Firenze

Florencia () és una ciutat situada en el nort de la región central de Itàlia; capital i ciutat més poblada de la ciudad metropolitana homónima i de la regió de Toscana, de la que és el seu centre històric, artístic, econòmic i administratiu. Conta en uns Plantilla:Población comune Italia i és el centre de un área metropolitana d'aproximadament un milló i mig d'habitants.

Capital d'Itàlia entre 1865 i 1871 durant la Unificación italiana, en la Edad Media va ser un important centre cultural, econòmic i financer. Va conéixer la seua época de major esplendor despuix de l'instauració del Gran Ducado de Toscana baix el domini de la dinastía Médici.

Florencia és el núcleu urbà en el que es va originar en la segona mitat del XIV el moviment artístic denominat Renacimiento, i li la considera una dels breçols mundials de l'art i de l'arquitectura aixina com també una de les ciutats més belles del món. Su centro histórico va ser declarat Patrimonio de la Humanidad en 1982 i en ell destaquen obres medievals i renaixentistes com la cúpula de Santa María del Fiore, el Ponte Vecchio, la Basílica de Santa Cruz, el Palazzo Vecchio i museus com els Uffizi, el Bargello o la Galería de la Academia, que acull al David de Miguel Ángel.

Etimología

En fundar-la, els romanos la varen denominar Florentia, que en latín significa florecimiento. Posteriorment va passar a cridar-se Fiorenza en l'época medieval, terme que va ser molt usat en el llenguage poètic, originant-se d'ahí el seu actual nom en italià: Firenze.

Geografia

Emplazamiento

Florencia vista desde el cementerio Porte Sante.

La ciutat de Florencia es troba situada en el centre d'una conca rodejada per tres costats pels tossals arcillosas de Cercina que se situen sobre el barri de Rifredi i l'hospital de Careggi al nort, pels tossals de Fiesole al noreste, de Setignano a l'est, i de Arcetri, Poggio Imperiale i Bellosguardo al sur. La planura sobre la que es troba la ciutat és travessada pel río Arno i per atres cursos d'aigua menors com el Mugnone, el Terzolle i el riu Greve.

El área metropolitana de Florencia, Prato y Pistoia és un àrea densament poblada que comprén la totalitat de la ciudad metropolitana de Florencia, de la Província de Prato i de la Província de Pistoia. Les zones planes de l'àrea metropolitana constituïxen espais altament modificats pel ser humà, en amplis sectors industrials i comercials, en els que els espais naturals són molt reduïts. Les zones de tossals adjacents a la ciutat conten des de fa sigles en una vocació fonamentalment agrícola i habitacional, i els seus boscs originaris han segut reduïts de forma dràstica per l'activitat humana, especialment en les zones al sur i a l'est de la ciutat. Existixen zones humides cap a l'oest de la ciutat seguint el curs del riu Arno. Té uns 378 239 habitants.

Clima

Florencia té un clima subtropical húmedo (Cfa), tendint a mediterráneo (Csa), segons la clasificación climática de Köppen. Els estius són molt calorosos i més secs que el periodo hivernal, encara que solament juliol està per baix dels 40 mm, sent inexistent el periodo de sequia estival característica dels climes mediterràneus. Aixina mateix, les temperatures superen en ocasions els 35 °C i inclús els 40 °C en estiu. Els hiverns, en canvi, són frets i humits, podent baixar la temperatura per baix de -5 °C. Les nevades es produïxen en una freqüència d'una volta a l'any.

La pluja que cau en estiu és de tipo convectivo, mentres que la major part de les precipitacions es produïxen des de l'autumne a la primavera, sent a finals de l'autumne especialment abundants. Per lo tant, en llínees generals, es podria definir a Florencia com una ciutat en un clima extrem: molta calor en estiu i molta fredor en hivern, acompanyat de pluges regulars i abundants sobretot en els mesos de novembre-febrer.

Història

Artícul principal → Historia de Florencia.

