Senescencia
Es denomina senescencia als canvis que succeïxen entre els elements d'un sistema producte del pas del temps (d'una forma temps-depenent) en relació en els sistemes materials que presenten una certa estructura o organisació. Tals canvis (si no es deuen a intervenció: vore al final d'este artícul "Programes d'envelliment genètic" o falles dràstiques en la dinàmica normal) solen ser irreversibles, de modo que és possible inferir el temps transcorregut a partir de la seqüència preestablida per a dits canvis. En esta primera definició no s'inclou cap referència a la naturalea del sistema material ni al fet de que els canvis suponguen una deterioració, encara que este últim sol ser el cas degut a que les lleis de la termodinàmica conduïxen inexorablemente a un aument de la entropía.
Una definició més estricta fa referència en aquelles evolucions en els sistemes que suponguen una deterioració del mateix, açò és, a l'incapacitat per a mantindre l'estructura, l'integritat o l'orde intern de dit sistema. En este sentit caldria distinguir-ho del seu opost, una evolució cap a un major orde o clímax, i que coneixem com a desenroll o també successió si parlem d'ecosistemes. Quan un sistema és invariable o no es deteriora en el temps, llavors diem que ha aumentat la seua antiguetat, pero no ha envellit.
Una atra definició més orientada a la biologia celular és aquella que engloba en la paraula "senescencia" l'envelliment celular, que es referix a determinades cèlules que tenen un número llimitat de divisions, com per eixemple alguns fibrocitos humans. Açò es deu a l'acurtada dels telómeros cromosòmics, que impedixen la pèrdua d'informació genètica pels extrems dels braços cromosomales.
Envelliment biològic
[editar | editar còdic]Definició
[editar | editar còdic]L'envelliment es referix al conjunt de canvis i modificacions morfològiques i fisiològiques que tenen lloc de forma gradual i paulatina, i estan intrínsecament relacionades en el pas del temps.[1] “El canvi gradual i intrínsec en un organisme que conduïx a un risc creixent de vulnerabilitat, perduda de vigor, malaltia i mort. Té lloc en una cèlula, en un orgue o en la totalitat de l'organisme durant el periodo vital complet com a adult de qualsevol ser viu”. Diferents manuals i revisions sobre el tema coincidixen, en lo essencial d'esta definició:
- a) En primer lloc, es distinguix de qualsevol canvi que succeïx en els organismes per la seua aparició gradual, açò significa que és una part substancial del periodo vital de qualsevol organisme. Per això, és un procés essencialment dinàmic i seqüencial, divisible en etapes tan discretes com es desige.
- b) En segon lloc, no es mencióna que siga alguna cosa “inevitable” o inclús “irreversible”, com apareix en atres definicions, ya que incloure en la definició estos adjectius tira un juí de valor i sanciona com a definitiu alguna cosa que la ciència encara no ha pogut elucidar, i seria afirmar sense fonaments. En este sentit, el "Handbook of the Biology of Aging" tampoc fa referència a que siga un procés “inevitable”, específicament per a admetre la possibilitat de “sistemes sense envelliment” i tampoc “irreversible”, per a admetre la possibilitat de que es puga reparar el dany.
- c) En tercer lloc, s'entén que la conseqüència d'este procés és una seqüència estocàstica o programada de danys que fan que l'organisme eixercite les seues funcions vitals en menys eficàcia, perga capacitat de homeostasis i ademés aumenta la provabilitat de que l'organisme deixe de viure a mida que transcorre el temps. La dinàmica del procés es dirigix per una funció provabilística, per a la qual donat un instant tn, existix una p(tn) ≠ 0 de que desenrolle disfuncions o que fallixca, assumint que esta funció assigna valors de tn progressivament creixents. Habitualment s'ajusta a la curva de Gompertz. Per tant, si esta provabilitat no creix, tindrem antiguetat, pero no envelliment.
