Genocidi de Ruanda

Genocidi de Ruanda

El genocidi de Ruanda va ser un intent d'extermini de la població tutsi eixecutada pel govern i la població hutu de Ruanda entre el 7 d'abril i el 15 de juliol de 1994, en el que es va assessinar aproximadament al 70% dels tutsis. Es calcula que entre 500 000 i 1 000 000 de persones varen ser assessinades. La violència sexual va ser generalisada; es creu que varen ser violades entre 250 000 a 500 000 dònes durant el genocidi.

Els assessinats massius es varen iniciar despuix del atentat del 6 d'abril de 1994 contra el president ruandés Juvénal Habyarimana i el president burundés Cyprien Ntaryamira, abdós hutu, els qui varen morir després de que l'avió en el que viajaren fora derribat per missils llançats des de terra.

Les teories sobre quí varen ser els autors de dit atac són encara controvertides i no estan del tot clares. En qualsevol cas, immediatament despuix del sinistre els radicals hutus es varen fer en el poder, assessinant a la primera ministra Agathe Uwilingiyimana i començant la massacre, lo que va culminar en l'assessinat de centenars de mils de tutsis aixina com de hutus moderats, els qui estaven en contra de l'extremisme ètnic. El genocidi va continuar durant els següents tres mesos fins que el 15 de juliol el Front Patriòtic Ruandés va conquistar la capital Kigali, obligant al govern hutu radical a fugir del país en direcció a Zaire seguit d'a lo manco dos millons de hutus desplaçats.

En Ruanda, a partir de el XIX, el govern colonial belga va establir un sistema social raciste, per al que es va utilisar una antiga distinció dins de l'ètnia banyarruanda del poble bantú, a la que pertany casi tota la població, organisant-se institucionalment com castas, aun cuando no existia cap traça ètnic ni llingüístic específic que les diferenciara: la minoria tutsi (15 %) va ser establida com a casta dominant i la majoria hutu (85 %) com a casta subordinada. La subordinació de la majoria hutu a la minoria tutsi, en el marc d'un orde colonial, exacerbó les diferències i la divisió social dins de la societat ruandesa.

Abans de l'independència i durant el domini de Bèlgica, el país i les seues institucions varen estar dominades pels belgues, els qui varen impondre el domini de la minoria tutsi. No obstant, en 1961 Ruanda va declarar la seua independència i va abolir la monarquia, constituint-se com república. A pesar d'açò, i llunt d'eliminar el domini de les castes, en el seu lloc va habilitar el predomini de la majoria hutu. Finalment, després del genocidi en 1994, abdós castes varen ser oficialment eliminades.

Les potències colonials i l'Iglésia catòlica han segut qüestionades per haver impost i tolerat un sistema colonial que va promoure la divisió de la població en castes. Aixina mateix, l'ONU i les potències occidentals ha segut qüestionades per haver mantingut una postura passiva durant la matança.

Antecedents

Ruanda abans de l'independència, i orige dels grups tutsi, hutu i twa

Entre el 8000 i 3000 a. C els twa o batwa, un grup aborigen de caçadors-recolectors pigmeos, varen penetrar en les montanyes boscoses de Ruanda i es varen instalar allí de manera permanent. Més vesprada, entre el 700 a. C i el 1500 d. C, grups bantú varen aplegar a l'actual territori de Ruanda i varen començar a crear terres de cultiu. Els historiadors tenen diferents teories sobre la naturalea de les migracions bantú: una teoria és que els primers pobladors eren hutu, mentres que els tutsi varen aplegar més vesprada, formant un grup racial diferenciat. Una teoria alternativa seria que l'immigració es va produir de forma llenta a lo llarc del temps des de regions limítrofes, en els nous grups sent genèticament molt similars als ya assentats, integrant-se en ells en lloc de conquistar-los. Segons esta teoria la distinció entre hutu i tutsi va aplegar més vesprada i no com una racial, sino de classe o casta, en la que els tutsi pastoreaban el ganado mentres els hutu cultivaven la terra. Els hutu, tutsi i twa tenen un idioma comú.

A pesar del domini dels tutsis, les diferències socioeconòmiques no eren molt pronunciades. Encara que el pertànyer a un o un atre estament definia l'estatus social, un hutu podia ascendir de classe si posseïa les suficients propietats; no obstant, ya havia començat una relació de vassallage dominada per la casta menys significativa en la zona, els tutsis, en un 14 % de la població.

La població va ser fusionant-se, primer en clans i més vesprada en regnes. Cap a el XIX, els reis tutsis havien afiançat el seu domini. Per a llavors el clan real nyiginya dominava tot el país, lo que va originar una casta militar i social composta per tutsis i que excloïa a la majoria de l'ètnia hutu. Va ser en este sigle, a raïl d'estes circumstàncies, quan es va crear una estructura socioeconòmica clasista que aumentaria durant eixe sigle a causa de la colonisació europea, alemana en primer lloc de 1897 a 1916 i després belga. En l'efímer colonialisme alemà i més vesprada baixe el colonialisme belga, varen sorgir noves fonts de poder i de privilegi vinculades en l'eixercici del domini colonial i en el benefici de persones tutsis. L'administració belga, a partir del prejuí de que els tutsis eren més similars als europeus [sic], va instituir un rígit sistema de classificació ètnica, basat entre atres coses en la medició del nas i del cràneu –lo que va donar orige al mit d'associar certes característiques físiques en un grup específic–.

L'influència occidental a través de l'introducció artificial per part de Bèlgica d'un carnet ètnic en 1934, otorgava als tutsis un major nivell social i millors llocs en l'administració colonial, lo que va acabar institucionalisant definitivament les diferències socials. Mentrestant, els pigmeos twas varen gojar d'un relatiu bon tracte per part de la casta tutsi, que considerava als caçadors de les montanyes per damunt dels hutus en la piràmide social.

En la colonisació belga, el sistema sociopolític es va reforçar a favor de l'estament dominant: els tutsis. La necessitat d'una expansió colonial consensuada va dividir el continent africà en zones dominades pels països europeus, que varen reforçar a uns grups o uns atres depenent dels seus interessos. Quan l'administració belga va considerar que les reivindicacions tutsis eren desmesurades, va canviar de comportament i va començar a recolzar a la majoria hutu. Finalment, la rivalitat entre els dos grups es va agudisar en la creació, per iniciativa belga, de varis partits polítics sobre bases ètniques: l'Unió Nacional Ruandesa (UNR), de tendència antihutu, l'Unió Democràtica Ruandesa (RADER), el Partit del Moviment d'Emancipació Hutu (PARMEHUTU) i la Avocación per a la Promoció Social de les Masses (APROSOMA) d'orientació antitutsi. D'igual manera, es deu resaltar el paper dels misionero europeus per llegitimar el sistema social i la dominació colonial, en noves normes que llimitaven el comportament injust i l'explotació d'uns per part d'uns atres.

Durant el colonialisme es va introduir la religió cristiana, es va impondre l'individualisme mercantil i es va dividir a la societat en classes, en l'objectiu d'eliminar totes les unions entre els ruandeses per a introduir de manera eficaç el sistema capitaliste i conseguir el seu ple desenroll en esta part del continent africà.

Mapa actual de Ruanda.

Revolució i relacions entre hutus i tutsis despuix de l'independència

En 1958, en acabant de que un grup hutu redactara un manifest reclamant un canvi social, des de la cort real es va respondre en un document que, entre atres coses, dia lo següent:

Podria preguntar-se cóm els hutus reclamen ara els seus drets al repartiment del patrimoni comú. De fet, la relació entre nosatres (tutsis) i ells (hutus) ha estat sempre fonamentada sobre el vassallage; no hi ha, puix, entre ells i nosatres cap fonament de fraternitat. Si els nostres reis varen conquistar el país dels hutus matant als seus reyezuelos, i sometent aixina als hutus a la servitut, ¿cóm poden ara pretendre ser els nostres germans?