Orígenes romanos

Florencia va ser fundada per Julio César com a assentament per a soldats veterans en el 59 a. C. Es va cridar Florentia i es va construir en l'estil d'un campament de l'eixèrcit en els carrers principals, la penca i la decumanus, creuant-se en l'actual plaza de la República. Situada en la Vía Cassia, la ruta principal entre Roma i el nort, i en la fèrtil vall del Arno, l'assentament es va convertir ràpidament en una important ciutat comercial. L'emperador Diocleciano la va declarar capital de la província de Tuscia en el III

San Miniato va ser el primer màrtir de Florencia. Va ser decapitat al voltant de l'any 250, prop de lo que hui és la plaza de la Señoría, durant les persecucions anticristianas de l'emperador Decio. Conta la llegenda que, despuix de l'eixecució, ell mateixa va arreplegar el seu cap i va caminar a través del riu Arno fins a la seua ermita en el tossal Mons Fiorentinus, a on hui s'erigix la Basílica di San Miniato al Monte.

Comienzos de la Edad Media

Despuix de l'establiment d'un bisbat al voltant del començ del IV, la ciutat va experimentar periodos turbulentos baix el govern ostrogodo, durant el qual la ciutat va estar a sovint afectada per la guerra entre ostrogodos i bizantinos pel control. Va viure alternativament baix un i un atre mando, ya que els contendents guanyaven el govern a través del sege i ho perdien de nou. Açò va poder haver segut la causa de que la població decaiguera a menys de 1000 habitants.

La pau va tornar durant el govern lombardo en el VI. Conquistada per Carlemany en el 774, Florencia va entrar a formar part del ducado de Toscana, en Lucca com a capital. La població va tornar a créixer i el comerç va prosperar. En l'any 854, Florencia i Fiesole es varen unir en un sol comtat.

Edad Media

Fachada principal de la catedral de Santa María del Fiore.

El margrave Hugo va elegir Florencia com la seua residència en lloc de Lucca al voltant de l'any 1000. Açò va iniciar l'Edat d'Or de l'art florentino. En 1013 es va escomençar la construcció de la Basílica de San Miniato al Monte. L'exterior del Baptisterio va ser revisat en estil románico entre 1059 i 1128.

En el XII va començar el periodo comunal i varen sorgir els primers i potents gremios del gótico, de l'escola de Giotto i de l'escola internacional, de Giovanni Boccaccio i de el seu Decamerón.

En este mateix sigle la ciutat es va afonar en una disputa interna entre els Gibelinos, que recolzaven a l'emperador germà, i els Güelfos, pro papals. Estos últims varen triumfar i es varen dividir en dos faccions feudals, els Blancs i els Negres, liderats respectivament per Vieri de' Cerchi i Cors Donati. Estes lluites finalment varen dur a l'exili als Güelfos Blancs, entre els que es trobava Dante Alighieri. Esta disputa interna va ser documentada més vesprada per Dino Compagni, un Güelfo Blanco, en el seu Crónicas de Florencia.

Este conflicte polític no va impedir que la ciutat es convertira en una de les ciutats més poderoses i pròsperes d'Europa, en la seua pròpia moneda d'or. El florín d'or (fiorino d'or) de la república de Florencia, que es va introduir en 1252, va ser la primera moneda d'or europea en cantitats suficients per a tindre un paper comercial significatiu des del VII. Molts dels bancs florentinos tenien sucursals a lo llarc d'Europa, i el florín es va convertir ràpidament en la moneda de comerç dominant en Europa occidental. Este periodo també va vore el decliu de l'anteriorment poderosa Pisa, que va ser derrotada per Génova en 1284 i subyugada a Florencia en 1406. El poder va canviar de l'aristocràcia a la elite mercantil, seguint el moviment contrari al govern aristocràtic liderat per Giano della Bella, que va tindre com resultat una série de lleis anomenades Ordenanzas de Justicia (1293).

D'una població estimada de 80 000 habitants abans de l'epidèmia de peste negra de 1348, es diu que al voltant de 25 000 es dedicaven a l'indústria de la llana en la ciutat: en 1345 Florencia va ser l'escenari d'un intent de folga dels cardadores (ciompi), els qui en 1378 varen iniciar un breu tumult contra la oligarquía, l'anomenada el Tumult dels Ciompi. Despuix de la seua supressió, Florencia va estar baix el domini de la família Albizzi (1382-1434), grans rivals dels Médici.

Renacimiento

Artícul principal → Renacimiento florentino.

