Escenes del Fausto de Goethe

Robert Schumann en 1850.

Szenen aus Goethes Faust (Escenes del Fausto de Goethe), WoO 3 és una obra escènic-musical composta per Robert Schumann entre 1844 i 1853, prenent com a inspiració l'obra teatral Fausto de Johann Wolfgang von Goethe.

Història

El compositor va escomençar a treballar en esta adaptació en 1844, poc més d'una década despuix de la mort de Johann Wolfgang von Goethe, que va completar la segona part del poema épico Fausto en el seu últim any de vida. La major part dels llectors contemporàneus consideraven esta obra sobrecogedora ya que se sentien intimidats per la seua misticisme i el seu complex simbolisme. La primera part, l'història de Gretchen, era prou fàcil de comprendre i inclús de plasmar en música pero la segona era prou menys accessible i molt manco representable. El propi Goethe havia declarat que Mozart era l'únic apte per a escriure la música, encara que Mozart havia mort en 1791, casi 20 anys abans de la finalisació de la primera part de Fausto.

Schumann va explicar el pes de la tasca que tenia davant sí en una carta dirigida a Felix Mendelssohn en 1845: "Qualsevol compositor no només seria jujat pel seu tractament d'una de les obres seminals i més àmpliament aclamades de la lliteratura alemana, sino que també s'expondria a ser comparat en Mozart". A pesar de les reserves expressades pel compositor sobre l'obra, esta ha segut etiquetada com la seua "magnum opus". Schumann és "profundament sensible a la totalitat del drama de Goethe". Des de l'obscura i tensa obertura de l'obra fins al seu elegant i tranquila conclusió, Schumann obri de parell en parell "un món musical múltiple" que reunix coherentment elements de "lied, òpera de terror, gran òpera, oratorio i música d'iglésia".

Schumann va treballar en diferents segments de forma intermitent, segons li aplegava l'inspiració o l'oportunitat. De fet, treballava d'arrere cap a davant. En 1844 va escomençar a treballar en "Fausts Verklärung" (La transfiguración de Fausto), que és el final de la segona part escrita per Goethe. En 1845 li va comentar a Mendelssohn que dubtava si publicar o interpretar el resultat, encara que en 1848 es va animar a produir-ho com oratorio per a un públic reduït i en 1849, any del centenari de Goethe, es va representar en Dresde, Leipzig i Weimar. Despuix d'estes representacions, el compositor va tornar a abordar-ho afegint les parts segona i primera, per a finalment escriure l'obertura en 1853. El mestre alemà mai va aplegar a vore les tres parts de l'obra interpretades en un mateix concert, ni publicades juntes. No es va interpretar en la seua totalitat fins a 1862, casi sis anys despuix de la mort de Schumann, pero llavors va tindre un gran èxit i influència.

Eric Sams comenta: "No hi ha coherència en l'orquestació, que audiblemente data de dos époques diferents (trompes de mà en la tercera part i trompes de vàlvules en el restant)", lo que li du a concloure que el compositor no va concebre l'obra com un tot, encara que les idees de finals del XIX sobre l'interpretació fan que en l'era moderna la peça s'escolte predominantment en les seues tres parts.

Instrumentació

Partitura manuscrita de Escenes del Fausto de 1853.

La partitura està escrita per a una orquesta formada per 2 flautes traveseras, piccolo, 2 oboes, 2 clarinets en si, 2 fagots, 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombones, tuba baix, timbales, arpa i secció de cordes. També un cor doble de 8 veus (en parts solistes individuals), un cor infantil de 4 veus (en parts solistes individuals), aixina com una série de solistes vocals: Fausto (baríton), Pater Seraphicus (baríton), Doctor Marianus (baríton), Gretchen (soprano), Una poenitentium (soprano), Böser Geist (baix), Mefistófeles (baix), Pater Profundus (baix), Ariel (tenor), Pater Ecstaticus (tenor), Marta (soprano), la Preocupació (soprano), l'Oix (soprano), Magna Peccatrix (soprano), la Carència (alt), la Culpa (alt), Mulier Samaritana (alt), Maria Aegyptiaca (alt), Mater Gloriosa (alt).