Enrico Berlinguer (IPA [berliŋ'gwɛr]) (Sassari, Sardenya, 25 de maig de 1922-Pàdua, Véneto, 11 de juny de 1984) va ser un polític italià. Considerat el líder més popular del Partit Comuniste Italià (PCI),[1] que va dirigir com el seu secretari nacional des de 1972 fins a la seua mort durant un periodo de forta tensió de l'història d'Itàlia, marcat pels anys del plom i els conflictes socials com l'autumne calent de 1969-1970.[2] Va fer que el seu partit s'alluntara de l'influència del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica i va seguir una llínea moderada, reposicionando al partit dins de la política italiana i advocant per l'unitat nacional.[3][4] Esta estratègia es va denominar eurocomunisme i va ser vist com el seu principal portaveu.[5] Esta seria adoptada pels demés partits comunistes significatius d'Europa occidental, en Espanya, Portugal i més tart per França, l'importància de la qual com a força política consolidada es va confirmar en 1977 en una reunió en Madrit entre Berlinguer, Georges Marchais i Santiago Carrillo.[6] El propi Berlinguer va descriure el seu model «alternatiu» de socialisme, distint tant del bloc soviètic com del capitalisme practicat pels països occidentals durant la Guerra Freda, com la via terza o «tercera via»,[7] encara que el seu us del terme no té relació en la «Tercera via» més centrista practicada pels primers ministres posteriors Romano Prodi i Matteo Renzi. Durant el liderage de Berlinguer, el PCI va alcançar la seua etapa de major èxit, obtenint importants victòries en les eleccions regionals i locals de 1975 i el 34% dels vots en les eleccions generals de 1976, el seu major percentage de vots i número d'escans.[4][8] En estos guanys, va negociar el Compromís Històric en els Demócrates Cristians, prestant respal al seu govern a canvi de consultes sobre decisions polítiques[9] i reformes socials.[8] Va prendre una posició ferma contra el terrorisme despuix del seqüestre i assessinat d'Aldo Moro i va utilisar l'influència del PCI per a guiar als sindicats italians cap a la moderació de les demandes salarials per a fer front a la severa taxa d'inflació del país despuix de la crisis del petròleu de 1973.[10][11][12] No obstant, estes concessions no varen ser correspostes en suficients contrapartides del govern de Giulio Andreotti, lo que va dur al PCI a abandonar la coalició en 1979. La combinació de la defensa de l'austeritat, la llínea dura contra les Brigades Rojas i els intents d'un acort en el DC varen afectar el vot del PCI en les eleccions de 1979 i el Compromís finalment es va terminar en 1980.[13] El PCI va permanéixer en l'oposició nacional durant el restant del mandat de Berlinguer, conservant un sòlit núcleu de respal en les eleccions de 1979 i 1983, encara que la seua principal fortalea a partir d'eixe punt es mantindria a nivell regional i local.[14]

Enrico Berlinguer

Berlinguer tenia una personalitat austera i modesta pero carismàtica,[8] es considerava ateu,[15] i a pesar de les dificultats que va trobar el PCI durant el compromís històric,[16][17] va seguir sent un polític popular,[9] respectat pels seus principis, conviccions[1] i posicions audaces.[8] Va calificar al PCI com un partit honest front a la devastada política italiana, assotada per una corrupció endèmica, una image que va conservar la reputació del partit, ya dissolt, durant els escàndals de corrupció de Mani Pulite.[8] Caracterisat per Patrick McCarthy com «l'últim gran líder comuniste en Europa occidental»,[8] permaneix identificat en les causes de l'eurocomunisme, l'oposició a la repressió soviètica en Europa de l'Est i el canvi democràtic en Itàlia.[18]