Epidemia de Peste Negra de 1348 en Florencia

Cosimo de Médici va ser el primer membre de la família Médici en controlar la ciutat entre bastidors. Encara que la ciutat era tècnicament una espècie de democracia, el seu poder venia d'una llarga ret de patrocini ademés de la seua nova aliança en els immigrants, la gent nuova. No obstant, el nom de la seua família estava tacat per la condició de usureros, i Cosme, decidit per la redenció, va acceptar front al Papa la finançació del Monasterio de San Marco, prova de lo que Cosme podia brindar per a salvar la seua ànima. El fet de que els Médici eren banquers del papa també va contribuir al seu ascens. Cosimo va ser succeït pel seu fill Piero, que va ser succeït poc despuix pel net de Cosimo, Lorenzo, en 1469. Lorenzo de Médici va nàixer en el moment en que la família era rica i va rebre la millor educació possible, per lo que va anar un gran patró de les arts, encarregant treballs a Miguel Ángel, Leonardo Da Vinci i Botticelli. El seu somi era que la bellea i els mits de l'antiguetat clàssica resorgiren, fent tot lo possible per a que l'art florentino creixca. Lorenzo també va ser un talentós músic i va dur a Florencia a alguns dels compositors i cantants més famosos del moment, com Alexander Agricola, Johannes Ghiselin i Heinrich Isaac.

Cosme de Médici

Despuix de la mort de Lorenzo en 1492, li va succeir el seu fill Piero II. Quan el rei francés Carlos VIII invadix el nort d'Itàlia, Piero II elegix resistir; pero quan es dona conte del tamany de l'armada francesa a les portes de Pisa, té que acceptar les humillantes condicions del rei francés. Açò fa que els florentinos es rebelen i expulsen a Piero II. En el seu exili en 1494, el primer periodo del govern Médici termina en la restauració d'un govern republicà.

Girolamo Savonarola sent cremat en la foguera en 1498.

Durant este periodo el flare dominico Girolamo Savonarola es convertix en prior del monasteri de Sant Marque en 1490. Va ser famós per el seu sermones: va reconéixer en l'exili dels Médici el treball de Deu, que els castigava aixina per la seua decadència. Va aprofitar l'oportunitat per a fer reformes polítiques que dugueren a un govern més democràtic. La seua obsessiva persecució de l'estesa sodomía i atres plaers mundans varen influir i varen presagiar la majoria de les controvèrsia religioses dels sigles següents. Pero quan Savonarola va acusar públicament al papa Alejandro VI de corrupció, se li va prohibir que parlara en públic, pero va desobedir i va ser excomulgado. Els florentinos, cansats de les seues ensenyances radicals, es varen tornar contra ell i ho varen arrestar. Va ser declarat hereje i cremat en la foguera en la Piazza della Signoria el 23 de maig de 1498.

Una atra personalitat inusual va ser Nicolás Maquiavelo, els consells de la qual per a la regeneració de Florencia baix un liderage fort han segut en freqüència vists com la llegitimació de la conveniència política i inclús de l'abús d'autoritat. Maquiavelo, baix encàrrec dels Médici, va escriure les Historias florentinas, l'història de la ciutat. Florencia desterra als Médici per segona volta i restablix la república el 16 de maig de 1527.

De nou restaurats en el respal de l'emperador i del papa, els Médici es convertixen en 1537 en ducs hereditaris de Florencia, i en 1569 en Grans Ducs de Toscana, governant per dos sigles. En tota la Toscana, solament la República de Lucca (més vesprada un ducado) i el Principat de Piombino eren independents de Florencia.

Florencia y el Renacimiento

Florencia hacia la segunda mitad del XVI (Civitates orbis terrarum)

L'onada d'investigació artística, lliterària i científica que va tindre lloc en Florencia en els sigles XIV al XVI va ser propiciada per la preocupació pels diners, la banca i el comerç i en el desplegament de riquea i oci. Simbolisa un moment en el que el talent humà es potencia en l'atmòsfera econòmica de la ciutat i alcança d'esta forma l'apogeu que permet que l'art es convertixca en una manera de viure.

Un grup d'artistes florentinos es contrapon a les fòrmules de tradició i coneiximent en les que havien creixcut, comencen a concebre el món a partir d'una nova visió cultural i en açò es generen certs canvis en l'arquitectura de l'época. Les preguntes deixen de basar-se únicament en la bellea i lo apropiat, i adquirix protagonisme també lo correcte.

D'esta forma, s'inicia un exhaustiu estudi dels elements del llenguage antic (órdens, estructures murals, relacions espacials), pero no buscant repetir un patró sino intentant aplicar els métodos als problemes actuals.