Front a esta posició dels governants tutsis, es varen posicionar persones com el bisbe Perraudin, que va ser determinant en el procés d'emancipació hutu. En la seua carta pastoral de l'11 de febrer de 1959, ho va manifestar clarament:

La llei de la justícia i de la caritat demana que les institucions d'un país asseguren realment a tots els seus habitants els mateixos drets fonamentals i les mateixes possibilitats de promoció humana i de participació en els assunts públics. Les institucions que consagren un règim de privilegis, favoritisme, proteccionisme, be siga per als individus o per als grups socials, no són conformes a la moral cristiana.

Est és potser el punt d'escissió històric més important. A partir d'ací els hutus comencen a intentar socavar el poder dels tutsis per a aplegar a un millor repartiment de la riquea. Un incident l'1 de novembre de 1959 entre jóvens tutsis i un dels líders hutus es va convertir en la purna d'un tumult popular, en la qual els hutus varen cremar propietats tutsis i varen assessinar a varis dels seus propietaris. L'administració belga, durant dos anys d'enfrontaments de baix nivell entre uns i uns atres, va contabilisar un total de 74 morts, dels quals, 61 eren hutus assessinats per noves milícies tutsis que pretenien acabar en el moviment revolucionari, el qual va respondre en més força davant la repressió i durant els dos anys següents, al voltant de 20 000 tutsis varen morir assessinats. Davant esta espiral de violència, el 31 de maig de 1961 l'ONU va proclamar una amnistia despuix de comprovar que els enfrontaments s'agravaven i la majoria hutu ya havia provocat l'exili d'uns 150 000 tutsis. Aquell mateix any, Ruanda, liderada per la població hutu, s'independisa de Bèlgica. Este moment va ser aprofitat per la ONU per a exigir l'organisació d'un referèndum baix la vigilància d'observadors. El resultat va ser d'un 80 % de el NO a la continuïtat de la monarquia tutsi, lo que va obligar als governants a acceptar la república, provocant l'exili de mils de tutsis partidaris del sistema vigent monàrquic i contraris a concedir el poder als hutus. Els exiliats, de curta edat d'aquell moment, en el pas dels anys, s'aplegarien a convertir en els fundadors del Front Patriòtic Ruandés, que ocuparia un lloc important en la guerra de Ruanda de 1990 fins a 1994.

Grégoire Kayibanda va ser el primer president d'una Ruanda lliberada del domini colonial. Les senyes del creiximent econòmic i l'estabilitat social eren esperançadors. A pesar de les diferències acumulades durant sigles, tutsis i hutus conseguien conviure sense aplegar a enfrontaments generalisats. La massa llauradora accedia a l'ensenyança i el país, sense massa recursos, progressava. Aixina i tot, els tutsis partidaris del règim monàrquic en l'exili es varen organisar en els països limítrofs i varen llançar diversos atacs contra el Govern ruandés, sense molt èxit. L'odi entre partidaris de la república, de majoria hutu, i partidaris del règim anterior a esta, majorment de l'ètnia tutsi, aumentava i encara que encara, al principi de la década dels 70, l'enfrontament no era exacerbado, ya s'estava forjant una divisió social pronunciada que produiria conflictes majors.

En 1972 es varen produir unes terribles matances en el veí Burundi: 350 000 hutus varen ser assessinats per tutsis i açò va provocar, definitivament, un sentiment antitutsi per part de la majoria dels hutus en l'interior de Ruanda. La població va començar a exigir al seu president Grégoire Kayibanda mà dura contra l'antany classe dominant en el país i la resposta insatisfactòria per part del president i els casos de corrupció en el Govern varen provocar el colp d'Estat del general Habyarimana, d'orige hutu, en juliol de 1973.

Pese a la seua irrupció antidemocràtica en l'escena política, el govern del general va realisar una bona gestió del país fins a la segona mitat dels 80, contant en el respal llogístic i militar de França. També va prendre l'iniciativa d'una reconciliació nacional. Estes senyes són confirmades pel Banc Mundial, que presentava a Ruanda com a model de desenroll en l'Àfrica subsahariana durant la década dels 80, i per Amnistía Internacional, que en 1990, donava com a satisfactori el respecte dels drets humans. Encara que la tensió entre partidaris d'un costat i un atre es va mantindre durant els 17 anys següents al colp d'Estat de Habyarimana, est havia conseguit assossegar a uns i a uns atres cedint, sobretot, que el control financer del país es concentrara en mans tutsis, lo que demostra que, a pesar de les acusacions per part dels exiliats tutsis de no ser permesos de regrés en el país per la seua ètnia, estos contaven, de nou, en una posició de poder. Ademés, durant alguns anys, el FPR s'havia internat en Ruanda de forma clandestina i havia reclutat a molts jóvens tutsis per tot el país per a rebre una formació ideològica i militar i constituir brigades secretes, disseminades massivament pels tossals. Este fet és recordat per Tito Rutaremara, ideòlec de el FPR:

Cap al final del 87, s'havien constituït 36 cèlules del Front en l'interior del país.

Factors econòmics externs, com el descens del preu del café, principal producte d'exportació, i atres interns, sobretot la corrupció en el nort del país (lloc de procedència de Habyarimana), varen començar a provocar noves tensions en la segona mitat de la década dels 80. El cada volta pijor estat de la situació econòmica i l'acusació dels tutsis exiliats, de que no se'ls permetia tornar al país, varen ser les raons principals que varen provocar la guerra de Ruanda.

En l'any 1989 el preu mundial del café es va reduir en un 50 %, lo que va fer que Ruanda perguera el 40 % dels seus ingressos per exportació. Principalment les zones rurals i els sectors urbans es varen enfrontar a una hambruna severa (la qual va provocar migracions a Tanzània), a la devaluación de la seua moneda, a l'aument de l'inflació i a l'alça de productes bàsics, que varen dur al país a una profunda crisis política, al mateix temps que aumentava la despesa militar en detriment dels servicis públics.

En 1979, els tutsis refugiats en Uganda varen formar l'Aliança Ruandesa per a l'Unitat Nacional (la qual, huit anys despuix es va convertir en el Front Patriòtic Ruandés), per les campanyes de hostigamiento per part del govern local. Els integrants d'este grup posseïen ideals polítics diversos entre sí, encara que tots compartien els mateixos objectius principals: el derrocament del govern ruandés i el fi de l'exili de la seua gent. En octubre de 1990, el FPR va irrompre en Ruanda a exigir estos fins en comú i tres anys més vesprada, gràcies a la crisis que assotava al país, a la tensió en els seus països veïns i governs occidentals, ademés de la pressió eixercida pel Fondo Monetari Internacional, el president Habyarimana va firmar els Acorts de Arusha, donant fi a la guerra civil i creant un govern de transició compost per hutus i tutsis.

Discursos d'odi

Els discursos d'odi varen ser una gran arma de propaganda contra tutsis, un d'estos colaboradors va ser la Ràdio Télévision Lliure dones Mille Collines (Ràdio Televisió Lliure dels Mil Tossals, RTLM). Esta estació radial fundada en 1993, va escomençar com una estació normal posant música pop i roc, pero després es va tornar un arma per a suscitar l'odi contra els tutsis.

Genocidi

Evolució demogràfica de Ruanda. Observe's l'acusat descens en la primera mitat dels anys 90 provocat per les condicions econòmiques del país i el genocidi.

