nort (TLCAN). Com a resultat, els zapatista varen establir en l'estat una zona autònoma baix el seu control. En el conflicte han intervingut els mayas tseltals i tsotziles, atres pobles indígenes i els ladinos.[79][80][81][82] Conflicte de baixa intensitat en curs. Despuix dels enfrontaments inicials i els Acorts de Sant Andrés (1996), el EZLN ha sostingut un sistema de governs autònoms en Chiapas, en una coexistència majorment pacífica en el Govern mexicà.

Vore també

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Mapa de les incursions comanches en el nort de Mèxic (1821 – ca. 1870), una de les principals amenaces per als assentaments del nort despuix de l'independència.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Davies, Nigel (1973). The Aztecs: A History (en anglés), University of Oklahoma Press.
  2. ↑ Riley, Carroll L. Rio del Nort: People of the Upper Rio Gran from Earliest Claves to the Poble Revolt. Salt Lake City: University of Utah Press, 1995, pp. 247-251.
  3. ↑ Wilcox, Michael V. The Poble Revolt and the Mythology of Conquest: An Indigenous Archaeology of Contact. Berkeley: University of Califòrnia Press, 2009.
  4. ↑ Deeds, Susan (2003). Defiance and Deference in Mexico's Colonial North: Indians Under Spanish Rule in Nova Viscaya (en anglés), Austin, TX: University of Texas Press. ISBN 0-292-70551-4.
  5. ↑ «Nomadism and Just War in Fra Guillermo de Santa María's Guerra dels Chichimecas (Mèxic 1575 – Zirosto 1580)».Confluència.University of Michigan Library.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  6. ↑ Forbes, Jack D. Apache, Navaho, and Spaniard. Norman: University of Oklahoma Press, 1960, p. 112.
  7. ↑ «Ritualidad i resistència yaqui. Història d'una colecció etnogràfica». Mediateca. Institut Nacional d'Antropologia i Història. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  8. ↑ 8,0 8,1 (1982) Morelos: monografia estatal, Ciutat de Mèxic: Secretaria d'Educació Pública, pp. 152-158.
  9. ↑ 9,0 9,1 «Rebelions indígenes en Mèxic». Arqueologia Mexicana. Archivat des d'el original, el 27 d'abril de 2021. Consultat el 27 d'abril de 2021.
  10. ↑ «Paco Ignacio Taibo II documenta el brutal genocidi yaqui en el nostre país». Tukari. Archivat des d'el original, el 27 d'abril de 2018.
  11. ↑ «Paco Ignacio Taibo II narra genocidi de yaquis en Mèxic». Vanguarda. Archivat des d'el original, el 12 de maig de 2018.
  12. ↑ (2012).«Guerra secular del Yaqui i significacions imaginari socials».Història Mexicana.El Colege de Mèxic.LXII(1)
    59-104.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  13. ↑ (2024).«La rebelió yaqui en la frontera en Estats Units: 1926-1929».Estudis d'Història Moderna i Contemporànea de Mèxic.Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  14. ↑ «La Guerra del Mixtón». Relats i Històries en Mèxic. Editorial Raïls. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  15. ↑ «La rebelió del Miztón o Mixtón o Guerra de Xuchipila». Memórica. Mèxic, fes memòria. Govern de Mèxic. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  16. ↑ (2022).«Nova Galícia en flames: aspectes estratègics en la Guerra del Mixtón».Estudis d'Història Novohispana.Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  17. ↑ Powell, Philip Wayne. Mexico's Miguel Caldera: The Taming of America's First Frontier, 1548-1597. Tucson: University of Arizona Press, 1977. ISBN 0-8165-0569-1.
  18. ↑ «The Indigenous People of Zacatecas» (en anglés). LatinoLA Comunitat. Archivat des d'el original, el 14 de març de 2016. Consultat el 14 de març de 2016.
