Matteo Renzi

Matteo Renzi (Florencia, 11 de giner de 1975) és un polític italiano. Va ser alcalde de Florencia des de les eleccions locals del 22 de juny de 2009, en les que va obtindre un 59,96 % dels vots,[1] i el 22 de febrer de 2014 va ser nomenat primer ministre d'Itàlia.[2] Va dimitir el 5 de decembre de 2016, fent-se efectiu el 12 del mateix més, despuix de perdre el referèndum constitucional. Va ser substituït pel fins a llavors ministre d'Assunts Exteriors, Paolo Gentiloni. Prèviament va ser president de la província de Florencia de 2004 a 2009. Entre decembre de 2013 i març de 2018, Renzi va ser secretari general del Partit Democràtic.[3][4] En setembre de 2019 va decidir crear el seu propi partit, la formació centrista Itàlia Vixca (IV), naixcuda pocs dies despuix de l'arrancada del segon Govern Conte.[5]
En 2014, Renzi va ser seleccionat com la tercera persona més influent menor de 40 anys en el món per la revista nortamericana Fortune i en el Top 100 de Pensadors Globals per la revista Foreign Policy.
Biografia
És fill de Laura Bovoli i Gian Gastone Venanzio Renzi.[8] Va nàixer en Florencia l'11 de giner de 1975, a on va estudiar i es va graduar en Dret en l'Universitat de Florencia. La seua tesis en eixa ocasió va ser Florencia 1951-1956: La primera experiència de Giorgio La Pira, alcalde de Florencia.[2]
Es va unir al Partit Popular Italià, del com va ser secretari provincial en 1999. Eixe mateix any es va casar en Agnese Landini en qui va tindre tres fills: Francesco, Emanuele i Ester.[9]
Despuix d'uns anys eixercitant distintes tasques en el món privat,[2] en 2004 va ser elegit president de la província de Florencia en el 58,8 % dels vots. El 9 de juny de 2009 va ser elegit alcalde de Florencia, encapçalant les llistes del Partit Democràtic, obtenint el 47,5 % dels vots front al 32 % del seu rival.
Trayectòria política
Partit Democràtic
Candidatura a les primàries de 2012
El 13 de setembre de 2012 va anunciar la seua intenció de presentar-se a les eleccions primàries del centre-esquerra d'Itàlia, que disputaria en el veterà Pier Luigi Bersani.[10] Calificat com la jove promesa del Partit Democràtic, el 25 de novembre de 2012 va obtindre el 35.5 % dels vots en el primer regrés de les primàries del Partit Democràtic, per lo que, al no haver obtingut tampoc l'atre candidat la mitat dels vots, va concórrer al segon regrés el 2 de decembre.[11] Finalment, Renzi va obtindre el 39.3 % dels sufragis front al 60.6 % que va conseguir Bersani, en lo que este últim es va convertir en el candidat oficial del PD per a les eleccions generals de 2013.[12]
Primer ministre d'Itàlia

Renzi va rebre formalment la tasca de formar un nou govern del president Giorgio Napolitano el 17 de febrer de 2014. Renzi va portar a terme varis dies de conversacions en els líders del Partit Democràtic, abans de revelar el seu gabinet el 21 de febrer, el qual contenia membres del seu Partit, i dels partits: el Nou centre-dreta, l'Unió del Centre Cívic i l'Elecció Cívica. El seu gabinet es va convertir en el govern més jove d'Itàlia fins a la data, en una edat mija de 47 anys. També va ser el primer en el que el número de ministres del sexe femení era igual al número de ministres de sexe masculí, excloent al primer ministre. Al sendemà va anar formalment el seu jurament com a primer ministre, convertint-se aixina en el quarto primer ministre en quatre anys i el primer ministre més jove en l'història d'Itàlia. El seu ascens per a convertir-se en primer ministre va ser vist com un signe del necessari canvi generacional, i, en el moment en que va assumir el càrrec va gojar de l'índex d'aprovació més alt que qualsevol atre polític en el país. El 25 de febrer Renzi va guanyar un vot de confiança en el Parlament italià, en 169 vots en el Senat i 378 en la Cámara.
