Estoves

Una cuina de joguet d'el XIX, en la colecció permanent del Museu dels Chiquets de Indianápolis.

Cuina antiga (image de museu)

Cuina de gas

Cuina elèctrica

Cuina de campanya portàtil per a us militar

Una cuina o estufa és un aparat per a cuinar menjars o aliments, i que pot funcionar per mig de diversos combustibles o per electricitat.

Les cuines modernes tenen una série de foguers (cridats «hornillas» o «hornallas» en Paraguay, Argentina i Uruguay, «hornillos» en Centroamérica, «hornillas» en Perú, Bolívia i Veneçola, «cremadors» en Chile i Espanya, i «infiernillos» en Espanya —en Espanya, estos dos últims quan són de gas, en fòc—), i poden incloure un o més forns i un asador. Segons el modo de cuinar els aliments, una cuina servix per a hervir, còure, fregir, torrar o fondre. Els aliments es cuinen per lo general per mig d'utensilis de cuina (com gorcs, paelles, cazuelas o barbacoas).

Història

La cocció dels aliments és una tècnica antiga, que pot relacionar-se en el principi del maneig del fòc pels humans. Sobre el fòc que servia per a calfar i alluntar els animals, es va ser gestant el modo de millorar la textura (ablanint), el sabor i l'aspecte dels aliments utilisats pels humans, ademés de millorar la digestibilidad de molts d'ells.

el llar domèstic no solament servia per a calfar, sino també s'utilisava per a cuinar els aliments. Lo més comú era tindre una gorc penjada d'una cadena sobre les brases, utilisant, per a atres modos de cuinar, barbacoes, gorcs o paelles sobre pates (trébedes, independents o formant part de la pròpia paella), etc. En el temps varen aparéixer artefactes específics, a on el fòc quedava confinat, de modo que s'aprofitara millor tot el seu poder per a cuinar. En castellà (i en atres idiomes) es va adoptar per a estos ingenis el nom de foguer. L'evolució dels combustibles, des dels primitius, llenya i despuix distints tipos de carbons, especialment vegetals, fins al gas (ciutat, butà o gas natural), i l'aprofitament de l'electricitat, varen ser variant la forma de la cuina, fins a la dels nostres dies.

La cuina com a moble en forma de simple hornillo va ser coneguda pels romans com ho atesten els bells eixemplars de bronze trobats en Herculano i Pompeya, que guarda el Museu de Nàpols. Pero la verdadera cuina completa i portàtil no es troba fins a finals d'el XVIII i solament des d'el XIX es coneix la cuina quadrangular de ferro en planches de coure o de ferro per damunt disposta per a rebre els gorcs.

La cuina econòmica o estufa domèstica

Vista d'una cuina econòmica, estufa domèstica o cuina de ferro. En el front, a l'esquerra, les portillas de la llar o brasero i del cendrer; en el centre, la del forn. En la part superior, a la dreta, recipient per a tindre sempre aigua calenta per a cuinar. En la paret, registre del humero per a neteja i, sobre ell, el cortatiro.

En inventar-se l'estufa, es va aprofitar a sovint el seu extrem superior, molt calent, per a cuinar. Quan l'estufa es va fabricar de fundició (estufa salamandra), també les estufes domèstiques varen utilisar el mateix material i va començar a fabricar-se l'anomenada cuina econòmica de major tamany que l'estufa i en més accessoris i usos. El calificatiu de econòmica li ve de que, com la pròpia salamandra, aprofitava molt millor el combustible que la cuina tradicional directament sobre la llar (no obstant és molt manco eficaç que les cuines modernes).

Com l'estufa, la cuina té dos compartimento per a la combustió, un de superior per al combustible (brasero) i un atre inferior a on cauen les cendres (cendrer). En la part superior té un pla de treball en la boca d'alimentació de combustible redona, en una série d'anells de fundició concèntrics, que servien de tap. Llevant un o més dels anells, segons el tamany del cacharro de cuina, també pot obtindre's fòc viu per a certes preparacions que ho requerixen (especialment les frituras en oli). La boca d'accés al cendrer i per a entrada de l'aire de combustió, està en la part frontal i al costat la boca del forn.