En els diners guanyats, els Médici, banquers molt rics, varen patrocinar a diferents artistes com Miguel Ángel. No obstant, açò no era simplement partix de l'afecte de la família cap a l'art, sino que també era la forma de manifestar-se i impondre's, de promocionar les seues capacitats polítiques i econòmiques front al restant de les figures polítiques del moment. Aixina mateix, l'influència de l'Iglésia era molt poderosa. Segons la Biblia, l'usura (préstam de diners) era un pecat mortal, lo que aterrorizaba als banquers en la condena eterna. No obstant, una clàusula de rescissió permetia la salvació de l'infern patrocinant obres, ya anaren d'art o arquitectura.

És aixina com comença una época de embellecimiento de la ciutat, modificació d'espais públics i privats i construcció de nous monuments en abdós esferes. És coneguda com el breçol del Renacimiento, si ben el primer palau i entorn de tals característiques va ser la ciutat de Urbino.

Ademés, la crisis de l'Iglésia catòlica (especialment la controvèrsia sobre el papado francés de Aviñón i el Gran Cisma), unida als efectes catastròfics de la peste negra, varen dur a una revaluación dels valors medievals, que va donar com resultat el desenroll d'una cultura humanista, estimulada pels treballs de Petrarca i Boccaccio. Estos fets varen propiciar una revisió i estudi de la antigüedad clásica, de la que va sorgir la Renaixença. Florencia es va beneficiar material i culturalment dels seus intercanvis marítims en consciència social.

Edad Contemporánea

Vista de Florencia por Carl Gustav Carus (1841)

L'extinció de la llínea Médici i l'ascensió en 1737 de Francisco Esteban, duc de Lorena i marit de María Teresa I de Austria, va conduir a una temporal inclusió de la Toscana en els territoris de la corona austríaca. Es va convertir en una segundogenitura (dret del segundogénito) de la dinastia Habsburgo-Lorena, que va ser deposta pels Borbón-Parma en 1801 (a la seua volta deposts en 1807), i restaurats en el Congreso de Viena; la Toscana es va convertir en una província del Reino de Itàlia en 1861.

Florencia va substituir a Turín com a capital del Regne d'Itàlia en 1865. Sis anys més vesprada, en 1870, despuix de la retirada de les tropes franceses i la conquista de Roma, la capital va ser traslladada novament. Durant este breu periodo de capitalitat, el cridat Firenze Capitale, la ciutat de Florencia va experimentar una considerable expansió i modernisació.

Despuix de duplicar-se durant el XIX, la població de Florencia es va triplicar en el XX en l'aument del turisme, comerç, servicis financers i indústria. Durant la Segunda Guerra Mundial, la ciutat va sofrir l'ocupació alemana durant un any (1943-1944) i va ser declarada ciutat oberta. Els soldats aliats que varen morir expulsant als soldats alemans de la Toscana estan enterrats en cementeris a les afores de la ciutat.

Calle florentina a comienzos del XX

Va tindre un paper molt important durant eixos anys el famós café de Florencia Le Giubbe Rosse des de la seua fundació fins a hui. La Piazza del Mercato Vecchio va ser destruïda i va anar renombrada Piazza Vittorio Emanuele II. Hui li la coneix com Piazza della Repubblica, i és a on està el Giubbe Rosse. A finals del XIX, l'administració de la ciutat va decidir arrasar el vell barri del Mercato Vecchio en favor d'una nova plaça dedicada a Vittorio Emanuele II, en lo que l'àrea va perdre el seu esplendor medieval original. Hui en dia el café lliterari Giubbe Rosse està publicant llibres d'autors italians famosos com Mario Luzi, Manlio Sgalambro, Giovanni Llesta, Menotti Lerro i Leopoldo Paciscopi.

El 4 de noviembre de 1966, como consecuencia de las lluvias torrenciales, la ciutat va sofrir la més forta riada de la seua història quan el Arno va alcançar 4500 m³/s, anegando el caixco històric. En alguns punts, com la Piazza di Santa Croce, l'aigua va superar els 5 m d'altura. Els danys en el patrimonio histórico (Ponte Vecchio, Duomo, Signoria) varen ser quantiosos. No va haver advertència de les autoritats, que sabien que l'inundació es produiria, llevat per una cridada als joyers del Posa't Vecchio. En tota la ciutat hi ha menudes plaques en els murs indicant el nivell màxim que va alcançar l'aigua.

