Castell d'Ayamonte

Castell d'Ayamonte

El castell d'Ayamonte (província d'Huelva, Andalusia, Espanya) era una antiga fortalea —ya desapareguda— que estava emplaçada sobre la parcela que ara ocupa el parador d'Ayamonte, en el barri de la Vila, en la part més alta i antiga de la ciutat que domina la desembocadura del riu Guadiana, des de la partix nort de la població.

Denominació

Esta fortificació és denominada com Castell de La nostra Senyora dels Favors, segons la advocació de l'iglésia situada en el seu interior. La citada image mariana va tindre diferents advocaciones: de la Llum, del Castell i dels Favors.

En el document de donació del castell per part de Sancho II a l'Orde de Santiago, apareix en el nom de castelo de Aiamonte. El nom del hornabeque —Nostra Senyora del Recobre— deriva del nom del cerro, al surest del castell, sobre el que es va emplaçar.

Història

El castell d'Ayamonte, l'orige romà del qual, assegurat per alguns, no està encara demostrat, va anar possiblement reedificado en el XIII, durant l'época de reconquista cristiana del sur d'Espanya, vàries voltes modificat entre el XVI i el XVII i reconstruït despuix del terremot de Lisboa de 1755. Durant la segona mitat del XX, en 1964, va anar completament destruït, en construir-se en el seu emplaçament l'actual parador.

XI

Regnes de Taifas

Durant l'época del emirat de Còrdova i del califato de Còrdova, els territoris de la província d'Huelva estaven integrats total o parcialment en les cores d'Huelva, Boira, Mértola, Badajoz i Sevilla. En la caiguda del poder centralisat del califato, en 1031, estes províncies es varen convertir en Regnes de Taifas. La taifa d'Huelva i la taifa de Boira, junt en les atres nomenades, varen ser absorbides progressivament per la taifa de Sevilla.

En el XI Ayamonte, gràcies a la seua situació respecte al riu Guadiana, se situa en la frontera natural de les taifas d'Huelva i Algarve.

La taifa d'Huelva i Saltés, a on estava integrat el territori d'Ayamonte, va sorgir en Al-Ándalus en 1012 com a regne musulmà independent fundat per Abd al-Aziz al-Bakri, quí es va otorgar el títul de Senyor de Umba i Xaltis (Huelva i Saltés), en capital en Huelva, junt a la ciutat de l'Illa de Saltés. Les taifas d'Huelva i Algarve varen desaparéixer en ser conquistades per Al-Mutadid en 1051, ampliant aixina els territoris de la Taifa de Sevilla.

Al-Mutadid es va vore obligat a prestar vassallage a Fernando I de Castella en 1063, despuix d'una gran incursió d'est per la vall del Guadalquivir que va aplegar fins a les portes de Sevilla. Açò consistia en el pagament de parias al rei de Castella: un impost per rebre protecció i per no ser atacats.

Posteriorment el territori de la província d'Huelva va ser somés al poder dels almorávides, en capital en Granada, agranats des de principis del XII pel domini almohade en capital establida en Sevilla, i finalment desintegrat en els segons i tercers regnes de Taifas.

• 
  Califato de Còrdova en l'any 1000.
• 
  Regnes de taifas en 1037.

XIII

El Regne de Ibn Mahfūz i la conquista portuguesa

Sancho II de Portugal va conquistar la vila d'Ayamonte als musulmans en 1239.

Entre 1234 i 1262 va existir un regne independent (Regne d'Ibn Mahfūz), en capital en Boira, en una extensió territorial molt considerable, que va estar marcat per les polítiques expansionista de la corona de Castella i de la corona de Portugal. El seu territori s'estenia des del cap de Sant Vicente, a l'oest, fins a la desembocadura del riu Guadalquivir, per l'est. Al nort llimitava en Serra Morena, i al sur en l'Atlàntic. Comprenia d'esta manera l'actual província d'Huelva, ademés de Serpa i Moura en l'Alentejo portugués, i tot l'Algarve en les ciutats, entre unes atres, de Far, Tavira, Loulé i Castromarín.

El regne de Ibn Mahfūz va ocupar una zona intermija estratègica en la frontera entre abdós bandos, castellans i portuguesos, convertint-se en objectiu militar prioritari per a abdós.

