Carrascoy i El Valle

El Valle i Carrascoy és un parc regional situat en la comunitat autònoma de la Regió de Múrcia (Espanya), enclavado en els municipis de Múrcia, Font Àlber de Múrcia i Alhama de Múrcia, a cavall entre les comarques de la Horta de Múrcia i el Camp de Cartagena ademés d'una porció en el Baix Guadalentín. Està integrat per l'extensa cadena de montanyes que tanquen la vega del riu Segura i una part del vall del Guadalentín pel sur, englobant una superfície total aproximada de 16 724 hectàrees.

Va ser creat en 1992 en integrar en un mateix espai protegit al parc natural Mont el Valle, creat en 1978 i pertanyent al municipi de Múrcia, i les Serres de Carrascoy i El Port que disponien d'un pla especial de protecció des de 1985.

Per la seua rodalia a Múrcia, constituïx el principal pulmó vert de la capital i tota la seua àrea metropolitana. Entre les poblacions aledaño al parc, en la seua majoria integrades dins de l'àrea sub-comarcal denominada Cordillera Sur, destaquen: Algezares, Sangonera la Verda, El Palmar, La Alberca, Beniaján, Corvera, Gea i Truyols i Sucina.

Geografia

Archiu:Columbares Garruchal Beniajan.JPG

Vista de la serra de Columbares

En general es tracta de relleus molt abruptes, en forts pendents i diversitat geològica. Les parets de la cara nort són humides i en una densa vegetació, mentres que les del sur configuren grans espais d'una aridez important (lo que s'ha vingut a denominar paisage llunar). Les parts més baixes de les serres estan ocupades per cultius, en la seua majoria cítrics i frutales d'os.

• Serra de Carrascoy, la més extensa i elevada del conjunt, el vèrtiç del qual alcança els 1065 metros d'altitut.
• Serra del Port, a la que pertany l'atalaya rocosa que domina el port de la Cadena, el cabezo del Port, coronat a 532 metros pel castell àrap de l'Aguaitada.
• Cresta del Gall, deu el seu nom al conjunt de picos enclavados en la part alta d'ella, la forma dels quals recorden als de la cresta d'un gall. El seu cim ascendix fins als 518 metros d'altitut, encara que és un atre vèrtiç ubicat al suroest de la serra, el Relojero, el que la corona en les seues 603 metros. Rep la denominació popular de El Valle, nom d'una tradicional zona recreativa enclavada en un de les valls de la serra.
• Miravete, en Torreagüera, mont de 425 metros sobre el nivell de la mar, continuació de la serra de la Cresta del Gall despuix de l'interrupció que supon la Rambla del Garruchal.
• La Serra dels Villares, prop del Port del Garruchal, que destaca pels seus paisages de pinades, xares mediterrànees i formacions de tipo badlands.Té major altitut que la Serra de Miravete, ya que alcança els 484 metros en la zona del Puntal i prop de Columbares supera els 670 m.
• Serra de Columbares, s'empina solitària en l'extrem oriental de l'àrea protegida fins als 646 metros d'altitut.
• Serra de Altaona, la més seca i quebrada de les que configuren el parc, destaca pels seus erosionats peñascos elevant-se sobre ramblizos i barrancs, entre Beniaján i Sucina.
• Serra d'Escalona
• Ports de La Cadena, Garruchal i San Pedro, passos naturals entre la Horta de Múrcia i el Camp de Cartagena, en els que es documenten camins i rutes de trashumancia des d'época romana.

Clima

El parc regional del Valle i Carrascoy goja en general d'un clima mediterràneu sec que correspon en la classificació climàtica de Köppen al còdic BSk, encara que matisat segons l'exposició als vents humits, el fluix d'oragets, la insolació i l'altitut que li corresponga. En general, les temperatures miges anuals se situen al voltant dels 18 °C en les parts més baixes del parc, en el seu cara nort, i en els 17 °C en el seu cara sur, a on l'altitut és alguna cosa major. A partir d'ací, la temperatura mija anual va descendint segons es va ascendint. Els valors mijos en Pico Relojero, a 609 m s. n. m., se situen ya en els 15,5 °C de mija anual. I les estimacions per als cims de Carrascoy, per damunt dels 1000 m s. n. m., se situarien en els 13 °C.

Respecte a les precipitacions, els acumulats anuals se situen al voltant dels 350 mm en la cara nort, podent ser inclús superiors als 400 mm en les zones millor expostes a l'entrada de vents humits i les zones de cim. En la cara sur, no obstant, les precipitacions són en general menors, per baix de la barrera dels 300 mm, sobretot en les zones més baixes de la part oriental. Les precipitacions es concentren normalment en pocs dies, principalment en hivern, primavera i sobretot autumne, podent ser torrencials en situacions de gota freda, en valors superiors als 100 mm en menys de 24 hores, podent-se ocasionar inundacions locals i desbordament en qualsevol de les numeroses rambles existents. La precipitació màxima en un dia és de 143,6 mm, alcançada el 18 de decembre de 2016, i que superava l'anterior registre de 125 mm, del 21 d'octubre de 1948. La neu, encara que no és habitual, pot caure en els cims i zones miges-altes d'estes serres, fonamentalment en episodis d'entrades fredes en hivern.