Biografia

El començ de la seua carrera

Fill de Mario Berlinguer i María Loriga, Enrico Berlinguer va nàixer en Sassari, en l'illa de Sardenya, dins d'una important família sarda, en un context cultural i familiar notable, lo que li influiria en tota la seua vida i carrera. Era primer de Francesco Cossiga (qui va ser líder de la Democràcia Cristiana i President de la República Italiana), i abdós eren familiars d'Antonio Segni, un atre dirigent democristiano i President de la República. El yayo d'Enrico, també cridat Enrico Berlinguer, va anar el fundador de La Nuova Sardegna, un important periòdic sardo, i amic personal dels héroes de l'Unificació Italiana, Giuseppe Garibaldi i Giuseppe Mazzini. En 1937 Berlinguer va tindre els seus primers contactes en els antifascista sardos, i en 1943 es va afiliar formalment al PCI, convertint-se pronte en el secretari de la secció local de Sassari. A l'any següent es va vore involucrat en una insurrecció en el poble, despuix de la que va ser arrestat i condenat a tres mesos de presó. Immediatament despuix de la detenció, el seu pare va conseguir dur-li-ho a Salerno, la ciutat a on la família real italiana i el Govern havien pres refugi despuix de l'armistici entre Itàlia i els Aliats. En Salerno el seu pare li va presentar a Palmiro Togliatti, llavors màxim líder del PCI i en un atre temps alumne seu. Togliatti va enviar a Berlinguer de nou a Sardenya per a llançar la seua carrera política. A finals de 1944, Togliatti li va designar per al secretariat nacional de la Federació Jovenil Comunista Italiana (FGCI), les joventuts del Partit. Pronte va ser enviat a Milà, i en 1945 va ser elegit membre del Comité Central del PCI.

Dirigent nacional del PCI

En 1946, Togliatti, com a màxim dirigent del PCI, va enviar a Berlinguer a Roma, i solament dos anys més tart (en 26 anys d'edat) va entrar en el secretariat nacional del PCI, sent un dels membres més jóvens admesos en dit orgue. En 1949, va ser elegit secretari general de la FGCI, ocupant dit lloc fins a 1956. Un any despuix, va ser nomenat president de la Federació Mundial de la Joventut Democràtica (FMJD), organisació internacional de joventuts comunistes i socialistes. En 1957, Berlinguer, com a dirigent de l'escola central de formació del PCI, va abolir la visita obligatòria que fins a llavors calia fer a l'Unió Soviètica com a part de la formació política, la qual era necessària per a ser admés en les més altes posicions del PCI. La carrera de Berlinguer caminava de manera que era obvi que aplegaria a les posicions més altes dins del PCI. Despuix d'eixercitar molts llocs d'alta responsabilitat, en 1968 va ser elegit diputat per Roma i a l'any següent número dos del PCI, sent secretari general Luigi Longo. Com tal va participar en la conferència internacional de Partits Comunistes de 1969, celebrada en Moscou, en la quala delegació italiana es prodigó com a dissident de la llínea política oficial, i va rebujar recolzar l'informe final. És en este moment quan escomença a parlar-se de "eurocomunisme", una política que acabaria predominant en la gran majoria dels partits comunistes d'Europa Occidental. Berlinguer va realisar el fins a llavors més "greu" discurs públic d'un dirigent comuniste escoltat en Moscou. Va rebujar mantindre com a enemics als comunistes chinencs, i va afirmar directament davant Leonid Brézhnev que l'invasió de Checoslovàquia pel Pacte de Varsòvia (que va denominar com a “tragèdia en Praga”) havia deixat clares les considerables diferències existents en el moviment comuniste sobre qüestions fonamentals com la sobirania nacional, la democràcia socialista, la llibertat d'expressió i prensa. En 1970, Berlinguer va realisar una sorprenent crida als grans empresaris, i en general a les forces conservadores d'Itàlia, declarant públicament que el PCI se situava a favor d'un nou model de desenroll, en el qual devien jugar un gran paper els grans industrials i empresaris.

Secretari general del PCI

Despuix de varis anys destacant-se com un dels principals dirigents dels comunistes italians, Berlinguer va ser elegit secretari general en 1972, despuix de la dimissió de Luigi Longo per problemes de salut. En 1973, estant hospitalisat despuix d'un accident de coche durant una visita a Bulgària, Berlinguer va escriure tres famosos artículs (Reflexions sobre Itàlia, Despuix dels fets de Chile i Despuix del colp) per al semanari cultural del PCI, Rinascità. En estos escrits va presentar l'estratègia del cridat compromesso storico, una proposta de coalició entre el PCI i els democristianos que donara a Itàlia un periodo d'estabilitat política, en un context de greu crisis econòmica i en el qual, tant elements de l'aparat de l'Estat com a grups neofascistes, planejaven una tàctica per a donar un colp d'Estat i utilisaven el terrorisme com a mètoto.