Dividint el temps de vida
[editar | editar còdic]La vida d'un animal (com a animal s'inclou també a l'home) se sol dividir en distintes époques, caracterisades cada una pels canvis físics i fisiològics que succeïxen en estes, per al cas dels humans les etapes de vida es dividixen de la següent forma.[2]
- Infància
- Adolescència
- Adultez primerenca
- Adultez mija
- Adultez tardana
- Primera Vellea
- Segona vellea
L'edat també es pot dividir en el sistema decimal
| Terme | Edats (inici i final inclusivament) |
|---|---|
| Quinceañero | 15 |
| Veinteañero | 20 a 29 |
| Treintañero | 30 a 39 |
| Quadragenari | 40 a 49 |
| Quinquagenari | 50 a 59 |
| Sexagenari | 60 a 69 |
| Septuagenari | 70 a 79 |
| Octogenari | 80 a 89 |
| Nonagenari | 90 a 99 |
| Centenari | 100 a 109 |
| Supercentenario | }
L'envelliment a lo llarc de l'història: primeres teories[editar | editar còdic]És de supondre que la humanitat va intentar abordar i va realisar especulacions sobre les causes i possibles formes de combatre l'envelliment des del mateix moment en que va prendre consciència del fenomen. La mateixa consciència de la decadència i la mortalitat nos situa davant un dels problemes clau de la humanitat. Gerald J. Gruman nos oferix un llarc discurs sobre la història d'este encabotament en “A History of Idees About the Prolongation of Life”. En una de les epopeyas més antigues de la humanitat Gilgamesh, rei d'Uruk, mamprén un llarc viage, motivat per la mort de la seua amic, cap a la morada d'Utnapishtim per a que este li revele el misteri de l'immortalitat. En trobar-ho, Utnapishtim li diu que es troba en la planta anomenada “L'home es fa jove en la senectud”. La Grècia clàssica[editar | editar còdic]Trobem en la Grècia clàssica els primers intents d'organisar sistemàticament els coneiximents per causas (λογος). Nos detindrem solament en dos eixemples: Hipócrates lliga l'envelliment al desenroll, dictaminant que el periodo d'una vida és sèt voltes superior al del seu desenroll com a adult, utilisant el número mágico 7. Aristóteles és el primer que aborda àmpliament una teoria de l'envelliment per causes en els menuts tractats Sobre la duració i brevetat de la vida: Περί Μακροβιότητος καί βραχυβιότητος, Sobre la vida i la mort: Περί ζωης καί θανάτου Sobre la respiració: Пερί άναπνοής, inclós en la recopilació coneguda com Parva naturalia. Les traduccions següents entrecomilladas són meues, basades a la seua volta en les traduccions llatines de la renaixença publicades en el volum III de l'edició de referència Aristotelis Opera de Bekker, en Berlín, 1874. En el capítul quart d'este tractat escriu: “… Per açò, necessàriament, la vida deu coincidir en el manteniment de la calor i lo que cridem mort és la seua destrucció”.
Aristóteles vea la vida en térmens d'una combustió la sèu de la qual era el cor i per això continua en el capítul 5 “…no obstant, es deu advertir que hi ha dos modos en els que el fòc deixa d'existir: pot apagar-se per agotament o per extinció. El primer és per l'envelliment i el segon per violència”.
Continua apuntant les causes que poden motivar l'envelliment: “La calor s'acumula en excés per la carència de respiració i refrigeració (…) pronte usa tot el seu aliment i ho consumix…”. Encara que no aporta cap solució, no obstant creu que “deu haver algun modo de gelar el fòc en la seua font”.
L'Edat Mija[editar | editar còdic]Per a una época en la que no es disponia dels coneiximents mèdics moderns, l'idea nos resulta sorprenentment actual i sugerent. No és estrany per això que l'envelliment s'explicara fins a el XIX en térmens de calor o d'humitat, seguint al filòsof Estagirita. Roger Bacon va escriure en 1236 La cura de la vellea i la preservació de la joventut.
