Eternalisme

El eternalismo és una corrent filosòfica que tracta de descriure la naturalea ontològica del espai-temps (és dir, lo que "és" l'espai-temps). Es basa en la noció del temps com una dimensió més del univers físic, junt a l'espai, de tal manera que el futur pot dir-se que ya està ahí (no necessàriament el eternalismo implica negar una corrent objectiva del temps). A voltes es coneix esta teoria com a “bloc de temps” o “univers de bloc”, aixina conegut per la seua descripció de l'univers com un tot parmenídeo inalterable (2020, G. E. Romer) dotat de quatre dimensions, en oposició a l'idea comunament acceptada d'univers tridimensional modulat pel pas del temps. El seu contrari és el presentisme, encara que poden existir postures teòriques intermiges. Segons el presentismo, solament el temps present és real. El eternalismo considera que passat i futur són reals al mateix temps, i en establir un continu real, es relativiza l'estatus real exclusiu del present; el eternalista sol expondre el present com una simple ficció o ilusió, convenció o un estat sicològic dels sers cognitius.

Ya que el eternalismo considera reals, passat i futur com un mateix procés, es compromet llògicament en el sustantivismo: tesis segons la qual l'espai-temps no solament és una propietat de relació entre coses, també és una substància real. Si no s'admetera açò, no podria sostindre's que passat i futur existixen de per sí. No obstant, l'inversa (ser sustantivista de l'espai-temps, pero no eternalista) no implica esta unió entre abdós postures ontològiques.

Si es definix ‘Món’ com la composició de tots els events i processos, i a l'espai-temps li'l definix com un sistema d'events; es pot aplegar a deduir que, en un cosmos 4-dimensional, l'espai-temps és una dimensió més que no canvia respecte a res, per lo que permaneix estàtic. Segons alguns autors (2012, G. E. Romer) açò podria demostrar que els antics eleáticos de l'Antiga Grècia (vore Parménides i Zenón de Elea) tenien certa raó en la seua concepció del món com a immutable, els canvis del qual solament són ficcions locals (encara que açò tampoc implica que no puga concebre's un equivalent als canvis per al cosmos d'events i processos).

Problemes en el fluix temporal

La noció popular indica que el temps està dividit en tres divisions o regions distintes, el passat, el presente i el futur. Si usem este model, el passat es troba fixat inalterablemente i el futur és mera possibilitat, indefinida i nebulosa. A mida que passa el temps, el moment que va ser una volta el present es subsume en el passat, mentres que una part del futur es transforma en el nou present. D'acort en esta concepció, el temps alvança en un moment present successivament distint en el futur, i deixant arrere el passat.

Este model convencional presenta certes dificultats filosòfiques, i no és fàcil de conciliar en les teories científiques en voga, tals com la teoria de la relativitat.

Simultaneidad

La relativitat especial ha demostrat que el concepte de simultaneidad no és universal. Cada observador ubicat en el seu propi marc de referència tindrà la seua pròpia percepció de quins successos ocorren en el passat i quins en el futur, ya que no hi ha una forma d'identificar un punt exacte de l'univers com “el present”. No obstant, cada observador pot enquadrar-se en el seu individual fluix del temps, encara que la seua present no siga universal.

Singularitat de presents

No existix cap raó fonamental per a que un particular “present” siga més vàlit que un atre. Observadors en cada punt del temps es consideraran a ells mateixos en el present, no obstant, cada moment del temps té la seua “tanda” de ser el moment present, d'acort en les teories del fluix del temps, de manera que la situació termina en una simetria.

Velocitat del temps

El concepte de fluix del temps pot ser considerat com internament inconsistente, només en fer la pregunta d'en quina rapidea fluïx el mateix. No obstant, la qüestió pot no ser diferent de quin és la llongitut del metro. Açò significa que tots els procediments de medida són arbitraris. La relativitat permet al temps moure's a distintes velocitats, pero sempre referint-nos a mides preses per observadors en distints marcs de referència. Cada observador medix el seu propi rellonge alvançant a la mateixa velocitat.