Vore també: Atentat del 6 d'abril de 1994

En abril de 1994 l'assessinat del general Juvénal Habyarimana i l'alvanç del Front Patriòtic Ruandés desencadena una multitut de massacres en el país contra els tutsis obligant a un desplaçament massiu de persones cap a camps de refugiats situats en la frontera en els països veïns, en especial el Zaire (hui República Democràtica del Congo). En agost de 1995 tropes zaireñas intenten expulsar a estos desplaçats a Ruanda. Catorze mil persones són tornades a Ruanda, mentres que atres 150 000 es refugien en les montanyes.^{cita requerida} Més de 800 000 persones varen ser assessinades i casi totes les dònes que varen sobreviure al genocidi varen ser violades, ademés de que molts dels 5000 chiquets naixcuts frut d'eixes violacions varen ser assessinats.^{cita requerida}

Considerant totes les senyes i testimonis que es posseïxen sobre el genocidi de Ruanda, cal aclarir que este no va anar exactament un genocidi de hutus per un costat contra tutsis, per un atre, sino que una falange radical i majoritària dels hutus va ser la que va preparar el aniquilamiento massiu tant de tutsis com de hutus moderats o opositors del règim de Habyarimana i propencs al front Patriòtic Ruandés (FPR). Per lo tant, el genocidi no va anar només de caràcter ètnic, sino també polític. Per un atre costat es pot destacar que va haver entre les víctimes mils de ciutadans hutus morts a mans de el FPR.^{cita requerida}

Diversos testimonis nos aclarixen que els militars del Front Patriòtic Revolucionari varen cometre igualment assessinats massius. Pese a tot, està clar que els tutsis varen ser massacrats: es va eliminar al 75 % de la seua població durant el genocidi.^{cita requerida}

El ciutadà belga, Marcel Gérin, recorda com ell i la seua dòna varen quedar atrapats pel conflicte. Varen ser testics de les matances indiscriminades en la zona a on residien i varen poder constatar, en ser fets presoners, com els que aparentment semblaven milicians Interhamwes (radicals hutus) no eren sino mercenaris contractats per l'eixèrcit tutsi, els quals varen realisar, segons Marcel Gérin, les majors matances en la zona a on residien.^{cita requerida} No obstant, qualsevol image que es prenguera duya a creure que els autors eren les milícies hutus Interahamwes. Miraculosament i gràcies a uns periodistes i als caixcos blaus, tant ell com la seua dòna varen conseguir escapar d'aquell infern.

Una opinió interessant sobre la situació reinante en els primers mesos de 1994 nos l'oferix el pare espanyol Joaquín Vallmajó, misionero en Ruanda, que va decidir quedar-se i que va desaparéixer el 26 d'abril en acabant de que un grup de soldats de el FPR ho detinguera:

El 6 d'abril de 1994 ha passat a ser una data macabra no només per a la història de Ruanda, sino també per a l'història de la humanitat. A raïl, sobretot, de l'assessinat de president Habyarimana, el conflicte intern ruandés va guanyar en crueltat i es va convertir en un enfrontament a gran escala que va alcançar tots els racons del país. Vàrem mostrar, a continuació, una seqüència cronològica dels terribles fets que varen tindre lloc en els mesos d'abril, maig, juny i juliol.

Cronologia

Despuix de la mort de Habyarimana, en la nit del 6 d'abril, es va constituir un comité de crisis format pel general de divisió Augustin Ndindiliyimana, el coronel Théoneste Bagosora i atres alts càrrecs de l'eixèrcit.

Al sendemà, el 7 d'abril, la primera ministra Agathe Uwlingiyimana i 10 soldats belga de les forces de la ONU que la custodiaven, varen ser assessinats per la guàrdia presidencial, acusant al contingent de la ONU, segons relata Roméo Dallaire, d'haver derribat l'avió del president. Este fet confirma clarament les sospites del comandant sobre una trama amagada portada a terme pels radicals hutus.

Independentment del motiu utilisat per a perpetrar este assessinat, el fet en sí va tindre una important repercussió internacional, lo que va fer pensar a molts que la ONU intervindria fermament i pararia el terrible conflicte que s'aveïnava. Pel contrari, es va ordenar la retirada dels caixcos blaus, deixant a la població civil sense protecció. Esta situació va ser aprofitada pels radicals hutus per a començar el genocidi.

El comité de crisis va nomenar un govern interí el 8 d'abril; utilisant els térmens de la constitució de 1991 en lloc dels Acorts de Arusha, el comité va designar a Théodore Sindikubwabo com a president interí de Ruanda, mentres que Jean Kambanda va ser el nou primer ministre. Tots els partits polítics estaven representats en el govern, pero la majoria dels membres pertanyien a les faccions extremistes dels seus respectius partits. El govern interí va assumir el càrrec el 9 d'abril, pero es va traslladar de Kigali a Gitarama el 12 d'abril, aparentment fugint de l'alvanç de el FPR sobre la capital. El comité de crisis es va dissoldre oficialment, pero Bagosora i els oficials superiors varen seguir sent els governants de facto del país.

Eixe mateix dia, el Front Patriòtic Ruandés llança un atac en les afores de Kigali buscant protegir a les víctimes tutsis i rescata a 600 soldats del seu eixèrcit que es trobaven en la capital des de la firma dels Acorts de Pau de Arusha.

Les brigades de el FPR, formades per jóvens tutsis i repartides de forma clandestina a lo llarc dels tossals, varen anar el primer objectiu dels Interahamwe. No obstant, de forma progressiva tota la casta tutsi es va convertir en l'enemic a batre, aixina com els membres de la casta hutu que d'alguna manera protegiren als tutsis, es negaren a participar en els assessinats o tingueren inclús familiars tutsis. A pesar de tot, moltes famílies hutus, encara conscients de la sòrt que corrien, varen amagar en les seues cases a veïns i coneguts tutsis.

Kofi Annan

En eixe mateix dia, Bèlgica i França trauen del país a tots els seus nacionals, sense preocupar-se dels ruandeses, ni tan sols dels que treballaven en les seues empreses. L'11 d'abril, un comunicat de la Creu Roja Internacional calcula que decenes de mils de ruandeses han segut assessinats en tan sol uns dies. Mentrestant, la missió de pacificació de Nacions Unides UNAMIR no feya res. El 14 d'abril, el contingent belga es retira. Aixina i tot el general Dallaire, al mando, podria haver protegit a la població civil, a lo manco en Kigali, pero de nou es va vore frenat per órdens directes del Quarter General de la ONU. El seu superior, el llavors Coordinador de les Operacions de les Forces de Pau de la ONU Kofi Annan, li va ordenar mantindre's al marge a través del següent comunicat:

[...] a cooperar en els oficials francesos i belgues per a facilitar l'evacuació dels seus nacionals i atres estrangers que soliciten ser evacuats. Vosté pot comunicar-se en els oficials per a alcançar este propòsit. Deurà fer tot l'esforç possible per a no comprometre la seua imparcialitat o actuar més allà del seu mandat, pero pot valdre's de la seua competència si és essencial per a l'evacuació dels estrangers. Açò no deu dur-li a participar en un possible combat, llevat en llegítima defensa.

Llunt de Kigali, el 17 d'abril, i concretament en la població de Kibuye, pertanyent al comtat del mateix nom i propenca al llac Kivu, segons conta l'antropòloga forense Clea Koff en el seu llibre "El llenguage dels ossos", va anar el dia en el que varen començar les llabors d'extermini de la població tutsi en aquell comtat. Durant els tres següents mesos, varen morir o varen desaparéixer casi 250 000 persones. Varis mills varen ser assessinades en l'iglésia de Kibuye en una sola massacre:

Segons els escassos supervivents de Kibuye, el prefecte o governador de Kibuye va organisar als gendarmes per a que conduïren a la gent que ell ya havia elegit per a ser assessinada a dos llocs: l'iglésia i l'estadi. El préfet els va dir que era per la seua pròpia seguritat, que aixina quedarien protegits de la violència que s'estenia per tot el país. Pero a la veta de dos semanes d'haver segut conduïts a eixes «zones de seguritat», la gent que estava dins va ser atacada per la mateixa policia i la mateixa milícia que supostament devien protegir-los. Eixa era la típica tàctica dels genocida de Ruanda: reunir a un gran número de víctimes en edificis i terrenys tancats en escassos mijos d'escape i matar-los. De fet, en Ruanda havia mort més gent en iglésies que en qualsevol atre lloc.