Política interior
- Italicum
- La reforma electoral
Un parell de semanes abans de ser elegit primer ministre, Renzi es va reunir en Silvio Berlusconi per a consensuar un proyecte de Reforma electoral despuix del fallo de la Talle Constitucional que va declarar inconstitucionala Llei electoral d'Itàlia (2005), cridada també Llei Calderoli o Porcellum. El nou proyecte va dur el nom de Italicum. L'eix de la nova proposta està posat en intentar favorir la creació de majories, lo que impediria que les formacions es vegen obligades a pactar per a garantisar la governabilitat.[13]
- Reforma laboral
En convertir-se en primer ministre, Renzi va dir que la reforma del mercat de treball "largamente esperada" estaria com a prioritat número 1 en la seua agenda per a millorar l'estat de l'economia italiana. El 12 de març de 2014, el Consell de Ministres va emetre un decret-llei sobre els contractes de duració determinada, cridat el Decret Poletti, a partir del nom del ministre de Treball, Giuliano Poletti, aixina com un proyecte de llei que propon grans reformes en el mercat laboral italià anomenat la Llei d'Ocupació.[14] Una reducció de la pressió fiscal d'al voltant de 80 € es va anunciar per als que guanyen menys d'1.500 € al més. Aixina mateix, el 30 d'abril, Renzi, junt en la ministra de l'Administració Pública Marianna Madia, va presentar les directrius per a la reforma de l'Administració Pública, posteriorment aprovada pel Consell de Ministres el 13 de juny.[15]
En setembre, el govern va dur la Llei de l'Ocupació davant el Parlament, que preveu, entre atres coses, la supressió de l'artícul 18 de l'Estatut dels Treballadors, que protegix als treballadors contra l'acomiadament injustificat. La proposta va ser molt criticada pel major sindicat italià, Confederació General del Treball (CGIL) i els seus líders Susanna Camussoand Maurizio Landini.[16] Per una atra part, l'ala esquerra del Partit Democràtic, llavors dirigit pel exsecretario Pier Luigi Bersani, va criticar al govern per la reforma, amenaçant en votar en contra.[17][18]
El 29 de setembre, el Comité Nacional del Partit Democràtic va votar a favor de la Llei de l'Ocupació, a pesar dels desacorts dins del partit, en 130 vots a favor, 20 en contra i 11 abstencions.[19] El 9 d'octubre, el Senat italià va votar per a aprovar ellei de llocs de treball, i la reforma històrica va ser aprovada en 165 vots a favor i 111 en contra, marcant el primer pas per a la llegislació econòmica més ambiciosa dels huit mesos de govern de Renzi. El 25 de novembre, la Cámara va aprovar la Llei de l'Ocupació en 316 vots, pero els partits Cinc Estreles, la Lliga Nort i casi quaranta membres del Partit Democràtic es varen abstindre en la votació per a protestar contra la reforma.[20] El 3 de decembre, el Senat va donar a la llei de l'Ocupació l'aprovació final que necessitava per a convertir-se en llei.[21]
- Polítiques econòmiques
En març de 2014, el Consell de Ministres va aprovar la subasta d'un gran número de coches de luxos que varen ser utilisats per al transport de caps d'estat, incloent nou Maserati, dos Jaguar, i varis atres coches com BMW i Alfa Romeo. Dels 1.500 vehículs acondicionats per a la venda, 170 varen ser venuts immediatament per eBay.[22] En abril, com a part de les seues reformes industrials més àmplies, Renzi va obligar als directors eixecutius de les majors empreses de propietat estatal d'Itàlia, incloent Eni, Terna, Finmeccanica, Enel i Poste Italiane, a renunciar, citant la falta de confiança del públic en els seus líders.[23] Posteriorment es va nomenar a dònes en la majoria dels nous llocs, per lo que és la primera volta que una dòna havia servit com a director eixecutiu d'una empresa de propietat estatal en Itàlia.[23]
En febrer de 2015, la Comissió Europea va pronosticar que l'economia italiana començaria a créixer en primavera. El Govern també va anunciar l'eliminació del IRAP, un impost regional sobre les activitats de producció i, Renzi, discutint la llei de presuposts de 2016, es va comprometre ademés a cancelar IRPEF, IMU i TASI, els imposts sobre les persones , servicis i residències públiques.[24][25] En maig de 2015, l'economia va registrar un creiximent del 0,3%, posant fi a la recessió.[26] En giner de 2016, Renzi va destacar la creació de 500.000 llocs de treball que, segons ell, havia segut creat a través de les seues polítiques.[27]