Entre 1968 i 1985 varen tindre lloc una série d'assessinats perpetrats pel Monstruo de Florencia (en italià Mostro vaig donar Firenze). Setze persones varen fallir per un assessí que a dia de hui no s'ha averiguat quí va ser.

Demografia

Evolució demogràfica

Any	1861	1871	1881	1901	1911	1921	1931	1936	1951	1961	1971	1981	1991	2001	2011
Població	150 864	201 138	196 072	236 635	258 056	280 133	304 160	321 176	374 625	436 516	457 803	448 331	403 294	356 118	378 236

Fuente ISTAT - elaboración gráfica de Wikipedia

Com moltes atres ciutats d'Itàlia, la població de jubilats és molt major que la dels menors de 14 anys, i envellix de manera constant. Es presenten les senyes referents a maig de 2006: En 2006 es varen registrar 2752 (7,5‰) naiximent i 4.287 (11,7‰) defunció, en un aument natural de -1.535 unitats respecte a 2005 (-4,2‰). Les famílies conten en un promig de 2 components. El 31 de decembre de 2006 la població total era de 365 966 habitants, dels quals 34 939 (9,5%) eren estrangers.

Patrimonio histórico

Vore també: Centro histórico de Florencia

Vore també: Museos de Florencia

Vista del casco histórico.

Florencia és una ciutat coneguda a nivell mundial pel seu patrimoni artístic i arquitectònic. L'estil artístic més estés en la ciutat és el renaixentiste, creat en la mateixa ciutat en la segona mitat del XIV, encara que també conta en un important patrimoni d'atres estils arquitectònics i artístics. Su centro histórico va ser declarat Patrimonio de la Humanidad per la Unesco en 1982.

El cor de la ciutat és la Piazza della Signoria, en la que es troba el Palazzo Vecchio, centre administratiu de la ciutat des de l'época medieval, la Loggia dei Lanzi i la propenca Galería de los Uffizi, un dels museus més importants d'Itàlia. A pocs minuts de dita plaça es troba la piazza del Duomo, el centre del qual és la Basílica de Santa María del Fiore, catedral de Florencia i coneguda per la seua cúpula, obra mestra renaixentista proyectada per Filippo Brunelleschi. El conjunt monumental de la piazza del Duomo es completa en el Campanile de Giotto i el Baptisterio de San Juan.

Florencia va ser un semillero de les arts en la Renaixença, en pintors com Vasari, Bronzino, Pontormo, Andrea del Sarto, Fra Bartolommeo, Miguel Ángel, Rafael, Leonardo dona Vinci, Perugino, Signorelli, Girlandaio, Masaccio, Giotto, Botticelli, Andrea Verrochio, Fraangelico, Filippino Lippi i Piero della Francesca; escultors com Giacomo della Porta, Giovanni dona Bologna, Miguel Ángel, Desiderio, Leonardo dona Vinci, Donatello, Giotto i Antonio Pollaiuolo; arquitectes com Vasari, Arnolfo Vaig donar Canvi, Miguel Ángel, Sangallo, Bramante, Leonardo dona Vinci, Brunelleschi, Alberti, Giotto i Filarete; i escritors com Dante, Poliziano, Leonardo dona Vinci, Boccaccio i Maquiavelo. També cal destacar la gran importància que rep la ciutat per la creació de la perspectiva llineal, que dona forma a numeroses obres contingudes en ella.

Vista panorámica de Florencia desde el Piazzale Michelangelo.

Duomo de Santa María del Fiore

Artícul principal → Santa María del Fiore.

Catedral de Santa María del Fiore, en el batisteri i el campanile.

La catedral (en italià duomo, prové del llatí «Domus Dei», és dir «Casa de Deu») consagrada a Santa María del Fiore es troba en ple caixco antic de la ciutat. Data del XIV, en ple Renacimiento primerenc. És famosa per la seua gran cúpula, que té 45 m de diàmetro i 100 d'altura. Va ser dissenyada per Filippo Brunelleschi, un dels més grans arquitectos renaixentistes. En l'interior conté unes fresca de Giorgio Vasari que representen el juicio final. L'edifici, d'unes dimensions jagantesques, és de cruz latina, en una nau principal i dos laterals. El sol està recobert de mármol de colors que forma un llaberint de formes i textures. Llevat la cúpula i les teulades de ceràmiques taronges, les parets del temple estan recobertes de marbre toscano blanc, vert i rosa, formant dibuixos nerviosos i màgics. Este recobriment data de la Renaixença, llevat el de la frontera, que és del XIX.