Cossos en una fossa comuna

Clea Koff relata estos estremecedores acontenyiments basant-se en la publicació «Mort, desesperació i desafie» investigació realisada per l'organisació African Rights (web en anglés), basada, a la seua volta, en multitut de relats de testics de la massacre i els propis perjudicats. La llectura d'este document i atres publicats en esta web, no deixen dubte de la crueltat en la que es va portar a terme el genocidi i el clima infernal que regnava en el país. En este tràgic conflicte va haver tot tipo de víctimes i com es pot comprovar a través dels següents testimonis, els radicals hutus varen aprofitar la seua posició de poder per a portar a terme multitut de cruels abusos.

Comentaris de les víctimes

Emma és oriunda de Kibuye, pero es trobava en Kimihurura, Kigali, en abril de 1994, visitant a uns amics de la família. Conscient de que les seues vides corrien perill, una amiga li va recomanar que es prostituïra. Nos conta Emma: «Provablement una semana en acabant de que començara el genocidi, els veïns ya sabien que em trobava en esta família. El criat va ser un dels que varen delatar la meua estància allí. A partir d'eixe moment, tots els chics de la zona, amics del criat, venien a violar-me. No estic segura de quants, o del número de voltes que em varen violar. Hi havia molts i venien vàries voltes al dia. L'ama de la casa no es va preocupar per mi para res. Va dir que inclús si mils d'hòmens venien a violar-me, a lo manco seguiria encara en vida. Vaig sofrir esta situació durant tota la meua estància en Kigali».

• Paul, natural de Rwamagana en Kibungo, va ser uns dels hòmens inclosos en este estudi. El seu testimoni és un recordatori de que les violacions i les seues conseqüències no només varen perjudicar a dònes. Paul va ser obligat per la força pels Interahamwe a mantindre relacions sexuals en una dòna que ells sospitaven poguera estar infectada de VIH/SIDA, en este cas l'intenció era el provocar-li una mort llenta i dolorosa.

El seu fill major va ser assessinat en la seua ciutat natal aixina com la seua dòna, no obstant, Paul va conseguir escapar. Aixina i tot, va ser capturat per una atra milícia que duya en ells a una dòna. «Em varen demanar que tinguera relacions sexuals en ella. Estava tombada en el sol i ells em varen dir que els ensenyara les coses que feya en la meua dòna. Quan em vaig opondre, un d'aquells hòmens em va colpejar en un pal i no vaig tindre una atra opció que fer lo que ells volien. Varen permanéixer de peu observant, llançant-me insults que no repetiré ací. Ells posseïen llances i pals.

Quan vàrem haver terminat, ells em varen dir que no hi havia una mort similar a gitar-se en una dòna malalta de SIDA. Ells sabien molt ben que el marit d'esta dòna havia mort a causa del SIDA, pero yo no ho sabia, ni tan sols coneixia a aquella senyora.

També, en l'entrevista concedida pel general Romeo Dallaire a Sol Alameda, est recorda fets que encara no ha conseguit oblidar i que li han mantingut baix tractament psquiátrico durant varis anys:

• Sol Alameda: De totes les atrocitats que va vore, ¿quins li han perseguit més despuix?

Roméo Dallaire va ser Comandant de les Forces d'UNAMIR en Ruanda.

• Romeo Dallaire: Les escenes de violacions. Els introduïen pals i botelles que trencaven; els tallaven els pits. Totes eixes escenes en dònes, per a mi, en la meua cultura, em semblaven lo pijor que es pot imaginar. Encara mortes, vees en els ulls d'eixes dònes l'horror i el sofriment, la indignidad que havien patit. Moltes voltes mataven als chiquets davant dels seus pares, els tallaven les extremitats i els òrguens genitals, i els deixaven dessagnar-se. Després també mataven als pares. Hi havia gent que pagava per a que els pegaren un tir en lloc de ser matats en machet. «Pagar per cóm morir...».

Com podem comprovar, el nivell de violència en Ruanda era extrem i responia a un desenfré de les passions més baixes. No obstant, darrere de tot açò també hi havia una gran organisació. Si en les zones rurals i chicotetes localitats el método per a acabar en la major cantitat de persones era reunir-les en estadis deportius o iglésies per a després donar-los mort, en les ciutats existia tot un operatiu humà i llogístic suficient per a identificar a qualsevol persona que per alguna raó deguera ser aniquilada. Clea Koff, nos ho descriu:

en Kigali els assessins havien utilisat controls de carreteres per a detindre als peatons i als automovilistes i poder inspeccionar aixina els seus carnets d'identitat. En esta documentació que tot ruandés duya en eixa época figurava una informació crucial per als assessins: la «ètnia». Tot ruandés pertanyia a un dels tres grups «ètnics»: hutu, tutsi o twa, i els polítics que varen planejar el genocidi varen deixar ben clar que abril de 1994 suponia la baixada de bandera per al genocidi dels tutsis, i per a qualsevol que estiguera casat en un tutsi o les opinions polítiques del qual pogueren calificar-se de «moderades».

Mentrestant en Nova York, el 20 d'abril, Butros Butros-Ghali, llavors Secretari General de les Nacions Unides, conscient de la situació en la que es troba tota Ruanda ordena un: "immediat i massiu reforç de UNAMIR per a parar la lluita i les massacres, requerint varis mils de tropes adicionals i reforçar els poders baix el Capítul VII"("inmediate and massive reinforcement of UNAMIR to stop the fighting and the massacres, requiring several thousand additional troops and enforcement powers under Chapter VII")

Despuix de la decisió del Secretari General de les Nacions Unides, al sendemà, paradòxicament, el Consell de Seguritat vota de forma unànim reduir, paulatinament, la Missió UNAMIR de 2,539 soldats a 270. (Resolució del consell de Seguritat 912). Pero per al dia 20 d'abril la missió UNAMIR ya s'havia reduït a 1515 efectius, per la retirada total del contingent belga (14 d'abril) a causa de la mort de dèu dels seus soldats, lo que confirma -insistim en això- que el macabre pla desvelat per l'informador de Dallaire en giner d'eixe mateix any, s'havia completat en èxit. La marcha dels soldats belgues va deixar a 2000 persones sense protecció. Estes es varen refugiar del conflicte en l'Escola Tècnica Oficial (ETO) pero varen ser assessinades als pocs dies. El 25 d'abril, les forces de la ONU ya havien descendit a 503 soldats. Aixina i tot, Dallaire, va conseguir protegir a uns 25 000 ciutadans durant algunes semanes.

Al sendemà, 21 d'abril, la Creu Roja Internacional emet un atre comunicat a on advertix de que el número d'assessinats no era de decenes de mills sino centenars de mills. El 30 d'abril, el ya recompost FPR, va atacar massivament des del noroest produint la fugida a Tanzània d'a lo manco 250 000 refugiats hutus en un sol dia.

El 2 de maig, Kofi Annan, manifesta:

Quan els belgues es varen retirar va quedar clar que les Nacions Unides no podrien implementar el mandat que tenien, i tampoc, el mandat podia ser canviat o introduït un reforç...No li'l que el Consell decidirà despuix d'haver revisat i reconsiderat la situació al dia de hui. Si el Consell va a recomanar un reforç, este deu estar ben equipat, en molta movilitat i, ademés, capaç de protegir-se a sí mateixa. Si no enviem este tipo de reforç... llavors no estic segur si seran capaços d'establir l'orde i la llei... que duria al final de les massacres... ací estem observant a persones que estan sent privades dels més fonamentals drets, el dret a la vida, i dona l'impressió de que no fem res.