Relacions internacionals

En 1974, Berlinguer va conéixer en Belgrat al president yugoslavo, Josip Broz Tito, desenrollant les seues relacions en els grans partits comunistes d'Europa, Àsia i Àfrica. En 1976, durant la seua assistència al XXV Congrés del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica, Berlinguer va confirmar la posició autònoma del PCI. Davant de 5.000 delegats del congrés del PCUS, va parlar d'un sistema plural (traduït per l'intérpret com multiforme), referint-se a les intencions del PCI de construir un socialisme que creem necessari i possible només en Itàlia. Quan Berlinguer va expressar finalment la condena del PCI sobre qualsevol tipo de interferència, la ruptura en el PCUS va ser completa. Per la seua banda, els soviètics varen afirmar que des de que Itàlia sofria la interferència de l'OTAN, era clar que l'única interferència que els comunistes italians no podien soportar era la soviètica. En una entrevista en el Corriere della Sera, Berlinguer va declarar que se sentia segur baix el paraigües de l'OTAN. En 1977, en una conferència en Madrit entre Berlinguer, Santiago Carrillo (secretari general del Partit Comuniste d'Espanya) i Georges Marchais (secretari general del Partit Comuniste Francés), els tres dirigents varen traçar les llínees mestres de l'eurocomunisme. Pocs mesos despuix Berlinguer va visitar de nou Moscou, donant un atre discurs que va ser pobrament rebut pels seus amfitrions i publicat en Pravda baix censura.

Política interior

Berlinguer, movent-se pas a pas, intentava donar passos per a acostar-se als components de la societat tradicionalment hostils al comunisme. Despuix de la sorprenent crida de 1970 als grans empresaris i als conservadors, i la controvertida proposta del compromesso storico, va publicar la seua correspondència en monsenyor Luigi Bettazzi, bisbe d'Ivrea; es va tractar d'un acontenyiment escandalós, des de que el papa Pío XII hi havia excomulgado als comunistes poc despuix de la Segona Guerra Mundial, i la possibilitat de qualsevol tipo de relació entre els comunistes i l'Iglésia catòlica era vista com casi impossible. Esta acció va servir ademés per a contrarrestar l'alegació, feta des de l'extrema dreta, de que el PCI amparava als "terroristes d'extrema esquerra". En este context, el PCI va obrir les seues portes a molts catòlics, començant un debat entorn a esta qüestió. En les eleccions generals de 1976, el PCI va obtindre el 34,4% dels vots, el millor resultat de tota la seua història. Mentres governava el cridat Govern de Solidaritat Nacional, Berlinguer cridava a la creació d'un govern d'emergència que incloguera també al PCI, davant la greu crisis política i econòmica que vivia Itàlia. El 16 de març de 1978 Aldo Moro, president de la Democràcia Cristiana i ex-primer ministre, va ser seqüestrat per les Brigades Rojas (BR), un grup armat marxiste-leninista, el mateix dia que un nou govern anava a ser votat pel Parlament. Durant esta crisis, Berlinguer es va adherir al cridat Front de la Fermea, rebujant negociar en els seqüestradors, a pesar de que les Brigades Rojas havien propost lliberar a Moro a canvi de la lliberació de varis dels seus militants presos. A pesar de la posició del PCI, l'incident sobre Moro, que finalment seria assessinat, va deixar al Partit més aïllat. En juny, el PCI va donar en principi la seua aprovació, i finalment el seu respal actiu, a una campanya contra el president de la República, Giovanni Leone, acusat de soborns. Finalment, Leone va dimitir. Berlinguer llavors recolze l'elecció del veterà dirigent socialiste Sandro Pertini com a President de la República, pero el seu mandat no va produir els efectes que el PCI havia esperat. En Itàlia, quan un nou President de la República és elegit, el govern dimitix. El PCI esperava que Pertini usara la seua influència a favor seu. Pero el president va ser influenciat per atres líders polítics com Giovanni Spadolini, líder del Partit Republicà Italià (PRI), i Bettino Craxi, secretari general del Partit Socialiste Italià (PSI), deixant al PCI fora del govern per a continuar pactant en la Democràcia Cristiana. Durant la década de 1970 el PCI va governar moltes regions italianes, en alguns periodos la majoria d'elles. Notablement, els governs regionals d'Emilia-Romaña i de la Toscana varen ser eixemples concrets de la capacitat de govern del PCI. En este periodo, Berlinguer va tornar la seua atenció cap a l'eixercici del poder local, per a demostrar que els trens poden aplegar a la seua hora baix el PCI. Personalment va prendre part en les campanyes electorals als consells provincials i locals, a on els atres partits enviaven solament a líders locals; açò va ajudar al Partit a guanyar moltes eleccions a estos nivells.