L'argument de McTaggart

En el seu conegut treballe La irrealidad del temps ("The Unreality of Clave", 1908), l'idealiste J. M. E. McTaggart dividix la nostra manera de comprendre el temps en dos séries: Série A (la noció habitual de passat, present i futur) i Serie B (noció de abans i despuix que). Va tractar de demostrar que la Série A era llògicament incoherent i devia ser descartada, i que la Serie B era insuficient per a una apropiada descripció del temps. La conclusió del pensador era que el temps és irreal, no obstant, varis físics i filòsofs han sostingut que la Serie B és tot lo que fa falta per a completar una teoria del temps.

L'argument de G. E. Romer

Segons Gustavo Esteban Romero (2018, Scientific Philosophy; Springer), l'alternativa per a explicar la naturalea del temps més ajustada a la ciència moderna i a la Relativitat General d'Einstein, és el eternalismo; ya que el presentismo (opost al eternalismo: solament existix/és real el present) és objetable. Lo refuta (pag. 143) de la següent forma:

P1: Existixen les ones gravitacionals.

P2: Les ones gravitacionals tenen una curvatura de Weyl no-nula (W ≠ 0; vore tensor de curvatura).

P3: Una curvatura de Weyl no-nula solament és possible en un món de 4 o més dimensions.

P4: El presentismo és incompatible en un món en 4 dimensions o més, perque es definix en un món de 3 dimensions postulades.

C: El presentismo és fals.

L'alternativa eternalista

El eternalismo afronta estos problemes en considerar tots els punts del temps igualment vàlits com marc de referència, o, si es preferix, igualment reals. Açò no elimina el concepte de passat i futur, pero els pren com a “direccions” més que com a estats. Que un punt del temps estiga en el futur o en el passat depén enterament del marc de referència que estigues usant com a base d'observació.

Un observador en cada punt del temps pot solament recordar successos que estan en el passat relatiu a ell mateixa, i no en el seu futur relatiu, i d'esta forma l'ilusió subjectiva del pas del temps es manté.

Psicològicament, la flecha del temps es recolza en l'asimetria del fet de que recordem fets passats, pero no fets futurs, aixina com en la constància de l'irreversibilitat de tot succés, és dir, que les coses alvancen en una sola direcció temporal (com l'envelliment biològic o l'increment d'entropía). La perspectiva eternalista sugerix que no existix el pas del temps; aixina, el tic-tac del rellonge es llimita a medir duració entre events, igual que les marques d'una cinta mètrica medixen llongituts o distàncies entre llocs.

El eternalismo té implicacions per al concepte de lliure albir, en propondre que els successos futurs estan fixats inmutablemente i, com els passats, és impossible canviar-los (vore determinisme). No obstant, atres autors (v. G. E. Romer) sostenen que el lliure albir no es definix correctament, per lo que cabria vore si el eternalismo rebuja o tolera una noció de lliure albir o una atra.

El eternalismo es basa, en suma, en dos supòsits distints. Un és que el temps és una dimensió real. L'atre és el seu inmutabilidad, que no és conseqüència necessària de lo primer. Un univers en el que l'encert canvia és possible que siga indistinguible de l'interpretació dels molts univers —multiverso— de la mecànica quàntica, en la qual hi ha múltiples blocs de temps.

Idees eternalistas

1. Temem a la mort perque creem que quan aplegue deixarem d'existir per a sempre. Per al eternalismo, no obstant, la mort no és més que un dels nostres llímits temporals, i no deu ser més preocupant que el naiximent.

2. Vas a anar al dentiste o ya ho has fet. El sentit comú diu que preferiries haver-ho fet ya. Pero si el eternalismo és correcte, té igual la situació en que et trobes.

3. Quan hem superat alguna experiència desagradable, nos alegrem d'haver-la deixat arrere. Pero per al eternalismo no hi ha una propietat que faça que alguna cosa termine o no torne a ocórrer, puix es prolongarà eternament.

Vore també

• Endurantismo
• Presentismo
• Perdurantismo
• Filosofia de l'espai i el temps
• Parménides

Bibliografia

· (2012) From Change to Spacetime: An Eleatic Journey, de G. E. Romer; Foundations of Science vol. 18, p. 139-148.

· (2018) Scientific Philosophy, de G. E. Romer; Springer.

· (2020) La Naturalea del Temps, de G. E. Romer; Editorial Laetoli.