Una característica que tenen molts temples italians és que el campanar no està unit a l'iglésia, sino separat, a pocs metros de la mateixa. Va ser dissenyat per Giotto i està completament recobert per marbre toscano de colors vius. Just davant de la catedral es troba el suntuoso baptisterio. La part més célebre del batisteri són les portes del costat Este, també conegudes com a Portes del Paraís, obra de Ghiberti. Estan decorades en bajorrelieves de bronze dorat, incloent un autorretrato de l'artiste.

Puentes

Vista del Ponte Vecchio.

• Ponte Vecchio (en espanyol, Pont Vell) és el pont més conegut i antic de Florencia. D'orige medieval, va ser remodelat durant la Renaixença, substituint-se les tendes de pellers per les de joyers. Va ser l'únic pont que va sobreviure als bombardejos nazis de la ciutat de Florencia en la Segunda Guerra Mundial, i actualment és un dels símbols més reconeixibles de la ciutat i un dels llocs més freqüentats pels turistes.
• Puente Santa Trinidad, el qual pren el nom de l'iglésia de la Santa Trinitat.
• Pont alle Grazie.
• Pont Carraia, construït de fusta en 1218 en el nom de «Pont Nou», va anar el segon en ser construït despuix del Pont Vell. Destruït despuix d'una inundació va ser reconstruït de pedra.
• Pont de Sant Nicolás.
• Pont alla Vittoria.

La Piazza della Signoria

Artícul principal → Plaza de la Señoría.

La famosa Piazza della Signoria és la plaça major de Florencia, a on es troba la Font Manierista de Neptuno, de Ammannati, la Loggia dei Lanzi i el Palazzo Vecchio (o Palazzo della Signoria), sèu del Ayuntamiento. En la plaça es troben tres estàtues: Cosimo «el Vell» a cavall, el Hércules i Caco i una reproducció de el David de Miguel Ángel, que fa guàrdia a l'Ajuntament junt a Hércules.

En la «Loggia dei Lanzi» es troben numeroses escultures colecció dels Médici. Entre les més destacades estan «Perseo», de Cellini, i el "Rapte de les Sabinas", de Giambologna.

Palacio Vecchio

Artícul principal → Palazzo Vecchio.

[[Archiu:Palazzo Vecchio by nigth.jpg|thumb|Vista del [[Palazzo Vecchio].]]]

És la sèu de l'ajuntament de Florencia, finalisat en 1322, i encara manté la seua funció original. És famós pel seu alt campanar, en una campana que cridava als ciutadans a assamblea. Posseïx varis salons, com el dels lliris, i una menuda colecció d'art en la que es troben la Victoria, de Miguel Ángel, o el Ángel en delfí, de Andrea del Verrocchio.

Galería de los Uffizi

Artícul principal → Galería Uffizi.

[[Archiu:Florence, Italy - panoramio (125).jpg|thumb|left|Vista de la Galería Uffizi.]]

Emplaçat en el palau d'oficines per a l'administració toscana en temps de Cosme I, en l'actualitat és el primer museu d'Itàlia i del món referent a pintura renacentista. Tota la fortuna de la família dels Médici es troba en este temple de la pintura. En la extens obra dels Uffizi hi ha pintura des del Gótico fins al XVIII. Dins del seu patrimoni es troben obres de Sandro Botticelli, com la Primavera o el Naiximent de Venus. També de Miguel Ángel (La Sagrada Família, 1507), de Piero della Francesca (El Duc i la Duquesa de Urbino, 1460), de Filippo Lippi (La Verge i el Chiquet en dos angelitos, 1466), de Rafael (Virgen del jilguero, 1506) i Leonardo da Vinci, entre uns atres.

Palacio Bargello

Artícul principal → Palacio Bargello.

El Palau Bargello, hui dia sede del Museu Nacional Bargello, està situat en una antiga prisión propenca a la Piazza della Signoria. Reunix una interessant colecció d'escultures de tot tipo i estils, en obres com el Baco de Miguel Ángel, el Mercurio de Giambologna o el David de Donatello. El museu, que és a l'escultura com la Galleria degli Uffizi a la pintura, està fòra dels circuits turístics més comuns. És important revisar cada una de les seues estructures arquitectòniques.