La ruptura en l'URSS

En 1980, el PCI va condenar públicament l'invasió soviètica d'Afganistan. La ruptura en els soviètics i atres partits comunistes d'Europa Oriental varen deixar clar que el PCI no participaria en la conferència internacional de 1980 que se celebraria en París. En el seu lloc Berlinguer va realisar una visita oficial a China. En novembre, en Salerno, Berlinguer va declarar que l'idea del Compromís històric estava caducada; seria reemplaçada en la proposta de la Alternativa Democràtica.

 
El president d'Itàlia Sandro Pertini en el funeral de Berlinguer.

En 1981, en una entrevista en la prensa, Berlinguer va afirmar que, en la seua opinió personal, la força progressista de la Revolució d'Octubre estava exhausta. El PCI va criticar la repressió contra Solidarność en Polònia. Molt pronte la ruptura entre el PCI i el PCUS es va convertir en definitiva i oficial, seguida d'una llarga polèmica entre Pravda i L’Unità (el diari oficial del PCI), a pesar dels intents de Fidel Castro de normalisar la situació en un cim italo-soviètica en La Habana. En política interior, l'última proposta de Berlinguer va ser un gir cap a la solidaritat entre els partits de l'esquerra. La seua proposta de Alternativa Democràtica mai seria efectiva, ya que el 7 de juny de 1984, Berlinguer va abandonar sobtadament la tribuna d'un mítin en Pàdua: havia sofrit una hemorràgia cerebral, i moriria tres dies despuix. Més d'un milló de persones va assistir al seu funeral, en una de les majors manifestacions de l'història del moviment comuniste italià. Pocs dies despuix, el PCI guanyava les eleccions europees, la primera i única victòria electoral comunista a nivell nacional de l'història d'Itàlia.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Moss, David (2000). «Berlinguer, Enrico», Encyclopedia of Contemporary Italian Culture, London and New York: Routledge, p. 86. ISBN 0-203-44025-0. Consultat el 26 de juliol de 2016.
  2. ↑ Fasanaro, Laura (2012). «Neither in One Bloc, Nor in the Other: Berlinguer's Vision of the End of the Cold War», Visions of the End of the Cold War in Europe, 1945-1990, New York: Berghahn Books, p. 163. ISBN 978-0-85745-370-9. Consultat el 26 de juliol de 2016.
  3. ↑ Lange, Peter (1980). «Crisis and Consent, Change and Compromise: Dilemmas of Italian Communism in the 1970s», Italy in Transition: Conflict and Consensus, Abingdon: Frank Cass & Co., p. 110. ISBN 9781136280139. Consultat el 26 de juliol de 2016.
  4. ↑ 4,0 4,1 Weinberg, Leonard (1995). «Enrico Berlinguer and Bettino Craxi», Political Leaders of Contemporary Western Europe: A Biographical Dictionary, Westport: Greenwood Press, p. 36. ISBN 0-313-28623-X. Consultat el 26 de juliol de 2016.
  5. ↑ Paxton, Robert O.; Hessler, Julie (2012). Europe in the Twentieth Century, Fifth edició, Wadsworth: Cengage Learning, p. 539. Consultat el 26 de juliol de 2016.
  6. ↑ Cook, Bernard A. (2001). «Berlinguer, Enrico (1922-84)», Europe Since 1945: An Encyclopedia, London: Routledge, p. 116. ISBN 978-0-815-31336-6. Consultat el 26 de juliol de 2016.