L'idea aristotèlica de que l'excés d'aliment pot fer que el fòc ardixca massa corrents va inspirar a eremitas, anacoretas i tot tipo d'ascetas, molts d'ells de longevitat llegendària, l'adopció de l'anomenada “dieta pitagórico”, és dir, frugal, sense carn ni vi ni faves (açò últim per a evitar el fabismo, encara que l'aversió a les faves ve de la llegenda transmesa per Diógenes Laercio de que Pitágoras va morir en un camp de faves, o la suposta prohibició de consumir faves en la secta pitagórico original. Les virtuts d'una dieta escueta en calories han segut confirmades pels estudis sobre la restricció calòrica. Vore també: Alimentació en l'Antiga Grècia
Renaixença[editar | editar còdic]Durant la renaixença italiana esta idea és presa pels higienistas de l'escola mèdica de Pàdua, en particular pel noble italià Luigi Cornaro, naixcut cap a 1467 qui als 35 anys, dèbil, malalt i agonizante comença una dieta de restricció calòrica i conseguix aplegar fins als 104 anys. La gran síntesis sobre els coneiximents mèdics de l'envelliment la porta a terme Gabriele Zerbi en 1489, quan publica en Roma una obra dedicada al papa Inocencio VIII cridada Gerontocomia scilicet de senum cura atque victu. Queda per al món del misteri l'intent de Descartes de trobar la forma de prolongar la joventut, de la qual dia que era la principal meta de tota la seua filosofia. En una ocasió va aplegar a dir que es trobava molt prop de conseguir-ho. No és estrany que la seua mort als 54 anys causara una commoció entre els seus discípuls. L'envelliment en l'ilustració[editar | editar còdic]“encara que l'aire pur deflogisticado (oxigen) poguera ser molt útil com a remei, també podria ser no tan adequat per a nosatres en l'habitual estat sà del cos; puix de la mateixa manera que una bugia es consumix més presurosa en l'aire deflogisticado que l'aire comú, aixina podríem, com poguera dir-se, viure massa aprisa (destacat en negreta en el llibre de Priestley) i les energies animals s'agotarien massa pronte en esta classe d'aire pur.”
En este passage veem una síntesis de la teoria aristotèlica en la seua pròpia idea del gas pel descobert, que no deixa de ser d'algun modo anticipativa. En la llínea higienista nos trobem a Hufeland, que publica en 1796 el seu famós Makrobiotik o l'art de prolongar la vida, amprant el terme aristotèlic. No en va s'havia publicat recentment la recopilació de Bekker en Berlín. Si ben amprant incorrectament el terme Μακρός. Teories dels sigles XIX i principis de el XX[editar | editar còdic]Tant la teoria de l'evolució de Charles Darwin com el desenroll dels coneiximents genètics i els alvanços en la teoria celular varen transformar profundament els nostres coneiximents sobre els organismes vivents i els processos que tenen lloc en ells. No obstant l'implantació d'estes idees va tindre que esperar vàries décades. Un eixemple d'això eren les teories que vinculaven l'envelliment en varons en el descens en les secrecions testiculars. En este sentit varen ser precursors de la cridada suplementación o tongada hormonal.
Per últim, també a principis de el XX, l'influència dels descobriments de Louis Pasteur va marcar una época en la que s'atribuïa als germens patógenos qualsevol malaltia, inclús es vea en l'exposició a ells la causa de l'envelliment. Açò és el cas de la teoria exposta per Metchnikoff en 1904, en la que es parla de que són les toxines disseminades pels microbis les responsables de l'envelliment. Parlava de l'intestí gros com d'un mal necessari, un reservorio de material de rebuig que nos relleva de la necessitat de parar-nos constantment a defecar mentres correm davant dels depredadors (o despuix d'ells). Va quedar fascinat per les faules búlgares de centenaris i va adscriure la seua longevitat al yogurt, que era desconegut en Europa occidental en aquell moment. Metchnikoff va abanderar l'idea de que tots viuríem 200 anys tan sol si menjàrem més yogurt, ple “dels més útils microbis, que poden aclimatarse en el tubo digestiu en el propòsit de detindre les putrefacció i les fermentació pernicioses.” Tenia un punt de raó: les bactèries intestinals influïxen en la salut, si no en la longevitat humana màxima. El dilema de Darwin en l'envelliment[editar | editar còdic]En les últimes edicions de l'Orige de les espècies, Darwin va afegir un capítul cridat Miscellaneous Objections to the Theory of Natural Selection, en el que responia a les objeccions que els científics contemporàneus li plantejaven. Una de les objeccions més importants va ser la relativa a l'absència de longevitat. Resulta immediatament aparent que les característiques observades en els animals relatives a l'envelliment i la longevitat no encaixen en les regles establides per Darwin per a la selecció natural: posat que la longevitat és un valor que incrementa el temps de supervivència i les oportunitats de tindre descendència de qualsevol organisme, ¿no acabaria la selecció natural, si fora certa, incrementant progressivament la longevitat? ¿No seria l'envelliment, ya que òbviament és una traça adversa a l'adaptabilitat, eliminat pel procés de selecció natural? En atres paraules, la teoria de Darwin prediu que els sers vius no deurien envellir. Darwin els contesta aixina (traduït al espanyol): “Un crític ha insistit últimament, en cert desplegament d'exactitut matemàtica, que la longevitat és una gran ventaja per a totes les espècies, de modo que el que crea en la selecció natural “deu dispondre el seu arbre genealògic” de manera tal ¡que tots els seus descendents tinguen vides majors que la dels seus progenitors! ¿Els nostres crítics no poden concebre que una planta bianual o un dels animals inferiors puguen donar-se en un clima fret i perir cada hivern; i aixina, per les ventages obtingudes per la selecció natural, sobreviure any rere any per mig de les seues llavors o ovas? Mr. E. Ray Lankester ha discutit recentment este assunt i conclou, que fins a a on la seua extrema complexitat li permet formar-se un juí, que la longevitat es relaciona en el nivell de cada espècie en l'escala d'organisació, aixina com a la cantitat de despesa en la reproducció i en l'activitat general. I estes condicions han segut, provablement, àmpliament determinades per la selecció natural.”