No obstant, l'economiste italià Andrea Fumagalli explica que, segons les senyes de l'OCDE, les reformes econòmiques de Matteo Renzi han provocat un aument de la precarietat i la desocupació entre els jóvens i un estancament del PIB.[28]
- Immigració

Com a resultat de les guerres civils libias i síries, un problema important que enfronta Renzi com a primer ministre és els alts nivells d'immigració illegal a Itàlia. El 8 d'agost de 2014, el Consell de Ministres va aprovar un decret-llei que preveu la protecció internacional dels migrants. En 2014, 170.100 immigrants varen aplegar a Itàlia per mar, un aument del 296% en comparació a 2013. La majoria dels immigrants procedien de Síria, Eritrea i varis països d'Àfrica occidental.[29]
El 19 d'abril de 2015, un gran naufragi va tindre lloc en la Mar Mediterrànea, causant la mort de més de 700 immigrants del nort d'Àfrica. Renzi, venia de retornar a Roma d'un event polític en Mantua per a les eleccions regionals, va celebrar una reunió d'emergència en els ministres i va parlar per teléfon en el president francés, François Hollande, i el primer ministre maltés Joseph Muscat.[30][31] La cridada va dur a una Reunió de ministres de l'interior europeus per a fer front al problema de les morts d'immigrants. En un discurs, el primer ministre italià, va condenar la tracta de persones i la va calificar com un "nou comerç d'esclaus".[32]
De giner a abril de 2015, uns 1.600 migrants varen morir en la ruta des de Líbia a Lampedusa, convertint-se aixina en la ruta migrant més mortal en el món.[33]
Relaciones exteriors

Com a primer ministre, Renzi va enfrontar vàries situacions de política exterior, com la crisis de l'euro, la guerra civilibia, la crisis Ucraniana i la guerra contra l'Estat Islàmic en Orient Mig. Un aliat clau de Renzi en el Mediterràneu és el president egipcíac Abdel Fattah el-Sisi; els dos mandataris varen portar a terme moltes reunions bilaterals en els que varen debatre el problema de l'immigració en Itàlia i les creixents tensions en l'Orient Mig i el Nort d'Àfrica.[34]
Europa
En Europa, Renzi va mantindre unes estretes relacions en els líders d'Alemània, França i el Regne Unit, és dir, els líders del G4. En setembre de 2014, Renzi va participar en el Cim de l'OTAN en Gals. Abans de l'inici oficial del cim, va mantindre una reunió en el president d'Ucrània, Petro Poroshenko, el president nortamericà Barack Obama i els atres tres líders del G4 per a discutir la crisis en Rússia.[35] Este cim va ser la primera celebrada en acabant de que l'eixèrcit rus va intervindre en la guerra del Dombás.[36]
Unió Europea
Renzi va ser vist com un aliat del president francés, François Hollande, del Partit Socialiste. El 15 de març de 2014 Renzi es va reunir per primera volta en Hollande en París, coincidint en ell en una política econòmica comuna que no solament se centrara en les mides d'austeritat impostes per la cridada Troika europea de la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fondo Monetari Internacional, sino també les polítiques de flexibilisació per a promoure el creiximent econòmic en l'UE.[37][38] Adicionalment, Renzi i la canceller alemana Angela Merkel varen mantindre la seua primera reunió bilateral el 17 de març següent en Berlín, solament unes semanes despuix de l'elecció de Renzi com a primer ministre. Els dos líders varen discutir importants reformes que el Govern italià va planejar fer en Itàlia i en l'Unió Europea (UE).[39]
Durant la seua primera reunió en David Cameron del Partit Conservador del Regne Unit, l'1 d'abril de 2014, elíder britànic va afirmar que les reformes previstes per Renzi eren "ambicioses" i que, junts els dos hòmens serien capaços de canviar l'UE.[40][41] Entre tant, es va realisar el referèndum sobre la permanència del Regne Unit en l'Unió Europea,[42] que despuix de varis anys d'incertitut va conduir a l'eixida de dit Estat membre d'UE en 2020.