  7. ↑ Fasanaro, Laura (2012). «Neither in One Bloc, Nor in the Other: Berlinguer's Vision of the End of the Cold War», Visions of the End of the Cold War in Europe, 1945-1990, New York: Berghahn Books, p. 1664. ISBN 978-0-85745-370-9. Consultat el 26 de juliol de 2016.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 McCarthy, Patrick; Gilbert, Mark; Poli, Emanuela (2004). «Italy: A Society in Search of a State», Europe Today: National Politics, European Integration, and European Security, Second edició, Lanham: Rowman & Littlefield Publishers, p. 363. ISBN 0-7425-2804-9. Consultat el 26 de juliol de 2016.
  9. ↑ 9,0 9,1 Samuels, Richard J. (2003). «Choices on the Left: Achile Occhetto and Fuwa Tetsuzō», Machiavelli's Children: Leaders and Their Legacies in Italy and Japan, Ithaca: Cornell University Press, p. 307. ISBN 0-8014-8982-2. Consultat el 26 de juliol de 2016.
  10. ↑ Weinberg, Leonard (1995). «Enrico Berlinguer and Bettino Craxi», Political Leaders of Contemporary Western Europe: A Biographical Dictionary, Westport: Greenwood Press, p. 37. ISBN 0-313-28623-X. Consultat el 26 de juliol de 2016.
  11. ↑ Moss, David (2000). «Berlinguer, Enrico», Encyclopedia of Contemporary Italian Culture, London and New York: Routledge, p. 87. ISBN 0-203-44025-0. Consultat el 26 de juliol de 2016.
  12. ↑ McCarthy, Patrick; Gilbert, Mark; Poli, Emanuela (2004). «Italy: A Society in Search of a State», Europe Today: National Politics, European Integration, and European Security, Second edició, Lanham: Rowman & Littlefield Publishers, p. 364. ISBN 0-7425-2804-9. Consultat el 26 de juliol de 2016.
  13. ↑ McCarthy, Patrick; Gilbert, Mark; Poli, Emanuela (2004). «Italy: A Society in Search of a State», Europe Today: National Politics, European Integration, and European Security, Second edició, Lanham: Rowman & Littlefield Publishers, p. 364. ISBN 0-7425-2804-9. Consultat el 26 de juliol de 2016.
  14. ↑ "Enrico Berlinguer". Encyclopædia Britannica. Encyclopædia Britannica Online. Encyclopædia Britannica Inc., 2016. Web. 25 Jul. 2016 <https://www.britannica.com/biography/Enrico-Berlinguer>.
  15. ↑ Walter Veltroni, La sfida interrotta: Li idee vaig donar Enrico Berlinguer, Baldini & Castoldi, 1994, p. 204.
  16. ↑ Lange, Peter (1980). «Crisis and Consent, Change and Compromise: Dilemmas of Italian Communism in the 1970s», Italy in Transition: Conflict and Consensus, Abingdon: Frank Cass & Co., pp. 110–111. ISBN 9781136280139. Consultat el 26 de juliol de 2016.
  17. ↑ Hellman, Stephen (1988). Italian Communism in Transition: The Rise and Fall of the Historic Compromise in Turin, 1975-1980, Oxford: Oxford University Press, pp. 107–109. ISBN 0-19-505335-4. Consultat el 26 de juliol de 2016.
  18. ↑ Weinberg, Leonard (1995). «Enrico Berlinguer and Bettino Craxi», Political Leaders of Contemporary Western Europe: A Biographical Dictionary, Westport: Greenwood Press, p. 44. ISBN 0-313-28623-X. Consultat el 26 de juliol de 2016.