El conjunt es completa en un tubo denominat humero, fumeral, canó o caño, que evacua els fums cap a l'exterior. Ademés de la regulació de l'entrada d'aire en la boca del cendrer, a voltes hi ha una atra regulació en l'eixida de fums per mig d'una plancha metàlica (tiraje), perpendicular a l'eix del conducte, que s'esgola per unes guies i tanca la secció del humero, en part o casi tota, a voluntat. En la regulació del tir s'evita que una part important de la calor ixca pel humero, quan el tir és excessiu (per les condicions del vent en l'exterior, per eixemple).

En alguns tipos de cuina, dins de l'espai per al combustible (brasero) hi ha un chicotet recipient, que servix com a calfador de l'aigua que es du per canonades i s'almagasena en un recipient més gran o depòsit exterior (generalment penjat junt al sostre i que en Castella es dia calderín) per a la preparació d'aigua calenta per a usos sanitaris, que circula entre un i un atre per tir tèrmic. Un atre sistema semblant és el de serpentín, en que una canonada de coure travessa el brasero i l'aigua es calfa en passar vàries voltes per ella. En atres casos (molts menys) el bescanviador s'amprava per a alimentar una ret de radiadorés i donar calefacció a la vivenda pero, especialment este últim sistema, no era molt satisfactori perque en dies frets reduïa notablement el rendiment de la cuina. En canvi en estiu no devia utilisar-se la cuina, llevat que hi haguera un sistema de cort de l'aigua calenta i un atre sistema de vacciado del circuit de calefacció.

En el sur de Chile s'ampren depòsits d'aigua de calefacció i almagasenament posats al voltant del conducte d'eixida de gasos, de modo que s'aprofita la calor del fum que ix a l'exterior. El nom de estufa domèstica que s'usa en alguns països americans per a designar la cuina, prové precisament d'este tipo d'estufa/cuina. En la Patagonia argentina i chilena, aixina com en atres àrees del sur de Chile, se seguix usant este tipo d'estufes, que a voltes incorporen un calfador d'aigua. L'estufa (en este cas, generalment alimentada en llenya) té la ventaja de calfar l'ambient i fa de la cuina la principal habitació de la vivenda. La cuina permanentment encesa permet mantindre una tetera en aigua calenta, que s'usa per a preparar el mate.

La cuina elèctrica

La base sobre la que es funda la cuina elèctrica està lligada a l'invent de les estufes elèctriques. En 1892, una década en acabant de que Edison donara a conéixer la llàntia incandescent, els inventors britànics R. I. Crompton i J. H. Dowsing varen patentar la primera estufa elèctrica per a us domèstic. El nou aparat consistia en un aram d'alta resistència enrollado vàries voltes al voltant d'una placa rectangular de ferro. L'aram, que en conduir l'electricitat adquiria una lluentor blanca anaranjado, estava situat en el centre d'una pantalla parabòlica que concentrava i difonia la calor en un fes. No varen tardar en aparéixer models perfeccionats d'estufes elèctriques, i dos dels més notables varen ser el de 1906, per l'inventor Albert Marsh, d'Illinois (EE. UU.), l'element radiant del qual, de níquel i cromo, podia alcançar temperatures al roig blanc sense fondre's; i l'estufa britànica de 1912, que va substituir la pesada placa de ferro en la que es enrollaba l'aram calefactor per un element llauger d'argila refractaria, en lo que es va conseguir la primera estufa elèctrica portàtil realment eficaç.

Atres tipos de cuina

• l'anafre o anafe, era un hornillo chicotet, transportable, que funcionava en combustibles sòlits: llenya o carbó vegetal (de carrasca, cisco de roure, picón)
• Les primitives cuines elèctriques, construïdes en una peça ceràmica refractaria en canals pels que discorria una resistència elèctrica enrollada en espiral i es varen cridar, en Espanya, «infiernillos».