El vent bufa normalment de component estesureste des dels últims mesos de primavera, influenciat per l'entrada de l'oraget marí. I gira a component oest a finals d'autumne, durant l'hivern i primers mesos de primavera. Sense be, localment, el règim general és també influenciat pels típics oragets de vall-montanya, que fluïxen direcció nort/sur segons el moment del dia en que nos trobem, canalisades entre rambles i barrancs. Respecte a l'intensitat del vent, és en els cims de les Serres del Valle-Carrascoy a on el vent bufa en major intensitat, havent-se aplegat a medir raches de fins a 141,6 km/h el 24 de giner de 2013 en l'estació meteorològica del Pico Relojero, a 609 m s. n. m. En esta estació automàtica, en funcionament des de l'any 2012, s'alcancen anualment raches màximes superiors als 100 km/h, i té una mija, per als seus primers 3 anys de funcionament, de 44 dies a l'any en raches de vent superior als 62 km/h, força temporal segons la definició establida en l'Escala de Beaufort.

Ya que l'altura del sostre de núvols no sempre supera els cims del parc, un atre meteor important en les zones altes és la boira. Pico Relojero presenta un total de 66 dies de mija a l'any en els que es fa present la boira, sent habitual en episodis de pluges que la visibilitat quede totalment reduïda durant tot el dia. Quan són núvols baixos les que cobrixen la Vall del Segura, estampes de mar de núvols poden ser visibles des de les zones altes en les primeres hores del matí.

A continuació s'inclouen els valors termopluviométricos mijos registrats per a l'estació de Múrcia / Sequen, situada en la cara nort del parc, a 304 m s. n. m. La série, encara que en bots en el temps, comença en 1944, i en 2015 contabilisa registres de 13 anys per a temperatura i 27 anys per a precipitacions.

Flora i vegetació

Pique de la Cresta del Gall, de la serra del mateix nom, rodejat de Pinus halepensis

El paisage forestal està dominat per denses pinades de pi carrasco (Pinus halepensis) associat a chaparras (Quercus ilex) i coscojas (Quercus coccifera), especialment per damunt dels 450-500 m s. n. m. i en les umbrías.

En el restant de pinada, el sotobosque ho formen xares típiques del bosc mediterràneu com el lentisco (Pistacia lentiscus), ginebrera de la miera (Juniperus oxycedrus), margallonera (Chamaerops humilis), de nou la coscoja (Quercus coccifera), el acebuche (Olea europaea) o el espino negre (Rhamnus lycioides). En moltes zones del parc, el sotobosque ha desaparegut i apareix casi exclusivament una espècie herbácea, el lastón (Brachypodium sp.), tapizando el sol baix els pins.

Archiu:Autovía A-30 en el puerto de La Cadena bajo el castillo de La Asomada.jpg

Vista del port de la Cadena, en el cabezo del Port i el castell de l'Aguaitada que ho corona. Montanya pertanyent a la serra del Port

Puntualment apareixen peus de pi piñonero (Pinus pinea) entre els pins carrascos.

En zones de solà la pinada apareix més obert i en eixes zones més expostes a la calor i la aridez predominen les espècies xerófilas, ben adaptades a la falta d'humitat. Abunden la albaida (Anthyllis cytisoides), la jara (Cistus albidus) i el esparto (Stipa tenacissima), junt a plantes aromàtiques com el romer (Sàlvia rosmarinus), el poleo de mont (Teucrium capitatum), el tomello (Thymus hyemalis), o la ajedrea (Satureja).

En la finca del Majal Blanco, propietat del Ajuntament de Múrcia, situada en el centre de la Serres del Port, es conserva entre el carrascal de carrasques (Quercus ilex), una chicoteta formació de grans alcornoques (Quercus suber) d'orige antrópico. Per la seua peculiaritat, estos arbres centenaris són especialment cuidats pel personal del parc.

En els barrancs i rambles predominen els tarays (Tamarix gallica) i els baladres (Nerium oleander), junt en juncs (Juncus sp.) i eneas (Typha sp.) que apareixen junt a els bassals. Alguns eixemplars de madreselva (Lonicera sp.) apareixen en les zones més humides..

En els roquedos apareixen falagueras i líquenes ademés de numerosos endemismes com Centaurea saxicola, Lafuentea rotundifolia o diverses espècies del gènero Teucrium.

Dins del parc s'han catalogades 16 espècies de flora protegida.