En este text està clar que Darwin creïa que la longevitat és una traça determinada per la selecció natural. També creïa que, a lo manco en el cas d'algunes espècies, un periodo vital llimitat podria beneficiar d'algun modo a eixa espècie en particular inclús quan fora una desventaja des del punt de vista de l'individu. Darwin no va explicar com un periodo vital llimitat beneficia a una espècie. Tampoc va explicar el mecanisme pel qual una característica desventajosa per als individus pot evitar ser eliminada per la selecció natural. Esta situació nos situa davant el dilema d'elegir si la longevitat és una adaptació a pesar de la teoria de Darwin, o be que no és una adaptació a pesar de les massives (i creixents) proves de que lo és. La major part de les teories evolucionistes intenten respondre a este dilema. Teories sobre l'envelliment[editar | editar còdic]De la gran proliferació de teories de l'envelliment dona conte Medvedev en un célebre artícul que titula, no exent de certa sorna An attempt at a rational classification of theories of ageing, a on aplega a catalogar fins a 300 teories distintes. En l'actualitat es contempla l'envelliment com un procés extremadament multifactorial, de modo que s'han anat abandonant les primeres aproximacions que establien una causa concreta, com un únic gen o la deterioració d'un sistema clau. Les distintes teories es plantegen alguna de les següents preguntes:
En general, existixen dos tendències aparentment opostes que es solapan als anteriors enfocaments: Per una part, un conjunt de teories afirma que l'envelliment és un fet que es troba "programat", la qual cosa supon que l'envelliment depén de "rellonges biològics" que regularien la cronologia de la longevitat, per eixemple per mig de gens que s'activen i desactiven en forma seqüencial. Un atre grup de teories, pel contrari, sosté que no hi ha res de programat en l'envelliment, sino que este sobrevé per un procés estocàstic d'acumulació de danys. Alguns autors reclamen la conciliació d'abdós tendències, contemplant el fenomen global com un conjunt d'interaccions complexes d'orige intrínsec (genètic), extrínseco (ambiental) i estocàstic (dany aleatori a molècules vitals) Teories evolucionistes "¿Per qué envellim?"[editar | editar còdic]En 1882 Weismann va propondre formalment que l'envelliment era una traça evolutiva, una adaptació, que tenia un propòsit evolutiu. Darwin havia sugerit prèviament que l'envelliment era una característica que havia sorgit per l'evolució. Els paràmetros essencials de l'envelliment com la supervivència mija o la longevitat són, segons açò, una traça intrínseca de cada una de les espècies. Les teories evolucionistes es fixen en estes traces sense distinguir-los de qualsevol un atre mentres que les lleis bàsiques de l'evolució es complixen per a tots ells. Es tracta d'explicar el mecanisme exacte pel qual sorgix en el transcurs de l'evolució l'envelliment, i per qué se selecciona una determinada longevitat. La major part dels teòrics actuals han descartat les teories adaptatives de l'envelliment utilisant un o varis dels següents arguments:
Encara que estos arguments són d'algun modo discutibles, no anulen en modo algun el fet de que els sers vius tinguen capacitat de modular la seua longevitat. En general, estes teories coincidixen en el fet de considerar l'envelliment com un procés natural “programat”, una part més de l'ontogènia. No obstant, aplegats a un punt, s'aprecia que l'envelliment pot ser un preu “que cal pagar” per atres traces que permeten una major adaptabilitat als individus, provablement perque és produït per mecanismes que milloren l'eficiència d'atres sistemes de l'organisme. Teoria de Weissmann de la mort programada[editar | editar còdic]El biòlec alemà August Weissman va publicar en 1882 un artícul sugerint que la "mort programada" era una traça genètica desenrollada per l'evolució (una adaptació) que havia sorgit gràcies a la selecció natural, perque produïa un benefici a l'espècie, encara que perjudicara als individus. Weissman pensava que