  19. ↑ «Apache Wars — Summary, Facts, Significance» (en anglés). American History Central. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  20. ↑ «Apache Wars» (en anglés). EBSCO Research Starters: Military History and Science. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  21. ↑ «Mèxic i la apachería».Estudis d'Història Moderna i Contemporànea de Mèxic.Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  22. ↑ (2016).«Continuïtat i canvi en les fronteres internes del nort de Mèxic en el sigle XIX».Estudis d'Història Moderna i Contemporànea de Mèxic.Institut d'Investigacions Històriques, Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  23. ↑ «Indigenous Durango: Land of the Tepehuanes» (en anglés). Indigenous Mexico. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  24. ↑ Deeds, p. 25; Gradie, Charlotte M. The Tepehuan Revolt of 1616. Salt Lake City: University of Utah Press, 2000, pp. 160-161.
  25. ↑ Gradie, Charlotte M. (2000). The Tepehuan Revolt of 1616: Militarism, Evangelism, and Colonialism in Seventeenth-Century Nova Viscaya (en anglés), Salt Lake City: The University of Utah Press. ISBN 978-0-87480-622-9.
  26. ↑ «The Tepehuan Revolt of 1616: Militarism, Evangelism, and Colonialism in Seventeenth-Century Nova Viscaya» (en anglés). Sacred Heart University Digital Commons. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  27. ↑ (2005).«La por als mònstruos. Indis ladinos i mestizos en la guerra dels Tepehuanes de 1616».Nou Món Móns Nous.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  28. ↑ «Els tepehuanos. Història de la «nació més estesa en el noroest...»».Revista d'Història.Universitat Juárez de l'Estat de Durango.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  29. ↑ (2022).«Profecia, discurs i interpretació. Els itzaes, Avendaño i el 8 ahaw katún».Estudis de Cultura Maya.Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  30. ↑ (2016).«Idolatría i resistència en Tayasal durant el periodo Colonial (1525-1697)».Simpòsium d'Investigacions Arqueològiques en Guatemala.Associació Tikal.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  31. ↑ 31,0 31,1 31,2 Jones (1989). Maya Resistance to Spanish Rule: Clave and History on a Colonial Frontier (en anglés), Albuquerque: University of New Mexico Press. OCLC 20012099. ISBN 0-8263-1161-X.
  32. ↑ «La rebelió de la Serra Tarahumara». Arqueologia Mexicana. Editorial Raïls. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  33. ↑ «La nova resposta indígena: 1680-1700». Biblioteca Digital ILCE. Institut Llatinoamericà de la Comunicació Educativa. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  34. ↑ «Poble Rebellion» (en anglés). Encyclopædia Britannica. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  35. ↑ «1680 – the Poble Revolt» (en anglés). In Custòdia Legis. Biblioteca del Congrés d'Estats Units. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  36. ↑ Knaut, Andrew L. The Poble Revolt of 1680: Conquest and Resistance in Seventeenth-Century New Mexico. Norman: University of Oklahoma Press, 1995.
  37. ↑ «La rebelió de Nou Mèxic (1680-1692). ¿Triumfo, pero efímer, o efímer, pero triumfo?». Arqueologia Mexicana. Editorial Raïls. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  38. ↑ (1997).«Commemoració de l'alçament de Pablo Presbere».Actes i Debats Llegislatius.14
  39. ↑ «La rebelió dels indígenes baix la direcció de Pablo Presbere (Talamanca 1709-1710)».Quaderns d'Antropologia.Universitat de Costa Rica.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  40. ↑ (1980).«Ethnic Violence and Indigenous Protest: The Tzeltal (Maya) Rebellion of 1712».Journal of Latin American Studies.12(1)
    1-19.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  41. ↑ (2024).«Unveiling the Virgin: Maya Marianism on the Eve of the 1712 Tzeltal Revolt».Hispanic American Historical Review.Duke University Press.doi:10.1215/00182168-11676606.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  42. ↑ «La verge que va impulsar la rebelió tzeltal: Verge del Rosari de Cancuc». Institut Nacional d'Antropologia i Història. Govern de Mèxic. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  43. ↑ «Les causes d'una rebelió índia: Chiapas, 1712».El Colege de Mèxic, Centre d'Estudis Històrics.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  44. ↑ «Els jesuïtes i la rebelió dels Periúes, en l'antiga Califòrnia». Cròniques Municipals. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  45. ↑ «La rebelió indígena de 1734». El Sudcaliforniano. Organisació Editorial Mexicana. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  46. ↑ «The Pima Outbreak in November, 1751».New Mexico Historical Review.XIII(4)
    337-346.