Rússia

Rússia havia gojat prèviament d'una relació privilegiada en Itàlia, sobretot baix la direcció de Silvio Berlusconi, que era amic personal del president rus, Vladímir Putin.[43] No obstant, despuix de l'intervenció militar russa en la guerra del Dombás, les relacions varen empijorar. El 2 de març de 2014, Renzi va acusar a Putin d'haver comés "una violació inacceptable".[44][45] El 19 de març, durant un discurs en la Cámara, Renzi va declarar que el referèndum sobre l'estatut de Crimea era illegal i que els països del G-8 devien començar a cooperar per a resoldre la crisis i evitar una nova Guerra Freda.[46] En juny, posteriorment va participar en el cim del G7 en Brusseles, el primer celebrat despuix de la suspensió de Rússia del G8 despuix de l'anexió de Crimea i Sebastopol en març.[47][48]
Renzi va telefonejar a Putin el 28 d'agost, demanant-li que detinguera la "escalada intolerable" i aplegara a un acort de pau en el president d'Ucrània, Petro Poroshenko per a detindre el conflicte en eixes regions.[49] Renzi i Putin també varen tindre una reunió bilateral el 16 d'octubre quan Milà va ser sèu de la reunió Àsia-Europa (ASEM) junt en atres 53 líders del món.[50] El 15 de novembre, durant la Cim del G-20 de Brisbane, els dos líders varen tindre una atra reunió, a on varen discutir sobre la crisis d'Ucrània, i també de les guerres civils en Líbia i Síria.[51]
El 5 de març l'any 2015 Renzi es va reunir en Putin i el primer ministre rus Dmitri Medvédev en Moscou. Les conversacions entre els líders es varen centrar en qüestions internacionals, com la solució de la crisis en Ucrània, la situació en Orient Mig i en Líbia, aixina com lalluita contra el terrorisme.[52][53] Aixina mateix, Putin va garantisar el respal de Rússia en cas d'una intervenció de l'ONU en Líbia contra l'Estat islàmic.[54][55]
Estats Units

Donant continuïtat als seus predecessors, Renzi va continuar la política de llarga data d'estretes relacions Estats Units-Itàlia, construint una aliança en el president Barack Obama. Itàlia va recolzar als EE. UU. en la Guerra contra Estat Islàmic,[56] i va participar en les sancions internacionals contra Rússia despuix de la seua invasió en l'Orient d'Ucrània.[57]
Renzi es va reunir en Obama per primera volta el 24 de març de 2014, durant la visita d'este últim a Roma. Renzi també va portar a terme una reunió conjunta en Obama, el Papa Francisco i l'expresident d'Itàlia Giorgio Napolitano.[58] Obama va declarar posteriorment que havia quedat impressionat per les reformes Renzi volia portar a terme.[59][60] Renzi mateixa va dir que considerava a Obama un eixemple per a les polítiques que volia conseguir.[61]
Renzi va ser rebut en la Casa Blanca en abril de 2015. Ell i el president Obama varen discutir molts temes, incloent Ucrània, Líbia i ISIS. Varen discutir l'economia d'Europa, l'Associació Transatlàntica per al Comerç i l'Inversió, el canvi climàtic i la seguritat energètica.[62] Aixina mateix, Renzi i Obama han mantingut trobades en cims com les del G7 o G20, o en reunions informals.