Archiu:Bill Clinton.jpg

Bill Clinton; president d'Estats Units en 1994

Al sendemà, davant esta petició de les Nacions Unides per reforçar de nou la missió UNAMIR, el president Bill Clinton firma una Decisió Directiva Presidencial que impon estrictes restriccions al respal nortamericà a futures missions de pau de les Nacions Unides. Davant este fet, el 4 de maig, Boutros Ghali va més llunt i utilisa, per primera volta, el terme «Genocidi» per a descriure lo que estava ocorrent en Ruanda, lo que coloca a Bill Clinton, junt a atres importants dirigents internacionals, en una situació embarazosa. L'acceptació de la paraula «Genocidi», implicava, a causa de la llegislació internacional per a estos casos, l'intervenció militar immediata. El Govern nortamericà, de forma implacable, va ordenar a tots els membres del Govern que ometeren l'us de la paraula «genocidi» i en el seu lloc, utilisaren l'expressió «Actes de Genocidi». Durant els dies següents, importants dirigents nortamericans es justifiquen per no intervindre. Madeleine Albright, representant dels Estats Units davant la ONU manifesta en la sèu les Nacions Unides:

Deixen-me dir-los que en el cas de Ruanda, cree, en la meua opinió, que d'en gran manera el Consell de Seguritat i les Nacions Unides han perdut el barco. Al dia de hui estem tractant en una situació més allà de lo que qualsevol haguera esperat. I com vaig comentar abans, lo que va ocórrer va ser que estàvem en un procés a on una chicoteta força de les Nacions Unides, creíem, podria sobrellevar els problemes en aquella àrea, i llavors nos trobem en el derribe de l'avió en els dos presidents, lo que ha creat una remugada. Per lo que és difícil de jujar si aquelles particulars operacions [missions de UNAMIR i UNOMUR] es varen posar en marcha de forma correcta".

El 13 de maig, el secretari general de la ONU anuncia una votació per a restaurar la missió UNAMIR en Ruanda. No obstant, Madeleine Albright retarda esta votació per quatre dies. Quan per fi és aprovada, els tutsis, ara, ataquen pel nort deixant desolació al seu pas. 5.500 soldats són enviats a Ruanda per mandat de Consell de Seguritat que expressa: «actes de genocidi poden haver-se comés». No obstant, la missió militar es retarda per les diferències entre els països africans que aporten la majoria dels soldats i que no alcancen acort sobre quí pagarà la factura. Les relacions entre la ONU i els països que deuen colaborar és tensa. Mentrestant, un comunicat del dia 19 de maig emés per la Creu Roja calcula en mig milló els ruandeses assessinats. Cap dirigent polític internacional havia utilisat encara la paraula «genocidi».

A principis del més de juny, el FPR, que s'organisa en el nordest del país, llança un ultimàtum a tots els estrangers residents en Ruanda per a que abandonen el país en menys de tres dies en anunciar un atac imminent.

Archiu:Sake, Zaire refugees 1996.jpg

Zona de Refugiats en Zaire

Passen les semanes i la missió UNAMIR, per falta d'acort entre els països que la componen, no està operativa. Entre tant el genocidi continua. El 22 de juny, el Consell de Seguritat autorisa, de forma temporal, al govern francés a ocupar-se d'establir l'orde i crear un àrea de seguritat en la zona suroest del país. Esta acció és coneguda com l'operació Turquesa. Aixina i tot, els seus 2.500 soldats, no poden evitar la matança de més tutsis a mans de hutus radicals.

Finalment, el 15 de juliol, el Front Patriòtic Ruandés s'apodera de Kigali obligant al govern hutu radical a fugir del país en direcció al Zaire seguit d'a lo manco dos millons de hutus que varen crear el camp de refugiats més gran de l'història en Goma, «la ciutat dels morts». En eixe moment, l'eixèrcit francés delega el mando de la seua missió a les tropes etíope i el FPR forma un nou govern interí d'unitat nacional en Kigali.

Esta data és considerada com el final del genocidi. Aixina i tot, en els camps de refugiats, la malaltia i més assessinats acaben en la vida de mils de persones. Per a evaluar el conflicte i poder conéixer les pèrdues en vides humanes, les Nacions Unides, l'organisació de Meges pels Drets Humans (PHRUSA) (ONG encarregada de trobar sobre el terreny proves fefaents de que va haver genocidi a petició del Tribunal Internacional de L'Haya i que va aplegar a exhumar en una sola fossa fins a 500 morts, la majoria assessinats a machet) i atres organismes, realisen diversos estudis i acorden que va ser durant els mesos d'abril, maig, juny i juliol de 1994 (més o menys 100 dies) quan es varen produir la majoria dels assessinats que varen costar la vida a 800 000 ruandeses. Per últim, la comissió d'experts de la ONU encarregada d'investigar les matances, encara reconeixent que tant els tutsis com hutus havien comés "crims contra la humanitat", va concloure:

Hi ha indicis evidents de que han segut perpetrats actes de genocidi contra el grup tutsi per part d'elements hutus, de manera concertada, planificada, sistemàtica i metòdica.

Archiu:Rwandan Genocide Murambi bodies.jpg

l'Escola Tècnica Murambi, a on moltes víctimes varen ser assessinades, és ara un museu del genocidi.

En 1994 les milícies hutus, cridades Interahamwe (que significa "colpegem junts"), són entrenades i equipades per l'eixèrcit ruandés entre arengas i ànims a la confrontació en els tutsis per part de la Ràdio Televisió Lliure dels Mil Tossals (RTLM) dirigida per les faccions hutus més extremes. Estos mensages incidien en les diferències que separaven a abdós "grups ètnics" i, a mida que alvança el conflicte, les crides a la confrontació i a la "caça del tutsi" es varen fer més explícits, especialment a partir del més d'abril en el que es va fer circular l'història de que la minoria tutsi planejava un genocidi contra els hutus.

Segons Lindo Melvern, una reportera britànica que va tindre accés a documents oficials, el genocidi va estar ben planejat. En el moment en que va començar la matança, la milícia ruandesa la componien trenta mil hòmens (un per cada dèu famílies) i organisats a lo llarc del país en representants en cada veïnat. Alguns membres de la milícia podien adquirir fusils d'assalt Ak-47 en només reblir un formulari. Atres armes, com a granades no varen requerir cap papereig i es varen distribuir massivament.

El genocidi va ser finançat, per lo manco en part, en els diners trets de programes d'ajuda internacionals, tals com la finançació proporcionada pel Banc Mundial i el Fondo Monetari Internacional baixe un Programa d'Ajust Estructural. Es creu que es varen gastar cent trentaquatre millons de dólars en la preparació del genocidi —ya de per sí una de les nacions més pobres de la Terra— dels que uns 4,6 millons de dólarés es varen gastar tan sol en machets, azadas, astrals, gavinets i martells. Es calcula que tal despesa va permetre que un de cada tres varons hutus tinguera un machet nou.

Segons Melvern, el primer ministre de Ruanda, Jean Kambanda, va revelar que el genocidi es va discutir obertament en reunions de gabinet, i cóm una ministra de gabinet va dir que estava «personalment a favor de conseguir lliurar-se de tots els tutsis... sense tutsis tots els problemes de Ruanda desapareixerien».

Les víctimes

Archiu:Kigali orphans.jpg

Òrfens en Kigali.

Provablement, mai se sabrà quànts morts va provocar. Es calculen entre 500 000 i 1 000 000. Si varen ser 800 000 equivaldrien a l'11 per cent del total de la població i 80 % dels tutsis que vivien en el país. Ademés, el genocidi i conflicte civil va provocar l'exili de dos millons de ruandeses en el llavors Zaire, 480 000 en Tanzània, 200 000 en Burundi i 10 000 en Uganda, junt a més d'un milló de desplaçats interns.

El paper de la religió

Ruanda és un país majoritàriament cristià, i segons el cens de 1991 un 62,6 % de la població es declarava catòlica, 18,8 % protestant, 8,4 % adventistas del Sèptim Dia, 1,2 % musulmà i un 1 % de religions «tradicionals».

La fundamentación de la religió en la política contingent de Ruanda s'evidencia que el bisbe de Kigali (capital del país), Vincent Nsengiyumva era membre del comité central del partit únic del president Habyanmana, el NRMD (moviment revolucionari nacional per al desenroll, per les seues sigles en anglés). Encara a pesar de l'enorme presència religiosa un alt número de ruandeses no va vacilar en participar en el genocidi.

Quan les massacres varen començar en 1994, molts tutsi i dissidents hutus varen buscar refugi en les iglésies. No obstant, açò va facilitar la llabor de la interaharnwe (patrulles de la mort del Govern i l'Eixèrcit) que sabia on trobar-los.