Galería de la Academia

Artícul principal → Galería de la Academia de Florencia.

El «David» de Miguel Ángel, la obra maestra de la Galería de la Academia de Florencia.

En la Galeria de l'Acadèmia s'exhibix l'original de el David de Miguel Ángel, ademés de moltes atres escultures de dit artista, podent-se observar també algunes obres incompletes d'ell.

Basílica de San Lorenzo

Artícul principal → Basílica de San Lorenzo de Florencia.

Cal recordar que en esta época la burguesia del nort d'Itàlia és la que eixercix de mecenes per a l'art de el quattrocento. Per una atra part es veu clarament l'influència de l'art clàssic pels elements constructius: casetones, óculos i bóvedas vaídas. Era l'iglésia de la família Médici. Posseïx una cúpula dissenyada per Buonantoni i unes capelles en retaules escultòrics fets per Miguel Ángel, com les tombes de Lorenzo i Catalina de Médici. També té una escala i una biblioteca feta per Miguel Ángel, construïdes sobre el claustre. Els interiors varen ser construïts en gran part per Brunelleschi en 1427.

Interior de estilo renacentista de la Basílica de San Lorenzo.

En l'any 1418 es decidix remodelar i ampliar l'antiga iglésia medieval de Sant Lorenzo, per la part del transepto, el presbiteri i les capelles. En el 1421 es decidix aplicar el proyecte de substitució complet de l'iglésia. Giovanni de Médici encarrega a Brunelleschi el nou edifici, pero est estava condicionat per lo que ya s'havia dissenyat. Les obres es paralisaran entre els anys 1429 i 1442, a causa d'alguns problemes dels Médici, de manera que les obres seguiran en marcha quan Brunelleschi muiga. Les obres seran dutes llavors per Antonio Manetti Ciaccheri, el qual prendrà de model les antigues basíliques paleocristianas i medievals gòtiques, de cos llongitudinal, de tres naus i transepto. La capella principal s'obri al transepto, i té la mateixa altura i esgambi que la nau principal. La nau és de creu llatina, té dèu capelles de volta de quatre punts, que s'òbrin a la zona de la travessia i a la del transepto. Les capelles laterals tenen la mateixa proporció que els arcs de les naus, i estan cobertes per volta de canó. Brunelleschi introduirà les formes dels órdens clàssics, com per eixemple, les diferents altures de l'edifici, les quals es rigen per dos tipos d'órdens clàssics. Hi haurà tres sistemes d'arcs, pero solament dos tipos d'órdens. L'orde major s'aprecia en els ànguls de la travessia, i l'orde menor en la columnata de les naus laterals i en les pilastres de les capelles laterals

Basílica del Santo Spirito

Artícul principal → Basílica del Santo Spirito.

La basílica del Sant Spirito va ser proyectada en 1434 per Filippo Brunelleschi en la seua última etapa estilística, pero no es va construir fins a 1444. La frontera no està decorada, i és a on es varen aportar les principals idees de Brunelleschi. Este edifici representa una proposta molt més moderna que la de Sant Lorenzo, és de major racionalisació, i s'aprecia que té una normalisació del llenguage arquitectònic. Es pot considerar com una espècie de revisió crítica de lo que s'estava fent en Sant Lorenzo. La planta original es coneix per un dibuix de De Sangallo en el còdex vaticà Barberino, de 1424. Hi ha una gran sistematisació de l'espai, té un estil molt més coherent i més ordenat. La solució que es propon consistix en el mòdul base de les crucerías de les naus laterals s'encadenen de manera que s'unix tot el perímetro de l'edifici i de l'espai central de la creu llatina. Aixina es crea un deambulatorio continu en el proyecte original.

Museo Nacional de San Marcos

Artícul principal → Museo Nacional de San Marcos.

Este convent es va fundar en el XIII, i en 1437 es va ampliar per l'arribada d'uns flares dominicos. Posseïx la major colecció de murals de Fra Angelico. Alberga el Museo Nacional de San Marcos.

Basílica de Santa Maria Novella

Artícul principal → Iglesia de Santa María Novella.

La Basílica de Santa María Novella és una de les iglésies més importants de la ciutat italiana de Florencia, i es troba situada en el noroest de la part antiga de la ciutat. Dins està la farmàcia més antiga d'Europa, que data de 1221 i actualment dona servici.