Des de 1230 la debilitat generalisada que varen caure les huestes musulmanes, a banda d'atres circumstàncies com la pèrdua del lloc de Mèrida, la rebelió de Boira i la mort de Ibn Hūd, varen encorajar als eixèrcits veïns per a reiniciar el procés de reconquista, especialment, des del costat oest del riu Guadiana en l'ofensiva bèlica protagonisada per Sancho II de Portugal en 1238-1240. Sancho II (per Portugal), despuix de la firma del Tractat de Sabugal (2 d'abril de 1231) en Fernando III (per Castella i Lleó) sobre les zones d'expansió, va terminar per completar la conquista del Alentejo i de l'Algarve a l'est del Guadiana, conquistant Ayamonte en 1239

Sancho II en l'ajuda de les Órdens Militars de l'Hospital i Santiago va conseguir adinsar-se de ple en la zona pertanyent al regne de Ibn Mahfūz. l'Orde de l'Hospital es va apoderar llavors de Serna, Moura, Aracena i Aroche; i l'Orde de Santiago va prendre Mértola, Alfayat de la Penya, Ayamonte i Tavira. Serpa, Moura i Mértola ya havien segut preses en anterioritat.

Queda constància de la conquista d'Ayamonte per part de Sancho II de Portugal per este text:

(…) Em nome do Pai, do Filho i do Espírito Sant, Amen. Saibam tots vos que esta carta virem, que eu Sancho II, per graça de Deus rei de Portugal, de minha boa i livre vontade, i per acordo i semblar dos meus fidalgos i rics-homens i pèl ótimo serviço que em prestaram D. Paio [Peres] Correia, comendador d'Alcàsser i vos freires dona Ordem de Santiago (…) lhes dou i concedixc, i à Ordem de Santiago i a tots que no futur lhe sucederem, o meu castelo de Aiamonte com vos seguintes llimites (…) com totes as suas pertenças, com as entrades i saídas, quer per mar, quer per terra, i com tots vos direitos reais que aí tenho ou devo ter (…). (Carta de doação à Ordem de Santiago. in: Monarquia Lusitana, v. V)

Orde de Santiago

És possible que l'estructura original del castell s'edificara despuix de la conquista de la localitat per l'Orde de Santiago en 1239 (encara que tampoc existix molta informació al respecte, complint doble missió: vigilància de la costa i control fronteriç front al regne de Portugal.

Les fortalees i térmens d'Ayamonte i Cacela (ara "Cacela Velha" en la freguesia de Vila Nova de Cacela del municipi portugués de Vila Real de Sant António) varen ser concedits a Pelayo Pérez Correja, comendador d'Alcàsser do Ix, i a l'Orde de Santiago pel rei portugués Sancho II Capelo (1207-1248) el 2 de maig de 1240, per a premiar els servicis prestats en el moment de la seua conquista. En això, en sol huit anys, l'Orde de Santiago hi havia més que doblat l'extensió de les seues possessions en el regne de Portugal i ademés era l'única institució que guardava totes les fronteres terrestres de l'Algarve. El següent pas per a ells va ser fer-se en Tavira i possiblement ya la tingueren baix el seu control quan en 1241 Pelayo Pérez Correja va deixar l'encomana d'Alcàsser do Ix i va ser traslladat a Castella fent-se càrrec de l'encomana major d'este regne; açò és, va ser designat comendador d'Uclés despuix de permanéixer al front de l'Orde en Portugal més de nou anys.

Pelayo Pérez Correja va estar al front de l'Orde de Santiago com 14.º Gran Maestre des de l'any 1242 a l'any 1275.

Durant més de mig sigle va permanéixer el castell d'Ayamonte en poder de l'Orde, lo que va deure deixar impronta en l'estructura d'esta fortalea.

En els anys 1248 i 1255, Fernando III de Castella El Sant i Alfonso III de Portugal respectivament, confirmen esta donació.

Alfonso X el Sabio

No està clara la data en que l'Orde de Santiago abandona el castell d'Ayamonte. Existix un document segons el qual entre 1242 i 1284, Alfonso X i l'Orde permuten Ayamonte i Alfayat de la Penya que eren santiaguistas per Reina i Estepa, que se supon no ho eren.

Alfonso X va cedir Ayamonte i atres emplaçaments a l'est del Guadiana a la seua filla Beatriz de Castella, com a dot, en casar-se en Alfonso III de Portugal en 1253. Estes concessions de duració vitalícia eren habituals en la corona, pero devien retornar a la mateixa a la mort del beneficiari.