Àsia
El 6 de juny de 2014, Renzi va rebre al primer ministre japonés Shinzo Abe en Roma. Abe va felicitar públicament a Renzi per les reformes econòmiques i constitucionals implementades pel govern de Renzi. Els dos líders també es varen reunir en Tòquio en agost de 2015 i varen discutir sobre les relacions en China i l'estabilitat d'Àsia Oriental.[63]
El 9 de juny, Renzi va viajar a Hanói, Vietnam per a reunir-se en el president Truong Tan Sang i el primer ministre, Nguyen Tan Dung, aixina com el secretari general del Partit Comuniste, Nguyen Phu Trọng per a firmar tractats econòmics en valor d'al voltant de 5 mil millons de dólars per a l'economia italiana.[64][65] En fer-ho, Renzi es va convertir en el primer ministre d'Itàlia en visitar oficialment Vietnam des de 1973, quan les relacions diplomàtiques es varen iniciar per primera volta entre Itàlia i Vietnam del Nort.[66][67] Durant la visita Renzi va colocar una ofrena floral en el mausoleu de l'expresident de Vietnam del Nort Hồ Chí Minh.[68]
L'11 de juny, Renzi es va reunir en el president de China, Xi Jinping, en Beijing, i, este lo va felicitar pels "importants reformes" mampreses pel seu govern.[69] Aixina mateix, Xi va afirmar que China continuarà la cooperació en Itàlia per l'Expo 2015 que s'anava a celebrar en Milà.[70][71] Varis mesos despuix, en octubre, Renzi es va reunir en el primer ministre chinenc, Li Keqiang en Roma per a firmar vint tractats per un total de 8 mil millons d'euros.[72]
El 12 de juny, Renzi es va reunir en el president kazakh, Nursultan Nazarbayev, en Astanà, a on varen discutir la retirada de les tropes italianes d'Afganistan.[73][74] El 18 de novembre, Renzi va viajar a Asjabad, Turkmenistan, a on en el president de Turkmenistan, Gurbanguly Berdimuhamedow va firmar una série de pactes econòmics que asseguren una major oferta de gas.[75]
Itàlia Vixca
En agost de 2019, l'ex premier italià va favorir la creació del Segon Govern Conte en tal de que l'exministre de l'Interior, Matteo Salvini, no triumfara davant unes hipotètiques noves eleccions generals. Renzi, adversari del Moviment 5 Estreles (M5I), va donar llum verda al nou Eixecutiu, resultat de l'unió entre M5I i el Partit Democràtic (PD) de Nicola Zingaretti.[5]
Renzi va decidir ademés montar el seu propi partit, la formació centrista Itàlia Vixca (IV), naixcuda en setembre de 2019, pocs dies despuix de l'arrancada del segon Govern de Conte. Sense el seu respal, Conte no podia seguir sent president de l'Eixecutiu.[5] No obstant, pese a que ha insistit que els polítics socialdemócrates seran sempre els seus “volguts amics”, no es va amagar en declarar-els obertament la guerra en comparar-se en el president francés, Emmanuel Macron en afirmar que pretenia fer “una cosa com lo que va fer Macron en el Partit Socialiste francés”. Renzi es referia a que l'aparició del moviment En Marche de Macron havia acabat pràcticament en els socialdemócrates en França.[76]
Des de 2017, Macron ha segut l'abanderat de les principals propostes en respal del proyecte per a la refundació de l'Unió Europea,[77] una iniciativa de la qual Renzi és partidari.[78]
Crisis del govern italià de 2021
Itàlia Vixca es va retirar de la coalició de govern el 13 de giner de 2021. Renzi va acusar a Conte de manejar mala pandèmia de COVID-19 en Itàlia i sobretot de no tindre un pla adequat per a la gestió del fondo Next Generation EU que el govern deu implementar front a la Comissió von der Leyen. No obstant partix de l'opinió pública i la classe política es varen qüestionar els motius de la seua decisió, en un país en mig d'una crisis sanitària i econòmica.[79]
D'esta forma Renzi va obrir oficialment una crisis política. Conte pot dimitir, podria haver un nou govern dirigit per ell o simplement una reorganisació. Com a últim recurs, podria haver eleccions anticipades.[79]
Conferències en les monarquies del Golf
Des de 2018, les conferències que dona Matteo Renzi, sobretot en les monarquies del Golf, ocupen un lloc destacat en la seua agenda. Declara per esta activitat més de 800.000 euros d'ingressos en 2018 i més d'un milló en 2019. En 2020, es va incorporar al consell d'administració de l'Institut de l'Iniciativa d'Inversió Futura, un grup de reflexió finançat per Aràbia Saudita, per una remuneració anual de 80.000 euros. Segons el diari L'Opinion, que cita a persones propenques a l'expresident del Consell, este no està preocupat per les conseqüències dels seus vínculs en el príncip hereu Mohamed bin Salmán per a la seua image pública: "No té intenció de reduir els seus ingressos per a convertir-se en un subordinat de Giuseppe Conte, i no li preocupa l'impacte de la seua relació en els saudí en la seua image pública. És el polític en el que menys confien els italians, aixina que ¿per qué deuria importar-li el juí dels demés?".[80]
Referències
- ↑ «Elezioni Comunali Tanda vaig donar ballottaggio 21-22 giugno 2009» (en italià). Comune vaig donar Firenze. Archivat des de l'original, el 18 d'octubre de 2013. Consultat el 26 de novembre de 2012.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Matteo Renzi, d'alcalde de Florencia a primer ministre d'Itàlia». Consultat el 17 de febrer de 2014.