En un dur mensage conegut el 20 de març de 1996, el papa Juan Pablo II va admetre oficialment que decenes de sacerdots, religiosos i monges de les ètnia rivals varen participar activament en les matances consumades en Ruanda. «Tots els membres de l'Iglésia que varen pecar durant el genocidi deuen tindre el corage de fer-li front a les conseqüències dels actes comesos contra Deu i la humanitat», va dir en un to marcadament sever. No obstant va afegir que «l'Iglésia com tal no pot ser responsabilisada per les faltes dels seus membres, que han actuat en contra de la llei evangèlica, per la que seran cridats a donar conte de les seues accions».

El sacerdot Wenceslas Munyeshyaka és un eixemple. Líder en la parròquia Sainte-Famille de Kigali, va ser denunciat per participar en el genocidi, pero va conseguir escapar a França en ajuda de sacerdots francesos, a on va continuar en les seues activitats pastorals fins que va anar finalment arrestat i acusat de, supostament, haver aportat llistes de civils a la interahamwe i per la violació de jóvens refugiades. Posteriorment estos càrrecs varen ser desestimats per falta de proves.

En 2006, el exsacerdote Athanase Seromba va ser condenat a quinze anys de presó pel Tribunal Penal Internacional per a Ruanda pel seu paper en la matança de dos mil tutsis. La cort va escoltar que Seromba va atraure als tutsis a l'iglésia, a on creïen que trobarien refugi. Quan varen aplegar, va ordenar excavadores per a esclafar als refugiats dins i milícies hutu per a matar als supervivents.

Un mèdic practicant en l'Hospital Adventista Mugonero i en eixe llavors pastor adventista, Elizaphan Ntakirutimana de 78 anys, i el seu fill Gerard, varen ser condenats a 10 i 25 anys de presó, respectivament, pel Tribunal Penal Internacional per la seua complicitat en el genocidi. Ray Dabrowski, director de Comunicació, en la sèu mundial de l'Iglésia Adventista del Sèptim Dia va declarar: «Reconeixem en tristor que alguns dels membres de la nostra Iglésia es varen tornar contra els seus companyers i veïns. Nos entristix que l'acusat no actuara en harmonia en els principis de la seua Iglésia. Oferim una disculpa».

Un tribunal de Porvoo en Finlàndia va condenar a cadena perpètua a, en eixe llavors, pastor de l'Iglésia Batista de Ruanda, François Bazaramba, de 59 anys, per participar en el genocidi en el municipi ruandés de Nyakizu entre abril i maig de 1994 en ordenar o instigar l'assessinat d'a lo manco cinc persones d'ètnia tutsi. També va ser l'organisador de varis atacs perpetrats per membres de l'ètnia hutu contra la població tutsi que varen causar la mort de numeroses persones i la destrucció de les seues propietats, segons el tribunal. L'investigació policial del cas va durar més de dos anys, durant els quals agents finlandesos varen visitar Ruanda en vàries ocasions i varen interrogar a més d'un centenar de testics.

Jean Bosco Uwinkindi era pastor de l'Iglésia Pentecostal en 1994 en l'iglésia evangèlica de Kanzenze, en la prefectura de Kigali Rural, està acusat de cooperar en el Moviment Republicà Nacional per a la Democràcia i el Desenroll (MRND), una milícia antitutsi. Prop del seu temple es varen trobar uns dos mil cadàvers i es creu que va ser còmpliç i organisador de l'assessinat també de hutus moderats.

En Bèlgica, un tribunal de crims de guerra va sentenciar a dos monges com a còmplices d'assessinat per la seua participació en el genocidi de Ruanda, ocorregut sèt anys abans, la monja Gertrude Mukangango va rebre una pena de 15 anys per la seua intervenció en la matança de 7000 persones que buscaven refugi en el seu convent, en el sur del país. Per la seua banda, la religiosa María Kisito Mukabutera va ser sentenciada a 12 anys de presó pel mateix càrrec. Varis sobreviviente de la matança varen contar davant el tribunal cóm les dos monges varen entregar a mils de persones que buscaven refugi en el seu convent. Ademés, les religioses varen suministrar llandes de combustible a les milícies hutus, que varen incendiar un garaig que albergava a unes 500 persones.

La ONG Drets Africans dona els detalls de les activitats d'un número de bisbes anglicans que es varen juntar en la Parròquia de Shyogwe en Gitarama durant el genocidi. Samuel Musabyimana, el bisbe anterior de la diòcesis, ha segut acusat per dos pastors anglicans i varis amics anteriors d'haver traïcionat als tutsis que varen vindre a ell per protecció^{cita requerida}. A la major part d'ells els va tornar als braços de la milícia que esperava en les barricades propenques. Els pocs als que va acceptar ocultar eren tutsis de classe alta. El 6 de maig, s'informa, va dur la milícia als seus amagatalls, després conminó als milicians a dur als refugiats en les seues furgonetes i donar-los mort en un atre costat. Human Rights Watch informa que, llunt de condenar l'intent d'extermini dels tutsis, l'arquebisbe Augustin Nshamihigo i el bisbe Jonathan Ruhumuliza, abdós de l'Iglésia Anglicana, actuant com voceros (portaveus) del govern genocida en una conferència de prensa en Nairobi, de la mateixa manera que molts uns atres varen tractar d'explicar la massacre atribuint la culpa pel genocidi en el FPR ya que hi havia "atacat a Ruanda". Els periodistes estrangers estaven tan disgustats en esta presentació que varen eixir de la conferència.

Segons sobreviviente, el Bisbe Aaron Ruhumuliza, cap de l'Iglésia Metodista Lliure en Gikondo, Kigali, va ajudar a la milícia a realisar una matança en la seua pròpia iglésia el 9 d'abril de 1994. Michel Twagirayesu, el President de l'Iglésia Presbiteriana de Ruanda i vicepresident anterior del consell mundial d'iglésies és acusat d'haver treballat estretament en els assessins en la fortalea Presbiteriana de Kirinda, Kibuye, traïcionant als seus feligresos i camarades del clero per igual.

El bisbe catòlic de Gikongoro, Monsenyor Augustin Misago, també va ser acusat de participar en el genocidi. Primer per haver solicitat a la Santa Sèu en juny de 1994 que es duguera als sacerdots tutsi del país perque en Ruanda ya no se'ls volia i per fets com lo ocorregut el 4 de maig de 1994, que el bisbe es va presentar junt en la policia davant un grup de 90 chiquets tutsi que es trobaven retinguts, el bisbe els va dir que no es preocuparen perque la policia els cuidaria. Tres dies despuix la policia va colaborar en la massacre de 82 d'estos chiquets. Finalment Misago va ser absolt de tots els càrrecs en l'any 2000.

Mentrestant, centenars d'hòmens, dònes i chiquets, membres d'estes iglésies, han segut acusats des d'ofenses menors a participació activa en relació al genocidi, permaneixen en les presons atestadas de Ruanda.

Màrtirs

No obstant, Human Rights Watch també informa d'uns atres que varen ser màrtirs per defendre a les víctimes del genocidi. Va haver màrtirs catòlics com Fr. Georges Gashugi, Fr. Vjeko Curic i Sor. Felicites Niyitegeka, més molts membres del Camí Neocatecumenal que es varen negar a participar en els assessinats o a entregar als seus germans, resultant varis d'ells màrtirs. Els musulmans varen defendre en èxit els barris musulmans negant-se a entregar als seus germans tutsi, en cap mesquita va haver massacres com en els temples cristians, cap musulmà va ser condenat per complicitat en el genocidi. També entre els testics de Jehová va haver víctimes, al voltant de 400 que varen fallir en negar-se a matar o en descobrir-se que ocultaven als seus germans i veïns tutsi i varen anar especialment perseguits pel règim en negar-se a portar armes i participar en les cerimònies d'adoctrinament colectiu. Llamentablement tots estos casos varen resultar una excepció respecte al total de la població.