eliminant els individus més antics de la població, la mort programada proporcionava més recursos (com a menjar i hàbitat) per als membres més jóvens. D'eixa forma es destinava recursos als animals més jóvens, millorant aixina la capacitat d'evolució de les espècies. La teoria de Weissmann passa per alt un requisit implícit de la teoria de la selecció natural, el que per a que una traça puga tindre un valor selectiu, deu expressar-se en forma tal que afecte a la capacitat reproductiva de l'individu. Teoria de la pleiotropía antagónica[editar | editar còdic]Es deu tindre en conte que l'èxit evolutiu no es valora en térmens de "supervivència", sino d'èxit reproductiu. Aixina que, un organisme molt longeu, pero en molt baixa fertilitat, té un valor selectiu menor. Ya que en el mig natural la provabilitat de “aplegar a vell” és molt baixa, el valor selectiu de l'envelliment, com s'argumentava abans, és molt menut. En absència de pressions naturals, com per eixemple en captivitat, la longevitat adquiriria ràpidament un benefici en térmens reproductius. Pero en un escenari d'elevada mortalitat, supostament, segons esta teoria, la pressió selectiva sobre alguns gens cauria en el temps. Este argument va ser expost per primera volta per J.B.S. Haldane i Sir Peter Medawar en les décades dels 50 i 60, sent desenrollada posteriorment pel biòlec evolucioniste George C. Williams, qui ho va sistematisar baix el nom de teoria de la pleiotropía antagónica de l'envelliment (del grec πληιοτρωπια, que significa "molts canvis", també a voltes cridada polifonia). Un gen pleiotrópico seria aquell que afecta a vàries traces al mateix temps. L'eixemple de baixa pressió selectiva citat originalment per Haldane en 1942 és el de la coreja de Huntington. Se cita que en algunes localitats ribereñas del Llac de Maracaibo, en Veneçola, la prevalença d'esta malaltia autosómica dominant era tan elevada, que alcançava el 40%. Sembla ser que tots els casos descendixen d'una tal María Concepció, que va tindre 20 descendents a principis de el XIX. Es creu que en l'actualitat, la sifra sobrepassaria els 16000 descendents. A pesar de que la malaltia és mortal entorn als 50 anys, la prevalença es manté degut a que conferix una major fecunditat a els qui la patixen.
Teoria del soma desechable[editar | editar còdic]L'idea d'un cos de lleva i posa és central per a evolució de l'envelliment - la raó de l'envelliment- encara que és essencialment una explicació evolutivista. Esta idea es coneix com la teoria del soma desechable, i va ser formulada per Thomas Kirkwood a finals dels anys 70 i posteriorment desenrollada per ell mateix i el genétista Robin Holliday.
Kirkwood i Holliday varen considerar la dicotomia entre la llínea germinal i el soma com a resultat d'un dilema entre la supervivència i la reproducció. En essència, per a ser d'alguna utilitat, el cos deu sobreviure a lo manco fins a l'edat reproductiva. D'ahí es deriven costs per al manteniment de la vida, que consumix la major part de l'aliment tant a nivell d'organisme com a nivell celular. En este últim cas, l'elevada taxa de dany en el ADN i mutacions tenen que ser corregits per mig de la síntesis i incorporació de nous principis immediats. Verificació de la teoria del soma desechable[editar | editar còdic]Posant a prova les prediccions antedichas, es deuria segons les mateixes, establir un equilibri òptim dins d'este compromís o "trade-off" en el que el manteniment del cos s'opon a l'èxit reproductiu. Varis fets recolzen esta idea: En excepcions existix una forta correlació inversa entre la fecunditat i la longevitat màxima (les rates serien un eixemple) i pel contrari, quan existixen factors que aumenten la longevitat, també sembla disminuir la fecunditat. En este sentit, els experiments de M. Rose, Irvine i uns atres en Drosophila se seleccionen mosques progressivament més longeves es va observar que estes iniciaven més tarde el seu periodo reproductiu i ho feyen més llentament, a pesar de que el número total d'ous era similar.
Referències[editar | editar còdic]
|