  47. ↑ 47,0 47,1 «A Marginal Man: Luis of Saric and the Pima Revolt of 1751».The Americas.45(1)
    61-77.doi:10.2307/1007327.
  48. ↑ (2005).«L'última rebelió: la resistència indígena de la Pimería Alta en 1751».Bolletí de l'Archiu General de la Nació.Archiu General de la Nació, Mèxic.6(10)
    97-108.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  49. ↑ (2003).«La rebelió de Jacinto Canek en Yucatán: una nova interpretació».Desacatos. Revista de Ciències Socials.Centre d'Investigacions i Estudis Superiors en Antropologia Social.(13)
    46-59.ISSN 1607-050X.doi:10.29340/13.1105.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  50. ↑ Chuchiak IV, John F. (2022). La rebelió de Canek i el fracàs de l'extirpació, 1761, Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, Institut d'Investigacions Jurídiques.
  51. ↑ «El suplici de Jacinto Canek». Memórica. Mèxic, fes memòria. Govern de Mèxic. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  52. ↑ (2010).«Alçament k'iche' en Totonicapán, 1820. Els llocs de les polítiques subalternas».LiminaR. Estudis Socials i Humanístics.8(2)Consultat el 28 d'abril de 2026.
  53. ↑ Contreras R. (1951). Una rebelió indígena en el partit de Totonicapán en 1820: l'indi i l'independència, Guatemala: Imprenta Universitària.
  54. ↑ «Atanasio Tzul va ser un dels líders de l'alçament colonial indígena de Totonicapán en 1820». Conamigua. Archivat des d'el original, el 7 de maig de 2015. Consultat el 12 d'octubre de 2020.
  55. ↑ 55,0 55,1 Velasco Àvila (2013). La frontera ètnica del Noreste Mexicà. Els comanches entre 1800-1841, Ciutat de Mèxic: Institut Nacional d'Antropologia i Història.
  56. ↑ Smith, Ralph A. «The Comanches' Foreign War». Great Plains Journal, vol. 24-25, 1985-1986, p. 21.
  57. ↑ DeLay, Brian. «Independent Indians and the O. S. Mexican War». The American Historical Review, vol. 112, n.º 1, febrer de 2007, p. 35.
  58. ↑ «Una història de Comanches». Relats i Històries en Mèxic. Editorial Raïls. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  59. ↑ «Les relacions interétnicas entre els navajos i els espanyols de Nou Mèxic».Revista Espanyola d'Antropologia Americana.Universitat Complutense de Madrit.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  60. ↑ (1996).«The End of the 1824 Chumash Revolt in Alta Califòrnia: Father Vicente Sarría's Account».The Americas.53(2)
    273-283.ISSN 0003-1615.doi:10.2307/1007619.
  61. ↑ (2001) Lands of Promise and Despair: Chronicles of Early Califòrnia, 1535-1846 (en anglés), Santa Clara: Santa Clara University. ISBN 1-890771-48-1.
  62. ↑ (2002).««Han ignorat l'amorosa veu del Pare»: Reconsiderant els orígens de l'alçament dels chumash en 1824 en la Califòrnia mexicana».Estudis d'Història Novohispana.Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  63. ↑ (2023).«Alçament Indígenes i Llauradors en El Salvador».Revista Humanitats.Universitat del Salvador.(7)ISSN 2309-687X.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  64. ↑ (1965).«Rebellion in New Mexico — 1837».New Mexico Historical Review.40(3)Consultat el 28 d'abril de 2026.