- ↑ «el centroizquierda italià corona a Matteo Renzi com el seu nou líder». Consultat el 16 de febrer de 2014.
- ↑ Gutiérrez, Óscar (6 de març de 2018). «Renzi dimitix despuix de la derrota del Partit Democràtic i anuncia que passarà a l'oposició». El País. Consultat el 21 de maig de 2020.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Tori, Manuel (13 de decembre de 2019). «Renzi, rumbo a l'ocàs polític». Públic. Consultat el 21 de maig de 2020.
- ↑ «Renzi, al terzo posto tra gli under 40 più influenti al mondo». Repubblica. it (9 d'octubre de 2014). Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «A World Disrupted: The Leading Global Thinkers of 2014». Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Il pare vaig donar Renzi «Sono io il primer rottamato...»» (en italià). Archivat des de l'original, el 20 de decembre de 2013. Consultat el 16 de febrer de 2014.
- ↑ «Agnese, moglie vaig donar Renzi i precària: "Spero che i miei figli senar soffrano"» (en italià). Consultat el 17 de febrer de 2014.
- ↑ «Renzi: si fa una nuova Itàlia I prop i voti dei delusi pdl» (en italià). Correguera della Sera (14 de setembre de 2012). Consultat el 26 de novembre de 2012.
- ↑ . Públic (2 de novembre de 2012).
- ↑ «Bersani s'impon com a líder en les primàries d'el centroizquierda italià». El País (2 de decembre de 2012).
- ↑ «Forza Itàlia i Nou Centroderecha respalen el proyecte de reforma electoral de Renzi». Consultat el 17 de febrer de 2014.
- ↑ «The Job Act arrives at Italian Senate», TheRword September Editorial. Consultat el 21 d'octubre de 2014.
- ↑ «Riforma PA: vogliamo fare sul sério» (12 de novembre de 2015). Consultat el 12 de juliol de 2016.
- ↑ «Lavoro, la battaglia sull'articolo 18, Cgil a Renzi: 'Basta insulti'». ANSA. it. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ RQuotidiano. «Jobs Act, Bersani: "Articolo 18 è dignità. Renzi governa col mio 25%"». Il Fatto Quotidiano. Consultat el 29 de juny de 2015.
- ↑ RQuotidiano (21 de setembre de 2014). «Articolo 18, Renzi avverte il Pd: "La riforma dà diritti". Dona Brunetta "soccorso azzurro"». Il Fatto Quotidiano. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Jobs act, sì dona direzione Pd. Minoranza divisa. Renzi: "Pronte a confronte en i sindacati"». Repubblica. it (29 de setembre de 2014). Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ F. Q.. «Jobs act, Camera approva teste. Fuori dall'Aula Fi, Llega, M5s i 40 deputati Pd – Il Fatto Quotidiano». Il Fatto Quotidiano. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Via llibera al Senato, il Jobs act è legge: abolito l’articolo 18». LaStampa. it (4 de decembre de 2014). Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ Lene Drange. «Auksjonerer bort regjeringens luksusbiler på Ebay». I24. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ 23,0 23,1 «Matteo Renzi forces sweeping change at state companies». Financial Claves (14 d'abril de 2014). Consultat el 29 de juny de 2015.