Reaccions internacionals

França

Mentres ocorria la tragèdia, el món sancer semblava alié a la barbàrie i no va intervindre per a parar el tràgic conflicte. En el cas de França, i açò pot ser extensiu a Bèlgica i a Alemània, tots en importants interessos en la zona des de el XIX, el comportament no va ser del tot solidari. El general Roméo Dallaire descriu l'actitut d'estos tres països abans, durant i despuix del conflicte, davant la pregunta de per qué els francesos impedien que guanyaren la guerra els tutsis:

Els francesos es mouen en la zona per la cridada francophonie (francofonía, països de parla francesa, per l'orgull de controlar, i invariablement ajuden als hutus. En seguida vaig comprovar sorprés que tant francesos com a belgues i alemans tenien allí consellers a dotzenes. Ells sí sabien lo que passava, pero cap proporcionava a la ONU, és dir, a mi, el seu representant, l'informació que posseïen. I al mateix temps, eixos països que estaven en el Consell de Seguritat tampoc deixaven a la ONU, a mi, montar la meua pròpia unitat d'informació, perque, dien, el mandat no contemplava això. Inclús quan vaig tindre constància de que es passaven armes de contrabando a través de la frontera d'Uganda i vaig demanar permís per a buscar-les, em varen contestar que no.

Archiu:French milouf caps block 95

Un soldat francés, que forma part de la força internacional de respal als refugiats, ajusta l'aram de púas que rodeja l'aeroport.

A pesar de tot França es va encarregar, a través de l'Operació Turquesa, de pacificar part del territori. El país gal, en 2500 soldats provinents de les seues bases en Àfrica, va garantisar la seguritat en la partix suroest del país i l'arribada de l'ajuda internacional. Tot fins que la missió UNAMIR conseguira reunir als 5500 soldats necessaris per a fer-se càrrec de la situació. D'esta manera, França es va erigir en el mando del discurs de la solidaritat. No obstant, les crítiques no es varen fer esperar. Segons Victoria Brittain, França havia prestat respal militar i llogístic al govern de l'assessinat Habyarimana des de feya anys, lo que va definir les intencions de l'eixèrcit gal com a sospitoses. Segons l'estudi de Joan Casòliva i Joan Carrero, França havia permaneixcut al costat de Habyarimana fins a la firma dels Acorts de Arusha. Va recolzar al govern hutu en armament per a evitar l'invasió de el FPR i atres incursions dels tutsis. Finalment, es va retirar del país en l'arribada dels primers soldats de la MINUAR (UNOMUR), en novembre de 1993, i no va tornar fins a juny de 1994 en l'Operació Turquesa, a petició de les Nacions Unides i en estrictes condicions de no recolzar al govern radical hutu.

Per un atre costat, l'eixèrcit francés va permetre que membres de les milícies hutus i responsables de les primeres matances es refugiaren en «zones segures» fronterices evitant aixina caure en mans de el FPR i permetent que controlaren la gestió de l'ajuda humanitària.

Açò nos du a pensar que França va aplicar una radical realpolitik en la zona per a no perdre la seua capacitat d'influència en Àfrica en competència en Bèlgica i atres països; ademés d'anular el respal brindat al règim de Habyarimana, degut a que este es trobava acusat de pràctiques de genocidi.

Guillaume Ancel, exteniente coronel francés, ha sostingut que França va facilitar armes als hutus, baixe la cobertura de l'operació Turquesa. Les entregues d'armes s'haurien realisat en l'aeroport de Goma, en Zaire (hui República Democràtica del Congo). L'almirant Jacques Lanxade, exjefe de l'Estat Major ha senyalat que les acusacions són al mateix temps incomprensibles i greument injustes, i la consulta dels archius demostrarà que són falses.

L'actual govern de Ruanda també ha senyalat que França va recolzar en l'entrega d'armes a les milícies hutus, els va assessorar en la formació d'un govern de transició, i en la protecció dels seus líders i eventuals responsables del Genocidi.

Estats Units

Durant el temps que va durar el genocidi, cap dels governants nortamericans va usar esta paraula per a definir lo que estava ocorrent en el país centrafricà. L'haver-ho admés els haguera obligat a intervindre en el conflicte. En el seu lloc, varen utilisar la definició «actes de genocidi» per a descriure la situació. Pero lo més important i que més influència va tindre en el sí de les Nacions Unides i per lo que no es va actuar abans, varen ser les contínues discrepàncies que Estats Units va sostindre en el Secretari General de la ONU en eixe moment, Boutros Boutros-Ghali. Les decisions d'est, en vàries ocasions, varen chocar de front en les intencions del Governe nortamericà.

Un atre aspecte important per a comprendre millor l'actitut dels Estats Units front al genocidi ruandés i segons argumenten Joan Casòliva i Joan Carrero va ser l'interés dels nortamericans per influir en la zona. El mateix Secretari de Comerç d'Estats Units, ya a principis de 1996, va expressar les intencions del seu país en relació a Àfrica:

L'era del domini econòmic i de l'hegemonia comercial d'Europa sobre Àfrica ha terminat. Àfrica nos interessa.

Encara que estes declaracions varen ser fetes en 1996, hi ha fets que clarament demostren un interés per la zona des d'abans inclús de 1994. Seguint l'argumentació de Joan Casóliva i Joan Carrero, expondrem ací alguns d'ells.

Durant la guerra de Ruanda, entre 1990 i 1994, soldats de el FPR que varen atacar el nort del país des del veí Uganda, havien adquirit formació militar en els Estats Units a través del programa IMET, lo que coloca al país nortamericà del costat de la població tutsi i d'Uganda.

Anys abans, entre 1989 i 1992. Uganda va rebre una ajuda de 183 millons de dólarés, la mateixa cantitat que durant els 27 anys anteriors. Ademés, si considerem que llavors, Estats Units era el principal proveïdor d'armes d'Uganda, podem concloure que l'intenció principal del govern nortamericà era la d'aumentar el poder i influència d'Uganda sobre atres països de l'entorn i conseguir aixina tindre controlada la zona dels Grans Lagos.

La missió de les Nacions Unides MONOUR (o UNOMUR), que pretenia controlar la frontera entre Uganda i Ruanda per a evitar més conflictes com els que s'havien donat durant els últims anys per les incursions de el FPR en Ruanda, es va vore entorpida per Estats Units i Gran Bretanya, en el pretext de que faltaven proves objectives que verificaren eixes agressions, inclús quan varen ser els responsables de la MONOUR els que varen informar al Quarter General de les Nacions Unides de que Uganda els impedia realisar el seu treball i havia adoptat un comportament radical.

La missió UNAMIR o MINUAR, liderada pel general Dallaire, i creada per a cuidar del compliment dels acorts de Arusha (Tanzània) va ser durant quatre mesos bloquejada per nortamericans i britànics. Este retart va provocar tensions entre les parts ya enfrontades: FPR i govern de Habyarimana.

La primera embaixada en abandonar Ruanda va ser l'embaixada nortamericana (7 d'abril de 1994) i durant el genocidi va posar tot tipo d'impediments a les Nacions Unides per a poder actuar de forma decidida i enèrgica i poder aixina parar el conflicte.

Passats dos anys de la massacre, el 15 de novembre de 1996, Estats Units va bloquejar l'adopció i l'aplicació de la resolució 1080, per la que el Consell de Seguritat aprovaria el desplegament d'una força multinacional de protecció dels refugiats i població civil amenaçada en l'Est del exZaire i que estaven sent massacrats pels militars ruandeses.

Per últim, quan se li va preguntar a un membre de l'Administració Clinton per l'assistència massiva d'Estats Units al Governe Ruandés, est va respondre que «era necessari establir un règim militar molt potent en la regió dels Grans Lagos per a impondre solucions militars als conflictes»

Egipte

Per un atre costat, existixen documents que proven que l'exministre d'assunts exteriors d'Egipte i el exsecretario de la ONU varen estar implicats de manera significativa en el genocidi de Ruanda, degut a que es va provar la seua participació en la venda d'armes de manera illegal. D'igual manera, China va proveir al país africà d'una quantiosa suma de machets, armes utilisades per a portar a terme els assessinats de tutsis durant els cent dies que va durar la massacre.