Per mig del tractat de Badajoz de data 16 de febrer de 1267 entre els monarques Alfonso X el Sabio (1221-1284) —per Castella— i Alfonso III de Portugal, el castell d'Ayamonte i el seu terme varen passar a ser jurisdicció definitiva del regne de Castella, establint-se la frontera entre abdós regnes en el riu Guadiana. En este tractat es reconeixia l'integració del Regne de l'Algarve en la Corona de Portugal, i els territoris a l'est del riu Guadiana en la de Castella.

En la cantiga 273 d'Alfonso X el Sabio, del XIII, es conta cert milacre ocorregut en la capella del castell, per lo que pot supondre's que anteriorment a esta data ya existia algun recint amurallado en el mateix lloc. Les Cantigas de Santa María (o Cántigas de Santa María) són un conjunt de quatrecentes vintisset composicions en galaico-portugués, la llengua fonamental de la lírica culta durant el XIII en Castella.

Casa de Guzmán

Estàtua de Guzmán El Bo en Tarifa (Càdis).

En 1287, Ayamonte i el seu castell varen ser adquirits, junt a Lepe i La Redondela, per Alonso Pérez de Guzmán ("El Bo"), fundador de la casa dels Guzmán, senyors de Sanlúcar i més alvance comtes de Boira i ducs de Medina-Sidonia (Casa de Medina-Sidonia). La venda la va realisar el Rei Sancho IV (segon fill d'Alfonso X el Sabio que regnaria en Castella entre 1284 i 1295), a la dòna d'Alonso Pérez de Guzmán ("El Bo"), cridada María Alonso Coronel.

En l'accés al tro de Sancho IV de Castella (malnomenat "El Bravo"), Alonso Pérez de Guzmán havia marchat de nou al sultanato meriní de Fez, fent una gran fortuna en la que ampliaria les seues propietats. Ademés de la vila d'Ayamonte, Lepe, i La Redondela (en Illa Cristina), va comprar més olivares en l'Aljarafe, més cases en Sevilla, La Algaba, Alaraz, el Vau de les Estacas (en Alcalà del Riu), Santiponce, la mitat de la vila (hui ciutat) d'El Port de Santa María, la dehesa de Vilaraña (en El Port de Santa María), el Donadío de Ventosilla (hui mas situat entre Sanlúcar i Jerez) i el Donadío de Alixar (hui Alijar, mas en Sanlúcar).

XV

La Casa d'Ayamonte

Artícul principal → Marquesado d'Ayamonte.

El señorío d'Ayamonte va ser ostentat per primera volta per Alonso Pérez de Guzmán el Bo.

En Teresa de Guzmán, filla de l'I duc de Medina Sidonia i VII senyora d'Ayamonte, el señorío va passar definitivament a una branca menor de la casa de Medina Sidonia, coneguda en el temps com Casa d'Ayamonte. El seu espós, Pedro de Zúñiga i Manrique, fill de l'I Duc de Béjar, va rebre el títul de comte d'Ayamonte en 1475 de mans de la reina Isabel I de Castella.

XVI

En 1521 Carlos I va elevar el comtat a la dignitat de marquesado.

Són molt parcos els comentaris directes del castell que es poden rescatar d'esta época. Per eixemple l'historiador Pedro Barrantes Maldonado, en referir en 1541 en les seues Ilustracions de la Casa de Boira la compra d'Ayamonte i El Port de Santa María per María Alonso Coronel —esposa de Guzmán el Bo— al final del XIII comenta que estes viles:

Eren poca cosa, perque no tenien més dels castells en poca vezindad, com a pobles que estavan en la frontera dels moros i en la contínua guerra dellos.

XVII

Escut de la Casa d'Ayamonte.

En l'any 1641, Francisco Manuel Selvat de Guzmán i Zúñiga, VI marqués d'Ayamonte, protagonisa una conspiració independentista en Andalusia. Despuix de ser interceptada una carta entre el ducado de Medina Sidonia i el marquesado d'Ayamonte junt en informes provinents del recentment independisat regne de Portugal, alertant de la inminencia de l'alçament andalús, es confirmen les sospites de Madrit sobre les intencions de secessió d'Andalusia sorgides despuix de la passivitat del duc de Medina Sidonia en la defensa de la frontera en Portugal. En descobrir-se el pla, el duc de Medina Sidonia, Gaspar Pérez de Guzmán i Sandoval, va traïcionar al seu cosí pactant en el rei Felipe IV i acusant a est de traïció, lo que conduïx al marqués d'Ayamonte a un procediment judicial i a la decapitació en l'alcasser de Segòvia en 164.

