Crotalinae
Els crotalinos o crótalos (Crotalinae) són una subfamília de serps venenoses integrada per varis gèneros esteses principalment per Amèrica, en algunes espècies en Àsia. El seu nom comú, escurçons de foseta, fa referència a que posseïxen una foseta loreal, un orifici a cada costat del cap entre l'ull i l'orifici nassal; es tracta d'un orgue termorreceptor molt sensible a les variacions de temperatura que servix per a detectar els assuts de sanc calenta.[1]
En l'actualitat, es coneixen 18 gèneros i 151 espècies:[2] 7 gèneros i 54 espècies en el Vell Món, en contra d'una major diversitat d'11 gèneros i 97 espècies en el Nou Món. S'inclouen també els vipéridos que solament es troben en Amèrica. Els grups de serps representades ací inclouen serps de cascabel, puntes de llança, aixina com el Trimeresurus en Àsia. el gènero tipo d'esta subfamília és Crotalus, que el seu espècie tipo és la cascabel de fusta, C. horridus.
Descripció
Estes serps varien en tamany des de chicotet escurçó Hypnale hypnale, que solament alcança un tamany de 30-45cm, fins a la serp de cascabel muda (Lachesis muta) que pot aplegar a medir 3,65 m, sent l'escurçó més llarc del món.
Distribució geogràfica
Esta família de serps es troba en el Vell Món, des de l'est d'Europa cap a l'est a través d'Àsia fins a Japó, Taiwan, Indonèsia, Índia i Sri Lanka. En Amèrica s'estenen des del sur de Canadà cap al sur, per América Central fins al sur de Sudamérica.
Hàbitat
Es tracta d'un grup molt versàtil, els membres del qual es troben en hàbitats molt distints, que van des de deserts (per eixemple, el crótalo cornudo, Crotalus cerastes) a selvas (per eixemple, la cascabel muda, Lachesis muta ). Poden ser arbòreas o terrestres, i també existix una espècie semi-aquàtica: el mocasín (Agkistrodon piscivorus ). El récort altitudial és compartit per Crotalus triseriatus en Mèxic i Gloydius strauchi en China, que abdós varen ser trobats per damunt de la llínea d'arbres a una altitut de més de 4,000 m s. n. m.[3]
Comportament
Encara que algunes espècies són molt actives durant el dia, com Trimeresurus trigonocephalus , un escurçó endèmica de Sri Lanka, la majoria són nocturnes, preferint evitar les temperatures altes durant el dia, i cacen quan els seus assuts favorits també estan actives. Es creu que les fosetas loreals d'estes serps també poden servir per a localisar zones més fresques en la que puguen descansar.
Com a depredadors d'emboscada, els crotalinos generalment esperen en paciència fins que alguna dels seus preses passe dins del seu ranc. A lo manco una espècie, l'arbòrea Gloydius shedaoensis de China, és coneguda per seleccionar un lloc d'emboscada específic i retornar a ell tots els anys a temps per a la migració de primavera de les aus. Els estudis han indicat que estes serps deprenen a millorar la seua precisió d'atac en el temps.[4]
En zones templades, moltes espècies (per eixemple, la majoria de les serps de cascabel) es congreguen en un lloc protegit per a passar l'hivern (vore hivernació) junts. Les serps es beneficien de la producció combinada de calor. No obstant, algunes espècies no congreguen d'esta manera, com per eixemple la Agkistrodon contortrix, o Crotalus scutulatus. De la mateixa manera que la majoria de les serps, els crotalinos preferixen evitar una confrontació en sers humans, i solament ataquen quan se senten acorralats o amenaçats.
Reproducció
Casi tots els crotalinos són ovovivípars, és dir, les femelles donen a llum a crío vives. Entre les excepcions ovíparas (posada d'ous) es troben gèneros d'escurçons com Lachesis, Calloselasma, i alguns espècies del gènero Trimeresurus. Es creu que tots els crotalinos que posen ous també cuiden els seus ous. El tamany de les ventrades pot variar de dos per a espècies molt chicotetes, a 86 Bothrops atrox que representa una de les espècies més prolífiques de totes les serps vivípares. Moltes crío de crotalinos tenen coes de colors lluents que contrasten dramàticament en el restant del seu cos. Estes coes s'utilisen per a un comportament conegut com atracció cabal, en que les cries atrauen als seus assuts en el moviment ondulante de la seua coa.