Les companyies mineres

És sabut que el subsol del Congo conté jaciments de coure, niobi, cobalt, zinc, argent, diamants, urani, cadmi, carbó, petròleu, coltán i atres metals rars, pero sobretot concentracions d'or en cantitats excepcionals. Este fet pot ser un element important a l'hora d'observar les distintes actituts dels països que tradicionalment han dominat la zona des de l'época colonial. Les grans concentracions d'or (24 quilats) es convertixen en un factor més per a comprendre el insolidario comportament d'alguns països occidentals, que podrien haver priorisat les vides humanes a la seua competència per controlar els ingents recursos naturals de la zona.

L'expansió del conflicte

El genocidi ruandés va dur en si greus conseqüències per a la regió dels Grans Lagos. Poc temps despuix del terme de la crisis local, esta es va traslladar als veïns Zaire, Burundi i Uganda. El més afectat per açò va ser Zaire, que ya vivia una crisis interna producte de la desestabilisació generada pel desastrós govern de Mobutu Sese Seko.

Açò es va deure a que el corrupte president Mobutu, havia permés als extremistes hutu entre la població de refugiats operar en impunitat. En octubre de 1996, va continuar el respal dels militants hutus conduint a un alçament de l'ètnia tutsi Banyamulenge en el Zaire oriental (recolzat política i militarment per Ruanda), que va marcar el començ de la Primera guerra del Congo.

L'arribada de millons de refugiats es va convertir en el caldo de cultiu que desnugaria la Primera i la Segona Guerra del Congo i que deixaria el tràgic saldo de 3,8 millons de morts i un extensiu número d'exiliats.

Juïns i castics

Artícul principal → Tribunal Penal Internacional per a Ruanda.

El 8 de novembre de 1994, per resolució del Consell de Seguritat de les Nacions Unides, i en virtut de lo dispost en el Capítul VII de la Carta de les Nacions Unides, en considerar que el genocidi ruandés era un greu atentat contra la pau i la seguritat internacional, es va crear un Tribunal Penal Internacional per a Ruanda. Este tribunal té com a objecte la persecució dels líders i instigadors del genocidi.

Al mateix temps, una volta que la situació va estar mijanament normalisada, els tribunals ruandeses varen iniciar centenars de processos contra inculpats de cometre les greus violacions als drets humans. Fins a la data més de 700 persones han segut condenades pels tribunals de càrrecs de genocidi i uns atres.

Buscats

• Bernard Munyagishari (arrestat)
• Augustin Bizimana

Cas Akayesu

Constituïx una fita mundial en ser considerada la primera condena internacional per genocidi i la primera en reconéixer la violència sexual com a actes constitutius de genocidi. El Tribunal Penal Internacional per a Ruanda, creat el 8 de novembre de 1994, en el cas Akayesu, va declarar a un acusat culpable de violació per no haver impedit ni detingut una violació en la seua calitat d'oficial, i no per haver-la comés personalment. El tribunal va considerar que la violació constituïa tortura i que, donades les circumstàncies, la violació generalisada, com a part d'unes "mides dirigides a impedir naiximent dins del grup", constituïa un acte de genocidi. Per eixemple, en les societats a on la pertinença a una ètnia està determinada per l'identitat del pare, violar a una dòna per a deixar-la embarassada pot impedir-li donar a llum al seu fill en el sí del seu propi grup.

Jean Paul Akayesu, antic alcalde de la ciutat ruandesa de Taba, va ser arrestat en Zàmbia el 10 d'octubre de 1995 i va ser transferit a l'Unitat de Detenció del Tribunal en Arusha el 26 de maig de 1996. El juí va començar en juny de 1997 i el 2 de setembre de 1998 la Cambra Processal I ho va trobar culpable de genocidi, incitació directa i pública a cometre genocidi i crims de lesa humanitat. El 2 d'octubre de 1998 va ser sentenciat a presó de per vida. Akayesu complix condena a cadena perpètua en una presó de Mali.

Theoneste Bagosora va ser trobat culpable per un tribunal de l'ONU i condenat a cadena perpètua. Va ser acusat de comandar les tropes i milícies hutu Interahamwe, responsables de la massacre. Ademés, el tribunal va considerar que Bagosora va ser "responsable" de l'assessinat de la primera ministra Agathe Uwilingiyimana i destacats membres de l'oposició, aixina com de dèu soldats belgues.

Ademés, els juges varen condenar als oficials Aloys Ntabakuze i Anatol Nsengiyumva per la seua participació en el genocidi. L'acusat general Gratien Kabiligi va ser posat en llibertat.

El ICTR ha sentenciat a 32 persones des de 1997. El més recent va ser el famós cantant ruandés Simon Bikindi, qui va ser condenat a 15 anys de presó per haver pronunciat un discurs en juny de 1994 en el que va instar als hutus a matar a la minoria tutsi.

En atres mijos

Cine

• Hotel Rwanda, dirigida per Terry George. Película que homenaja a Paul Rusesabagina.
• Disparant a gossos, dirigida per Michael Caton-Jones, basada en fets reals protagonisats pel pare Vjekoslav Ćurić, sacerdot catòlic que va salvar a moltes persones morint ell mateixa.
• Sometimes in April, dirigida per Raoul Peck.
• 100 Days, dirigida per Nick Hughes i produïda per Eric Kabera.
• Flors de Ruanda, dirigida per David Muñoz.
• Shake Hands with the Devil: The Journey of Roméo Dallaire, dirigida per Peter Raymont.
• El dia que Deu es va anar de viage (Li jour où Dieu est parti en voyage), dirigida per Philippe Van Leeuw.
• Els 100 dies que no varen commoure al món. Documental (Argentina), dirigida per Vanessa Ragone.
• Els pardals canten en Kigali, dirigida per Joanna Kos-Krauze i Kristof Krauze. Narra les conseqüències del genocidi de la mà de Claudine, refugiada en Polònia junt a una ornitóloga, amiga de la seua família.
• Arbres de pau, dirigida per Alanna Brown

Lliteratura

• Menut país, novela autoficcional de l'escritor, cantant i raper franc-ruandés naixcut en Burundi Gaël Faye, que retrata la seua experiència de chiquet en el context social i polític del genocidi.

Vore també

• Genocidi congoleny
• Gran crisis de refugiats dels Grans Lagos
• Resolució 2029 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides

Bibliografia

• Rusesabagina, Paul. Un home corrent. Península (2007) ISBN 978-84-8307-760-3
• Informe del Secretari General S/1994/640 de data 31 de maig de 1994

Enllaços externs

Rwandan Genocide en Wikimedia Commons.

• EL SECRETARIO GENERAL, Mensage en el Dècim Aniversari del Genocidi en Ruanda, 7 d'abril de 2004.
• Benedicto XVI. Carta al President de la República de Ruanda en ocasió de el XIII aniversari del començ del genocidi en el país (3 d'abril de 2007)
• Web de les Nacions Unides
• Senyes i sifres sobre Ruanda, UNICEF
• BBC News: Rwanda's 100 days of genocide

• Esclata el genocidi: les cròniques de La Vanguardia
• Mans Unides: cicatrius de Ruanda
• Diari El Món: Bizimungu, un atre genocida «caçat»
• Hotel Rwanda Rusesabagina Foundation [3] archivat en Wayback Machine.
• "Genocidi: Ruanda, l'història real", El Món, 23 de febrer de 2005.
• Thomas Pogge, "Power v Truth: Realism and Responsibility - Comment on Thomas Franck", 2004.
• "L'imperialisme i l'expansió colonial"
• Waldemar Fontes "Missió de Pau de ONU en Rwanda any 1994 - Diari d'Anotacions Personals" [4] archivat en Wayback Machine., 1994.
• "La reconciliació vigilada", El País, 6 d'abril de 2014.
• "Ruanda: 'Vaig organisar l'assessinat de sis mil persones'", La Vanguardia, 6 d'abril de 2014.