- ↑ Zampano, Giada (15 d'octubre de 2015). «Italy’s Prime Minister Renzi Outlines Budget for 2016». Consultat el 12 de juliol de 2016.
- ↑ «Matteo Renzi: "Abolizione Tasi i Imu, ridaremo ai Comuni quanto togliamo" - Politica - Llibere Quotidiano». Archivat des de l'original, el 4 de març de 2016. Consultat el 12 de juliol de 2016.
- ↑ Politi, James (28 de maig de 2015). «Italy: Back on its feet». Consultat el 12 de juliol de 2016.
- ↑ «Matteo Renzi, Italian Premier, Pushes for a Plau at Europe’s Power Table». The New York Claves (29 de giner de 2016). Consultat el 12 de juliol de 2016.
- ↑ La “Jobs Act”, el gran farol de Matteo Renzi, Andrea Fumagalli, juliol de 2016, Le Monde
- ↑ «Analisi: Paolo Gentiloni», Pagella Politica, 22 de febrer de 2015. Consultat el 30 d'agost de 2016.
- ↑ La Sicília Multimèdia. «Renzi chiama Hollande Salvini: "Tragèdia annunciata"». lasiciliaweb. it. Archivat des de l'original, el 7 de setembre de 2015. Consultat el 19 d'abril de 2015.
- ↑ «Renzi: "Subito un vertice Ue, siamo pronti a bloccare la partenza dei barconi"». ilmattino. it. Consultat el 19 d'abril de 2015.
- ↑ «Italian PM Matteo Renzi condemns 'new slave trade' in Mediterranean», BBC News. Consultat el 19 d'abril de 2015.
- ↑ «Hundreds of Migrants Believed Dead in Shipwreck Off Libya, Says UNHCR», The Wall Street Journal, 19 d'abril de 2015. Consultat el 19 d'abril de 2015.
- ↑ «Gaza, Renzi: "L'Itàlia appoggia la proposta egiziana". Appello en Al-Sisi per il cessate il fuoco». rainews (8 de febrer de 2014). Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «News». Archivat des de l'original, el 4 de setembre de 2014. Consultat el 12 de juliol de 2016.
- ↑ «Vertice Nat el seu Ucraina i Isis Renzi "sostegno concret a Kiev"». AGI. it. Archivat des de l'original, el 2 d'abril de 2015. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Partix il tour europeu vaig donar Renzi, oggi dona Hollande». rainews. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Tg3». Tg3. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Matteo Renzi Angela Merkel: il vertice a Berlino (DIRETTA)». L'Huffington Post. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Renzi: "Lavoro, serve più flessibilità" I incassa la benedizione vaig donar Cameron». LaStampa. it (1 d'abril de 2014). Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Renzi: investimenti stanno tornant». Tgcom24 (1 d'abril de 2014). Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ Stubb, Alexander (3à de març de 2017). «El Brexit obligarà a Europa a pensar en el seu futur». Expansió (Financial Claves). Consultat el 8 de juliol de 2017.
- ↑ «Relations between Italy and Russia». Archivat des de l'original, el 25 de juny de 2011. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Renzi ammonisce la Russia: "Una violazione inacettabile"». Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «L'Itàlia: "Sovranità violata in Crimea, inaccettabile"». Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Matteo Renzi alla Camera: "Illegittimo il referendum in Crimea"». L'Huffington Post. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «G7 leaders warn Russia of fresh sanctions over Ukraine» (5 de juny de 2014).