Gèneros
| Gènero[2] | Autor tàxon[2] | Espècies[2] | Subesp.*[2] | Nom comú | Distribució geogràfica |
|---|---|---|---|---|---|
| Agkistrodon | Palisot de Beauvois, 1799 | 3 | 9 | Cantiles |
Norteamérica en el noreste i el centre d'EE. UU. cap al sur peninsular per mig de Florida i el suroest de Texas. En América Central en l'Alvertent de l'Atlàntic a partir de Tamaulipas i Nou León cap al sur fins a la Península de Yucatán, Belize i Guatemala. A lo llarc de la planicie costera i la bocacosta del Pacífic des del sur Sonora per mig de Guatemala, El Salvador, Hondures i Nicaragua fins al noroest de Costa Rica. |
| Atropoides | Werman, 1992 | 3 | 2 | Mans de pedra, Nauyacas saltadores | En l'alvertent de l'Atlàntic, les montanyes de l'est de Mèxic cap a les terres baixes en el surest, a través d'América Central fins al centre de Panamà. En l'alvertent del Pacífic, ocorren en poblacions aïllades en el centre-este i sur de Mèxic, Guatemala, El Salvador, Costa Rica i Panamà. |
| Bothriechis | Peters, 1859 | 7 | 0 | Escurçons de pestanyes | El sur de Mèxic (surest d'Oaxaca i les montanyes del nort de Chiapas), per mig de Centroamérica fins al nort de Sudamérica (Colòmbia, a l'oest de Veneçuela, Equador i el nort de Perú. |
| Bothriopsis | Peters, 1861 | 7 | 2 | Orient de Panamà i la major part del nort d'Amèrica del Sur, incloent les terres baixes del Pacífic de Colòmbia i Equador, la Cordillera dels Andes de Veneçuela i Colòmbia a Bolívia, el Conca Amazónica i els boscs atlàntics de Brasil. | |
| Bothrocophias | Gutberlet & Campbell, 2001 | 4 | 1 | Sudamérica. | |
| Bothrops | Wagler, 1824 | 32 | 11 | Punta de llança | El noreste de Mèxic (Tamaulipas) cap al sur a través d'América Central i del Sur a Argentina, Santa Lucía i Martinica en les Antilles Menors, Ilha dona Queimada Gran en Brasil. |
| Calloselasma | Cope, 1860 | 1 | 0 | el surest asiàtic de Tailàndia fins al nort de Malàsia i Java, Indonèsia. | |
| Cerrophidion | Campbell & Lamar, 1992 | 5 | 0 | El sur de Mèxic (altiplà de Guerrero i el surest d'Oaxaca), cap al sur per mig de les terres altes de Centroamérica (Guatemala, El Salvador, Hondures, el nort de Nicaragua, Costa Rica) fins a l'oest de Panamà. | |
| CrotalusT | Linnaeus, 1758 | 29 | 42 | Serps de cascabel | Amèrica, des del sur de Canadà al nort d'Argentina. |
| Deinagkistrodon | Gloyd, 1979 | 1 | 0 | Surest asiàtic. | |
| Gloydius | Hoge & Romà-Hoge, 1981 | 9 | 9 | Rússia, a l'est dels monts Urals a Siberia, Iran, l'Himalaya de Pakistan, Índia, Nepal i China, Coreja, Japó i les Illes Ryukyu. | |
| Hypnale | Fitzinger, 1843 | 3 | 0 | Sri Lanka i Índia. | |
| Lachesis | Daudin, 1803 | 3 | 1 | Cascabel muda, shushupe. | América Central i Amèrica del Sur. |
| Ophryacus | Cope, 1887 | 2 | 0 | Mèxic. | |
| Ovophis | Burger, 1981 | 3 | 4 | Nepal i Assam cap a l'est per mig de Birmània, Camboya, Tailàndia, Laos, Vietnam, oest de Malàsia, Taiwan, Japó (Okinawa) i Indonèsia (Sumatra i Borneo). | |
| Porthidium | Cope, 1871 | 7 | 3 | nauyaca-nas de porc.[5] | Mèxic (Colima, Oaxaca i Chiapas en el costat del Pacífic, la Península de Yucatán en el costat Atlàntic) cap al sur per mig de Centroamérica fins al nort d'Amèrica del Sur (Equador, en les terres baixes del Pacífic, el nort de Veneçuela en les terres baixes de l'Atlàntic). |
| Sinovipera | Guo & Wang, 2011 | 1 | 0 | El suroest de China. | |
| Sistrurus | Garman, 1883 | 3 | 6 | cascabel pigmea[6] | El surest de Canadà, l'est i el noroest d'EE. UU., aixina com poblacions aïllades en el nort i centre de Mèxic. |
| Trimeresurus | Lacépède, 1804 | 35 | 12 | Surest d'Àsia des de l'Índia fins al sur de China i Japó, i l'archipèlec malayo a Timor-Leste. | |
| Tropidolaemus | Wagler, 1830 | 5 | 0 | Sur de l'Índia i el surest asiàtic. |
*) No inclou subespècies nominals.
T) Gènero tipo.
Referències
- ↑ Young, J. Z. 1977. La vida dels vertebrats. Editorial Omega, Barcelona, 660 pp. ISBN 84-282-0206-0
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Crotalinae en l'ITIS.
- ↑ Campbell JA, Lamar WW. 2004. The Venomous Reptils of the Western Hemisphere. Comstock Publishing Associates, Ithaca and London. 870 pp. 1500 plates. ISBN 0-8014-4141-2.
- ↑ Shine R, Sun L, Kearney M, Fitzgerald M. 2002. Why do Juvenile Chinese Pit-Vipers (Gloydius shedoaensis) Select Arboreal Ambush Sites? Ethology 108:897-910. ISSN 0179-1613. [1] at University of Sydney of Biological Sciences. Accessed 26 October 2006.
- ↑ WWF. Espècies Subjectes a Protecció Especial segons la Norma Oficial Mexicana NOM-059-ECOL-2001.
- ↑ WWF. Espècies Subjectes a Protecció Especial segons la Norma Oficial Mexicana NOM-059-ECOL-2001.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Crotalinae.
Wikispecies té un artícul sobre Crotalinae.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Crotalinae» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.