Piazza della Repubblica

Artícul principal → Plaza de la República (Florencia).

Plaza de la República.

La Piazza della Repubblica és una de les més importants places de la ciutat. Es va construir sobre l'antic gueto judeu de Florencia. Ací es pot trobar l'històric café lliterari Giubbe Rosse, a on poetes com Giovanni Papini, Giuseppe Prezzolini, Eugenio Montale, Mario Luzi, Filippo Tommaso Marinetti (vore Futurismo) es reunien a discutir de lliteratura.

Atres punts d'interés artístics són Santa Croce o el Sant Spirito.

Encara que la ciutat és famosa en el món sancer per conservar-se igual que en el XVI, l'ajuntament de Florencia ha posat en marcha alguns proyectes de modernisació. Est és el cas de l'estació del tren d'alta velocitat, dissenyada per Norman Foster.

Transportes

Aeropuertos

El aeropuerto de Florencia es troba a uns 6 quilómetros del centre de la ciutat. Es tracta d'un aeroport regional en pocs vols, principalment nacionals, encara que també conta en alguns destins europeus. Està comunicat en la ciutat per mig d'autobús, encara que està planejada una llínea de tramvia que ho comunique en el centre històric. El aeropuerto de Pisa és el principal aeroport de la regió de Toscana i la millor forma de volar a Florencia. Està conectat per una llínea de ferrocarril i d'autobusos en Florencia, i el trayecte tarda una hora aproximadament en aplegar de l'aeroport a la estación de Firenze Santa Maria Novella.

Ferrocarriles

La principal estació de Florencia és la de Santa María de Novella (Firenze S.M.N.). En la seua plaça es troben les principals estacions d'autobusos, aixina com parades de gran part dels autobusos urbans de la ciutat. Es troba a uns 5 minuts a peu de el duomo, i constituïx el principal punt d'entrada per als visitants i turistes de la ciutat.

Atres estacions ferroviàries de Florencia són les de Florencia Rifredi i Florencia Campo di Marte.

Transporte público

D'acort en el reporte de Moovit de juliol de 2017, el promig de temps que les persones passen en transport públic en Florencia, per eixemple des d'i cap al treball, en un dia de la semana és de 59 minuts, mentres que el 13 % de les persones passen més de 2 hores tots els dies. El promig de temps que les persones esperen en una parada o estació és de 14 minuts, mentres que el 22 % de les persones esperen més de 20 m cada dia. La distancia promig que la gent sol recórrer en un sol viage és de 4.1 km, mentres que el 3 % viaja per més de 12 km en una sola direcció.

Deportes

El principal club de fútbol de la ciutat és la ACF Fiorentina, el qual participa en la Serie A, la principal categoria del fútbol nacional. Les seues trobades de local els disputa en el Estadio Artemio Franchi.

Ciudades hermanadas

Florencia està hermanada en les següents ciutats:

• Arequipa (Perú)
• Asmara (Eritrea)
• Atenas (Grècia)
• Budapest (Hongria)
• Cannes (França)
• Cracovia (Polònia)
• Damasco (Síria)
• Resistencia (Argentina)
• Dresde (Alemània)
• Edimburgo (Regne Unit)
• Estambul (Turquia)
• Fez (Marroc)
• Filadelfia (Estats Units)
• Gifu (Japó)
• Granada (Espanya)
• Hebrón (Palestina)
• Isfahán (Iran)
• Jeonju (Corea del Sur)
• Kassel (Alemània)
• Kiev (Ucrània)
• Kioto (Japó)
• Kuwait (Kuwait)
• Malmö (Suècia)
• Medellín (Colòmbia)
• Nankín (China)
• Nazaret (Israel)
• Ningbo (China)
• Olomouc (República Checa)
• Porto Vecchio (França)
• Providence (Estats Units)
• Puebla (Mèxic)
• Reims (França)
• Riga (Letònia)
• Salvador de Bahía (Brasil)
• Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina)
• Sídney (Austràlia)
• Tirana (Albània)
• Tremecén (Argèlia)
• Turku (Finlàndia)
• Valladolid (Espanya)

Personas notables

Artícul principal → Categoría:Personas de Florencia.

Vore també

• Corredor vasariano
• Ponte alle Grazie

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Firenze.
• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Florencia.
• Comune vaig donar Firenze: Siti Ufficiale, sitie web oficial de l'ajuntament de Florencia (italià)