  65. ↑ «La rebelió dels cañaderos en Nou Mèxic, 1837-1838».Cuicuilco.Escola Nacional d'Antropologia i Història.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  66. ↑ Nichols, Christopher M. «Caste Wars». En Davíd Carrasco (ed.), The Oxford Encyclopedia of Mesoamerican Cultures, vol. 1, Nova York: Oxford University Press, 2001. ISBN 978-0-19-518843-1.
  67. ↑ Nichols, «Caste Wars», 2001. ISBN 978-0-19-518843-1.
  68. ↑ Casares G. Cantón, Raúl (1998). Yucatán en el temps, Mèrida, Yucatán. ISBN 970-9071-04-1.
  69. ↑ (2023).«L'invenció de la guerra de castes en Yucatán, 1847-1927».Tzintzun. Revista d'Estudis Històrics.Universitat Michoacana de Sant Nicolás d'Hidalgo.(77)
    153-184.ISSN 1870-719X.doi:10.35830/treh. vaig vore77.1350.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  70. ↑ (2023).«Bactèries i virus en l'última etapa de la Guerra de Castes: causes de mort dels soldats caiguts en Peto (1898-1902)».Relaciones. Estudis d'Història i Societat.El Colege de Michoacán.44(174)ISSN 2448-7554.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  71. ↑ (2015).«Judeus, indis i el mit del crim ritual. El cas de Chamula, Chiapas, 1868».LiminaR. Estudis Socials i Humanístics.Centre d'Estudis Superiors de Mèxic i Centroamérica.13(1)
    122-136.doi:10.29043/liminar. v13@i1.371.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  72. ↑ «Les pedres blaves que varen caure del cel. Distintes mirades a la rebelió chamula de 1868-1869». Revista BiCentenario. Institut d'Investigacions Dr. José María Luis Mora. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  73. ↑ «Inicie de la Guerra de Tomóchic, reivindicadora del dret a l'autonomia indígena».Comissió Nacional dels Drets Humans de Mèxic.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  74. ↑ «La rebelió i gesta heròica de Tomochi, a 121 anys». Crònica de Chihuahua. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  75. ↑ «Emiliano Zapata, defensor de la justícia, la llibertat i l'igualtat social». Comissió Nacional dels Drets Humans de Mèxic. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  76. ↑ «La persistència dels hacendados azucareros de l'estat de Morelos front al repartiment agrari, 1920-1930».SciELO Mèxic.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  77. ↑ Russell (2011). The History of Mexico: From Pre-Conquest to Present (en anglés), Routledge, pp. 338-341. ISBN 978-1-136-96828-0.
  78. ↑ Calleja, H. M. (2025). Remembering Indigenous Genocide: Indigenous Land Rights Advocacy in El Salvador. Latin American Perspectives, 52(6), 181–200. https://doi.org/10.1177/0094582X251395605
  79. ↑ «Zapatista National Liberation Army (EZLN)» (en anglés). Encyclopædia Britannica. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2026. Consultat el 28 d'abril de 2026.
  80. ↑ «The Zapatista Movement: The Fight for Indigenous Rights in Mexico».Yale University Eli Scholar.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  81. ↑ (2016).«Certea i sorpresa en l'història: l'irrupció de l'Eixèrcit Zapatista de Lliberació Nacional (EZLN) en el context mexicà de modernisació neolliberal».Processos Històrics. Revista d'Història i Ciències Socials.Universitat dels Vages (Mèrida, Veneçola).(30)
    21-37.ISSN 1690-4818.Consultat el 28 d'abril de 2026.
  82. ↑ (2013).«La terra en Chiapas en el marc dels «20 anys de la rebelió zapatista»: L'història, la transformació, la permanència».Arguments. Estudis Crítics de la Societat.Universitat Autònoma Metropolitana, Unitat Xochimilco.Consultat el 28 d'abril de 2026.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerres_índies_de_Mèxic&oldid=1412136»