- ↑ «Renzi al G7: "Chiusa fase austerity. Itàlia protagoniste idee, senar nei ruoli "». Repubblica. it (5 de juny de 2014). Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Ucraina, Renzi a Putin: "Intollerabile escalation". Obama: "Gravi costi per Russia"». rainews. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Vertice Asem, a Milano 53 tra Capi vaig donar Stato i vaig donar Governo per il 10° summit tra Europa i Àsia». rainews. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «G20, obiettiu crescita del 2,1% entre il 2018. Ma è tensione sull'Ucraina». ANSA. it. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Renzi appeals to Putin for Russian help to stabilise Libya». Financial Claves. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «TASS: World – Italian prime minister begins trip to Kiev, Moscow». TASS. Archivat des de l'original, el 10 de decembre de 2018. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Italian prime minister in Moscow to discuss Russia-EU ties», Mail Online(London), 5 de març de 2015. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Renzi a Mosca dona Putin:». Repubblica. it (5 de març de 2015). Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «M5s: "Il governo invia caccia contro l'Is senza autorizzazione". Fonti esercito: solament ricognizione». Repubblica. it (16 de novembre de 2014). Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Ucraina, sanzioni più dure per la Russia. I Renzi vede Yatseniuk». Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Obama a Roma: "Emozionato dal Papa" A Renzi: fiducia nelle riforme italiane». LaStampa. it (27 de març de 2014). Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «"Yes we ca, val oggi per l'Itàlia". L'incontro Renzi-Obama a Roma – Europa Quotidiano». Europa Quotidiano. Archivat des de l'original, el 3 d'abril de 2015. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ RQuotidiano. «Obama: "El seu Difesa si può risparmiare. Ma Ue spende poc rispetto a Usa" – Il Fatto Quotidiano». Il Fatto Quotidiano. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Renzi: "Obama per noi un modello"». Correguera della Sera. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Obama, Italian Prime Minister Renzi Meet at White House». US News & World Report. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ Pio d'Emilia. «Matteo Renzi incontra Shinzo Abe: Tòquio prop "solidarietà" contro Pechino – Il Fatto Quotidiano». Il Fatto Quotidiano. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Storica visita vaig donar Renzi in Vietnam, prima volta vaig donar un premier italià». ANSA. it (9 de juny de 2014). Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Renzi ad Hanoi: ballottaggi? Risultato straordinario, è la fine vaig donar posizioni vaig donar rendita». Il Sole 24 ORE. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Renzi i la missione Àsia, tappa ad Hanoi». Correguera della Sera. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Renzi in Vietnam, la prima volta vaig donar premier italià». AGI. it. Archivat des de l'original, el 2 d'abril de 2015. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Renzi in Vietnam, li foto anche sui social network». La Repubblica (9 de juny de 2014). Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Renzi-Xi Jinping, un altro idillio». Archivat des de l'original, el 14 de juliol de 2014. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Renzi in Cina: dobbiamo aprirci vaig donar più». LaStampa. it (11 de juny de 2014). Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Renzi incontra Xi Jiping: costruiamo nuove occasioni vaig donar collaborazione». Il Sole 24 ORE. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Itàlia- Cina, Renzi: "20 accordi per oltre 8 miliardi"». rainews. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Mr. Renzi va in Kazakistan». Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Cosa è andato a fare Renzi in Kazakistan». Il Post. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ «Turkmenistan: Renzi, en Ashgabat "amicizia" anche oltre il gas». AGI. it. Archivat des de l'original, el 2 d'abril de 2015. Consultat el 7 de juny de 2015.
- ↑ Buj, Anna (21 d'octubre de 2019). «Renzi busca ser Macron». La vanguarda. Consultat el 21 de maig de 2020.
- ↑
- Bassets, Marc (7 de novembre de 2019). «Macron aplega a l'equador del seu mandat sense haver conseguit refundar l'UE». El País. Consultat el 19 de novembre de 2019.
- Carbajosa, Ana (10 d'abril de 2020). «La mirada franc-alemana sobre l'odissea que afronta l'UE». El País. Consultat el 9 de maig de 2020.
- Quiñonero, Juan Pedro (13 d'abril de 2020). «Macron estén fins a l'11 de maig el confinament en França». ABC. Consultat el 9 de maig de 2020.
- ↑ «Dones personnalités centristes appellent à "réveiller l'Europe" face à la montée du populisme». Europe1 (27 de setembre de 2018). Consultat el 9 de juliol de 2019.
- ↑ 79,0 79,1 Buj, Anna (16 de giner de 2021). «Matteo Renzi, el jugador de pòquer que sacsa a Itàlia». La vanguarda. Consultat el 16 de giner de 2021.
- ↑ «Els relations entre Matteo Renzi et els Saoudiens font polémique en Italie». l'Opinion (2021-01-29).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Matteo Renzi» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.