Cuines actuals

Hi ha cuines que formen un moble complet, en els foguers i el forn, que es recolza directament en el sol. Unes atres solament consten d'una placa que es recolza en un buit en la encimera dels mobles de la cuina. El forn pot estar baix d'ella, en una ringlera de mandos comuns, o separat en un moble alt, per a que quede a una altura més cómoda per a vigilar la cocció dels aliments. Les cuines en Europa solen tindre unes mides normalisades de 60 × 60 cm en planta i 85 cm d'altura, encara que també hi ha d'ample menor (30 cm, generalment solament en encimeras) i major (90-120 cm) per a cuines especials.

Quan es tracta de cuines de encimera, tenen aproximadament unes mides aproximades de 50 × 60 cm en planta. Els foguers poden ser de gas, elèctrics o combinats (2 de gas i 2 elèctrics). El forn pot funcionar en la mateixa energia que la cuina, pero també és més freqüent l'elèctric, que permet regular molt millor la temperatura.

Cuines de gas

Un dels tipos de cuina modern és el que funciona en gas (natural, propà, butà, etc.). Els foguers tenen un injector (que és precisament el dispositiu que servix per a adaptar la cuina d'un tipo de gas a un atre), que deixa eixir el gas en una cavitat a on es mescla, per efecte venturi, en l'aire necessari per a la combustió. La mescla aire-gas ix pels orificis del cremador a on ardix. La potència del foguer es regula modificant el cabal per mig d'un mando que mou la clau de pas de gas. Els foguers solen ser de forma redona i tamanys variats, sent els més grans més potents. Hi ha cuines en 2, 3 o més foguers, alguns d'ells especials per a usos determinats, de forma oblonga.

Normalment s'encenen en una font externa com cerillas o un mistera. També en una purna elèctrica en un mecanisme incorporat en la pròpia cuina, encara que pot ser difícil fer-ho quan s'usa gas natural, degut a que té una temperatura d'ignició major que els atres gasos i les purnes no sempre l'alcancen. Estes cuines poden tindre un forn també de gas, que té cremadors llineals en la part inferior (forn) i superior (per a torrats o gratinados).

Cuines elèctriques

Artícul principal → Cuina elèctrica.

Despuix de l'invent de les estufes elèctriques, que usaven l'electricitat per efecte Joule per al calfament, es va aplicar la tècnica als foguers, per mig de resistències enrollades helicoidalmente en una base de material ceràmic i, més alvance, per mig de resistències blindades o embotides en una placa.

En els últims models la resistència està embotida en un vidre especial. Se'ls crida cuina vitroceràmica. La gran ventaja d'estes cuines modernes és que la superfície de vidre és molt fàcil de netejar, i la cuina és una activitat que sol generar prou brutea, per salpicaduras o derrames. El sistema més recent de cuina elèctrica és la d'inducció. Esta no calfa la superfície del vidre, solament produïx calor a objectes metàlics colocats damunt. En l'actualitat, les cuines elèctriques estan experimentant la seua inclusió en Internet de les coses.

Seguritat

Per la naturalea de la cuina domèstica —que ampra una substància inflamable (o electricitat) en lo que té altes temperatures— deuen prendre's certes mides mínimes de seguritat, en especial si en el llar hi ha chiquets.

• Jamai deixar un foguer encés sense vigilància.
• Els utensilis de cuina (gorcs, paelles) deuen quedar ubicats en les agarraderas cap a dins, per a evitar que un chiquet es penge o s'enganche.
• Tancar el suministrament de gas si la vivenda es va a deixar buida varis dies.

• Mantindre als chiquets, adults en diversitat funcional, mascotes i plantas alluntats de la cuina. És aconsellable comprar les cuines de gas en vàlvula de seguritat. Esta vàlvula talla el fluix del gas en cas que la flama s'extinguixca (per una corrent d'aire).

Vore també

• Cuina (habitació)
• Cuina de retenció de la calor
• Cuina solar
• Domòtica
• Hornillo
• Internet de les coses
• Robot domèstic

Enllaços externs

• Estoves en el Viccionari.
• El hornillo eslovo