Artícul principal → Conspiració independentista en Andalusia (1641).

XVIII

El dia primer de novembre de 1755, estant els fidels en la missa de "tots els sants" entre les nou i les dèu del matí, es va experimentar en Ayamonte un terremot (terremot de Lisboa) que durant 14 o 15 minuts va danyar casi tots els edificis de la ciutat, arruïnant i desmantellant molts d'ells. En el castell, que ya estava en mal estat, va morir sepultat baix les enrunes que es desmoronaron, un soldat de la guarnició que ho guardava.

En 1787 el retor d'Ayamonte, a propòsit de l'informe solicitat pel geógrafo real Tomás López per al seu proyecte del "Diccionari geogràfic", escriu a propòsit de la localitat i del seu castell:

És plaça d'armes. Té un governador militar subdelegat de totes Rendes Reals, sargent major i ajudant, i admet els destacaments que li envien. Té un gran i antiquíssim castell (hui arruïnat) sobre una montanya casi inaccessible, situada al nort de la ciutat, que la cobrix i mira a les vores del Guadiana, des d'este vent fins al sur o migdia, i miraa dit regne de Portugal. Els seus fragments antics i més moderns acrediten la seua fortificació, en camins coberts i demés, per a tot gènero d'armes, que encara subsistixen en ell, com a bombes velles, granades, bales i pólvora.

Territoris de la Casa d'Ayamonte en el Regne de Sevilla.

XIX

En el primer quarto del XIX en les cites que es referixen al castell es reflectix el mal estat de conservació del mateix derivat del terremot citat, encara que certifiquen que seguix acuartelando tropes. Del Diccionari geogràfic-estadístic d'Espanya i Portugal. Sebastián de Miñano i Bedoya. 1827:

En el castell d'Ayamonte que va destruir el terremot de 1755, solament subsistixen alguns dels seus edificis interiors, recomposts per a que servixquen d'almagasens i cossos de guàrdia á la guarnició d'aquell punt; molt important pel seu sit. i demas circumstàncies que no seria del tot inútil prendre-les en consideració.

A finals del XIX, pel seu emplaçament estratègic i de vanguarda, va aplegar inclús a convertir-se en una de les subprefecturas franceses durant la Guerra de l'Independència.

De qualsevol forma el seu estat de conservació seria ruïnós: el informante en la zona -Madoz- senyala en 1850 que:

A pesar de la seua proximitat a la mar i de ser frontera d'un regne estrany, no té Ayamonte una atra fortalea o defensa que 2 chicotetes bateries de moderna construcció, mezquinamente artilladas, a les màrgens del Guadiana; en les seues afores, a curta distància N.E. es veuen les ruïnes d'un antic castell', la fàbrica del qual indica va ser casa forta en l'edat mija.

XX

El castell va aplegar al XX en ruïnes. En agost de 1921, baix l'alcaldia d'Antonio García Gutiérrez, va ser techada una de les "habitacions" de lo que quedava en l'interior de la muralla, instalant allí un chicotet museu en peces arqueològiques pertanyents tant a l'entorn del castell com a atres "jaciments arqueològics" per tot Ayamonte. A açò s'afegia l'imprescindible presència d'un guarda que vivia en el mateix lloc en la seua família baix el sustente del consistori.

Desapareguda esta iniciativa consistorial i el guarda que ho conservava, el castell va caure en el més absolut abandó i va ser víctima del pillage, com "pedrera" de materials de construcció.

La construcció del Parador de Turisme, que va acabar en els restants que perduraven del castell, va ser aprovada en Consell de Ministres en Madrit en data 11 d'octubre de 1963, despuix de la proposta realisada per l'antic ministeri d'Informació i Turisme.

Cinc mesos abans, el divendres 17 de maig de 1963, el Consell de Ministres havia aprovat el Decret pel que s'acceptava la donació a l'Estat pel ilustre Ajuntament d'Ayamonte (Huelva), d'una parcela de terreny en el parage "Castell" en destí a la construcció del Parador Nacional de Turisme d'Ayamonte.

En 1964 es va produir el derrocament definitiu dels restants del castell que encara perduraven per a la construcció del Parador Nacional de Turisme.